30 de setembre 2017

La Constitució espanyola, botem-la

Després de 40 anys de dictadura i 40 més de conllevancia, Catalunya torna a agafar les regnes del seu destí tota vegada que les institucions de la terra –el Govern i el Parlament– han fet possible el referèndum del proper diumenge. A Catalunya tothom admet que hauria estat preferible un referèndum pactat amb l’Estat, que s’ha negat en rodó. Tanmateix, la convocatòria és perfectament legítima, legal i democràtica; per la qual cosa el resultat serà també vinculant. 

La cadena d’esdeveniments polítics, econòmics, socials i judicials viscuts en els darrers anys –confirmada i accelerada en les últimes setmanes– interpel·la àmplies capes de la societat sobre els límits de la democràcia i l’exercici dels seus drets fonamentals. Estrictament parlant, la votació de demà gira a l’entorn del futur estatus polític de Catalunya, però els electors saben que la seva resposta porta implícites moltes altres consideracions. Es tracta de seguir sent una possessió del regne d’Espanya i anar passant sense pena ni glòria fins a esvair-se del tot, o bé de proclamar la independència i prendre part en la construcció d’un país de bell nou a través d’un procés constituent. Es tracta, en definitiva, d’esllanguir fins a l’assimilació o bé de ser un subjecte polític actiu. Súbdits o ciutadans, aquesta és la qüestió. 

Esmena a la totalitat

Avui, el referèndum –i el projecte independentista que el vehicula– és una esmena a la totalitat del règim del 78 sorgit de les cendres de la dictadura franquista. L’independentisme frisava perquè arribés aquest dia, però ningú no s’esperava que anés tan ràpid. 

Plenament conscients de les limitacions de l’autogovern i de la negativa dels grans partits espanyols a revisar la Constitució en clau federal, Pasqual Maragall i el catalanisme polític van intentar de trobar-hi un nou encaix per a Catalunya a través de la reforma pactada de l’Estatut d’autonomia iniciada l’any 2005. A l’hora de la veritat, però, l’Estatut aprovat al Parlament va ser impugnat pel PP, torpedinat pel PSOE, masegat pel Congrés i ultratjat pel Tribunal Constitucional. Amb la seva sentència de 2010, l’alt tribunal pervertia una llei orgànica sancionada pel rei i votada en referèndum –amb més pena que glòria- pel poble català. Aquell dia, els aparells de l’Estat van dinamitar el pacte constitucional que vinculava a Catalunya i van legitimar l’inici d’un procés constituent propi. 

En contra del discurs oficial de l’unionisme, en tot aquest temps a Catalunya no hi ha hagut cap decantament nacionalista, ni a les seves escoles s’hi ha fet cap mena d’adoctrinament que no sigui l’acceptació tàcita de les regles del joc de la democràcia representativa i del sistema capitalista. Totes les enquestes demostren que la majoria del país segueix sentint-se alhora catalana i espanyola, en diferents gradacions i intensitats.   

Aleshores, què ha passat? Doncs que molta gent ha passat directament de la indiferència a l’independentisme; no com a doctrina política, sinó com a via d’escapatòria i finestra d’oportunitat davant d’un Estat hostil i demofòbic. El creixement exponencial de l’independentisme no té a res veure amb la identitat, la llengua o la ideologia, sinó que ha estat eminentment una reacció transversal d’autodefensa, instintiva i alhora sospesada, precisament, davant l’agressivitat del nacionalisme espanyol. La culpa, si hem de parlar en aquests termes, és tota seva i l’Estat l’ha fet viral. Amb la seva actitud bel·ligerant, arrogant i sempre displicent, l’Estat ha fet veure als catalans que no els estima i que amb prou feines els tolera. Han passat 10 anys des que Enric Juliana va diagnosticar la síndrome del “català emprenyat” i la “desafecció” de què alertava l’expresident Montilla s’ha escampat pertot. 

Massa tard 

Efectivament, l’oposició de l’Estat a acordar els termes del referèndum dificulta el camí a seguir a partir del dia 2. Amb voluntat d’entesa, hi havia diverses vies perfectament legals per sotmetre aquesta qüestió a consideració dels ciutadans. Les més evidents: o bé una transferència per part del Congrés a la Generalitat de la facultat per celebrar un referèndum, d’acord amb l’article 150.2 de la Constitució, o bé la celebració d’un referèndum en el conjunt de l’Estat, seguint l’article 92. Molts catalans l’hauríem acceptat. No pas perquè compartim la idea que la sobirania rau en el conjunt dels pobles d’Espanya, sinó precisament per fer palès que l’anomalia catalana justifica i legitima l’activació unilateral del mecanisme d’autodeterminació si, com ja va passar amb el referèndum d’ingrés a l’OTAN, Catalunya hagués votat diferent que la resta de l’Estat. Però ara ja és tard. 

Els responsables del PP insisteixen a dir que la Constitució espanyola de 1978 va tenir l’aval del 90% dels catalans i la participació més elevada de totes. És fàcil d’entendre si tenim en compte el lema de l’Assemblea de Catalunya: Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia. L’any abans s’havia restablert la Generalitat –l’única institució de continuïtat amb la legalitat republicana esclafada l’any 1939– i en aquells moments s’estava ja redactant un Estatut que havia de garantir l’autogovern, així com una lectura oberta i possibilista de la Carta Magna. En comptes d’això, d’ençà de la teatralització del cop d’estat del 23-F de 1981 i la subsegüent aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA) de 1982, la Constitució ha estat interpretada cada cop més restrictivament fins a esdevenir un mur de contenció contra les aspiracions catalanes i una eina al servei del govern de torn –PP i PSOE, tanto monta, monta tanto– per erosionar la capacitat legislativa de l’autogovern i manllevar drets individuals i col·lectius.

En el fons, l’Estat segueix parasitat per les mateixes nissagues de funcionaris i buròcrates del franquisme. I això val per als ministeris, la judicatura, l’exèrcit, les forces de seguretat i fins els uixers del Congrés, com ha quedat acreditat aquests dies amb el nomenament del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos com a director tècnic dels Mossos d’Esquadra. "Vientos de revancha son los que parecen traer algunos ayuntamientos. Las calles dedicadas a Franco y a José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución", va escriure el maig de 1979 un tal José María Aznar. Els que no la volien, ara es fan dir constitucionalistes i s'erigeixen en els seus garants i únics intèrprets. 

Saltar el mur 

Les persones poden ser esclaves dels seus actes i paraules, però no pas d’allò que no els ha estat consultat. En aquests moments, el 73,3% de la població catalana no va votar la Constitució perquè va néixer amb posterioritat a l’any 1960 i no tenia la majoria d’edat quan es va sotmetre a referèndum el 1978; sense comptar les persones d’altres procedències que s’han establert entre nosaltres amb posterioritat a aquella data. En aquests 57 anys, el món i la societat ha canviat molt, però Espanya segueix aferrada a aquell tòtem. No sabem quin suport obtindrà demà el sí a la independència –ni quin obtindria en el referèndum pactat que hauríem desitjat-, però una cosa és clara: diumenge, la Constitució del 78 serà rebutjada de pla pel poble català. Com deia l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent. La nostra és força creixent”.

