15 d’octubre 2013

Els captors alellencs de Ferrer i Guàrdia

Diumenge, 13 d'octubre, es compliren 104 de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al castell de Montjuïc després d'haver estat declarat culpable d'un delicte de rebelió militar, acusat de ser l'instigador i el cap de la Setmana Tràgica. 

Emesa l'ordre de cerca i captura sobre la seva persona i posat setge per part de la policia al mas Germinal -la casa de camp on vivia amb son germà Josep des que havia tornat del seu exili londinenc-, Ferrer va romandre diverses setmanes ocult -o bé a casa d'algú o bé en alguna mina d'aigua o en alguna de les coves de sauló que els vinyataires de la zona feien servir per aixoplugar-se- abans de ser detingut pel sometent d'Alella. El fatídic encontre va tenir lloc ben entrada la nit del 31 d'agost a l'1 de setembre de 1909, quan es dirigia a peu, pel camí antic de Vallromanes, cap a Granollers. Un cop allí esperava agafar el tren i escapar a França, però tot va sortir malament. El sometent feia rondes nocturnes, desplegat per parelles. La pregunta, en aquest punt, és inevitable: algú el va delatar? Parlen d'un seu cosí. 

La detenció 

Després d'un primer avistament a l'alçada de la Creu de Pedra -venia, per tant, del pla de Montgat-, Ferrer va espolsar-se del damunt les preguntes que li formulava el sereno, Joaquim Alomar, i va accelerar el pas fent finta de no sentir les crides a l'alto que li feien ell, l'agutzil i el sometent Rosendo Colomer en les immediacions de les Quatre Torres. Minuts més tard, Ferrer va topar amb una patrulla de quatre homes armats que l'esperava, ben arrecerada, en el lloc on es troben les rieres de Can Magarola i de la Coma Clara, davant del barri de Can Jonc. Ni l'intent de passar desapercebut -afaitat, sense la seva barba característica- ni les evasives per revelar la seva veritable identitat -adduint que acudia a un congrés d'esperanto, primer, i que en realitat era un amant que no volia comprometre el bon nom de la dona que flirtejava, després- no li van servir de res: "Què tanta comèdia! Tu ets el Quico de Cal Boter!", van etzibar-li. 

Mentre va estar amagat, Ferrer va comptar amb la complicitat d'algú, més enllà del seu germà Josep, que fou desterrat a Alcanyís. "Soy caballero y no es de caballeros descubrir á quien hace un favor", va declarar davant del governador civil de Barcelona. Aquest va ser tot l'ajut que va rebre dels seus paisans. Segons el relat del periodista Josep Brissa, la nit del seu apresament, Ferrer va sol·licitar la intercessió davant l'alcalde i el sometent de Genís Nirell, conegut seu, que fou alçat del llit expressament. "Si lo han cogido preséntenlo a la autoridad y será un honor para el somatén", sembla que hauria respost. 

La partida que el va detenir estava formada per l'alcalde d'Alella, Josep Aymar i Puig, l'agutzil Jaume [o Isidro] Flo, el sometent Mariano Bernadas i el caporal Josep Colomer i Giralt, per bé que diaris com l'ABC o La Publicidad esmenten també Rafael Mateu i Toribio Arenas. En paraules de Ferrer, "eran cuatro individuos, dos de los cuales, malísimos, sobretodo uno llamado Bernadas [àlies Miralta], que había jugado conmigo cuando éramos muchachos, el cual me ató los brazos bien fuertemente y me amenazó diversas veces en matarme. Apuntaba contra mí su carabina diciendo que había oído decir por todas partes y leído en los diarios que yo era la persona peor del mundo". Poc més tard s'hi afegiren altres membres del sometent, fins a dotze. "Era la una de la madrugada; me condujeron al municipio [...] Quedamos allí hasta la siete y durante este tiempo discutimos de política, religión y sociología, porque entre los del grupo había un joven bastante culto. Me sentía bien, después de haber estado durante cinco semanas sin poder hablar una sola palabra en voz alta, ni toser, ni, incluso, a veces, respirar, por temor de descubrirme". Després que Bernadas no accedís a deslligar-li les mans per poder veure aigua d'un càntir, "reanudo la conversación comentando este hecho tan inquisitorial y explicando que cuando los hombres estén saturados de las ideas difundidas por la Escuela Moderna, no se hallará ni un solo Bernadas, ni aun en sueños" (pas même pour médicine, diu la versió original de la carta on explica les circumstàncies de la seva detenció a William Heaford).

L'animadversió de Bernadas envers Ferrer quedaria palesa poc després, quan va adreçar una carta als mitjans convidant els lectors a participar d'una col·lecta popular per recompensar els membres del sometent. Molts anys després, l'individu en qüestió duia un revòlver a la cintura i encara es preuava de la seva gesta. 

El trasllat a Barcelona

"En el primer tren [que] salió de la estación del Masnou para Barcelona, un individuo del somatén fué portador de una comunicación del alcalde [...] para el gobernador civil", Crespo Azorín. 

"A las siete de la mañana y bajo la vigilancia de Colomer, Aymar y Bernadas, fue trasladado a Barcelona en una tartana que partió de la plaza de la Constitución [d'Alella], vehículo desde el que Ferrer dirigiose al numeroso público allí congregado con la curiosidad de verle marchar diciendo, entre filosófico y confiado, mientras se quitaba el sombrero: Quien no ha hecho nada, amigos, no tiene nada que temer". 

"La detención produjo sensación entre la Policia y fué recibida con agrado por el gobernador, quien ordenó que saliera el escuadrón de Seguridad hasta las afueras de la capital para evitar que si se enteraba el público de la detención intentase hacer alguna demostración al paso del carruaje". No van ser a temps, perquè "á las ocho y media, llegaba una tartana en la que venia D. Francisco Ferrer Guardia". 

Segons el testimoni d'Antonieta Barnils, la filla d'en Benet de les tartanes, el seu pare, que era una persona de fermes conviccions religioses, "s'havia guanyat l'enemistat de l'alcalde i de la corporació municipal en negar-se a traslladar Ferrer i Guàrdia al Masnou" per dur-lo al quarter de la Guàrdia Civil quan Josep Aymar li va demanar que posés el seu carro a disposició de les autoritats. 

L'alcalde Aymar i Puig

Certament, el relat dels fets -i la força de les imatges!- posa en entredit el paper de l'alcalde. El 7 de setembre, el setmanari d'orientació republicana i catalanista La Actualidad publica per primer cop la famosa fotografia feta per Moragas en què apareixen posant els captors de Ferrer. Quatre dies més tard la mateixa il·lustració va ser reproduïda per la revista La Hormiga de Oro, d'inspiració carlista. L'alcalde Aymar és al centre, somrient. El 14 d'octubre, el suplement de Nuevo Mundo va publicar una il·lustració molt similar, aquest cop de Merletti, en què també hi és Aymar, més tibat. Se'n devia penedir, segurament, ja que sobre aquest afer no escrigué res quan va ser l'hora de repassar en un llibret la seva gestió al capdavant del consistori. 

"El culpaven d'haver-lo descobert perquè era l'únic que el coneixia", però "sinó s'haguera sentit compromès no l'hauria lliurat", defensen alguns. A més, "políticament estava enfrontat als Bernadas, que eren molt de missa, i en particular a Joan Bernadas Madurell, que era un home ríquissim" i que fou alcalde d'Alella durant la dictadura del general Primo de Rivera. 

Ideològicament parlant, Josep Aymar esdevindria el seu rival acèrrim. Presidí l'Ajuntament de forma gairebé ininterrompuda entre 1902 i 1923. "Tots els pobres el votaven; tenia les dues parts: els treballadors i els propietaris". La carrera política d'Aymar fou dilatada i acabà de forma tumultuosa. Amb l'adveniment de la República, fou elegit de nou alcalde en les llistes d'ERC, l'abril de 1931. El febrer de 1934 revalidà el càrrec. Fou cessat el 19 d'octubre de 1934, després de la suspensió dels ajuntaments catalans decretada per les autoritats militars. Recuperà l'alcaldia arran del triomf de les esquerres en les legislatives del 16 de febrer de 1936; fins al 28 de juliol d'aquell any. 

Aymar morí a les poques setmanes com a conseqüència d'una llarga malaltia, després de llegar el seu patrimoni a obres de caritat destinades a la gent gran -la residència Aymar i Puig n'és l'exemple més preclar- i amb el temps just per assabentar-se que el 10 d'agost el ple de l'Ajuntament havia acordat donar al carrer Comas el nom del pedagog i lliurepensador que ell no va poder -o no va voler- salvar d'una mort segura.

09 d’octubre 2013

Ferrer i Guàrdia, boc expiatori d’un crim d’Estat

Tal dia com avui de l'any 1909, s'iniciava el consell de guerra que condemnaria a mort el lliurepensador i pedagog alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l’autor i el cap dels aldarulls que s'havien viscut el mes de juliol a Barcelona i altres poblacions catalanes contra les lleves destinades a combatre en la guerra colonial del Marroc i que han passat a la història amb el nom de la Setmana Tràgica. 

La seva execució -afusellat al castell de Montjuïc- fou el punt culminant d'un judici polític exemplificant camuflat rere un procés judicial dirigit i farcit de tota mena d’irregularitats. La sentència es consumà per la via ràpida tan sols quatre dies després de fer-se pública amb l’objectiu, per part del Govern de Madrid, tant d’impedir el debat polític abans no s’obrís el nou curs de sessions al Congrés, fixat per al 15 d’octubre, com d’aïllar-se davant les denúncies i les peticions d’indult que arribaven de la intel·lectualitat i l’opinió pública occidental. 

Coincidint amb aquesta efemèride, el centre de recerca històrica Cerquem les Arrels organitza aquest diumenge un nou itinerari guiat per diversos indrets d'Alella relacionats amb la vida, l'obra i l'època de Ferrer i Guàrdia, com ara la seva casa natal (Cal Boter) o el lloc on va ser sorprès pel sometent de la població (davant de Can Jonc). D'aquesta manera, aquest col·lectiu reivindica des de fa anys la figura d'aquest alellenc universal. 

També l’Ajuntament participa d'aquesta voluntat de recuperació de la memòria històrica. El març de 2011, el ple municipal va aprovar-ne la concessió del títol de fill predilecte i dos anys abans, l'octubre de 2009, la majoria de grups va donar suport a una moció d’ERC+La Garnatxa en què s’instava el Govern espanyol i els ministeris de Defensa i de Justícia a revisar-ne la causa, anul·lar el judici i restituir la dignitat personal de Ferrer i Guàrdia.  

El precedent de 1911 

Seguint l’estela de França, que el 1906 va revisar la sentència per l’afer Dreyfus -el militar jueu condemnat injustament per espionatge onze anys abans-, una dotzena de diputats de la minoria republicana entre els quals hi havia Rodrigo Soriano, Pere Coromines, Pablo Iglesias, i Melquíades Álvarez va provar de revisar l’acusació a Ferrer i Guàrdia el 1911. Ho va fer al Congrés de Diputats, per espai de 10 maratonianes sessions entre el 27 de març i el 8 d’abril i, si bé no se’n sortí -el resultat de la votació va ser abassegador: 179 a 23-, el seu testimoni ens serveix per il·lustrar algunes de les flagrants manipulacions i irregularitats que van caracteritzar el seu processament i judici. 

- Ferrer i Guàrdia fou jutjat per un consell de guerra sumaríssim, acusat de ser “el cap” d’un delicte de rebel·lió. Al principi, la imputació era per sedició, un delicte penat amb privació de llibertat, però l’interès dels poders fàctics per infringir-li un càstig exemplar n’incrementà la gravetat. Li fou aplicat el Codi de Justícia Militar -l’únic cos legal capaç de dirimir les acusacions de rebel·lió-, tot i que Ferrer i Guàrdia no ostentava la condició castrense i en un moment en què l’Estat de Guerra havia estat derogat després dels avalots de juliol. 

- La sentència no diu que en fóra l’únic responsable; però sí els fets, ja que la resta de processats -n’hi hagué més de 2.000!- no foren jutjats fins a cinc mesos més tard i, en tots els casos, o bé foren condemnats a penes de presó, o bé foren absolts. 

- Durant les setmanes posteriors a la revolta, ni les autoritats civils i militars ni la premsa no van citar ni suggerir mai que Ferrer i Guàrdia organitzés o prengués part en l’alçament popular. Diaris i autoritats en responsabilitzaren els republicans radicals, els anarquistes i, en menor mesura, alguns elements nacionalistes d’esquerra. De fet, l’autoritat militar -o el Jutjat d’Instrucció, segons la font- va dictar una providència el 23 d’agost a Mataró “considerando que no correspondía pena superior a la de prisión correccional”, i demanava per a ell “fiança de 2.000 pessetes”. Cal tenir present que el règim el vigilava de ben a prop atesa la seva condició d’element subversiu i conspirador. Des de 1902, i sobretot després de 1906, Ferrer i Guàrdia era seguit nit i dia per la policia. 

- Tot apuntava que les responsabilitats se saldarien en un nou judici civil, com passà el 1906 en motiu de l’intent de regicidi d’Alfons XIII per part de l’anarquista sabadellenc Mateu Morral a Madrid. Morral era bibliotecari de l’Escola Moderna, i Ferrer, tot i ser acusat d’instigador de l’atemptat, en sortí absolt. 

- La necessitat d’un cap de turc, i les pressions dels sectors de l’Església i la dreta més reaccionaris i furibunds, motivaren un canvi sobtat per part del Govern que presidia Antoni Maura. El ministre de la Governació, Juan de la Cierva, advertí llavors que “se procederá con energía extraordinaria” i es comprometé “a liarse la manta a la cabeza”. 

- Per tal d’organitzar la repressió i agilitar-ne la condemna, el Govern substituí el governador civil per Crespo Azorín i envià a Barcelona el fiscal del Tribunal Suprem, Javier Ugarte, amb la finalitat d’individualitzar el cas i desglossar-lo de la causa general instruïda contra la resta de presoners. Fou ell qui apuntà per primer cop sobre Ferrer i Guàrdia com “uno de los iniciadores y directores de grupos”. Aquest fet determinà la seva posada a disposició d’un tribunal militar. 

- En pocs dies, el ministre de la Governació trameté més de 400 telegrames perquè, entre d’altres, “se horadasen las paredes, se bajara a los fosos y se registrara el gallinero de Ferrer” en l’escorcoll de casa seva al carrer de Ferran. Calia fer mans i mànigues per trobar proves que el comprometessin. Resulta il·lustratiu el testimoni que en féu l’agent de policia Cruz Navarro, exiliat a Buenos Aires, des del diari argentí La Vanguardia, on explicava com els seus companys de registre tan aviat “sacaban del bolsillo interior de la americana un rollo de papeles” per inculpar-lo, com oferien a un empleat de la casa “300 duros” i lliurar-lo del servei militar “si quiere declarar algo sobre el señor Ferrer”. 

- El seu defensor durant el judici, el capità Francisco Galcerán Ferrer, qüestionà en tot moment les proves de càrrec i, molt en particular, la veracitat dels testimonis, ja que la majoria no coneixia personalment l’inculpat i tots ho feren per coacció o interès particular, atès que molts d’ells eren de filiació republicana i, consegüentment, també sospitosos d’haver simpatitzat amb la revolta. 

- La majoria dels 50 lligalls de documents i correspondència incriminatòria incautada al Mas Germinal de Montgat no guardava relació amb el fets i era molt anterior en el temps. N’hi havia de 1880. Es tractava, per tant, de “pruebas de inducción histórica”, extemporànies, com va qualificar-les el mateix governador de Barcelona, Ángel Ossorio Gallardo. Des de feia un parell d’anys, Ferrer s’havia allunyat de la política activa i concentrava els seus esforços en la pedagogia i la tasca editorial. 

- Pel que fa als testimonis, el diputat Rodrigo Soriano els definí, ras i curt, com “una comparsa, casi todos ellos gente desconocida y anónima, como diríamos en lenguaje teatral, coro de aldeanos y acompañamiento”. Ja durant el procés, el capità Galcerán denuncià que s’atorgués més credibilitat al “barberillo de Masnou”, en al·lusió a Francesc Domènech Mestre, que al mateix governador de Barcelona. El primer, juntament amb l’alcalde de Premià, el lerrouxista Domènec Casas Llibre, l’acusà d’incitar-los a proclamar la república el dia 26 de juliol i, després de ser empresonats, aconseguiren la llibertat declarant contra Ferrer. També el secretari auxiliar de l’Ajuntament de Premià, José Álvarez Espinosa, sostingué l’acusació, si bé poc després escriuria i fins compareixeria davant el Congrés per reconèixer que declarà “obligat” i sota pressió. 

