25 d’octubre 2012

La lliçó gallega (per a la CUP)

L'endemà del 21 d'octubre a molts els va sorprendre l'èxit electoral d'EH Bildu al País Basc. Detractors i simpatitzants no parlaven de res més; al carrer, als mitjans de comunicació i en l'àmbit polític i institucional. En canvi, poques mirades es van adreçar, des de Catalunya, cap a Galícia. 

Al principi, la meva intenció era publicar un article conjunt -fred i analític- sobre els resultats dels comicis a ambdues comunitats, però un parell de comentaris -i algunes conclusions posteriors a l'anàlisi del comportament electoral- van fer que m'hi repensés. 

El primer és d'en Joan Roca, el guixaire. 

- "Has vist lo de Bildu?", em va demanar tot cofoi. "En canvi, a Galícia, més del mateix", es va plànyer. I llavors no sé exactament què més em va dir d'en Franco i d'en Rajoy. 

El segon comentari és d'en Jaume Ponsa. Sorneguer com pocs, va etzibar-me: 

- "Ei, Àlex, estem esperant el teu article sobre les eleccions gallegues". 

Doncs bé, aquí el teniu. 

Algunes paradoxes 

Galícia és un país paradoxal, com Catalunya. Poques setmanes abans dels comicis, el Centro d'Investigaciones Sociológicas (CIS) va publicar les dades d'una enquesta segons la qual la majoria dels gallecs es consideren de centre esquerra i moderadament galleguistes. D'acord amb aquest estudi, els gallecs situen el PP en l'òrbita de l'extrema dreta -en un eix de 0 a 10, el PP obté una puntuació de 8 sobre (enfront del 4,3 del PSOE i del 2,7 del BNG)- i de l'espanyolisme (3 sobre 10). Primera paradoxa a la vista de l'escrutini: els gallecs haurien triat per governar el partit que se situa a més distància del perfil sociològic majoritari. Però la paradoxa només és aparent: realment, el PP ha obtingut la majoria absoluta amb el suport del 28% del cens. 

Segons el CIS, més del 40% de la mostra assegurava que la gestió del PP al capdavant de la Xunta havia estat dolenta (31%) o molt dolenta (10%), i, en conseqüència, el 49% considerava que "seria desitjable un canvi" després del 21O. Segona paradoxa: el canvi no s'ha produït. L'explicació és la mateixa: una part important de la gent que pensava d'aquesta manera no va anar a votar, i amb la seva inhibició va fer bo aquell eslògan que deia allò de si tu no hi vas, ells guanyen. Una altra paradoxa. 

No guanya el PP

Aquesta és la principal conclusió que es desprèn del 21O a Galícia. El candidat del PP a la Xunta, Alberto Núñez Feijoó, va perdre 130.000 sufragis en relació a les eleccions de 2009 i si, malgrat tot, ha ampliat la seva majoria de 38 a 41 escons no és per mèrits propis, sinó perquè els dos partits de l'oposició no han respost a les expectatives dels seus electors. 

Tant el PSOE com el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) han perdut bous i esquelles: han caigut en percentatge (del 31 al 20%, i de 16,6 al 10%), en vots (de 483.000 a 293.000, i de 270.000 a 145.000) i en escons (de 25 a 17, i de 12 a 7, respectivament). Si socialistes i nacionalistes haguessin mantingut posicions en relació a tres anys enrere -bo i tenir en compte que ja eren una reculada respecte de 2005- el sorpasso hauria estat un fet. 

Atenció a la dada: el PP ha estat la llista més votada a tots els municipis -n'hi ha 315-, tret d'una dotzena. 

La Syriza gallega

Al meu entendre, la guanyadora de les eleccions gallegues ha estat l'Alternativa Galega de Esquerda (AGE), una coalició ideada i encapçalada per un líder carismàtic i una persona íntegra: l'incombustible Xosé Manuel Beiras

Tot i ser un país d'arrels celtes, Beiras s'ha erigit en l'hereu de Leònides: "serem els espartans que a les Termòpiles van aturar els exèrcits perses i van donar temps perquè tot l'exèrcit de Grècia els guanyés a Platea. Som el nou exèrcit de grecs i aquella victòria de Platea també arribarà a Galícia". 

El 1997, Beiras va coronar el BNG com a segona força del Parlament gallec amb 18 diputats. Ara, als seus 76 anys, aquest polític històric i catedràtic d'estructura econòmica a la Universitat de Santiago ha protagonitzat una altra gesta: guanyar-se el suport de 200.000 persones en tan sols un mes i mig. 

Aquesta és la primera lliçó que la CUP en podria extreure: en només 40 dies (la candidatura no es va registrar fins l’11 de setembre), una coalició sense bagatge electoral ha aconseguit sembrar il·lusió, "revolucionar la consciència cívica" i mobilitzar amplis espectres de l'esquerra descontenta, indignada o alternativa, no necessàriament -o no únicament- independentista. En paraules de Beiras: "els nostres resultats són deguts al contingent d'esquerra que fins ara no es traduïa en escons i també a la immensa ciutadania que estava activa i en lluita socialment però que no trobava cap referent per projectar les seves reivindicacions". 

Aquest corrent de fons no havia estat detectat per cap enquesta. La setmana abans del 21O, cap sondeig -ni públic ni privat- no donava a l'AGE més d'un escó. Heus ací, doncs, la segona derivada: no importa que el CEO, el Racòmetre o les enquestes que vindran no donin cap diputat a la CUP. Lluny de defallir, hem de redoblar els esforços. 

Totum revolutum 

Fins fa pocs mesos, Beiras representava la veu díscola i minoritària del BNG, expressada a través del corrent crític Encontro Irmandinho. A la seva sortida de la casa mare s’afegeix, en els mesos successius, la d’altres col·lectius com Causa Galiza, Partido Nacionalista Galego, Esquerda Nacionalista, Máis Galiza, Movemento pola Base, Fronte Obrera Galega, Frente Popular Galega... Rieu-vos de la Vida de Brian i del Front Popular de Judea! 

El juliol Beiras va fer una crida a compondre una plataforma alternativa al PP que havia d'aplegar el seu grup, Izquierda Unida-Esquerda Unida, el BNG i Compromiso por Galiza -una escissió prèvia del BNG-, però el Bloc s’hi va oposar; de la mateixa manera que des d’EU es va vetar Compromiso. Així les coses, la coalició aplega tres partits, amb les seves ànimes respectives -l’independentisme d'Anova Irmanda Nacionalista, el federalisme i el republicanisme d’EU i l’ecologisme d'Equo i Espazo Ecosocialista Galego-, sense que això impliqui cap renúncia al dret d'autodeterminació: "Galícia és el marc d'acció i la conquesta de la soberania política de la nació és un objetiu estratègic que ha d'incorporar noves dimensions, com la sobirania alimentària, energètica, cultural i l'exercici real de la sobirania popular". 

Tercera conclusió: hem d'aprendre a sumar, i això no vol dir que hem de ser només receptius; sinó que hem de ser proactius i anar a cercar poble a poble totes les complicitats que siguin possibles. No tot és socialisme o barbàrie

La mentida de la dispersió del vot 

La  correlació de forces dins l'AGE fa que 5 dels 9 escons obtinguts siguin per a EU. Per això, el candidat del BNG, Francisco Jorquera, ha acusat Beiras de donar oxigen a l'esquerra espanyola (que el 2009 era una força extraparlamentària, amb 16.444 vots i el 0,9% del vot emès) i d'haver comptat amb un ressò mediàtic inusual tant entre els mitjans públics (TVG) com privats (La Voz de Galicia). El cas, però, és que ja s'ensumava: els mítings de Beiras han aplegat milers de persones, a diferència del BNG, que ha esdevingut, a la pràctica, un partit completament sistèmic que imita els nacionalistes de dretes de Catalunya o Euskadi i que es mostra excessivament tolerant amb la política de retallades o la corrupció. Al final, la falta de coherència es paga. 

Per tant i com ha passat a Galícia, és fals que la CUP resti, divideixi o perjudiqui l'independentisme. ERC i SI perdran o guanyaran vots en funció de la imatge que hagin projectat entre els seus simpatitzants. Majoritàriament, la CUP farà aflorar altres sensibilitats que o bé s'haurien perdut en l'abstenció o bé s'haurien dispersat en el vot de protesta (nul, blanc o a partits minoritaris). Dit d'una altra forma: amb Beiras, els diversos accents del nacionalisme gallec han obtingut 16 escons, una fita que no s'assolia des de 2001. Si Beiras no s'hagués presentat, el BNG no hauria millorat ostensiblement el seu resultat i qui sap si el PP no s'hauria enfilat fins als 47 o 48 escons. Aquesta és la quarta lliçó. 

N'hi ha una cinquena, però aquesta no ateny la CUP, sinó el conjunt de la societat catalana: a Galícia, les expressions personalistes o obertament uniformitzadores no han tingut l'aval ciutadà. Tot i el suport mediàtic i econòmic amb què comptaven, tant el banquer corrupte Mario Conde com la UPyD de Rosa Díez amb prou feines han arreplegat l'1% dels sufragis.

21 d’octubre 2012

Viurem

"Per damunt de lleis i muralles que han alçat en els carrers, per damunt de bords i lladres, per damunt de tots els pactes, per damunt de tot viurem". 

Després de 38 anys de trajectòria musical damunt els escenaris en un entorn polític obertament hostil a les idees que representava a la seva terra, el grup valencià Al Tall va anunciar el passat divendres, 19 d'octubre, que posava fi a la seva carrera. En vaig tenir notícia coincidint amb la celebració del Correllengua a Alella a través del Facebook d'un altre músic, Narcís Perich, gran admirador seu. Serveixi, doncs, aquest escrit com a homenatge personal a Vicent Torrent, Manuel Miralles, Miquel Gil, Enric Banyuls i la resta de músics que han format part en algun moment d'una història i d'un projecte musical condensats en prop d'una vintena de discos

Sense València, no hi ha independència 

D'antuvi coneixia les cançons del Tio Canya i el Cant dels maulets -sens dubte, les més emblemàtiques del grup-, però fou precisament arran d'un viatge llampec a València que vaig eixamplar el meu coneixement sobre Al Tall després de veure'ls actuar en directe a la plaça de braus. Heus ací la crònica d'aquell concert. Va ser el 24 d'abril de 1999, un cop acabada la manifestació que cada any convoca Acció Cultural del País Valencià per commemorar la derrota infligida a les tropes austriacistes a Almansa el 1707 i que va suposar la caiguda militar del Regne de València i la derogació de les llibertats i constitucions del país. 

Va ser una jornada maratoniana que s'havia iniciat a trenc d'alba a l'estació de Sants, des d'on van sortir un parell d'autobusos organitzats per Maulets, i que, 24 hores més tard, encara havia de veure sortir el sol, de festa, a Benimaclet. Pel matí havíem estat a Xàtiva per participar en l'homenatge als defensors de la ciutat socarrada davant l'exèrcit de Felip V. Al migdia ens vam cruspir una paella, i a les cinc de la vesprada sortíem en manifestació de la plaça de sant Agustí, sota l'atenta mirada del Micalet. Cercant informació sobre aquella diada, n'he localitzat el cartell que en Joan Jubany va dissenyar per a l'ocasió. Marxàvem per València en companyia de milers de persones; gent de l'Horta i molta altra vinguda de comarques. Allí estant, enmig de la munió, vaig ser testimoni dels estralls del blaverisme i de la fractura social i lingüística entre el camp i la ciutat. Els companys de seguici -perfectes desconeguts per a mi, de Sueca, d'Alcoi, d'Alacant o de Gandia- s'interessaven per saber d'on procedíem i ens felicitàvem per fer-los costat; però, en el fons, mai no m'havia sentit tan vexat en una manifestació. Què dur, ser valencianista! D'una finestra van buidar una galleda d'aigua al carrer, i de molts balcons se sentien xiscles i es feien onejar banderes espanyoles. A algunes càrregues de la Policia Nacional s'hi afegien els improperis constants que, a peu de carrer o des de qualsevol finestra, molts veïns del cap i casal adreçaven als seus conciutadans. Com ja us podeu imaginar, dir-los catalanes era el pitjor insult que podia sortir dels seus llavis. Aquella tarda, davant la porta de Serrans, vaig capir la veritable significació de la crida al Tio Canya perquè reviscoli "amb gaiato si et fa falta, que a València has de tornar". 

Nous temps 

De tornada a casa em va faltar temps per baixar a Barcelona i comprar bona part de la seva discografia en una botigueta de segona mà que hi havia al carrer Tallers: Cançó popular al País Valencià, Deixeu que rode la roda; Posa vi, posa vi; Quan el mal ve d'Almansa; Cançons de la Mediterrània; Som de la Pelitrumpeli i Europ eu! Recordo que llavors estava tan emocionat que, també per aquelles dates, em vaig fer regalar el recopilatori 10 anys per la Bibilioteca Municipal Ferrer i Guàrdia com a pagament a la meva tasca de redacció i disseny del llibre Recordem l'Alella d'abans. 

D'aleshores ençà han passat moltes coses. Les notícies que darrerament arriben del País Valencià conviden a l'optimisme. Després d'anys de lluita aparentment estèril -des de l'Escola Valenciana, des dels Casals Jaume I...- sembla que finalment els "besnéts" del Tio Canya, coordinats a l'entorn de la coalició Compromís, estan en disposició de bastir una alternativa al PP [i al PSPV-PSOE]. Perquè això sigui possible, haurà calgut desvetllar consciències, com predicava Al Tall a Viurem: "I aquells que feu política en clau possible, mireu com no és possible i torneu a casa. Feu política nostra, feu per la casa. No obediu als de fora que el temps se'n passa. Agarreu la senyera, que està dins l'arca i deixeu l'espanyola que torne a Espanya. Recobreu la memòria i feu per la casa! Treballeu per la terra que el temps se'ns passa". 

De moment, però, la realitat és la que és, i 38 anys després del seu naixement les lletres d'Al Tall segueixen tenint la vigència del primer dia. Tot sovint, les seves estrofes s'activen al meu cervell quan escolto determinades notícies. Us en posaré un exemple, el darrer fins ara: en motiu de les declaracions del ministre d'Educació espanyol, Carlos Wert, sobre la necessitat d'espanyolitzar els alumnes catalans s'ha produït una onada d'opinions periodístiques i polítiques que afirmen que a les escoles de Catalunya es falseja la història i es posa l'accent en episodis menors i interpretacions esbiaixades. Toca, en aquests casos, apel·lar a la veritat i dir que ni a l'escola, ni a l'institut, ni a la universitat ningú no ens ha explicat la Guerra de Successió (ni la Guerra Civil, ni la transició...). I "no s'ensenye en les escoles com van destruir un país, perquè d'aquella sembrada continuen collint fruits", com molt bé diu Al Tall a la cançó Lladres.

15 d’octubre 2012

El 12 d'octubre, res a celebrar

Avui s’ha desvetllat la incògnita: la Catalunya silenciosa són 6.000 persones (bo i sent molt generosos). Seguint les tesis de la presidenta del Partit Popular a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, aquestes serien -i no més- totes les partidàries de la unió amb Espanya. Cal recordar que només fa alguns dies Sánchez Camacho contraposava als dos milions de manifestants de l’Onze de Setembre el silenci dels cinc milions i escaig de catalans que no van ser aquell dia a Barcelona. 

TV3 ha destacat l’ambient "pacífic", "festiu" i "familiar" de la concentració, i li ha dedicat una cobertura informativa acrítica. La televisió pública catalana ha estat políticament correcte: ha donat, sense discutir-les, les xifres d’assistència a l’acte -65.000 segons la delegada del Govern central a Barcelona-; ha recollit el testimoni d’algunes persones i ha ofert les declaracions del portaveu de la Plataforma d’Espanya i catalans i dels representants del PP i de Ciutadans. En canvi, TV3 no ha parlat ni de Plataforma per Catalunya ni de la Falange, tot i que ambdós partits donaven suport a la convocatòria. TV3 no ha precisat quants unionistes eren forans, una xifra que algunes fonts situen a l’entorn de les 2.500 persones, a raó de 55 per cadascun dels 50 autocars procedents de fora de Catalunya. De consignes i d’escridassades tampoc no n’hem sentit cap ni una, i hem hagut de caçar al vol alguns dels lemes tronats que s’exhibien a les pancartes, com ara aquell que deia Madrid + Barça = la Roja. Tot plegat fa que s’endevini, doncs, la mà del PP dins el Consell de l’Audiovisual de Catalunya.  

Del que sí ha parlat TV3 –i no gaire bé, per cert- ha estat de la concentració antifeixista que ha tingut lloc a la plaça de la Universitat. També ha fet esment d’alguns ajuntaments i centres educatius catalans que han decidit no fer festa el dia de la Hispanitat. A Alella, els pares i mares de l’escola de la Serreta volien obrir, però la negativa de la directora els ho hauria impedit. Vist com van les coses i les bajanades que s’arriben a dir i sentir a Espanya, l’any vinent no seran només set o vuit els centres públics, ajuntaments i empreses que faran la seva. 

El mateix dia 12, a Intereconomía Televisión, un tertulià d'El gato al agua descrivia la festivitat d’aquesta manera: “con 45 jinetes, Francisco Pizarro conquistó Perú y a mandoble limpio se hizo con Chile y se volvió a casa con todo el oro”. I n’estava orgullós, el molt imbècil.

05 d’octubre 2012

Amb la CUP al Parlament


L’amic Genís Viada m’ha fet arribar la convocatòria d’una assemblea oberta als maresmencs que tindrà lloc demà dissabte, 6 d’octubre, a Arenys de Munt, per recollir idees programàtiques i copsar l’opinió de la gent del territori respecte de la possibilitat que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) concorri a les eleccions al Parlament del proper 25 de novembre. Agreixo la invitació i felicito la CUP per obrir el debat a la ciutadania. 

Com a persona que m’he mogut sempre en l’òrbita de l’esquerra independentista, em sento interpel·lat. M’hauria agradat ser-hi demà, però malauradament seré fora. Per això -i perquè ja fa temps que se’n parla- vull dir-hi la meva.

Sols o mal acompanyats

Tothom té coll avall -jo inclòs- que CiU ampliarà la seva majoria al Parlament. Si això de l’Estat propi va de debò, correspondrà a la dreta regionalista liderar el procés per a la seva consecució. Convindria, doncs, un contrapès a l’esquerra per garantir la viabilitat del procés d’independència en el pla nacional i per evitar, en el terreny social, noves atzagaiades en nom de la pàtria i de l’economia. El moment és massa important, i massa èpic, com per restar-ne al marge.

És probable que l’avançament de les eleccions ens agafi amb el peu canviat, però  tenim un patrimoni que no teníem fa quatre anys: 65.000 vots -i 104 electes- guanyats a pols en les municipals de 2010 i, sobretot, una actitud nítida i inequívoca de lluita contra les retallades i de denúncia de la corrupció a casa nostra.

Dies enrere vaig llegir l’article Actors del canvi polític o subjectes passius?, escrit a quatre mans per Juli Cuéllar i Jordi Navarro. Subscric plenament la seva anàlisi; una opinió que he compartit, a escala local, amb altres membres de La Garnatxa. Sens dubte, i per damunt de tot, sóc dels que pensen que la CUP s’ha de presentar a les eleccions. Malgrat alguns dogmes de fe –a mi això del socialisme em ve gran- i algunes tuteles ideològiques que no acabo d’entendre –com el document d’Endavant sobre l’ANC-, tinc molt clar que és la veu de l’esquerra que no claudica.

L’any 2004, els dos regidors de La Garnatxa a l’Ajuntament d’Alella vam avalar amb la nostra signatura la presentació de la CUP a les eleccions al Parlament europeu, sota el lema No a la Constitució europea, sí als Països Catalans. Crèiem que era bo provar forces i que calia donar un ‘toc’ a una ERC excessivament acomodatícia i pagada d’ella mateixa. Aleshores no sabíem que el moviment es presentava escindit. Avui això no ens ho podem permetre. No podem perdre cap suport.

En solitari i fent números rodons, la CUP va obtenir a les passades municipals 50.000 vots a la circumscripció de Barcelona, 8.000 a Girona, 5.000 a Tarragona i 2.000 a Lleida. Els números són lluny de la barrera que cal assolir per obtenir representació. En relació a les darreres autonòmiques, a Barcelona i Girona hauríem de doblar, triplicar a Tarragona i a Lleida multiplicar per quatre i mig.

Si això és o no possible no ho sabem, però podem intuir una capacitat de creixement gens negligible en tots aquells municipis on la CUP no s’hi va presentar, entre d’altres factors. Sigui com sigui, tindríem per davant tres reptes tècnics per tal d’aconseguir representació:

- Igualar o superar els quocients de la resta més alta: 70.000 vots a Barcelona, 17.000 a Lleida i 15.000 a Girona i Tarragona.

- Superar el llindar del 3% del vot emès en cada circumscripció. La pèrdua de proporcionalitat en l’assignació d’escons fa que a Barcelona n’hi hagi prou amb un 3% pelat dels sufragis, però que en canvi calgui un 5% a Girona i Tarragona i gairebé un 10% a Lleida.

- Tenir clar que l’augment de la participació -el 2010 va ser del 60%-, fruit del marcat caràcter plebiscitari dels comicis i de la polarització, farà que les dues barreres anteriors siguin encara més exigents.

Estem en condicions d’assolir-ho?

Sinó fos perquè uns m’agraden poc i d’altres gens, apostaria per arribar a alguna mena d’entesa electoral amb ERC, ICV o SI. Amb qualsevol dels dos primers, la suma de l’esquerra independentista multiplica per 3 les probabilitats d’èxit a Girona, Tarragona i Lleida (passant de la incertesa de 0-1 escons a garantir-ne 2-3). En l’escenari ideal, es podria anar en coalició en aquestes demarcacions -hi ha un precedent: el d’ICV i PSC de 1995- i en solitari a Barcelona, ja que el cap i casal té premi: amb 72.000 vots i el 3% dels vots, SI va endur-se 3 diputats.  

Tot això són focs d’encenalls, evidentment.

Nosaltres podem fer la reflexió en veu alta, però no és un oferiment que hagi de fer l’esquerra independentista. La CUP no hi perd res fent la seva, si hi ha determinació i cohesió interna. En aquest supòsit, que és el més plausible a hores d’ara, els qui més arrisquen -per la seva condició de partits institucionals- són precisament els altres.

04 d’octubre 2012

'La cabra de l'Hospitalet'


Es deia Paquita, però tothom la coneixia pel seu malnom: la cabra de l’Hospitalet. El passat 1 d’octubre es van complir 76 anys de la seva mort.

Va ser en les immediacions d’Osca, en els primers mesos de la Guerra Civil [o de la Revolució Social, com segurament en diria ella]. La cabra era anarquista i s’havia allistat a la columna Los Aguiluchos de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), juntament amb 200 milicianes més. María Martínez Sorroche n’era una altra, també de l’Hospitalet, que aleshores era un bullider àcrata. Ho prova, entre d’altres, aquesta làmina de la dibuixant tianenca Lola Anglada, extreta de l’exposició Poderosa memòria que recentment li ha dedicat el Museu d’Història de Catalunya. 

Amb el seu testimoni, la María explica l’efervescència d’aquells dies al barri de la Torrassa, l’arribada dels primers voluntaris estrangers (búlgars, francesos, alemanys i, sobretot, italians) i les penúries de la reraguarda. La pel·lícula Libertarias, de Vicente Aranda, està inspirada en totes elles, tot i que la meva miliciana cinematogràfica preferida és Rosana Pastor, a Terra i llibertat, de Ken Loach.

Malgrat el nom de la columna -el mot aguilucho servia per designar els elements més joves del moviment llibertari-, la Paquita no era cap nena. "Podía haber pasado por una adolescente" perquè era "menuda" i "delgada", però la delataven les "arrugas de su ajado rostro".

'Las tribus'

Vaig saber de la seva existència a través de la lectura de Las tribus, un llibre editat el 1972, avui descatalogat i pràcticament introbable, que vaig comprar a la Llibreria Central de Tremp per un altre motiu. El seu autor, Josep Maria Aroca, va visitar Alella el juliol de 1936 per realitzar un reportatge sobre els nens madrilenys refugiats a la torre del Marquès [sic], per encàrrec del diari El Diluvio. Poc després, Aroca s’enrolà en una columna confederal amb destí al front d’Aragó, on fou testimoni d’alguns ajusticiaments sumaríssims i del desori derivat de la manca de disciplina “fonamentada en la creença de l'ideal revolucionari”.  

"A finales de setiembre –escriu Aroca-, Huesca parecía una fruta madura, a punto de caer. Pero el ataque planeado fracasó estrepitosamente [...] No se trataba de un fallo militar, sino de una cuestión política. En el frente de Huesca operaban tres grupos principales de milicias: la Columna Ascaso, la Columna Del Barrio, comunista, y la Columna Macià-Companys, catalanista. Había, además, otros pequeños grupos del POUM, alguna unidad de la Guardia de Asalto y una compañía de Guardias Civiles [rebatejada com a Guardia Nacional Republicana]". A més, a la rereguarda hi havia la Columna Los Aguiluchos, molts dels membres de la qual van desertar per unir-se a l'Ascaso quan van saber que s'iniciava l'ofensiva.

El grup d’Aroca va iniciar la marxa sobre la ciutat, situada a 12 km de distància de Vicién, a les 6 del matí. "Los primeros dos o tres se andaron en silencio". A les onze, 200 metres més enllà del cementiri s’aturà l’avanç. El foc enemic feu esclatar el vehicle blindat que precedia els milicians. "Luego se abrió la puerta trasera y un hombre convertido en una antorcha saltó al suelo y echó a correr hacia nosotros, profiriendo espantosos alaridos".

- "Échate al suelo y revuélcate!", cridaren els seus companys.

- "Pegadme un tiro! Matadme, por compasión!", gemegava el tripulant del vehicle.

Llavors Aroca explica com "alguien llegaba corriendo, procedente del cementerio, con una manta en las manos. Un figura menuda, delgada, con aire de adolescente. Los largos cabellos ondeando al viento. Paquita. Bruscamente se detuvo, se dobló sobre sí misma y cayó de rodillas, como si se dispusiera a rezar". Així morí la cabra de l’Hospitalet, “una de las milicianas más famosas de entre las innumerables que en aquella época pululaban por Aragón”.

"Camaradería amorosa"

"La fama la precedía". La cabra estava casada, "por detrás de la Iglesia, sí, pero en los medios ácratas era aceptado y respetado como una unión legal. El 'marido’ se mostraba casi orgulloso de las proezas de su compañera, considerando que entregaba a la causa algo que los milicianos necesitaban y que no tenían otro modo de procurarse: su cuerpo, y con él un poco de placer y también de ilusión". Mite o realitat, "una de las 'hazañas' que se le atribuían era la de haberse acostado sucesivamente con todos los milicianos de una centuria, con un solo intervalo de media hora para comer unos bocadillos. Y -decían- aún le habían sobrado fuerzas para lavar, de madrugada, las camisas de todos aquellos hombres".

Certament, "las milicianas han sido muy maltratadas por casi todos los comentaristas de nuestra Guerra Civil, y hay que admitir que en un momento determinado llegaron a constituir una verdadera plaga, contra la cual tuvo que tomar medidas drásticas un hombre tan poco sospechoso de intolerancia como Buenaventura Durruti [...] Pero entre aquella pléyade de mujeres de todas las edades que se enfundaron un mono proletario y marcharon a compartir el destino de los combatientes antifascistas, hubo auténticas idealistas, que formaron en primera línea como un hombre más, empuñando un fusil, que cuidaron abnegadamente a los heridos o que llenaron de ternura femenina los últimos instantes de los moribundos. Porque el idealismo, la abnegación y la ternura no son un privilegio de clase, y pueden florecer esplendorosamente incluso en la más descocada de las rameras".

Serveixi aquest article com a remembrança de totes aquelles lluitadores. Com reivindicava la María, ja velleta: "combatimos por creer profundamente que podíamos cambiar el rumbo de nuestro país, aunque sólo fuese un cuarto. Nuestras aspiraciones: conseguir el pan cotidiano y el derecho a la instrucción, la justicia, la libertad y el respeto al ser humano".