28 de setembre 2017

El ridiculisme és la via: del ‘Cu-cut!’ al ‘Piolín’

Fa 20 dies que Catalunya viu un estat d’excepció soterrat, amb milers de policies i guàrdia civils desplaçats des de tots els punts de la geografia peninsular per reprimir la voluntat majoritària d’un poble a decidir democràticament el seu futur. Les darreres intimidacions de la Fiscalia General de l’Estat apunten directament contra la comunitat educativa i tots els catalans menors d’edat: tant si provoquen aldarulls, com si –ai, las!- reben estopa de les forces d’ocupació, la responsabilitat serà només dels seus pares i mares. 

Es constata un cop més que Catalunya i Espanya són països diferents, amb posicions divergents en moltes qüestions; fins i tot oposades, com ja van apuntar plomes tan doctes i viatjades com Miguel de Unamuno o José Ortega y Gasset, per part d’uns, i Valentí Almirall, Josep Pla o Agustí Calvet Gaziel, per part dels altres. 

Per a l’empordanès, “Espanya és un país de boigs. És un país que tothom sofreix de restrenyiment (el paisatge del centre és un paisatge restrenyit), i això dóna a tothom un desequilibri evident. No hi ha cap acció motivada i tothom és el contrari del que hauria d’ésser” i concloïa que “la imposició és un mètode corrent a Madrid”. 

Segons l’autor de Lo Catalanisme, “la imposició castellana se fa sentir tant o més que mai, puix se'ns tracta com un poble vençut. Al que conserva una mica només de l'esperit de dignitat i d'independència, al veure el tracte que se'ns dóna, li surt a les galtes la vermellor de la ira o de la vergonya”. Per a Almirall, el poble català resta “subjecte i supeditat a un altre de temperament oposat: l'esperit castellà d'absorció i de predomini”. 

Gaziel, al seu torn, afirma que “l'Espanya formada per Castella, amb la intolerància per bandera i amb la milícia i la clerecia com a valors socials suprems, no pot ni podrà admetre mai el dret a viure, al seu costat, d'un poble que no comparteix cap dels seus íntims principis i que, per torna, té una llengua diferent, que li produeix una repugnància instintiva”. Per al qui fóra director de La Vanguardia, “Castella i Catalunya encarnen dos esperits antitètics, jeràrquic el primer i demòcrata el segon” i apunta que “mentre el plet entre castellans i catalans es continuï plantejant en termes nacionalistes, els esdeveniments es descabdellaran de la forma que l'experiència mostra: en èpoques de guerra, Castella derrotarà sempre Catalunya”. 

I justament aquí ens trobem: en una nova cruïlla històrica en què l’Espanya de l’ordeno y mando torna a treure foc pels queixals, disposada a tot i a qualsevol preu. No per esperada, la seva reacció ha estat menys decebedora en termes de fair play i democràcia. La resposta al desafío independentista ha estat la de sempre, la del sostenella y no enmendalla de qui persevera en l’error; tot segons el guió previst. En canvi, nosaltres hem estat més murris i hem contemporitzat la rauxa. Malgrat els clatellots rebuts, que n’han estat molts i sorollosos, encara remenem la cua i sembla que conservem certa iniciativa. Els que hi estan ficats diuen que hi ha plans A, B i Z, si cal, per fer front a qualsevol contingència, i la moral de la tropa està pels núvols (in crescendo, m'atreviria a dir). 

Xarxes i humor, un binomi invencible 

Per una vegada i sense tenir gaires asos a la màniga, sembla que Catalunya està jugant raonablement bé les cartes que en aquesta mà li ha donat la història. Amb el complex de país petit perfectament interioritzat i sabent per experiència pròpia des de 1649 que a garrotades tenim les de perdre, bona part del poble i el que resta de les seves institucions –intervingudes i perseguides penalment- compareixen en aquesta hora greu amb la lliçó ben apresa, conjurats a passar la maroma i sortir-ne airosos com aquell Pacman amb una papereta de vot que se’n pixa dels fantasmes amb tricorni que l’empaiten. 

En aquest escenari, l’ofensiva vuitcentista de l’Estat Nació ha quedat a bastament desbordada gràcies a l’ús i extensió de les xarxes socials, i fa encara més evident –també a ulls del món civilitzat- les diferències d’ambdós temperaments i dels projectes col·lectius que pregonen. Aquesta és l’autèntica guerra de guerrilles del segle XXI, i aquest és el Vietnam de l’Antic Règim. Per això, el jacobí Manuel Valls està tan espantat. 40.000 policies –comptant-los tots, Mossos inclosos– no poden fer res contra 2 milions de persones mobilitzades permanentment a les xarxes, tret que no ens deixin sense Internet. 

Cada terminal de mòbil i ordinador és un receptor i emissor d’informació i opinió actiu les 24 hores, i els catalans n’hem teixit una veritable xarxa de denúncia i confrainformació. Tot sovint, els internautes hem exercit aquest compromís cívic amb un aire burleta i barrilaire, com correspon a un poble escarmentat que troba en el recurs a l’humor un refugi a la seva malaurança i una vàlvula d’escapament als seus anhels. Segurament, el fet de ser governat per altri ha imprès un toc llibertari al nostre esperit. Es tracta d’una actitud comuna a altres pobles dissortats, com el txec, que em recorda les facècies narrades per Jaroslav Haseck a Les aventures del bon soldat Svejk. 

Davant d’exabruptes totalitaris com l’A por ellos, Si no te gusta, te largas o Qué pone en tu DNI, nosaltres hem enarborat càntics com On estan les paperetes?, Passi-ho bé i moltes gràcies o Tarragona m’esborrona, Constatí vol imprimir. Davant la requisa de paperetes i cartells, n’hem fet els nostres i hem sortit a patolls a empaperar els carrers. Davant el tancament de pàgines web, n’hem replicat a centenars amb adreces tan ocurrents com referendum.ninja o guardicivil.sexy. Enfront l’Estat policial, hem transformat els passos de vianants en estelades zebrades. No perdem mai, si us plau, el bon humor... 

Tot plegat ha contribuït a posar-hi oli a la tensió exercida des de Madrid i ha estat cabdal per contrarestar les clavegueres de l’Estat i mantenir la concòrdia entre els catalans, pensin com pensin i parlin com parlin. Aquest cop no ens hem fracturat, com pronosticava l’ínclit José María Aznar (contigo empezó todo). 

Warner Civil

En certa ocasió vam explicar que només existia una sola via cap a la independència, la democràtica, de baix cap a dalt, i una estratègia, la ridiculista, consistent a posar en evidència els arguments estantissos de la subjecció a Espanya. El ridiculisme està profundament arrelat a Catalunya. Des de 1868 i fins a la victòria feixista del 1939, aquest corrent crític s’escampa a través de capçaleres de la premsa satírica i republicana com El Noy de la Mare, Lo Xanguet, La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Papitu i El Bé Negre, entre més. 