- En canvi, per a Ossorio Gallardo, “aquellos sucesos no tuvieron cabeza, ni organización, ni caudillo, ni jefe”; per la qual cosa, ja abans del judici, declarà que no havien de ser jutjats per cap tribunal militar, “porque no revestían ese carácter”. Segons el seu testimoni, “en los tristes sucesos de julio hay que distinguir dos cosas: la huelga general, cosa preparada y conocida, y el movimiento anárquico-revolucionario, cosa que surgió sin preparación”. “La sedición no tuvo unidad de pensamiento, ni homogeneidad de acción, ni caudillo que la personificase, ni tribuno que la enardeciese, ni grito que la concretase. En cada calle se vociferaban cosas distintas y se batallaba con distintas miras” 

- La causa contra Ferrer i Guàrdia constava d’unes 1.200 pàgines, i el tribunal que el jutjà resolgué en poc més de vuit hores: a una mitjana de vint segons per foli. 

- La defensa disposà únicament de 24 hores per estudiar les acusacions, i no s’atengueren cap de les seves demandes. L’acarament entre Ferrer i Guàrdia i el seu principal acusador no sols no tingué lloc sinó que el barber del Masnou s’embarcà cap a Amèrica, on desaparegué misteriosament amb l’ajut dels serveis secrets espanyols. Tampoc no hi hagué acarament entre l’acusat i l’agent que el vigilava, Ángel Fernández Bermejo. Per la seva part, el cercle familiar i d’amistats de Ferrer i Guàrdia havia estat desterrat a Terol, i tots els escrits de Soledad Villafranca, Batllori o Meseguer sol·licitant-ne l’indult van ser refusats pel tribunal en considerar que arribaven un cop tancada la vista oral. 

En un context repressiu d’extrema duresa -amb més cent morts als carrers, dos milers de processats, tots els diaris d’esquerres clausurats des del 8 d’agost i amb La Publicitat, l’òrgan d’expressió de la Lliga, fent una crida pública a la delació-, Ferrer i Guàrdia esdevingué el centre de totes les ires: un boc expiatori amb deutes pendents que pagaria amb la vida els plats trencats de la Setmana Tràgica. 

Els crims provats de Ferrer i Guàrdia foren dos: sortir escàpol del judici per l’atemptat contra Alfons XIII, i el seu compromís amb la transformació social mitjançant la renovació pedagògica i educativa. Com sentencià el 1911 el diputat Rodrigo Soriano, per sobre de la pressió del medi, de la reacció clerical o de la pugna entre l’escola confessional i l’escola laica i racionalista, “Ferrer fue fusilado en Barcelona porque no fue fusilado en Madrid cuando el proceso de la calle Mayor”, la qual cosa crebanta el principi jurídic exceptio rei judicatae, pel qual ningú no pot ser jutjat dos cops pel mateix delicte. 

Com li digué el seu defensor, tractant de confortar-lo, “los cegados por el odio no conciben la justicia sin castigo [...] pero la justícia, créalo amigo mío, acaba siempre por triunfar finalmente”.

02 d’octubre 2013

Els Països Catalans, una colònia tributària

A l'edat mitjana, els exèrcits musulmans establerts a la península ibèrica tenien el costum d'assolar cíclicament les terres cristianes a la recerca de bons botins. 

Aquestes expedicions militars s'anomenaven asseifes i se solien dur a terme pels volts de l'estiu, un cop recol·lectades les collites. Qui les patia tenia plena consciència que n'era víctima i que allò era un robatori en tota regla. Aquest tipus de punició duia aparellat un missatge implícit que resultava impossible de passar per alt: era la millor manera de deixar clar qui manava en realitat, encara que estigués lluny. 

Ara seria inconcebible tractar així els membres d'una confessió religiosa determinada, però no passa res si qui en rep les conseqüències és una comunitat lingüística i cultural que habita dins les fronteres d'un Estat compost i aparentment democràtic perquè llavors estaríem davant d'un afer intern d'aquell Estat, segons la lògica de les relacions internacionals. 


