25 de maig 2012

Primo de Rivera reloaded

Aquest vespre els equips del FC Barcelona i l'Athletic de Bilbao jugaran a Madrid la final de la Copa del Rei de futbol. Fins aquí, tot normal si tenim en compte que es tracta d'una competició que es disputa des de 1902 -amb la sola excepció de l'any 1938 a causa de la Guerra Civil- i que enfronta els dos equips més llorejats del torneig: 25 títols té el Barça i 23 l'Athletic. 

Malgrat l'estadística, aquest no serà un partit normal. Serà un partit singular, particular, peculiar, especial. Serà molt més que un partit. La causa d'aquesta excepcionalitat -en què es barrejaran l'esport i la política- no es troba en els equips, que han arribat a la final per mèrits propis; ni en les directives, que s'han mantingut en un discret segon pla; ni en les aficions, que acompanyaran i animaran els seus jugadors com ho farien si el matx se celebrés a Saragossa, València o Sevilla. Sens dubte, avui assistirem a un partit amb una alta càrrega simbòlica que ens farà parar guenyos ja que obligarà tothom -televidents, assistents, premsa i forces de l'ordre- a tenir un ull al camp i l'altre a la graderia. Les raons que justifiquen aquesta excitació són les següents: 

- El precedent de la final de Copa disputada a València el 2009. Aquell any, els seguidors bascos i catalans van aconseguir silenciar l'himne d'Espanya amb els seus crits i xiulets en el moment que el monarca accedia a la llotja. 

- La negativa del Real Madrid de cedir el seu estadi per acollir la final amb una excusa roïna (1): unes suposades reformes dels lavabos. L'aforament del Santiago Bernabeu, amb 80.00 localitats, és netament superior al del Vicente Calderón, que en té 54.000. 

- L'absència a la llotja d'autoritats del rei d'Espanya amb una altra excusa roïna (2): la lesió al maluc causada "quan va caure del llit". És evident que el monarca no professa la mateixa estimació por tots els seus súbdits. 

- L'autorització d'una manifestació de signe ultradretà en les hores prèvies al partit amb una altra excusa roïna (3): l'empara de la llibertat d'expressió per part del Tribunal Superior de Justícia d'aquella comunitat. La marxa ha estat convocada per la Falange i altres grupuscles feixistes sota el lema Contra el separatismo, una bandera. 

- Les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la popular Esperanza Aguirre, en què advocava per la suspensió del partit amb una altra excusa roïna (i 4): la comissió d'un presumpte delicte tipificat al Codi Penal "per ultratge a la bandera" per part d'aquells espectadors que escridassin l'himne espanyol, la bandera o el cap de l'Estat. Segons Aguirre, "esto es la Copa de España y si hay equipos que no la quieren jugar pues que no la jueguen. El campeonato no puede convertirse en un acto de manifestación hostil hacia España y los españoles". Emulant el general Miguel Primo de Rivera, que el 1925 va deposar la junta directiva del Barça -amb el seu fundador, Joan Gamper, al capdavant- i va clausurar el camp de les Corts durant sis mesos perquè els seguidors culers havien xiulat la interpretació de la Marcha Real, la presidenta madrilenya fins i tot ha amenaçat d'ajornar el partit per disputar-lo a porta tancada. 

A tot això s'afegeix ara la prohibició d'exhibir-hi elefants de peluix, pancartes al·lusives al rei i el seu gendre Iñaki Urdangarin -imputat per delictes de malbaratament de diners públics, falsedat documental, frau i prevaricació-, així com la possible incautació de banderes estelades per part del dispositiu de seguretat abans d'accedir a l'estadi. 

La final dels xiulets

El partit serà d'alt voltatge, tant pel plantejament tàctic dels dos tècnics -Josep Guardiola i Marcelo Bielsa- com per les qüestions extraesportives. El Vicente Calderón no acollirà avui cap concert d'AC/DC, però en el seu afany per evitar que l'afront a la corona doni la volta al món la Reial Federació Espanyola de Futbol ha instal·lat un equip de so de 100.000 watts per tapar l'escridassada del públic. Si no n'hi ha prou amb la potència de la megafonia, la realització de TVE farà la resta. El 2009, les grades de Mestalla eren un mar d'estelades i ikurrinyes, i molts aficionats bascos van optar per girar-se i donar l'esquena a la llotja. 

Com a resposta a aquest tripijoc, entitats com la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes han fet una crida perquè després de l'himne espanyol l'afició catalana canti Els segadors. Per raons de protocol, la Marcha Real només durarà 27 segons en lloc dels 52 que haurien sonat en cas que a la llotja hi hagués estat present el rei Joan Carles. Tampoc no hi seran ni Esperanza Aguirre ni el president del govern, Mariano Rajoy. 

