"La història no es vota", piulava dies enrere la Falange miserablement complaguda després de conèixer el resultat del referèndum celebrat a Tortosa. I és cert, els fets històrics són els que són i marquen la vida de les persones que els viuen, i fins i tot la de les generacions que vingueren després: és el cas de la llarga nit del franquisme. Però no estem parlant de reescriure el passat, sinó d'interpretar-lo. I, en aquest sentit, com diu el company Jordi Albaladejo: "fer memòria és fer justícia".
Afirmava Buenaventura Durruti que "el feixisme no es discuteix, es destrueix". La dictadura va esborrar el nomenclàtor republicà i revolucionari dels carrers i places de Catalunya i va enviar a les catacumbes municipals les estàtues del doctor Robert a la plaça de la Universitat o de Pi i Margall al Cinc d'Oros de la Diagonal. I això és el que tocaria haver fet l'endemà de la mort del general Franco amb el monument a la batalla de l'Ebre. No es va fer llavors -craso error!- i a les terres de l'Ebre es va revestir de formes democràtiques un franquisme sociològic del qual n'és hereu l'actual alcalde de Tortosa, el convergent Ferran Bel (com ho va ser el seu predecessor: el socialista Joan Sabaté).
No és ara, però, ni l'hora ni el lloc de reprendre els tortosins perquè el país és ple de petites misèries. A Alella, per exemple, tenim una plaça dedicada en temps recents a Josep Maria Gispert Guinovart, que fou alcalde franquista, i al Masnou són almenys tres els espais públics batejats pels nacionals: la plaça d'Espanya i els carrers d'Itàlia i Navarra.
Demà milers d'ebrencs tornaran a Barcelona per manifestar-se contra el Pla Hidrològic del Govern espanyol. Quan la riuada humana discorrerà per l'avinguda Laietana els seus integrants passaran per davant de l'estàtua i el carrer de Francesc Cambó i per la plaça d'Antoni Maura, al pla de la Catedral, on finalitzarà la concentració. L'alcaldessa de la ciutat també hi serà. Farà bé Ada Colau de prendre nota de qui eren aquests prohoms i en quines circumstàncies els seus noms van ser encimbellats.
Llops amb pell de xai
El destí és cruel, i avui el nom d'aquests estadistes es donen la mà a la cantonada de l'edifici que acull la seu de la patronal catalana. La presència d'aquestes dues plaques -i de l'edifici que els fa de frontissa- constitueixen una ofensa a la memòria democràtica, obrera i popular de Barcelona.
Conservadors i catòlics fins al moll de l'os, tots dos es presentaven com a regeneracionistes en l'Espanya de la Restauració borbònica: un com a nacionalista espanyol i l'altre com a regionalista català.
La seva singladura s'inicia a les acaballes del segle XIX i atansa la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, que ambdós van veure amb bons ulls.
L'advocat i polític mallorquí va ser president del consell de ministres cinc cops. El 1909 encapçalava el govern que va ordir el pla per fer pagar a l'alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia els plats trencats de la Setmana Tràgica, comdemnant-lo a mort en un judici militar ple d'irregularitats i fent oïdes sordes a les peticions de clemència que arribaven des de l'estranger. Aleshores el partit de Cambó va donar cobertura a la repressió i va sostenir, a través del diari La Veu de Catalunya, una campanya ignominiosa a favor de la delació que va fer esclatar pels aires la unitat d'acció de la Solidaritat Catalana i que va lliurar definitivament la Lliga a braços de la dreta més classista.
 |
| El pedagog llibertari va donar nom a l'actual plaça d'Urquinaona. |
Insensibles a la qüestió social, tots dos actuar com a crosses del rei Alfons XIII, que va fer-los coincidir en els governs de concentració de 1918 i 1921 per fer front a la inestabilitat política provocada pels conflictes socials i la crisi econòmica: Maura com a cap del gabinet i Cambó com a ministre de Foment, primer, i de Finances, després.
La historiadora Soledad Bengoechea explica a El locaut de Barcelona (1918-1920) que formaven el tàndem preferit no sols pel monarca, sinó també per la poderosa Federació Patronal catalana formada per la Cambra de Comerç i el Foment del Treball, per liderar una "dictadura civil" o almenys "un govern de fort" per espolsar-se de sobre el perill roig que representaven els treballadors anarquistes.
I així fou com Cambó per grat, i Maura per omissió, van afavorir la dictadura militar de Primo de Rivera. El nomenclàtor oficial de Barcelona assegura que "el 1923 [Maura] condemnà la dictadura de Primo de Rivera i es pronuncià a favor d'una reforma constitucional". Mentida: de fet, va ser sota l'hègira del general que el 1927 es va mudar el nom de la plaça del conseller en cap Joan Fiveller pel de Maura.
 |
| El bust de Cambó, davant de la seu de Caixabank. Imatge: JC Arranz |
A Cambó el reconeixement li arribaria més tard, però també en dictadura: el 1972. Amb ell el nomenclàtor oficial de l'Ajuntament torna a adulterar la història i únicament ressenya que fou un "propulsor de la cultura catalana", i n'obvia el costat fosc. Res no diu del seus pronunciaments públics, de la seva col·laboració i del finançament que va facilitar a les dues dictadures del segle passat. Políticament parlant va ser una rata de claveguera: quan va esclatar la Setmana Tràgica -recordem-ho: per l'oposició del poble a la guerra colonial del Marroc- ell era de vacances a París, a punt de realitzar un creuer per les illes Spitsbergen; la mateixa ciutat des d'on va veure passar la Guerra Civil provocada pel cop d'estat contra la República.
L'origen del carrerer
Maura i Cambó són només la punta del iceberg: dos noms que en aplicació d'una veritable política pública de reparació històrica haurien de desaparèixer dels carrers del cap i casal. Però n'hi ha més: els conquistadors Balboa i Pizarro, a la Barceloneta; els reis i reines de la casa de Borbó i els militars que, al seu servei, van bombardejar Barcelona.
El carrer del Duc [de la Victòria], situat a Ciutat Vella, fa referència al general Baldomero Espartero, el mateix que després de llançar 1.014 projectils sobre la ciutat el 1842 va retolar els carrers amb plaques de marbre i lletres de plom fos per recaptar la multa de 12 milions de rals que va imposar al conjunt de barcelonins, ja que fins llavors els noms i els números dels carrers estaven pintats a les parets i els veïns els esborraven per restar en l'anonimat.
El nomenclàtor oficial també falseja la biografia de Joan Prim, un altre dels nostres fills de puta, que diria Henry Kissinger. El general reusenc no té un carrer, sinó tota una rambla al districte de Sant Martí i una estàtua eqüestre al parc de la Ciutadella: un lloc molt escaient si tenim en compte que com a governador militar de la plaça, Prim va llançar sobre la ciutat 5.223 bombes!
Epíleg: legionaris i futbol
La pregunta és: serà capaç el cap i casal de fer els deures? M'agradaria que demà Colau se n'adonés, però la marxa sobre Barcelona dels legionaris de dissabte passat i de la decisió municipal d'instal·lar pantalles gegants per seguir les evolucions de la selecció espanyola de futbol a la pròxima Eurocopa em fa sospitar que un cop més imperarà la màxima aquella que resa "antes roja que rota".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada