23 de febrer 2017

El ple d’Alella s’adhereix al Pacte Nacional pel Referèndum

Aquest vespre, el ple municipal d’Alella ha aprovat l’adhesió de l’Ajuntament al Pacte Nacional pel Referèndum amb els vots a favor dels dotze regidors d’ERC+Sumem per Alella, Gent d’Alella, PDeCAT, Alternativa per Alella-CUP i Alella Primer, i l’únic vot en contra de la representant del PP. 

L’alcalde, Andreu Francisco, ha afirmat que amb aquest acord “es renova el compromís de l’Ajuntament i el poble d’Alella amb el procés per la consecució d’un referèndum” i ha fet “una crida a la ciutadania a decidir el futur del país”. 

La portaveu de Gd’A, Mercè Marzo, ha destacat que el seu grup es manifesta “100% a favor del dret a decidir i 100% a favor del referèndum” i ha apuntat la conveniència “d’estendre aquest dret a d’altres àmbits a nivell municipal”. 

El representant d’Alternativa per Alella-CUP, Oriol Font, ha incidit en la necessitat que el referèndum se celebri “abans de setembre per no repetir les escenes de 2014” i s’ha mostrat satisfet perquè “des de llavors s’ha avançat molt, com ho demostra el suport pràcticament unànime del ple”. 

Efectivament, a diferència de la moció d’adhesió al Pacte pel Dret a Decidir, que el juliol de 2013 va concitar l’abstenció dels regidors Josep Bardés, de Gd’A, i Glòria Mans, del PSC; aquest cop tots dos s’hi han sumat. La portaveu d’Alella Primer ha justificat el canvi perquè la resolució planteja el referèndum com una “eina inclusiva” que apel·la a “un debat escrupolosament democràtic i en igualtat de condicions de totes les opcions”. Mans ha afirmat que “s’ha de poder votar” i ha criticat que es digui que el referèndum divideix la ciutadania perquè “la societat ja està fraccionada i hi ha un punt en què no podem avançar”. 

El PP, en contra 

La regidora del PP, Annerose Bloss, ha envestit a fons: “lo que ustedes llaman dret a decidir es realmente pedir la independencia y nuestra postura es claramente no a la independencia porque es ilegal y es la forma que tienen algunos políticos de asegurarse el suedo y engañar a las personas con falsas esperanzas”. Interpel·lant directament l’alcalde, Bloss li ha dit: “Ocúpese de velar por la seguridad del pueblo y déjese de independencia. Basta ya de hacer el ridículo. Haga quitar las esteladas y cuelgue la bandera [espanyola] en lo alto del edificio, ahora que ya que la ha puesto en la sala de plenos”. 

Francisco s’hi ha tornat: “m’agrada que falti a la veritat i que hagi estat vostè qui ha agafat la bandera i l’ha col·locada a la sala. Avui es aquí, demà ja veurem on para”, ha presagiat l’alcalde. 

Llavors la portaveu del PP ha esgrimit un altre argument: “el otro dia me tragué la entrevista dels Matins [de TV3] al [diputat Joan] Tardà y dijo que teníamos el derecho de votar lo que quisiéramos. Esto vale mucho dinero. Y si acaso tendría que votar toda Espanya”, a la qual cosa Francisco ha respost que “més car és l’espoli fiscal”. 

El regidor del PDECat, Esteve García-Ossorio, s’ha declarat “sorprès” per “la barra del PP”. “Després veiem com als condemnats vinculats a determinats sectors els deixen lliures, i als que roben per poder menjar els foten a la presó. El dret a decidir és el cim de la democràcia. La resta és demagògia barata del PP”. 

Per treure-hi una mica de ferro, Josep Bardès hi ha intercedit i ha recomanat Bloss que parli amb el president espanyol: “Annerose, el derecho a decidir es un derecho básico. Las encuestas dan al sí un 50%. Tú que tienes línea directa con Rajoy le dices que haga una campaña a favor de la unidad, que con cuatro cositas os lo llevabais de calle: que si el corredor mediterráno por aquí, que si el puerto por allá…

I mentrestant, 25.000 persones de dins i fora de Catalunya ja s'han adherit al Pacte a favor de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. 

13 de febrer 2017

Comuns, la sobirania és la clau!

He sentit que l’enfant terrible del periodisme a Espanya, Jordi Évole, va llançar un dard enverinat als representants institucionals de la Generalitat des de l’escenari del concert de suport als refugiats celebrat dissabte al palau Sant Jordi. “Sabem que alguns de vosaltres lluiteu per aconseguir resoldre aquest problema, però altres us refugieu i dieu que aquest és un problema de competències”, va ventar-los. 