Sigui com sigui, al minut 8 les dues aficions tornaran a cridar plegades. Aquest cop ho faran en memòria d'Aitor Zabaleta, l'aficionat de la Reial Societat de Sant Sebastià assassinat el desembre de 1998 per elements ultres de l'Atlético de Madrid. Per això i per denunciar la impunitat i la connivència de la policia i la justícia espanyoles amb l'extrema dreta, aquest post duu incorporada com a banda sonora aquesta cançó amb el desig que aquest vespre no hàgim de lamentar cap desgràcia per culpa de la irresponsabilitat d'un grapat de jutges, polítics i opinadors que ens voldrien veure reduïts a cendres.

23 de maig 2012

Visca Florida!

Per diverses qüestions que ara no venen al cas, els Estats Units d'Amèrica no han estat mai sant de la meva devoció, però he de reconèixer que, de tant en tant, alguns dels seus compatriotes tenen cops amagats que m'arriben a l'ànima. 

L'últim episodi és d'ahir mateix. El governador de l'Estat de Florida, el republicà Rick Scott, va ser rebut al palau de la Zarzuela pel rei d'Espanya. Tot just s'havia obert la porta de la recepció oficial i encara no s'havia produït la primera encaixada que Scott es va adreçar al monarca amb aquestes paraules: 

- "He muntat elefants, però mai no he intentat disparar-los". 

El rei no en va fer cabal, no sabem si per sordesa o imperícia idiomàtica. Malgrat la interpretació majoritària que n'ha fet la premsa, personalment no tinc gens clar que es tractés de cap recriminació: "I never try to shoot them". Crec, més aviat, que Scott es va encomanar del proverbial caràcter campetxà de sa excel·lència. El cas és que després de la salutació de rigor, el governador s'hi va recrear parlant de les seves pròpies aventures amb els paquiderms a Botswana. El polític també va preguntar al monarca per la lesió al maluc i com se l'havia feta: 

- "Vaig caure del llit a la nit", va respondre Juan Carlos. 

- "S'hauria d'haver buscat una història millor", li va etzibar Scott. 

La cara del Borbó era tot un poema. La genètica i l'edat no perdonen. Si el rei hagués tingut reflexos s'hi hauria pogut tornar, ja que aquest xicot tan simpaticot és el responsable últim de l'aplicació de la pena de mort a Florida i el màxim valedor d'una llei -l'anomenada Stand your ground- que empara l'ús d'armes de foc "en casos de defensa pròpia". 

El 2003, un any prolífic en pífies

Això de l'Estat de Florida no ve de nou. El febrer de 2003, en visita oficial a l'Estat espanyol, l'aleshores governador republicà Jeb Bush -germà de l'infaust president George W. Bush- va agrair "al president de la república de España [l'ínclit José Maria Aznar] la seva amistat amb els EUA" pel seu suport a la guerra d'Iraq. 

I parlant de la república i de temps pretèrits, sempre recordaré dues anècdotes més: la suplantació, el novembre de 2003, de la Marcha Real per la interpretació de l'himne de Riego a càrrec del trompetista de jazz James Morrison en la inauguració de la final de la Copa Davis de tennis a Austràlia -davant la mirada atònita de Juan Carlos Ferrero, Carles Moyà, Àlex Corretja i companyia- i el partit de classificació per a l'Eurocopa 2004 que havien disputat a Ierevan els combinats d'Armènia i Espanya un mes abans. Del marcador el de menys va ser el resultat -va guanyar la roja per 0 a 4-, sinó l'efecte causat per les banderes que apareixien sobreimpressionades a la pantalla de TVE: la de l'Espanya franquista -amb l'aligot imperial- i la d'Armènia -amb tres franges horitzontals que recordaven l'ensenya republicana: una de vermella a dalt, una blava al mig i una de groc a baix. 

Doncs això, Viva Honduras!

16 de maig 2012

15M: falsos culpables i presumptes innocents

Avui fa tot just un any vam viure un esclat d'indignació col·lectiva. De cop i volta, les places i carrers de molts pobles i ciutats es van omplir de persones de totes les edats i condicions socials tipes de l'autocomplaença dels polítics i les imposicions del sistema financer. No ho oblidem: un poder criptopolític que ens sagna i ens tracta com a passerells.

Fins aleshores, els titellaires creien que érem una massa amorfa, indolent i estulta. Fet i fet, l'elit econòmica encara s'ho pensa; per això els polítics segueixen servint-la. Ens aboquen daltabaix del penya-segat i encara tenen la barra de dir-nos que ho fan pel bé d'Espanya, de Catalunya, o de tots nosaltres. Vade retro.

Spanish revolution?

Alguns benaurats van voler veure en la reacció ciutadana del 15M l'essència de la democràcia; una mena de reedició del que hauria estat l'àgora pública de la Grècia clàssica: un espai per a la reflexió i el debat polític. I encara n'hi va haver de més beneits que parlaven d'spanish revolution o de primavera espanyola -quin fàstic!- i es pensaven que bastirien una societat nova de la nit al dia pel simple fet d'haver ocupat la Puerta del Sol de Madrid.

Certament, el 15M ha estat un sotrac. Un sotrac que ha obert una petita fissura: la de l'empoderament de la gent. Ho hem vist als barris, els pobles i els centres docents, on han proliferat les assemblees populars.

Com sempre, la dreta -l'extrema i la civilitzada, enfundada en el seu vestit centrista- no ha estalviat esforços, especialment mediàtics, per tractar de deslegitimar, menystenir i ridiculitzar la protesta. El seu discurs té un punt de fuga: critiquen les formes, però no poden discutir el fons. Des de les seves tribunes privilegiades, els seus portaveus parlen de campistes, guarros, kumbes i perroflautes amb una sola pretensió: estigmatitzar el moviment i generar rebuig per fer-nos creure que la indignació és només cosa de col·lectius marginals.

Un any després d'aquell 15 de març tots som conscients -ells i nosaltres- que no se n'han sortit i que la partida segueix en taules. Ells fan la seva -salvar el cul i els calés a costa d'erosionar l'estat del benestar- i nosaltres, la nostra: denunciar els culpables, desemmascarar la gran mentida i actuar amb intel·ligència per avortar-la. En conclusió: la indignació segueix sent transversal -tant o potser més que el primer dia- i aquí rau la seva força: una força que ha tornat al carrer aquests dies, que és ben present en moltes lluites quotidianes i que quan esclati serà irrefrenable. Si això acaba passant no s'hi valdran les brigades antiavalots, perquè la rierada no serà d'ordre públic, sinó que somourà els fonaments del capitalisme sense mesura.

La transversalitat. Això i res més confereix al 15M un gran potencial i esfereeix la fera, que reacciona donant pals de cec. De res li ha servit criminalitzar el moviment amb números de circ infumables com el del Parlament o el desajotllament a garrotades de la plaça de Catalunya. Cada cop que el poder executiu envia els Mossos a atonyinar els antisistema, el sistema perd legitimitat. I cada cop que el poder legislatiu modifica el marc legal -sacrosanta constitució inclosa- per ocultar els seus pecats, el sistema perd legitimitat. Cada dia que passa, el sistema perd legitimitat pel simple fet que l'estat de dret perd una peça de roba a cada bugada en favor de l'estat d'excepció.

De la indignació a l'acció

El 15M de 2011 l'espai públic va ser pres per gent de tota mena, però no pas per totes les ideologies. La meva no hi era, almenys a l'inici.

Durant aquests mesos m'ho he mirat amb simpatia i recança en la mateixa proporció, però sempre des de la barrera. Per dues raons: perquè tot allò que el 15M palesa i denuncia fa més d'un segle que ho predica l'anarquisme -i ja tornem a ser al cap del carrer-, i perquè els primers dies parlar del dret a l'autodeterminació va ser un tema tabú, quan no directament proscrit.

Amb el temps, aquell xup-xup ha reposat i n'ha sortit un brou força acceptable. Tot just un any després del seu naixement, reconec que tinc dipositades algunes esperances en aquesta nebulosa que en diuen 15M. En només un any -qui ho havia de dir!- els motius per indignar-se s'han multiplicat exponencialment (a cada nova retallada, a cada nova declaració d'un governant...). En només un any, sectors socials cada cop més amplis han passat de la resignació a la indignació, i de la indignació a l'acció.

El moll de l'os de l'estat del benestar està escurat i ben ratat pels carronyers de sempre, encara que el Molt Honorable digui que hi ha "línies vermelles" que no es traspassaran.

La socialdemocràcia no ens salvarà. L'abolició de drets socials i laborals -i la imminent pèrdua de llibertats individuals i col·lectives- no es recuperaran des del revisionisme o des del reformisme. I sinó que li ho preguntin als grecs.

Ara que la majoria de la població som objectivament més pobres que no ho érem vint anys enrere podem petar també -com els especuladors immobiliaris- la nostra pròpia bombolla imaginària. Quan ho farem, ens adonarem que tot era un miratge i que al cap i a la fi som allò que hem estat sempre: carn de canó, classes subalternes. I com a tals ens hem de comportar; des dels principis ètics, polítics i d'acció que corresponen als sectors socials que són sistemàticament trepitjats pel poder i empobrits per l'acaparament de la riquesa a mans d'una minoria. Sabem els seus noms i cognoms, i encara que cap tribunal no els citarà mai a declarar, el veredicte social i moral que mereixen és inapel·lable. Culpables. 

13 de maig 2012

Som l'1%

Des de fa dues setmanes, algú juga al gat i la rata amb Abertis. Cada dia els murs de l'estació transformadora del peatge d'Alella apareixen pintats. Som l'1%. Aquest era el lema del graffiti que avui, a trenc d'alba, els operaris de la concessionària s'han afanyat a esborrar. 

I és que aquest migdia Alella acollia dues activitats prou cridaneres a pocs metres una de l'altra. Mentre al giratori de Can Lleonart hi havia una concentració de vehicles clàssics, a l'accés de l'autopista en tenia lloc una altra, protagonitzada per un centenar de ciutadans, per reclamar l'eliminació del peatge. Era una metàfora del signe dels temps. Els cotxes han canviat, però el feudalisme encara existeix: des de 1969, per entrar i sortir del municipi s'ha de passar prèviament per caixa. Trenta-cinc cèntims per un quilòmetre escàs de recorregut fins a la B20 converteixen el peatge d'Alella en el més car de la geografia peninsular, proporcionalment parlant. 

Avui els Seat 600 amb què els nostres avis van començar a pagar 43 anys enrere eren només d'exposició. Pel peatge han creuat altres marques i models, alguns de gamma alta (no oblidéssim pas que som a Alella). Durant una hora tothom hi ha passat de franc, tret de dues persones que s'han entestat a pagar: una dona de mitjana edat que conduïa un León groc, i un xicot molt tibat i encorbatat al volant d'un Ibiza. Tots dos han estat increpats amb crits de "tontos, tontos" i "teniu el que us mereixeu". 

El procediment ha estat el de sempre: s'han obstruït totes les vies i se n'ha deixat només una d'oberta en cada sentit, aconduint tothom per aquestes, i s'han inutilitzat les cèl·lules que accionen els mecanismes d'obertura de les barreres tapant-les amb adhesius o bosses de plàstic. Sabedora de la nostra visita, Abertis ha pagat hores extres. Hi havia un empleat de la concessionària a cada via, i l'única interferència digna de menció s'ha produït quan un d'ells ha pretès prendre nota de les matrícules. Les consignes a favor de la gratuïtat han estat corejades amb intermitència, mentre la secció batasuni, integrada per una desena de nens i nenes, demanava als conductors que fessin sonar el clàxon en senyal d'aprovació. 

A la desena va la vençuda? 

L'aixecament de barreres d'aquest matí és el desè que organitza l'Ajuntament -els altres nou van tenir lloc entre 2004 i 2006- i el dotzè que té com a objectiu el peatge d'Alella si comptem les accions dutes a terme l'any 2001per Joves d'Alella Amb Ràbia. 

La concentració d'avui marca un punt d'inflexió, ja que ha estat la primera que ha aplegat la plana major de l'Ajuntament. Hi eren tots els partits. Les primeres convocatòries oficials van ser encapçalades, en solitari, per ERC+La Garnatxa. El 2005 s'hi va afegir el PSC, i avui ha estat el torn de CiU, Gd'A i PP. En nom de tots ells, l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco, ha llegit un manifest conjunt en què ha titllat la situació de "greuge sostingut inadmissible tenint en compte el cost de la seva construcció i els ingressos percebuts cada any per l'empresa concessionària". En declaracions a M1TV, Francisco n'ha exigit la seva "supressió definitiva". 

Pel que fa a assistència, ha estat la convocatòria més concorreguda: ha reunit l'1% de la població. A més de veïns i veïnes de la població s'hi ha acostat gent de Vilassar de Mar i, en menor mesura, del Masnou i Borredà. De l'acció s'han fet ressò Vilaweb, M1TV i el 3/24.

11 de maig 2012

Bon viatge, peatge!

Aquest diumenge, dia 13, els alellencs i la resta de residents al Baix Maresme tenim una cita a l'estació de peatge per reclamar el seu desmantellament. L'Ajuntament d'Alella torna a la càrrega en un moment de plena efervescència. Com marca la tradició en aquest tipus de convocatòries -hi hem fet calçotades, hem veremat i hem cagat el tió-, la sortida tindrà lloc a les 11:30h a Can Lleonart i culminarà, pacíficament, amb l'aixecament de totes les barreres. 

Aquest cop, però, no serà una manifestació qualsevol. Tot fa pensar que serà la més concorreguda de totes les celebrades fins a la data. Hi contribueix el clima d'indignació suscitat a l'entorn de la campanya #novullpagar i el desdeny amb què el Govern català s'ha tirat a l'esquena la petició municipal de reintroduir la gratuïtat al peatge d'Alella en determinats supòsits. 

Sense notícies del conseller

El 2007, la Generalitat va donar curs a les reivindicacions alellenques i va establir una bonificació del 100% per als usuaris habituals de l’autopista amb comptes bancaris domiciliats a Alella, El Masnou, Teià i Tiana. El passat 1 de gener, el Govern de CiU va anul·lar aquell acord, sense consulta prèvia als municipis, i, d’aleshores ençà, el peatge es torna a pagar. 

La reacció del ple de l’Ajuntament va ser ràpida i unànime: va exigir el desmantellament físic de les cabines i va apel·lar novament a la mobilització de la ciutadania. El 26 de febrer havia de tenir lloc la represa de les concentracions davant l’estació de peatge, però tres dies abans –i en un “gest de bona voluntat”- el ple de la corporació va suspendre l’acte i va concedir 45 dies de coll al Departament de Sostenibilitat i Territori per tal de trobar una solució de compromís. 

I en aquest context, amb el temps vençut i encara sense notícies del conseller, ha esclatat a Catalunya una nova edició de la revolta contra els peatges. L’instigador ha estat un veí d’Anglès, a la Selva, que el passat 29 de març va decidir deixar de pagar: “O paguem tots [en al·lusió a altres territoris de l’Estat], o no paga ningú”. El seu gest -difós i popularitzat a través d’un vídeo a Youtube- ha estat imitat per moltíssims conductors, que es coordinen i expliquen les seves experiències a través de les xarxes socials. 