L’estament militar va ser sempre centre dels seus dards. De fet, el nom de La Campana i L’Esquella fan befa de la incapacitat de l’exèrcit per fer callar el toc a sometent dels revolucionaris barcelonins, i totes dues van patir nombroses vicissituds: censura, multes, suspensions... L’episodi més escandalós, però, el va patir un setmanari catalanista, gens sospitós de ser revolucionari. L’any 1905 la Lliga Regionalista va celebrar el seu triomf electoral a Barcelona amb un sopar al frontó Condal. El dibuixant Joan García Junceda va contraposar la puixança dels catalanistes amb el desprestigi de l’exèrcit després del desastre colonial. En l’escena, un soldat demana a un civil: 

- ¿Qué se celebra aquí que hay tanta gente?” 
- El Banquet de la Victòria 
- “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos” 

Malgrat haver estat censurat, l’acudit va provocar l’assalt a la redacció de la publicació per part de la guarnició aquarterada a Barcelona, la declaració de l’estat d’excepció i l’aprovació al Congrés d’una llei –dita de jurisdiccions- per perseguir les “ofensas a la patria” segons el codi de justícia militar. 

Amb la República i la Guerra Civil, la mofa i l’escarni van prosseguir, amb una interpretació inequívoca del significat real que tenia per als catalans el lema Arriba España

Malgrat el temps transcorregut, aquesta percepció s’ha tornat a instal·lar a Catalunya arran de l’enviament d’un número indeterminat d’efectius policials amb l’excusa d’aturar la “violència que es viu als carrers”. Molts s’estan allotjats als ports de Barcelona i Tarragona, en vaixells noliejats pel Govern del PP. Un d’ells s’ha fet famós per la seva retolació infantil, en què apareixen representats alguns dels personatges dels Looney Toons. Tot plegat ha provocat una allau de bromes a les xarxes socials, que s’han omplert de posts i piulades hilarants. Que l’etiqueta #FreePiolin hagi esdevingut trending topic mundial només ho pot fer un poble que es riu del mort i del qui el vetlla, precisament perquè té un esperit indomable. Aquest tarannà fa presagiar un ridícul estrepitós per part de l’Estat i un triomf esclatant del ridiculisme en la lluita per l’alliberament nacional. 

Si el segle XIX les colònies d’ultramar van foragitar Espanya entre plors i rius de sang, aquí l’acomiadarem amb clavells i una forta riallada.

25 de setembre 2017

Sediciosos, com el 1909

N’hi va haver prou que el ministre-portaveu Íñigo Méndez de Vigo es referís reiteradament a les protestes de dimecres com a “tumultuàries” perquè la fiscalia posés sobre la taula de l’Audiència Nacional la corresponent denúncia per “sedició i rebel·lió en petit”, d’acord amb l’article 544 del Codi Penal. Quan això va passar, els militants i simpatitzants de C’s i PP ja feia dies que acusaven en els seus murs de Facebook els batlles catalans de “sediciosos” i d’organitzar la “rebel·lió”, mentre els regidors del PSC es presentaven com a “víctimes de la pressió dels independentistes”. És el mateix guió i la mateixa posada en escena d’allò que ja vam viure fa més de 100 anys per fer descarrilar el potencial revolucionari de la Setmana Tràgica: la gent es manifesta contra l’abús de poder de l’Estat, i aquest utilitza tota l’artilleria mediàtica al seu abast –de dretes i esquerres– per construir i difondre una versió oficial que té poc o res a veure amb els fets realment esdevinguts. 

En la seva denúncia, el fiscal fabrica proves de càrrec falses i distorsiona la realitat fins a extrems delirants. Tot plegat, se sembla molt al procés seguit el 1909 contra l’anarquista alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia. L’Estat li tenia ganes, sobretot després de ser exculpat com a instigador de l’atemptat de Mateu Corral a Madrid contra el rei Alfons XIII, el 1906. Com passa ara amb els presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, el pedagog llibertari era una peça de caça major i es volien cobrar el seu cap. Tres anys després va tenir lloc a Barcelona la revolta popular contra l’embarcament de reservistes a la guerra del Marroc, amb el port i el castell de Montjuïc com teló de fons. Els avalots es van produir a finals de juliol i principis d’agost. Més o menys com ara, el Govern conservador presidit per Antoni Maura va mobilitzar-hi 10.000 soldats i va declarar l’estat de guerra. Es van detenir i processar més de 2.000 persones, majoritàriament republicans radicals i federals, anarquistes i alguns nacionalistes d’esquerres. El nom de Ferrer i Guàrdia, però, no va aparèixer entre els acusats de sedició fins a mitjan de setembre, quan la premsa va assenyalar-lo directament després que el ministre de la Governació, Juan de la Cierva, va parlar obertament de “rebel·lió” i va prometre que “se procederá con energía extraordinaria”. 

Voleu més semblances? 

Per tal d’organitzar la repressió i agilitar-ne la condemna, el Govern va substituir el governador civil i va enviar a Barcelona el fiscal del Tribunal Suprem, amb la finalitat d’individuar el cas i desglossar-lo de la causa general instruïda contra la resta de presoners. Fou ell qui apuntà per primer cop sobre Ferrer i Guàrdia com “uno de los iniciadores y directores de grupos”. Aquest fet determinà la seva posada a disposició d’un tribunal militar i la seva condemna a mort. Els homes i dones sollevats el 1909 també van cridar a la vaga general.

De seguida, el ministre de la Juan de la Cierva va cuitar a atribuir el desordre als “separatistes” com a espantall per impedir l’efecte contagi a altres ciutats i centres industrials de la península. Es tractava del "comodí separatista", com l'anomena Pilar Rahola. Com recull Josep Pich a La Revolución de Julio de 1909, “en sus memorias, La Cierva explica que dejó que circulase en la prensa la noticia que la sedición tenía objetivos separatistas, porque «un secreto instinto» le hizo confiar que «si el resto de España creía que el movimiento era separatista, bastaría para que el patriotismo se impusiera a todas las otras aspiraciones y pasiones. Y acerté porque la prensa de izquierdas en todo el país puso freno a sus campañas y tan sólo pensó en la necesidad de combatir el criminal intento». Hasta los periódicos más críticos con el gobierno publicaron artículos patrióticos, ya que pensaban que «ahora, toda conciencia honrada no puede proferir más que un solo grito: ¡Viva España!»”

En el fons, els catalans sempre hem estat suspectes de sedició, com incapaços s'han mostrat sempre els dirigents espanyols de resoldre amb generositat i intel·ligència les nostres reivindicacions polítiques, ja fossin en l'ordre social, com el 1909, o en l'ordre nacional.  

La repressió d’aquells dies ens ha deixat imatges icòniques que tornen a estar d’actualitat, com ara la de la Guàrdia Civil amb el sabre desembeinat o la de milers de manifestants exigint "llibertat" i "justícia" per als presos en el mateix indret que avui ocupa el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al passeig de l'Arc de Triomf. 

Amb tota la premsa d’esquerres suspesa fins a nova ordre, el diari de la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba, La Veu de Catalunya, va vetar la publicació d’una article del poeta Joan Maragall titulat La ciutat del perdó, en què demanava la commutació de la pena per als condemnats a mort i l’amnistia dels presoners. Com aquella capçalera i el seu director, avui altres mitjans i periodistes catalans també fan el joc a l'ocupant.

De la mateixa manera que la monarquia va haver d'acabar oferint el cap d'Antoni Maura davant la pressió de les cancelleries europees, esperem que el "tsunami democràtic" de l'1 d'octubre i la "mobilització permanent" del poble català en defensa dels drets fonamentals s'emportin per davant el Govern de Mariano Rajoy, entre moltes altres coses que estan per venir.

24 de setembre 2017

Ens estan provocant

Després d’un cap de setmana de treva i de maratons festives per la llibertat a les places de tots els municipis de Catalunya, demà veurem quina en porta de cap l’Estat espanyol. Fa dies que s’especula amb el tancament de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio, i alguns membres de l’executiu català no descarten l’entrada de la Guàrdia Civil al Palau de la Generalitat i la detenció del seu president. 

L’Estat espanyol està posant –i hi posarà– tota la carn a la graella per evitar que el poble català exerceixi el dret a l’autodeterminació. L’Estat vol una coartada per tallar-nos el coll, i per això ens està provocant. Després de no sortir-se’n amb l’ús de males arts per desactivar el moviment amb l’ajut inestimable dels serveis secrets, la judicatura i la premsa afí, ara prova desesperadament d’impedir el referèndum i per això voldria que es desfermés la violència, per petita que fos, per justificar l’ús de la força bruta i l’aplicació de la llei fins a les seves últimes conseqüències. Amb aquesta finalitat, l’Estat infiltra agents de paisà com a agitadors en les concentracions ciutadanes –en especial davant la seu de la CUP– i manté a sou dels fons reservats desenes de trolls que sembren la discòrdia a les xarxes socials. Per això Xavier García Albiol fa declaracions incendiàries –“Puigdemont apunta i la CUP dispara”–, mentre Enric Millo i Dolors Montserrat preparen el sometent i recluten els membres de les gestores que hauran de fer-se càrrec dels ajuntaments catalans després de la seva deposició. Com el 1934. 

Després d’intervenir les finances de la Generalitat i de traslladar a Catalunya milers de membres de les forces de seguretat de l’Estat, el fiscal general ha ordenat que es traspassi el comandament dels Mossos d’Esquadra a un coronel de la Guàrdia Civil –contravenint així la llei de Policia de Catalunya de 1994 i l’Estatut d’autonomia de 2006-, i que l’Audiència Nacional obri diligències per investigar la comissió d’un presumpte delicte de “sedició” i “rebel·lió en petit” per part dels ciutadans que es van manifestar pacíficament el passat dimecres a Barcelona, Sabadell i Bigues i Riells contra els escorcolls. Res d’això no és casual, sinó que es tracta d’una nova operació orquestrada des de les altes instàncies. Només cal sentir el president de Foment del Treball, Gay de Montellà, per justificar aquestes mesures: "Les conseqüències poden ser desproporcionades, però segurament el control era necessari". 

Amb la seva prepotència, el Govern del PP i els seus aliats polítics i econòmics han convertit Catalunya en un polvorí i han deixat la metxa en mans d’un piròman. En la seva obsessió per desencadenar un casus belli, la com la Fiscalia General de l’Estat ha fet un ús absolutament barroer dels únics desperfectes causats en tots aquests anys: “tres vehículos oficiales de la Guardia Civil fueron atacados por la muchedumbre, obligando a los agentes a refugiarse en el edificio de Hacienda. La turba destrozó los tres vehículos”. En canvi, no diu res de la irresponsabilitat dels seus ocupants. A més d’una temeritat, qui diu que no fos un esquer deixar-hi quatre armes llargues dins dels cotxes sense custodiar i a la vista de tota la concurrència? 

Encara no ho hem vist tot, així que no caiguem en provocacions. Ens volen escalfar, i, sobretot, ens volen esclafar. N’hi ha prou de veure els ànims amb què arriben a Catalunya els reforços de les forces d’ocupació. Diuen que venen “a luchar” i llancen missatges tan amistosos i tranquil·litzadors com "esto solo acaba de empezar", "seréis siempre españoles por las buenas o por las malas" o“si están en tu contra, no tengas piedad”.

23 de setembre 2017

Cotarelo a Alella: “Guanyarem per la força del número”

Més de 250 persones s’han aplegat aquest matí al pati de Can Lleonart per conèixer l’opinió del catedràtic madrileny Ramón Cotarelo sobre el moment polític que viu Catalunya, en un acte organitzat per Alternativa per Alella-CUP dins la campanya a favor del sí en el referèndum d’autodeterminació del proper 1 d’octubre. “Les úniques armes de Catalunya són la raó i la voluntat de la gent. I guanyarem per la força del número”, ha pronosticat. 

Cotarelo ha fet una crida a tots els catalans a salvaguardar la unitat d’acció en la defensa de l’eix nacional i deixar per a més endavant les reivindicacions socials. Segons ell, “l’ocupació policial i la suspensió de drets fonamentals a Catalunya respon solament a la qüestió nacional. A canvi de desactivar el referèndum, l’Estat espanyol seria capaç de fer cessions importants en l’àmbit social, tot i que després serien paper mullat”. Per a Cotarelo, el poble català “necessita dotar-se d’un marc jurídic i polític que garanteixi el compliment de les seves decisions” lluny de l’agressió permanent de l’Estat. El ponent s’ha referit a “la meseta” com “l’altra punta del món, on l’enemic ordeix els seus plans” i ha definit Espanya com un “invent de les seves oligarquies en connivència amb les elits catalanes i basques, beneït per l’església catòlica”. 

Un rere l’altre, Cotarelo ha desacreditat els partits, la intel·lectualitat i els mitjans de comunicació espanyols, ja que “tots participen de la tercera restauració borbònica, en què un general va coronar un rei”. Del PP ha dit que és un “partit de lladres i delinqüents, hereu del franquisme”. Dels intel·lectuals i professors que han subscrit manifestos contra el referèndum, que “són gent sense espina dorsal que han substituït pel verb votar la vella proclama apostòlica lejos de nosotros la funesta manía de pensar”. Dels mitjans ha dit que tots tenen instruccions d’acabar amb l’independentisme “a qualsevol preu”. Per últim, ha restat credibilitat a l’esquerra espanyola: “Davant la qüestió nacional, no hi ha dues Espanyes. “Unos machacan y los otros seducen con aquel desparpajo mesetario que plantea una comisión de estudio de no se sabe qué como el que ofrece avalorios o crecepelos a los indios”. Per a Cotarelo, figures venerades pel republicanisme com Negrín i Azaña són fills d’Espartero i de la voluntat d’acabar amb el problema català “d’una vegada per totes”. “No accepten l'alteritat dels catalans, no saben què fer i per això donen pals de cec”, ha reblat. 

Ocupació militar 

“Ni en els anys més durs de l’activitat d’ETA al País Basc, mai no hi ha hagut tantes armes i concentració de forces com ara i aquí”. Per a Cotarelo, Catalunya pateix una veritable ocupació militar, “maquillada sota l’excusa d’un problema d’ordre públic”. L’Estat no mobilitza l’exèrcit per falta de ganes, sinó “perquè està subjecte al comandament únic de l’OTAN i perquè això implicaria reconèixer internacionalment la condició de bel·ligerant a tots dos bàndols, amb la possibilitat d’assistir-ne l’un o l’altre”. En contrapartida, el Govern hi ha desplaçat milers d’efectius de la Policia espanyola i la Guàrdia Civil, “que és un cos militar. D’aquesta manera, l’Estat genera la ficció a escala internacional que es tracta d’un afer intern i s’estalvia la declaració de l’estat d’excepció, segons allò previst en l’article 155 de la Constitució”. 

Intercanvi i sedició 

Cotarelo s’ha declarat “antiespanyol” i s’ha presentat “voluntari per intercanviar-se amb el més anticatalà dels catalans”. Entre aplaudiments, la concurrència s’ha posat dreta i ha entonat el Cant dels Segadors.

Al final de l’acte, l’assemblea d’Alternativa per Alella-CUP li ha regalat una samarreta en record del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, fill il·lustre d’Alella afusellat a Montjuïc el 1909, acusat de sedició

21 de setembre 2017

“Vindran mals majors”

“Vindran mals majors”. Aquest és l’advertiment que va fer ahir al vespre el president espanyol, Mariano Rajoy, a tots els catalans si els “abduïts”, “radicals” i “fanatitzats” persisteixen en la defensa de la seva dignitat com a poble davant la indolència, la imposició, la humiliació i la vexació constants per part de l’Estat. És la recepta acostumada: la mateixa del comte-duc d’Olivares, Felip V, Espartero i el general Franco. La jornada d’ahir amplia la llarga història de repressió de l’Estat a Catalunya amb un nou capítol que s’afegeix als fets d’octubre de 1934, la Setmana Tràgica de 1909, les bullangues del segle XIX i tots els “alborotos, motines y rebeliones en la plaza de Barcelona” del segle XVIII recopilats pel militar asturià Pedro de Lucuce. Amb una diferència substancial, però, i és que aquest cop la reivindicació dels drets socials i nacionals és estrictament pacífica i democràtica. 

Resposta “proporcionada” o “cop d’estat” 

La presa a l’assalt de les oficines de la Generalitat per part de la Guardia Civil, combinada amb la intervenció financera dels seus comptes per part del Ministeri d’Hisenda, va certificar de facto la mort del règim del 78 a casa nostra, i va generar un moviment ciutadà de defensa de la institució i de la sobirania de Catalunya que va fer sortir al carrer milers de persones arreu del país. Efectivament, l’Estat ha derogat l’autonomia per la via dels fets, sense sotmetre’s a control parlamentari, i, per tant, sense cap garantia des del punt de vista del dret. 

Mentre per al ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, l’actuació d’ahir va ser “proporcionada”, per al portaveu del Govern català, Jordi Turull, “es va enterrar l’equidistància” i “va superar totes les línies vermelles”. Hi ha qui parla sense embuts, també a la premsa internacional, d’un “cop d’estat a Catalunya”, i cada vegada són més les persones que se senten interpel·lades davant la deriva autoritària de l’Estat. 

La ràtzia judicial i policial d’ahir a Barcelona, Sabadell i Bigues i Riells es va saldar amb una quarantena d’escorcolls a empreses i seus oficials de diversos organismes i departaments de la Generalitat de Catalunya, així com amb una quinzena de persones detingudes, entre empresaris, treballadors públics i alts càrrecs de l’administració. Ja tenim, doncs, els primers presos polítics. Els més notoris són els número 2 del Puigdemont i Junqueras: els secretaris d’Economia, Josep Maria Jové, i d’Hisenda, Lluís Salvadó. 

L’objectiu declarat del Govern del PP era escapçar la logística del referèndum. El seu president, Mariano Rajoy, afirma que l’operatiu informàtic de l’1 d’octubre ha quedat “desarticulat”, mentre la Generalitat sosté que la convocatòria es durà a terme. En aquesta espiral d’acció-reacció, l’endemà mateix de l’envestida, l’executiu català ha fet públic la llista de col·legis electorals

Esquer o traïció 

L’ofensiva policial va deixar en estat de xoc el Govern de la Generalitat. N’hi ha prou de sentir les declaracions als mitjans que va fer el vicepresident Oriol Junqueras per adonar-se’n. A Palau tothom contemplava aquesta reacció per part de l’Estat, però potser no tan d’hora, ni tota de cop. La duresa i la urgència de l’actuació proven que el Govern d’Espanya estava realment amoïnat i donava credibilitat a les enquestes que auguraven una participació del 60% l’1 d’octubre i un triomf clar i nítid del sí del 70%. L’abast de l’operació fa palès també una altra cosa, i és que la Generalitat està infiltrada de talps. 

Enmig de la tempesta es fa difícil escatir qui se sortirà amb la seva i quin relat dels fets s’imposarà. En la cursa cap a l’1-O es tractava de mantenir la serenor i no equivocar-se. Avui, l’Estat treu pit i se sent fort i embravit, però som molts els que pensem que ahir la va espifiar i que això li pot costar car. La supèrbia, l’exhibició de força i la vulneració de drets fonamentals el desacrediten a ulls d’una part de la comunitat internacional i de l’opinió pública espanyola –que ja es manifesta obertament a favor del dret a decidir a València, Palma, Bilbao i Compostel·la, però també a Saragossa i Madrid– i l’allunyen d’un sector de la població catalana que fins ara es resistia, de bona fe, a desconnectar d’Espanya. 

Com diu Junqueras, el referèndum –o la mobilització, ja veurem– de l’1 d’octubre “és l’única moció de censura” que pot fer caure el Govern del PP. I precisament en la seva obsessió per evitar-lo, pot molt ben ser que l’Estat ens acabi regalant la victòria sense necessitat de votar. Llavors s’haurà empassat l’ham. I vindran temps millors.

19 de setembre 2017

Turquia és el model

Ara ja sabem com l’Estat espanyol pensa impedir l’exercici del dret d’autodeterminació al poble català. De la mateixa manera que ho fa Turquia amb la nació kurda i la dissidència política: reprimint-les sense contemplacions. En pocs dies hem vist com se suspenen de forma automàtica lleis democràtiques aprovades en un parlament, es persegueixen penalment les principals figures polítiques d’una minoria nacional, s’intervenen els recursos públics d’una administració autonòmica, es viola el secret a les comunicacions d’entitats cíviques i socials, es clausuren webs i s'ordena a les operadores de telefonia bloquejar-ne d'altres, s’amenaça els treballadors públics, es prohibeix debatre als plens municipals sobre l'1-O, s’escorcollen impremtes, es limita la llibertat de premsa i es proscriuen i persegueixen els drets fonamentals d’expressió, reunió i manifestació de la ciutadania. En aquest mapa interactiu trobareu tots els casos de censura i persecució relacionats amb la convocatòria del referèndum, degudament actualitzats. Avui, a Terrassa, la Guàrdia Civil ha irromput en una empresa de correu postal i ha decomissat material imprès per impedir-ne la distribució. I tot això, sense tenir cap ordre judicial.

És certament difícil –i pot arribar a ser també molt comprometedor, per les represàlies que se’n poden derivar– contrarestar els abusos d’un Estat policial, oimés quan compta amb la complicitat expressa del poder econòmic i els principals partits polítics i mitjans de comunicació espanyols. En aquestes circumstàncies només els demòcrates de debò s’atreveixen a alçar la veu i a denunciar, amb gestos personals de dignitat, la conculcació dels drets individuals i col·lectius. 