Geni i figura, avui el periodista estrella de La Sexta s’hi ha refermat. Des de la seva llotja particular a El Periódico, el follonero ha ensenyat la poteta: “si es conformen tan ràpid amb l’argument que no tenen competències, per què segueixen insistint en un referèndum –que jo també vull celebrar- per al qual tampoc no en tenen? En unes coses sí que insisteixen tot i que no tinguin competències i en d’altres no?” 

Les crítiques d’Évole han merescut diversos aclariments, com el de la consellera d’Afers Socials, Dolors Bassa, i la portaveu del Govern, Neus Munté; i els comentaris punyents de Gabriel Rufián o de l’europarlamentari Ramon Tremosa, entre d’altres. Qui més qui menys li ha explicat que a Catalunya existeix un Programa català de refugi amb 1.200 places que no es poden ocupar perquè la condició jurídica de refugiat només la poden atorgar els estats. L’article 138 de l’Estatut retallat pel PP-PSOE no dóna per a més. 

Vet aquí per què el diputat de JxS Lluís Llach li ha recomanat que “si no vols incompetència, guanya’t la independència”. La cupaire Mireia Boya també li ha esmenat la plana: “Doncs jo crec que va de sobiranies i desobediències, més que de competències i incompetències”. 

Falsa equidistància 

Efectivament, el tema de fons és la sobirania del poble de Catalunya, representat a través del seu Parlament. Manta vegades al llarg de la història s’ha fet palès l’antagonisme ideològic amb Espanya. Serveixi com a exemple el referèndum sobre la permanència a l’OTAN. 

Ahir mateix, el periodista Eduard Voltas recordava que en aquests precisos instants ja “hi ha a Catalunya les majories socials i parlamentàries per tancar CIEs, per acollir refugiats, per la dació en pagament o per la pobresa energètica”. També les trobaríem, de ben segur, pel dret a una mort digna, per la renda mínima garantida o pel corredor mediterrani. Voltas deia que “es pot reconèixer això i actuar en conseqüència, o es pot continuar amb la gracieta de l’equidistància” i advocava per la celebració del referèndum com “la millor eina per retratar tothom”. També ho va dir Rufián a Alella no fa pas gaire. 

No en tinc cap dubte: cal desemmascarar les organitzacions polítiques que llancen la pedra i amaguen la mà en tots els àmbits del debat polític, també en la qüestió nacional; no pas perquè els ciutadans no tinguin el dret individual a inhibir-se en aquesta o qualsevol altra contesa, sinó perquè qui es manté neutral en una situació de conflicte –i aquest ja fa massa anys que dura– esdevé còmplice d’un dels bàndols. En puritat, la màxima de l’activista sud-africà antiapartheid Desmond Tutu és més descarnada (if you are neutral in situations of injustice, you have chosen the side of the opressor), però la deixarem així per no ferir susceptibilitats. 

En el nostre cas, rere els postulats aparentment progressistes d’algunes marques electorals s’amaga en realitat la seva afecció o tirada a Espanya (traduïu-ho per “apego” i “querencia”, respectivament). Si no ho manifesten obertament és perquè els avergonyeix coincidir en aquest punt amb la dreta espanyola, tan cavernícola ella, i perquè Espanya és un projecte fracassat i un artefacte polític decebedor segrestat per la burocràcia d'Estat i les elits extractives. Ho és pel seu passat, ho és pel present i res no fa pensar que deixi de ser-ho en el futur. 

Rere la targeta de presentació de molts “ciutadans del món” en realitat hi ha una bona pila d’espanyols acomplexats. És així com trobem tants esquerrans que critiquen el nacionalisme català, però passen per alt els exabruptes de l’espanyolisme. Succeeix el mateix amb els “federalistes” d’upa: individus que ignoren a gratcient que la federació és un acord entre iguals i que per federar-se abans cal haver exercit la independència i haver pres la decisió en llibertat, sense tuteles, amenaces ni coaccions. 

Només així s’explica que aquestes organitzacions pretesament ecosocialistes, federalistes o confederals no s’hagin sumat encara a la demanda social d’un Estat propi per a Catalunya. Reneguen d’una Catalunya independent perquè eventualment podria caure en mans de la dreta nacionalista –amb un PDeCAT a la baixa, amb 25 diputats segons les enquestes més optimistes- i en canvi s’estan de braços creuats en una Espanya governada per un PP que retalla drets i serveis. Sorprèn en gran manera que compatriotes d’esquerres prefereixin malviure com a súbdits en una monarquia imposada pel franquisme que participar en la construcció d’una república catalana. Qui anteposa, aleshores, els seus prejudicis nacionals a una ideologia, a uns valors ètics i morals i a la consecució, encara que sigui parcial, del seu programa polític? Qui és, doncs, l’autèntic nacionalista? 

Quan parlem de revolucionaris i de conservadors, la línia està molt clara: uns volen exercir la sobirania i els altres la declinen, la deleguen i l’entreguen als poders fàctics. Dit d’una altra forma: l’exercici de la sobirania marca avui dia la frontera entre les forces del canvi i els agents del sistema; entre transformadors i immobilistes; entre demòcrates i autoritaris; entre revolucionaris i reaccionaris. La sobirania, qui la vol?

10 de febrer 2017

De la farsa del 6-F a la Festa de l’Homenatge

Aquesta tarda ha quedat vist per a sentència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el judici sumaríssim als responsables polítics del procés participatiu del 9 de novembre de 2014: el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. De la consistència jurídica del cas, del desenvolupament de la vista oral i de l’estratègia dels encausats ja en parlarem un altre dia. 

Avui m’interessa ressenyar la gravetat que suposa que la justícia espanyola s’hagi brindat a actuar com a braç armat del Govern de l’Estat i hagi processat la màxima autoritat institucional del país pel seu capteniment en un conflicte de naturalesa política. Artur Mas ha declarat que, sigui quina sigui la sentència, el judici haurà estat un “greu error”. Ja ho veurem. Per a mi és una autèntica vexació, i una mostra més –com la sentència de l’Estatut o la inacció del Constitucional davant l’incompliment de 34 de les seves resolucions per part del Govern central– que al Regne d’Espanya no existeix la separació de poders. 

Que l’autodenominada i autocomplaent democràcia espanyola –entesa en sentit ampli: amb el seu executiu, les seves cambres de representants i el seu sistema de partits polítics– amagui el cap sota l’ala i no tingui cap altra resposta al plet català que portar els seus interlocutors davant un fiscal i tres magistrats diu molt poc al seu favor. O més ben dit, ho diu tot. 

Com l'oli i l'aigua, aquest nou pas pels jutjats –i en vindran més, de la mà de Carme Forcadell i Francesc Homs– ha tornat a contraposar l’estupefacció de molts catalans a la satisfacció de molts espanyols. “Ya era hora”, “se lo tenían merecido”, “proceso querían, proceso tienen¿Qué se habían creído, estos catalufos?”. 

Alguns editorialistes, articulistes i tertulians encara ho han trobat tot massa tebi. Com l'exdiputada popular Cayetana Álvarez de Toledo, per citar només un exemple. Per a la marquesa de Casa Fuerte i directora de l’àrea internacional de la FAES, tot és molt més senzill: condemna d’inhabilitació; suspensió de l’autonomia, del Govern i del Parlament; depuració dels Mossos i de TV3; assumpció del poder per part de la delegació del Govern, i declaració de l’estat d’excepció a Barcelona. La mateixa reacció que l’octubre de 1934. 

Davant l’enyorança d’alguns unionistes per la violència exercida en el passat, nosaltres apel·lem al record de la dignitat. 

Dilluns, milers de persones van fer costat als processats pel 9N pels carrers de Barcelona: des del Palau de la Generalitat fins al Passeig de Lluís Companys, passant pel Fossar de les Moreres i l’Arc de Triomf. Tant se val si van ser 40.000 o 50.000 els concentrats, perquè a la pràctica érem molts més els que hi érem també en esperit. 

L’escena recorda la que es va viure al mateix indret el 20 de maig de 1906, quan els barcelonins van sortir a rebre els diputats i senadors que s’havien oposat a la llei de “represión de los delitos contra la patria y contra el ejército” –l'anomenada Llei de jurisdiccions militars– dissenyada ad hoc per combatre la puixança del catalanisme. A tots ells se'ls acusava d'atemptar “contra la integridad de España”. Exactament com ara. 

Han passat 111 anys i el problema català segueix irresolt. Malgrat les dictadures, la guerres i els moviments migratoris que han incidit en el pensament i la composició social del país, la història ens demostra, com deia el savi, que “potser Catalunya no és prou forta per independitzar-se, però Espanya tampoc no ho és per assimilar-la”. 