Hi ha un grapat d'arguments convincents i concloents per no pagar peatges, que van des de la gestió privada i onerosa d'unes infraestructures que estan perfectament amortitzades (com és el cas de la C-32 al Maresme), fins al greuge territorial que suposa, per exemple, que els catalans seguim pagant mentre el Govern de l'Estat anuncia el rescat de les autopistes que envolten Madrid. 

Segons Abertis i la Generalitat, el terratrèmol dels peatges ha estat de baixa intensitat, gairebé imperceptible. Els primers dies parlaven, a tot estirar, d’una vintena de casos individuals. Aquesta era la versió oficial, que poc o res tenia a veure amb la que relataven cada dia desenes de persones a Twitter. Ara com ara, la pàgina de Facebook de Prou Peatges té prop de 23.000 seguidors i el web d'aquesta plataforma ha servit per convocar dues accions coordinades a diversos punts de la geografia catalana els dies 1 i 20 de maig. Entremig tindrà lloc la concentració ciutadana al peatge d'Alella. 

També al Maresme els efectes del terratrèmol s’han deixat sentir en forma de petites rèpliques, però cada cop més sovintejades: cada dia són més els nostres veïns que han començat a posar en pràctica aquest nou tipus d’insubmissió.

Això és com L'estaca de Lluís Llach. La llei que esgrimeix el Govern per sancionar els conductors rebels data de l'any 1972, a les acaballes del règim franquista. Com la dictadura, els peatges catalans al final segur que tomben i ens podrem alliberar!

09 de maig 2012

"Si teng cuions"

No, no és coreà. "Si teng cuions, ven y dímelo a la cara". El president de la Junta d'Extremadura, José Antonio Monago (PP), va desafiar ahir l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias (CiU), a batre's en duel. "Y si no, voy yo allí y que me lo diga a la cara", va reblar. No content amb això, Monago -reencarnació viva de Francisco Pizarro, Hernán Cortés, Pedro de Alvarado, Alonso Valiente, Ñuflo de Chaves, Hernando de Soto i Pedro de Valdivia, tots alhora- ha exigit una "disculpa immediata" de Trias.

La picabaralla ve a tomb d'unes declaracions de l'alcalde en una entrevista a Catalunya Informació en què criticava que no es duguessin a terme "inversions estratègiques fonamentals" per convertir Barcelona en un "pol logístic a escala mundial" i que, en canvi, "es gastin els diners en unes coses que des del punt de vista cost-benefici són una catàstrofe. Portar l'AVE a Extremadura és un desastre. Portugal ha dit que no pensa enllaçar-lo. I que jo tingui problemes perquè em facin una estació o la sortida de les mercaderies del port, amb una promesa [de l'Estat] feta i amb uns inversors que s'han gastat 500 milions d'euros, són coses que no s'entenen" i que, segons Trias, generaran una situació "d'indignació global". 

Sincerament -i sense que serveixi de precedent- hem de convenir que Trias té més raó que un sant. Malgrat que la polèmica es presta a parlar de l'atàvica catalanofòbia hispànica i de la disbauxa inversora de l'Estat, aparcarem el memorial de greuges per a un altre dia i avui ens dedicarem a parlar d'una altra cosa. De vedats de caça autonòmics.

Bona gent arreu

L'etimologia i la història ens diuen que a l'alta edat mitjana la paraula extremadura era sinòmim de frontera. Amb aquest nom es designaven a Castella, Aragó i Portugal les terres situades a l'extrem, als afores, promptes a ser arrabassades als almoràvits. 

Malgrat la seva llunyania geogràfica i cultural, l'Extremadura autonòmica -amb dues províncies (Càceres i Badajoz) i capital a Mèrida- per a mi no és terra ignota. La conec mitjanament. L'he trepitjada a consciència en tres ocasions -de Monfragüe a Llerena i del Jerte a Olivença- i sempre n'he tornat enamorat. Deixant de banda Hobbes -a qui no li falta raó quan diu que "l'home és un llop per a l'home"-, els extremenys són bona gent, com a tot arreu. I com a tot arreu -i contradient la dita-, la gent no és mereix els seus governants. 

Amb el cor a la mà -però també en perspectiva històrica-, ni Extremadura mereixia un govern d'encefalograma pla com el de Juan Carlos Rodríguez Ibarra durant 24 anys, ni a Catalunya li ha provat bé el virregnat acomodatici de 23 anys de Jordi Pujol. Han estat 24 anys de desencontres -les hemeroteques sobreïxen-, però tots artificials perquè, en el fons, ni a un ni l'altre els va interessar córrer el risc de ser arrossegats per l'onada si contribuïen a fer allò perquè van ser triats: sacsejar les consciències dels respectius pobles i conduir-los a l'estadi que, objectivament, un i altre mereixien. Per a Extremadura això equivalia a més justícia social i més dinamisme econòmic i per a Catalunya això equivalia a més justícia social -que sempre en manca- i a volar lliure. 