Entre aquests petits herois trobem els milers de càrrecs electes locals catalans que donen suport a la convocatòria del referèndum del proper 1 d’octubre. El mateix dia que han estat citats a declarar davant del jutge els primers alcaldes i alcaldesses, els 750 ajuntaments catalans que donen suport al referèndum han començat a presentar un escrit comú adreçat a les fiscalies provincials en què sol·liciten la suspensió de les instruccions cursades a les policies locals perquè aquestes actuïn en contra de la convocatòria i dels drets fonamentals. 

En el recurs s’adverteix que les instruccions de la Fiscalia “entren en contradicció flagrant amb l’acord adoptat per la Comissió Nacional de Coordinació de la Policia Judicial de 15 de juliol de 2015”. En concret, s’exposa que en aquell acord es determina que “les Policies Locals no són Policia Judicial en sentit estricte”, ja que “la Policia Judicial Específica” són la Policia espanyola, la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra. “Tan sols les Policies Locals de grans municipis que hagin firmat el Conveni de Col·laboració amb el Ministeri de l’Interior podran actuar com a Policia Judicial en un seguit d’infraccions penals que es refereixen a les antigues faltes i delictes menys greus”. Entre aquests supòsits en cap cas no figuren els delictes de desobediència, prevaricació i malversació, que són els que la Fiscalia ha ordenat perseguir. 

L’escrit dels alcaldes qualifica d’“irregularitat” la instrucció i palesa que tant l’administració de justícia com les forces d’ordre públic estan actuant en sentit contrari al protocol fixat, ja que “l’esmentat acord de la Comissió va més enllà i estableix que, en el cas que els jutges autoritzin les Policies Locals a realitzar activitats pròpies de la Policia Judicial Específica, les resolucions d’autorització del jutge seran recorregudes de forma immediata per la Fiscalia”. 

D’això es desprèn que els agents municipals que facin cas de la instrucció estarien extralimitant-se en les seves funcions i podrien incórrer, en conseqüència, en la comissió de diversos delictes contra els drets bàsics de ciutadania. Com observa aquest jurista, “l’anomenada obediència deguda queda prohibida quan estan en joc els Drets Humans. Per ser més clars, no es pot obeir ordres que vulnerin aquests drets i de cap manera una jornada electoral és una situació de perill que impliqui la suspensió de les garanties democràtiques. Ans el contrari, el bé superior a protegir per un funcionari és el dret a vot davant qualsevol interferència d’un tercer”. 

Instruccions repressives 

Les instruccions de la Fiscalia Superior de Catalunya 2/2017 van ser emeses, a instàncies del fiscal general de l’Estat, el 12 de setembre amb destí a les forces de seguretat de l’Estat: Guàrdia Civil i Policia espanyola. Dos dies després, la Fiscalia Provincial de Barcelona va emetre la instrucció número 1/2017, “per la qual s’interessa als Mossos d’Esquadra que es dirigeixin per escrit a tots els Caps de les Policies Locals d’aquesta demarcació”. Aquesta instrucció detalla el tractament policial que han de donar els agents davant d’actes que s’executin “per autoritats, funcionaris públics o particulars en connivència amb els anteriors, adreçats a la preparació i celebració del referèndum d’autodeterminació, en tant indiciaris de delictes de desobediència, prevaricació i malversació”, i exigeixen la comunicació o informe policial a mode d’atestat policial “amb caràcter urgent” a la Fiscalia de cada demarcació judicial. Tot plegat, “sense perjudici de la edició de noves instruccions de servei complementàries i ampliatòries de les presents instruccions de la Fiscalia”. 

Estat prevaricador 

Els números de registre d’ambdues instruccions (1/2017 i 2/2017) ja deixen entreveure l’excepcionalitat de la mesura, i com la política catalana ha contribuït a agilitar els processos i els procediments judicials a Espanya: dels 4 anys d’espera per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut hem passat a resolucions suspensives dictades per unanimitat en menys de 24 hores. Representen, a més, una ingerència en l’autonomia municipal i un bandejament del poder civil, ja que es deposa com a cap de la policia l’alcalde, representant de la voluntat majoritària dels seus veïns, per un funcionari de carrera posat a dit pel poder executiu. 

A la pràctica, l’Estat està desplegant l’article 155 de la Constitució, i fins i tot anant molt més enllà, però sense complir cap dels tràmits reglamentaris previstos amb una doble finalitat: escurçar els terminis d’actuació per impedir a tota costa la celebració del referèndum, i no exposar-se al debat parlamentari i a la crítica internacional. L’Estat i els seus còmplices no tan sols cometen frau de llei i prevariquen quan eludeixen els preceptes legals (cas del 155) o persegueixen un delicte no tipificat al Codi Penal (cas del referèndum), ni quan actuen obertament contra la norma (cas de la instrucció 2/2017), sinó també quan prejutgen i adopten mesures per impedir uns fets que encara no s’han produït (i que no sabem del cert si es produiran). Aquest procedir, que és contrari al dret positiu, és la mateixa justícia preventiva que aplica Erdogan a Turquia, i té les mateixes implicacions.

17 de setembre 2017

El PSC i la legitimitat democràtica

Ahir, 16-S, l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, en mans del PSC, va consumar el seu desafiament i va celebrar un referèndum unilateral amb una pregunta binària. Les paperetes només recollien dues opcions: 1 o 2. 

Mentre l'alcaldessa Núria Parlón va proclamar que la mobilització va ser una "festa de la democràcia", els partidaris de la tercera acusen el Govern municipal de "silenciar-los" i de portar el veïnat de la Salzereda a un "carreró sense sortida". Els representants de l'oposició recorden que els socialistes només representen el 40% dels votants i alerten que la fractura social generada trigarà molts anys a restablir-se. Els portaveus de C's i ICV-EUiA al consistori han coincidit a titllar de "cínic" el lema institucional de la campanya Santa Coloma Ens Uneix i acusen els socialistes d'haver implantat un règim clientelista des de 1991 gràcies al "rentat de cervell" que s'ha fet des de les aules i al control polític dels mitjans de comunicació locals. "La convivència s'ha trencat i hi ha amics i famílies que s'han deixat de parlar", ha lamentat el delegat del Govern espanyol, Enric Millo.

Triomfalisme insultant

Segons la premsa oficialista, "la ciutadania ha triat MAJORITÀRIAMENT la proposta número 2". Amb aquest aval, el Govern de Parlón legitima el seu cop de mà i anuncia que en el termini de 48 hores destinarà 7 milions de l'erari públic a fer-lo efectiu. 

Tothom sap, però, que es tracta d'una votació il·legal que s'ha fet sense garanties democràtiques, per la qual cosa no tindrà validesa. Els partits contraris van cridar al boicot contra el que han qualificat d'"estafa democràtica" i denuncien que només hi han votat els "abduïts". Per la seva part, el Defensor del Poble assegura que l'ús del padró d'habitants com a cens electoral representa una violació de la llei de protecció de dades. Des d'Amnistia Internacional s'ha posat en dubte la imparcialitat de la missió d'observadors, ja que estava encapçalada pel tinent d'alcalde i la directora dels serveis municipals d'Urbanisme, i el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha avisat que la Unió retindrà el pagament dels fons FEDER a l'ajuntament colomenc si no rectifica.