Import de les retallades aplicades a causa de la crisi en diversos àmbits 
en relació amb la capacitat econòmica del PIB català per generar la
 riquesa equivalent, expressada en temps (dies i/o anys).  
Sortosament, els temps han canviat i en l'actualitat l'apropiació de la riquesa generada per una col·lectivitat en un territori concret es practica de forma més refinada a través dels mitjans previstos a la fiscalitat en diversos períodes de venciment: mensuals per als assalariats, trimestrals per als autònoms i anuals per a totes les persones físiques. La individualització de les càrregues i la complexitat del sistema fa que, en moltes ocasions, aquest maltractament no sigui percebut com a tal pel contribuent; oimés quan creu que suporta una pressió fiscal similar a la mitjana estatal, que és beneficiari de la mateixa despesa pública i que, en definitiva, és la seva obligació ètica i moral col·laborar econòmicament al finançament de determinades infraestructures i al sosteniment de serveis públics i prestacions universals. 

Però què passa quan de forma sistemàtica -i no de tant en tant- els habitants d'un territori concret -i no de qualsevol territori- contribueixen en major grau a les arques públiques en relació al seu pes demogràfic, la seva capacitat de generar riquesa o els serveis que reben de l'administració? Llavors probablement diríem que es comet amb ells una injustícia. 

I si, com a conseqüència de tot plegat, la competitivitat d'aquest territori se'n ressent i els seus ciutadans veuen com s'empobreixen al temps que minven les seves oportunitats formatives i laborals? Llavors probablement pensaríem que l'Estat hi està fent un mal negoci, ja que tothom sap que les empreses serioses inverteixen més recursos en les seves divisions més rentables, i no al revés. 

I si al final resulta que aquesta lògica respon a un pla perfectament traçat, assumit i aplicat per l'Estat? Llavors convindríem que a més d'una injustícia i d'un mal negoci és alguna cosa molt més greu; "una asfíxia premeditada", va anomenar-la, l'any 1985, Ramon Trias Fargas. Fent balanç de la Transició espanyola, el qui fóra conseller d'Economia i Finances de la Generalitat tenia claríssim que "el centralisme [...] ens esperava a la vuelta de la esquina amb l'arma més subtil, dissimulada i més eficaç de totes: l'escanyament financer. I això es va preparar meticulosament des del primer dia". 

Doncs bé, ja coneixem el resultat del botí que l'Estat espanyol s'haurà endut en la seva darrera campanya de rapinya. I és que justament ahir el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, va presentar el projecte de pressupostos generals de l'Estat per a l'any vinent i, com de costum, el sedàs de les raons d'Estat i de la solidaritat interterritorial amb altres comunitats autònomes ha tornat a plomar els Països Catalans. 

Tot i que una llei orgànica com l'Estatut estipula que la inversió de l'Estat en infraestructures a Catalunya ha de ser del 19%, d'acord amb la seva contribució al PIB espanyol, el Govern del PP només n'hi ha consignat per al 2014 el 9,6%: 994 milions d'euros, que representen el 25% menys que l'any 2013! Al País Valencià la davallada és del 9% i a les Illes Balears, del 5,7%. 

No és estrany, doncs, que en els darrers anys s'hagi escampat entre àmplies capes de la societat catalana el convenciment que "Espanya ens roba" i la sospita que, més enllà d'una gestió maldestra de les institucions per part dels partits polítics, el dèficit públic i el deute acumulat de les nostres administracions és conseqüència, en primer lloc, del sistema de finançament sancionat a la Constitució espanyola. 

Stricto sensu hauríem de parlar d'espoli fiscal. Les mateixes Nacions Unides consideren que una balança fiscal negativa superior al 4% del producte interior brut d'un territori únicament respon a una política de tipus "colonial". Al Principat, l'espoli és del 10,2% del seu PIB (entre 16.000 i 22.000 milions d'euros anuals que se'n van i no tornen, segons les fonts); al País Valencià, del 6,3% (5.500 milions) i a les Illes, del 14% (3.000 milions). Com posa de manifest el vídeo El preu de ser espanyols, ni les mateixes colònies d'ultramar eren objecte d'aquesta depredació per part de les seves metròpolis en l'època d'apogeu del colonialisme. 

L'actual context de crisi econòmica i la supèrbia amb què es comporten els diversos governs del PP -el central i els regionals- estan obrint els ulls a molts ciutadans del País Valencià i les Illes, també en aquest camp. Des d'aquest punt de vista, l'esborrany de pressupostos per a 2014 ens dóna a tots nous arguments per fer via plegats al marge de la voracitat de Madrid.