El primer va ser incapaç -o no va voler, o no es va atrevir- d'afrontar les reformes estructurals que la regió requeria, començant per la reforma agrària i la parcel·lació i el repartiment de la terra. En lloc d'això i com a bon socialista, Ibarra va desactivar la conflictivitat social instaurant el Plan d'Empleo Rural (PER). 24 anys després, la societat extremenya viu sumida en la cultura del subsidi, el teixit productiu és irrellevant (un de cada quatre treballadors depèn de l'administració pública) i els esperits emprenedors i les oportunitats de crear riquesa a la regió segueixen emigrant a Madrid. 

A Catalunya el balanç no és gaire millor. CiU va segrestar el catalanisme i -encara pitjor- fent el ploricó es va immiscir en els problemes dels espanyols embolcallada amb la senyera. I així anem: volent arreglar Espanya no ens n'hem adonat i ens han furtat els mobles. 

Interessos de classe coincidents

És clar que a la casta que remena les cireres a l'oasi català li continua interessant conrear el vincle amb Espanya, com és clar que als senyorets extremenys els interessa acaparar subvencions a cabassades. I les dues elits se serveixen de la política per tenir als seus peus societats meselles i ben distretes. Nosaltres vivim estressats i treballem massa -pensant, ai, il·lusos!, que som de classe mitja- i ells viuen repapats i treballen menys, uns d'esquena als altres. Tret d'algunes ocasions en què, com ara, els polítics fan finta de llançar-se els plats pel cap. 

A mi, sincerament, no m'interessen les reaccions catalanes a les declaracions de Monago -perquè ens les podríem estalviar si ja no fóssim espanyols-, sinó les dels extremenys. No les dels seus polítics -IU fa costat al president davant la "ingerència" catalana i el PSOE li ha criticat les formes "tavernàries"- sinó les dels ciutadans. Com hem dit, a Extremadura hi ha de tot, com a tot arreu, i bona prova d'això són els comentaris realitzats per alguns lectors de la versió digital del diari Hoy

"¡Vaya nivelazo! El señor Monago (bueno, creo que ya debemos ir quitando la palabra señor) va mostrando su rostro barriobajero, siempre cuidado y acogido por sus palmeros". 

"Tanto cambio de partido de gobierno y hemos terminado como siempre, como hace muchos años. Cuando parecía que las salidas de pata de banco de Ibarra estaban olvidadas nos llega nuestro nuevo presidente y las vuelve a poner de moda". 

"Ponerse a la misma altura que el catalán dice muy poco de nuestro presidente. Pero yo le diría: ¿Por qué no luchas por un Talgo? Seguro que los costes serían menos y en estos momentos creo que esto se adecua más a nuestras necesidades...."

"Que pongan un tren normalito, de esos que van a 120-140km/hora y que se dejen de tonterías, que las tonterías las pagamos todos. Los turistas van a venir igual porque tarde una hora más o dos". 

"Tendría sentido mejorar sensible y urgentemente los ferrocarriles convencionales de la región dotándolos de vías y trenes de hoy, consiguiendo que se pudiera hacer el viaje Badajoz-Madrid en unas 4 horas y a precios razonables para todos (no sólo para altos funcionarios y ejecutivos que les pagamos el billete los demás). Tendría mucho más éxito". 

I exactament el mateix que pensen aquests extremenys per a la seva terra ho subscric jo també per als Països Catalans: menys política d'aparador, menys inversions milionàries, menys duplicitat d'infraestructures i més respecte pel territori, més i millor planificació estratègica i, molt especialment en el cas que ens ocupa, més i millor transport públic. 

A la merda l'AVE!

07 de maig 2012

L'esquerra supera Sarkozy per 3.000 vots a Catalunya Nord

El candidat pel Partit Socialista, François Hollande, s'ha imposat a Nicolas Sarkozy en la cursa disputada ahir a França per la presidència de la República per tres punts i escaig de diferència: 51,6% a 48,4%. A Catalunya Nord, Hollande també ha capitalitzat el vot de l'esquerra plural i ha guanyat amb el 50,6% dels vots: 127.625 contra els 124.668 que ha obtingut Sarkozy. La participació ha estat del 82,2%, una mica per sobre de la mitjana estatal, que ha estat del 81,5%.

Amb aquest resultat, les esquerres aconsegueixen trencar -encara que sigui per 2.943 vots- l'hegemonia que van exhibir les opcions de dretes en la primera volta. El passat 22 d'abril els neogaullistes de la Unió per un Moviment Popular (UMP) i els feixistes del Front Nacional (FN) van sumar 134.500 sufragis, molt per davant de les 112.500  paperetes que van mobilitzar socialistes, comunistes, verds, totskistes i anticapitalistes. Aleshores vam apuntar en aquest post que el destí que tindrien els 16.600 vots del centrista François Bayrou seria segurament "irrellevant". Aquest vespre hem sabut que vam errar, i ens n'alegrem.