L'alcaldessa podria incórrer també en un delicte de malversació de fons públics. Malgrat la despesa institucional en "un innovador sistema de realitat virtual en 3D", només hi han pres part 1.122 electors, que representen menys de l'1% dels 117.153 residents a la ciutat. A més, els municipis veïns de Sant Adrià, Barcelona, Parets del Vallès i Montcada i Reixac ja han fet públic que no reconeixen el resultat perquè la decisió adoptada afecta la sobirania de la conca del riu Besòs. "Una part no pot decidir pel tot", va dir Ada Colau. 

Davant d'aquest atemptat contra la democràcia i la llei natural, l'Àrea Metropolitana ha recorregut la convocatòria de la votació al Tribunal Superior de Justícia, que n'ha suspès l'efectivitat, mentre la fiscalia ha citat a declarar l'alcaldessa i ha ordenat la Guàrdia Urbana com a policia judicial que la detingui en cas que no n'atengui el requeriment. Veus de la judicatura aventuren que el procediment podria desembocar en la inhabilitació de tots els càrrecs electes i treballadors municipals que van fer possible el procés de votació, "ja sia per acció o omissió", així com la suspensió del règim municipal i el nomenament d'una gestora encapçalada per Gent de Gramenet fins a la convocatòria d'unes noves eleccions municipals i el restabliment de l'estat de dret.

12 de setembre 2017

La Diada del sí: passi-ho bé!

Amb la manifestació d’ahir de la Diada ja en dec portar més de vint a les esquenes. I sempre amb la bandera de l’estel roig. Qui diu, doncs, i amb quina autoritat moral, que “l’Onze de Setembre ha estat segrestat pels independentistes i ha deixat de ser la festa de tots els catalans”? Als espanyols en general, i als unionistes en particular, els dono la benvinguda a la crua la realitat i els dic el mateix: potser la Diada és de tots i per a tots, però les manifestacions responen a les proclames de les organitzacions que les convoquen. 

La impostura del Govern del PP i els seus sicaris i opinadors no és res comparada amb l’estupor majúscul que tindrà sobre l’opinió pública espanyola la constatació, al llarg de les properes setmanes, que l’independentisme no s’arronsarà davant les amenaces i la repressió. Ahir, els carrers de Barcelona es van tornar a omplir de famílies senceres en un ambient de festa i afirmació de la seva dignitat. Quatre generacions de catalans i catalanes comparteixen en aquests moments la reivindicació del dret a l’autodeterminació i l’anhel de la independència. D’exemples personals en coneixem a cabassos. Mons sogres, sense anar més lluny. Es van llevar ben d’hora per tornar per carretera d’un viatge a Bordeus, després de patir les cues del Bruc i agafant el transport públic amb el temps just per pujar a pau tot el passeig de Gràcia fins arribar al tram 107. A qui fa això amb tota la il·lusió del món a 60 i 70 anys, com pensa l’Estat espanyol tornar-los a la cleda de l’obediència? 

Costa d’imaginar com se les empescarà el poder polític, judicial i econòmic per entabanar tanta gent i tan diversa. Ans al contrari, la resolució del conflicte per la via democràtica, pacífica i unilateral de la majoria dels catalans pot causar en la societat veïna un trasbals psicològic de proporcions equiparables a les del desastre de 1898 (i de retop, i tant de bo, l’efecte catàrsic que aquell impacte no va assolir aleshores). 

"Fanàtics i radicals"

Com ja és habitual, els mitjans i partits espanyolistes no han decebut. Fidels al seu guió, han tornat a deformar la realitat i a menysprear la mobilització. Després de cinc anys de manifestacions multitudinàries, no hi ha miopia ni ceguesa; només mala llet. Afirmar sense embuts –i sense cap càrrec de consciència– que “el independentismo está en manos de una minoría muy radicalizada” és una mentida que només contribueix a atiar el foc a Espanya i a generar una percepció distorsionada dels fets i del moviment. La fatxenderia del PP va dur el seu vicesecretari de Comunicació, Pablo Casado, a proferir barbaritats com que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, és “un abusón de discoteca” i “un gobernante absolutista que ha aniquilado los derechos del pueblo y que tiene como compañero de viaje a Arnaldo Otegi, un terrorista confeso y condenado”. Casado també va afirmar que “España va a ganar porque tiene más fuerza”, ja que “estamos comparando el transatlántico de la nación española con la Zodiac pinchada de la CUP y sus aliados en las instituciones”.  

Al vespre, les tertúlies i noticiaris espanyols parlaven de “despeñadero”, “fanatismo”, “hispanofobia”, “estrategia suïcida” i posaven l’accent en un presumpte “descolgamiento de la participación” donant credibilitat al càlcul de 350.000 persones facilitat per la Delegació del Govern espanyol a Catalunya. Si adulteren impunement xifres que són objectivables a la vista de tots, què no han de fer amb el dèficit fiscal o la inversió pública territorialitzada, per citar només un parell d’exemples. “Son muchos pero son los de siempre”, deien anit al canal 24H de TVE. No ho sabrem del cert fins que no votem i ens puguem comptar, però ha arribat un punt que potser no ens interessa ser gaires més. Davant del seu descrèdit, en tenim prou de saber que som molts, que som millors –cosa que explicarem un altre dia- i que som una pinya. Com deia el poeta Vicent Andrés Estellés, “no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. 

Bandera negra 

Comptat i debatut, l’anomenada Diada del sí va ser, per al meu gust, la més ensopida de totes des del punt de vista de la coreografia, però va tenir altres virtuts: va ser la prova irrefutable que una part substancial de la societat catalana ha trencat amb el règim del 78, que ja no hi ha marxa enrere i, sobretot, que no hi ha aturador, encara que hi enviïn la Guàrdia Civil. Es diria que la revolta dels somriures és a un pas de consumar-se. 

De camí des de la confluència del passeig de Gràcia amb el carrer d’Aragó fins a l’antiga plaça de Francesc Ferrer i Guàrdia (avui, bisbe Urquinaona) vaig anar ensopegant veïns del meu poble, Alella, tots somrients: els pares de la Gemma, “disposats a fer el que calgui per obrir els col·legis electorals l’1-O”, en Xavier i la seva dona, “determinats a no afluixar”, i l’Andreu i la Susanna, “convençuts que l’Estat l’espifiarà”. 

La força dels somnis és l’arma dels pobles, es llegia en una pancarta. Santamaría que estàs en los cielos, ruega por nosotros, catalanes, en resava una altra. “Menys batucades i més barricades”, cridaven amb sornegueria a la manifestació de l’esquerra alternativa. Allí em va assaltar en Pierre, un periodista acreditat vingut expressament des de Tolosa de Llenguadoc. 

- “Es mi primera vez aquí”, em confessa. 