L’única diferència respecte de 1906 és que aquell dia, entre els polítics aclamats pel poble, hi havia l’andalús Nicolás Salmerón: el qui fóra president de la Solidaritat Catalana. Dilluns no en va venir cap, segurament perquè a Espanya ja no queden republicans. Esperem que la seva absència faci obrir els ulls a més d'un i ens situï més a prop de l'autèntica Festa de l'Homenatge: la independència.

06 de febrer 2017

El cap d’Artur Mas: de la paperera al cadafal

No sé quants cops més hauré de dir-ho per no ser suspecte de res: ni Artur Mas, ni encara menys els membres d’aquell Govern dels millors que va començar esmolant les tisores de les retallades i pactant amb el PP, són sants de la meva devoció. Això no treu que no sàpiga veure una maniobra política del Govern de l’Estat rere els judicis que s’han instruït al Tribunal Suprem contra el portaveu del seu executiu, Francesc Homs, i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra ell, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. Les acusacions estan mancades de base jurídica, tal com van acreditar els fiscals catalans en el seu moment, i obeeixen únicament a la voluntat de Madrid de reescriure la història del 9-N per castigar els seus responsables i atemorir les tietes. 

L’Estat –ho han dit en les darreres setmanes el president, la vicepresidenta i els ministres d’Exteriors i Justícia– contempla tots els escenaris, i “actuarà d’una manera o una altra amb proporcionalitat a quin sigui el desafiament independentista”. 

De les tres potes que fins al moment han donat suport explícit al procés d’independència, l’espai polític i sociològic del PDeCAT constitueix la baula més feble. No tant per manca de convicció –evident, d’altra banda, en alguns dels seus quadres– sinó pel llast del passat. 

A la CUP, l’Estat només la pot atacar –fins a il·legalitzar-la– vinculant-la a actes de violència –ni que fossin de baixíssima intensitat– que sortosament no s’han produït, per a desgrat, probablement, de gentola com Jorge Fernández Díaz o Jordi Cañas. 

A ERC, que ha passat a ocupar un lloc central en la política catalana, tampoc no sembla fàcil erosionar-la: fins al moment s’ha mantingut en un discret i astut segon pla, sense escàndols de corrupció coneguts, presta a prendre’n el relleu. 

Així les coses, l’Estat ha concentrat tota l’artilleria sobre els exconvergents. Si la jugada li surt bé, Catalunya no serà independent (potser a costa del seu decantament cap a l’esquerra), i si li surt malament, almenys morirà matant i haurà escapçat el centredreta català. 

Una senzilla anàlisi DAFO ens mostra un escenari en què al règim del 78 ja li està bé que el poder polític a Catalunya es desplaci cap a Esquerra i els comuns, ja que són formacions amb un discurs teoritzant, però sense cap element real d’inserció i connexió amb el poder i les elits econòmiques (patronals, lobbies i escoles de negocis). A Esquerra i els comuns se’ls pot aïllar, pontejar o fer-los caure, si convé, amb l’ajut de la premsa afí. Al nou PDeCAT, en canvi, cal destruir-lo, o reduir-lo a la mínima expressió –i totes dues coses passen per la decapitació de Mas–, per fer-li pagar el seu atreviment; la seva traïció a l’ordre constitucional, que és considerada més una traïció de classe que no pas un canvi sincer d’adscripció nacional. Qui sap quants lligams familiars i financers de l’oasi no se’n deuen haver ressentit ja al Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, el Liceu o els reials clubs de Polo i Tennis! 

Als que el van enviar a la paperera de la història o simplement no l'han votat mai tot això els relliscarà i els sonarà a teoria de la conspiració, però no és una qüestió banal. Mas encara és un actiu important per als seus, i els seus són necessaris per culminar el procés democràticament (tret que es produeixi una conversió massiva a l'independentisme en el camp dels comuns). Encara que s'oposi al referèndum, l'Estat sap que cada vot compta i per això el vol mort i enterrat (políticament parlant, és clar).   

El PSC i els acòlits de Duran i Lleida han estat molt més obedients i no han queixalat la mà que els alimentava. Només Mas sap si ho ha fet per convicció, per conveniència o forçat per les circumstàncies. El temps dirà, però els escorcolls i les detencions mediàtiques practicades a batzegades per la Guàrdia Civil en relació a la trama de finançament il·legal del 3% fan pudor de socarrim. Per la forma, no pel fons; que quedi clar.