La deriva populista protagonitzada en les darreres setmanes per Sarkozy a la recerca del vot ultranacionalista no feia presagiar res de bo. Un cop més, el FN hauria estat determinant. Els excel·lents resultats de la primera volta (17%) i l'anunci de Marine Le Pen que únicament donaria suport explícit al candidat a la reelecció si es comprometia públicament i per endavant a signar un acord estable de govern han tingut el mateix efecte que l'abraçada d'un ós: la societat s'ha polaritzat, el centre ha basculat cap a l'esquerra i l'esquerra, al seu torn, ha fet pinya.

El resultat és ajustat, però inequívoc: Sarkozy ja és passat. Hollande és el present. No sabem si serà també el futur, ja que accedeix a l'Elisi amb el vot empenyorat d'una part important de l'electorat i amb un Partit Socialista (PS) farcit de capelletes. Vist des de fora, no deixa de ser curiós que algú amb el seu bagatge -va ser primer secretari del PS entre 2001 i 2008 i company sentimental d'una altra candidata presidencial, Ségolène Royal- pugui encarnar l'esperança d'un canvi profund. I el cas és que així és percebut no sols pels francesos, sinó també per la confusa socialdemocràcia europea en el seu conjunt. Uns i altres anhelen molt més que un canvi de tarannà; volen un cop de timó en la política econòmica del país i, per extensió, de la Unió Europea, amb la vista posada en la fi de l'austeritat dictada des de Berlín i en el principi d'una recuperació econòmica respectuosa amb les conquestes socials i basada en el liberalisme social.  

Pobles i viles  

A la Catalunya Nord, la jornada d'ahir ha deparat dues novetats respecte de la primera volta:

- La participació ha estat la mateixa (el 82%), però el nombre de vots blancs i nuls s'ha disparat per sobre dels 18.000: de l'1,9% de la primera tanda al 7% de la segona

- L'esquerra, que partia amb un desavantatge de 22.000 vots, ha capgirat els pronòstics, ha eixugat la diferència i s'ha acabat imposant.

Pressuposàvem que la dreta escombraria en molts municipis de la costa. I efectivament així ha estat. A Canet, Sarkozy ha obtingut el 61% dels suports (a la primera volta la UMP i el FN sumaven el 59,5%); a Sant Cebrià ha rebut el suport del 59,6% del cens, i a Port Vendres, Colliure i Baó ha repetit el 56% de fa dues setmanes. A Sant Nazari, on el FN havia estat primera força, Sarkozy s'ha imposat justet: 51,4% a 48,6.

L'esquerra obté els millors resultats en percentatge a Prats de Molló (62,2%), Cervera (61,7%), Ceret (58%) i Ribesaltes (54,8%). I no només això: a Salses i Elna Hollande ha revertit la tendència i s'ha alçat amb la victòria amb el 55% i el 52,5% dels vots, respectivament. A Perpinyà s'ha votat com a la mitjana del departament: 51,3 punts per a Hollande i 48,7 per a Sarkozy.

El primer repte: cohesionar la majoria

Un sistema presidencial a doble volta és procliu a concentrar el vot en el candidat menys dolent. En primera instància, Hollande va ser el preferit del 28% dels electors; de manera que una part gens negligible dels seus votants ho ha acabat fent més pel demèrit del seu rival que pels mèrits propis. En aparença, doncs, el nou president té la majoria electoral, però no compta pas amb una majoria social cohesionada al seu darrere.

Dies enrere, Jaume Bellmunt es feia ressò al bloc Taller de política de l'enquesta Avant la (vraie) bataille: le paysage idéologique français. Segons Bellmunt, el seu coordinador, Gilles Filchenstein, constataria l'existència a França d'un "distanciament progressiu entre la classe treballadora tradicional i els partits clàssics de l’esquerra, que en una part significativa ha acabat per votar el FN, en identificar-se  amb el seu discurs antielitista, proteccionista i antiimigració".

Aquesta "desafecció" de les classes populars coincidiria amb la "disminució paulatina del seu pes demogràfic i electoral", per la qual cosa hi ha qui considera que les noves majories electorals d’esquerres han de basar-se en "una nova coalició emergent i heterogènia que estaria formada pels diplomats, els joves, les minories dels barris populars i les dones i, per tant, articulada sobre els valors progressistes i no sobre els interessos de classe".

Aquesta és la tesi defensada per la Fundació Terra Nova en un assaig publicat el maig de l’any passat, titulat Gauche: quelle majorité électorale pour 2012?. Els seus autors -Bruno Jeanbart, Olivier Ferrand i Romain Prudent- alerten de la feblesa dels seus fonaments en tractar-se d’una aliança "líquida" i circumstancial d'outsiders que resta exposada al risc de volatilitzar-se en qualsevol moment perquè està mancada d'un "centre de gravetat que l’articuli i pugui consolidar-la". Tanmateix, propugnen una estratègia centrada en la batalla cultural, "que hauria d’anar acompanyada d’estratègies complementàries dirigides a unes classes mitjanes tradicionals especialment atemorides per la perspectiva de desclassament i a unes classes populars necessitades de protecció i de garanties sobre els seus drets".

Reeixirà Hollande?

06 de maig 2012

Quant val un contenidor?