L’ha atret el color de la meva bandera; me’n demana el significat i si pertanyo a Arran. Li contesto que no, que jo vaig per lliure, i li explico que l’estelada negra és una composició casolana que vol recollir el pòsit llibertari de la tradició revolucionària catalana i el missatge de lluita sense quarter dels defensors de 1714 envers els enemics de les llibertats nacionals. També s’hi fixa en la meva samarreta, igualment negra, amb l’efígie del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra del col·lectiu alellenc de recerca històrica Cerquem les Arrels. Aleshores repassem, plegats, la trajectòria ideològica i la mort del personatge. Parlem de la Setmana Tràgica, una revolta popular contra la guerra colonial al Marroc que l’Estat va reprimir enviant l’exèrcit a Barcelona. 

- “Ara també n’estan temptats, però han de guardar la compostura davant la Unió Europea”. 

Com el president Lluís Companys, Ferrer i Guàrdia va ser sotmès a un judici sumaríssim abans de ser afusellat al fossar del castell Montjuïc. 

- “És la resposta proverbial d’Espanya a la dissidència interior, els insurgents cubans o els rebels del Rif. L’Estat no sap tractar Catalunya perquè no accepta la diferència. Com no va saber tractar Cuba o el Marroc i els va acabar perdent, també perdrà Catalunya”, vaticino. 

- “En resum –recapitulo–, nosaltres tenim un problema, però Espanya també. I només es pot resoldre per la via d’un referèndum. El poble no acceptarà un pacte per dalt entre oligarquies”.

Vull pensar que els catalans –amb permís de la Pilar Rahola– som diferents i li demano per un moment que es fixi en les samarretes fluorescents de l’ANC. 

- “Al costat del en català i castellà, el següent adverbi d’afirmació que hi apareix és òc, en aranès, una variant dialectal del gascó”. 

El meu interlocutor ni se n’ha adonat ni sap res sobre l’Aran (a diferència d’Arran), i al·lucina mandonguilles quan sent a dir que és una comunitat nacional de cultura occitana amb dret a autodeterminar-se i escindir-se del Principat. I dit això, la comitiva es posa en marxa en direcció al Born i tots dos ens estrenyem les mans amb la sospita que tanta teca és massa per a un francès, encara que sigui tolosenc.

08 de setembre 2017

L’hora del poble

Ja tenim convocatòria formal per al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, encara que el Tribunal de la Inquisició pretengui suspendre’n l’executivitat. No ho tindrà fàcil, però. Perquè mentre a Madrid els poders fàctics tanquen files, un al·luvió d’alcaldes i alcaldesses -560 en menys de 24 hores- s’han posat al servei de les màximes institucions del país per fer possible la votació als seus municipis. 

La signatura del decret, avalada per tots els membres del Govern de Catalunya, es va produir dimecres a quarts de dotze de la nit després que el ple del Parlament de Catalunya va aprovar la llei del referèndum i la sindicatura electoral en una sessió maratoniana de 12 hores de durada.

Les formes, certament, no van ser les més edificants. Durant tota la jornada els grups unionistes van intentar dilatar l’inevitable amb excuses de mal pagador, al·legant indefensió i apel·lant a una pretesa vulneració de drets tant dels seus representants com dels seus representats. “El mateix que a Veneçuela”, clamava el PP. Filibusterisme o filldeputisme? Tecnicismes legalistes contra aspiracions pacífiques i democràtiques, i, per tant, perfectament legítimes. 

Amb la seva actitud de laminació constant de l’autogovern i de blocatge permanent al diàleg, l’espanyolisme s’ha passat de frenada i ha caigut en el seu propi parany. Volia acular l’independentisme en una ratera, i aquest l’ha feta saltar pels núvols. “I què esperàvem, que hi renunciéssim?”, es demanava ahir la portaveu de Junts pel Sí, Marta Rovira. Captius i desarmats com al 1939; així ens volen. Però aquest cop “no ens deixarem expropiar els drets humans”, reblava el president Carles Puigdemont. 

DUI i referèndum 

A la CUP en general, i a Antonio Baños en particular, cal agrair-los que la nit del 27-S reconeguessin obertament que no s’havia guanyat el plebiscit per declarar la independència al cap de 18 de mesos, tal com establia el full de ruta de l’ANC que havia fet seu Junts pel Sí. Per a molts hiperventilats aquell exercici de realisme va ser una gerra d’aigua freda, però la idea de recuperar el referèndum com a requisit previ és inapel·lable i s’ha revelat imbatible des del punt de vista de la raó, tant en clau interna (com a comú denominador de tot el sobiranisme) com en clau externa (ja que entronca amb el dret internacional i es fonamenta en un dret inalienable).

Davant d’aquest canvi d’orientació, la raó d’Estat ha desertat de fer política i, parapetada rere l’immobilisme, ha lliurat en safata de plata als independentistes la defensa de les urnes, que és el més elemental dels drets democràtics. Això ha acabat d’obrir els ulls a molts catalans i catalanes, i ha obert fissures importants en el camp dels comuns i de CSQP. Fins al punt que únicament la por a les amenaces de l’Estat juguen a favor del manteniment de l’statu quo. Ho hem vist aquests dies. Joan Josep Nuet, Albano Dante-Fachín, Joan Giner i Àngels Martínez no són independentistes, però són demòcrates i gent d’esquerres conseqüent; atributs que la resta dels seus companys de bancada semblen no complir quan parlem dels drets nacionals

A Espanya, l’opinió pública i l’opinió publicada majoritàries es conjuren per subjugar els catalans. Mentrestant, al Principat i com a bons sucursalistes, C’s, PSC i PP han boicotat les comissions d’estudi del dret a decidir (2013) i del procés constituent (2016), i no han fet res per pactar un referèndum amb l’Estat a l’estil d’Escòcia i la Gran Bretanya. Tampoc no es van incorporar al Pacte Nacional pel Referèndum, que darrerament ha vist com el seu coordinador, Joan Ignasi Elena, era interrogat per la Guàrdia Civil sense que n’hagin transcendit els motius. I així han acabat: amb 52 diputats abandonant l’hemicicle per no reconèixer la seva condició minoritària. Exactament com feia Herri Batasuna els anys 80. 

Al costat de l’encert que va representar tornar a la pantalla del referèndum, les sessions parlamentàries d’ahir i de dimecres al Parlament han fet palès tres altres aspectes: el fracàs del front espanyolista a Catalunya per fer prevaldre les seves tesis per via democràtica; la condició netament minoritària de l’unionisme (la llei del referèndum es va aprovar amb 72 vots a favor de Junts pel Sí i la CUP i 11 abstencions de CSQP), i, sobretot i més important, la capacitat de l’independentisme per retenir i seguir duent la iniciativa en el seu pols amb l'Estat. Ho hem dit manta vegades: aviat hauríem begut oli si, petits i fràgils com som davant l’aparell i els ressorts de l’Estat, cedíssim mai aquest avantatge. 

Si la líder de l’oposició, Inés Arrimadas, vol urnes de veritat i està tan segura que els partidaris de la unitat d’Espanya són majoria a Catalunya, que es deixi estar de mocions de censura estèrils. Que mobilitzi tots els votants del no i guanyi el referèndum, i, l’endemà mateix, el president convocarà les eleccions autonòmiques que ella reclama, tal com preveu l’article 4art de la llei del referèndum. És el millor que podria fer per als interessos que diu defensar perquè si l’1-O no hi ha referèndum, més tard o més d’hora hi haurà una DUI.