Coincidint amb la posada en marxa de l'actual servei de neteja viària, el novembre de 2009 la ciutat de Barcelona va desplegar 27.000 contenidors nous en substitució dels antics. Són contenidors de disseny, a més de funcionals (els camions els capturen i buiden amb més facilitat) i adaptats a qualsevol usuari, independentment de l'alçada, força física, edat o discapacitat gràcies a un doble sistema de palanca manual i pedal i unes marques tàctils per a les persones invidents.

El nou model de contenidor -batejat amb el nom de la ciutat- ha estat desenvolupat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i les empreses Nord Engineering i Ros Roca, amb seu a Tàrrega, que s'encarrega de fabricar-los i comercialitzar-los a un preu aproximat de mil euros per cada unitat.

Segons fonts oficials, els incidents registrats durant la jornada de vaga general del passat 29 de març va acabar amb la crema de 225 contenidors. Amb un cost mitjà de mil euros cadascun, els desperfectes suposarien una despesa total de 225.000 euros.

Menys que un Barça-Madrid

Ara, amb l'argument de garantir la seguretat a la cimera del Banc Central Europeu (BCE) a Barcelona -i vetllar per la imatge de la capital catalana al món, és clar- s'ha desplegat un dispositiu de seguretat que hauria mobilitzat 8.000 agents, entre Policia Nacional, Guàrdia Civil i Mossos d'Esquadra

La reunió de la plana major econòmica del continent europeu va aplegar 50 peixos grossos i va durar prop de 5 hores, en el decurs de les quals no es va prendre cap acord rellevant. La mateixa TV3 reconeixia que "l'anomenada cimera del BCE a Barcelona correspon, en realitat, a la reunió mensual del seu consell de govern per decidir la política monetària d'aquest mes i veure si es toca el preu del diner". 

El Ministeri de l'Interior ha qualificat l'operatiu "d'èxit total". En concret, el secretari d'Estat de Seguretat, Ignacio Ulloa, ha dit que s'ha impedit que els esvalotadors convertissin la ciutat en un "camp de mines". Ulloa desconeix quant ha costat aquest dispositiu -que ha suposat el desplaçament a Catalunya de 2.000 agents vinguts de fora- i ha avançat que tampoc no ho revelarà perquè és "informació reservada". Amb tot, assegura que és un cost "raonable" per evitar incidents com els del 29M, "que fan disparar la prima de risc". El número 2 del Ministeri ha afirmat que el desplegament "ha costat menys que un Barça-Reial Madrid o que una vaga general".

Per la seva banda, el conseller d'Interior, Felip Puig, ha xifrat en "entre 400.00 i 500.000" euros el cost per a la Generalitat del desplegament policial de la cimera del BCE i ha assegurat que "amb els Mossos n'hi hauria hagut prou".

Les declaracions d'un i altre són sublims. En època de vaques magres, el discurs de la por arrela i s'escampa arreu. És un discurs irracional, però és el discurs que toca fer als poderosos i els seus ajudantets per mantenir la pau -o n'hem de dir submissió?- social.

Estat d'excepció

Oficialment no hi ha prou diners per al fons de competitivitat, la sanitat, l'educació o els serveis socials, però sí n'hi ha per sobrevolar el cel de l'àrea metropolitana (i el Baix Maresme!) amb helicòpters, ocupar els terrats amb franctiradors i prendre els carrers amb bandes de tonton macoutes irrespectuosos i prepotents.

No existeixen raons objectives per justificar aquesta demostració de força i aquest dispendi. Aquest cop, ni l'espantall d'una amenaça terrorista era coartada, ni hi havia convocada cap manifestació anticapitalista. El moviment del 15M, per exemple, se'n va desmarcar amb un comunicat ben eloqüent: No acudim a la convocatòria de Felip Puig.

Lluny d'igualar els ciutadans dels diferents estats en drets i deures, el procés de convergència europea únicament ha servit al capital. I si algú en tenia cap dubte, la crisi li haurà tret la bena dels ulls. En tots aquests anys, ni s'han harmonitzat els sous, ni les pensions. La disbauxa dels salaris mínims a cada estat membre ho diu tot. Les distàncies en prestacions, fiscalitat i poder adquisitiu entre els socis persisteixen o augmenten, segons els casos. Ni tan sols ens coneixem millor, ja que els mercats televisiu, informatiu i cultural segueixen sent compartiments estancs que reprodueixen i reforcen el control i la lògica estatal.

A efectes pràctics, doncs, la Unió Europea només ha servit a les persones per a dues coses: per dur la mateixa moneda a la butxaca i per moure'ns sense passaport. Ara, però, l'euro és a la corda fluixa i les fronteres es tanquen a conveniència del govern de torn. L'Estat espanyol -com Dinamarca o França abans- ho ha fet aquests dies per evitar l'entrada d'activistes antisistema. Diu que n'ha interceptat 60. A la suspensió discrecional dels acords Schengen sobre lliure circulació de persones s'afegeixen, com en temps de Franco, les detencions preventives

I mentrestant, aquí estem, tractant de fer números. Els meus són aquests: 225 contenidors, 225.000 euros. 50 lladres amb corbata, no tenen preu. Senzillament, priceless.