28 de desembre 2015

La CUP, un artefacte diabòlic

Es tracta d’un “resultat endimoniat”, va dir anit Anna Gabriel després de comunicar als assistents que l’assemblea nacional extraordinària de la CUP celebrada a Sabadell s’havia saldat amb un empat a 1.515 vots entre els partidaris d’investir Artur Mas i d’iniciar la ruptura amb l’Estat espanyol i aquells altres que s’estimaven més engegar-ho tot a rodar i anar a unes noves eleccions el mes de març.

Jo hi vaig ser i vaig apostar en tot moment per la primera de les opcions, i si no fos perquè el procés de votació i escrutini es va fer amb pulcritud i va atènyer dos centenars d’interventors -entre els quals hi havia, evidentment, gent de totes les sensibilitats, com en Francesc Ribera, Titot- pensaria que hi va haver tupinada. Raons per sembrar la sospita no en falten: a cada ronda de votacions la cosa anava més frec a frec, i el risc real de trencadissa que representava la victòria pírrica d’una de les opcions podia perfectament aconsellar deixar-ho formalment en taules i salvar momentàniament els mobles. Durant els llargs minuts d’espera abans de conèixer el darrer recompte, tothom donava per fet que la cosa aniria de 5 vots a tot estirar, i, en conversa informal caçada al vol, l’exdiputat Quim Arrufat reconeixia que la CUP estava dividida i que calia evitar els aplaudiments i les consignes per no furgar en la ferida. En qualsevol cas, les probabilitats d’empat eren de l’1,45% i “qualsevol altre resultat hagués estat menys probable encara”.

Independència o socialisme

Els simpatitzants d'Alternativa per Alella, a Sabadell.
Si som realistes convindrem amb el portaveu de l’organització, Xevi Generó, que la CUP es troba en “un atzucac”; en un “escenari complex” que pot implosionar en qualsevol moment. Ahir l’ambient a les grades del pavelló era cordial i civilitzat, però rar. Alguns acòlits d’una i altra opció reconeixien sense embuts que, en cas de perdre l’última votació, abandonarien la formació. A diferència d’altres ocasions, a Sabadell es va cridar poquíssim: els crits d’independència van ser aplacats immediatament pels crits d’anticapitalistes, i la fórmula mixta de lluitar, crear, poder popular no va passar de ser un murmuri. L’única mostra d’unitat va ser el minut de silenci per la mort de l’Alan, un xicot de 17 anys víctima de la transfòbia. Davant del desànim, un nano demanava al pare “per què no tots els catalans volen Catalunya independentista”. “Perquè estan millor amb els espanyols”, li va respondre amb resignació.

Ho volem tot, deia la propaganda electoral de la CUP; però l’aritmètica parlamentària després del 27-S i l’obcecació de Junts pel Sí a defensar Artur Mas a capa i espasa ha situat els cupaires davant d’un dilema existencial: “el logotip és collonut perquè ho té tot, però hem de triar: o les quatre barres o l’estel roig”. I qui sap quina és la bona: si eixamplar la base social de l’independentisme per l’esquerra, com propugna Endavant, o enfortir l’esquerra des de la independència, com sosté Poble Lliure. Heus ací les dues ànimes de la CUP.

Arguments en contra

Com sabeu -i sinó ja us ho explico jo-, els militants i simpatitzants de la CUP havíem d’escollir un escenari de quatre possibles. Abans d’iniciar el torn de votacions van intervenir-hi diverses persones per mostrar el seu posicionament. Per si l’interessa a algú, la meva reflexió prèvia la vaig expressar aquí, de la mateixa manera que l’amic Juli Cuéllar també en va fer la seva.

La majoria de les veus contràries a l’acord amb Junts pel Sí eren joves. En general em van semblar massa viscerals i, en ocasions, fins i tot dogmàtiques; fins al punt que em generen el dubte que si en comptes de Mas Junts pel Sí proposés Neus Munté, per exemple, l’hi donarien suport o no. “Per puresa ideològica voldria veure’ls tirar a córrer. El cost d’investir Mas no el paga la paraula de CDC. En aquesta gent no hi podem confiar”, defensava una noia de Mataró. Les crítiques al “segrest de l’hegemonia del procés” per part de “l’oligarquia catalana” i al pla de xoc van ser reiterades: “les nostres lluites socials no tenen res a veure amb aquest pla de xoc, ridícul i vergonyant”, insistien des de Ponent, els Pirineus i les terres de l’Ebre. Des del Vallès, alertaven del “xantatge i la falsa disjuntiva entre Mas i març. Volen salvar l’estat liberal a canvi de sacrificar els nostres espais anticapitalistes”. Des del Baix Llobregat advertien que “anem cap a una versió 2.0 del règim del 78” i des de Sallent feien la distinció “entre la independència i el processisme, una mentida imposada per la premsa”. També hi va haver paraules de record per als condemnats del 15-M pel bloqueig del Parlament i per als manifestants apallissats en les vagues generals. “O Mas, o ells”.

Personalment, crec que Convergència únicament intenta perpetuar-se i que, mentre ha mantingut teòricament la negociació oberta amb la CUP, no sols no ha revertit cap privatització sinó que n’ha generades de noves, com el perllongament de l’autopista C-32 fins a Lloret. Ara bé, no entenc la situació a la qual ens aboca el no a tot, i encara menys comparteixo l’anàlisi que “des del 27-S tenim unes elits catalanes que s’estan desfent i que acabarem amb elles amb unes noves eleccions”.

A favor: Maó Tse-tung, Nelson Mandela i Gerry Adams

En l’altre plat de la balança predominaven els cabells blancs i els càrrecs electes. Des del País Valencià, Toni Infante clamava: “Catalans, marxeu, marxeu com més aviat millor, que més endavant us seguirem les Illes i el País Valencià! És una veritat empírica que l'única palanca per al canvi social és disposar de les eines pròpies d’un estat. El poder al servei del poble: enfortim l’esquerra des de la independència, i no al revés”. Altres oradors també del sud van apostar per un “pacte tàctic amb les cartes al descobert i una actitud vigilant”, al temps que advertien que unes noves eleccions suposarien un salt al buit “sense paracaigudes” perquè “el sistema ha utilitzat Podemos per frenar l’esquerra revolucionària i fer entrebancar la independència. El partit de Pablo Iglesias està fent proselitisme polític a la seva conveniència amb el referèndum”. Des de Viladamat, on la CUP governa amb majoria absoluta de 6 dels 7 regidors, van ser rotunds: “no formarem part de cap candidatura que no sigui independentista i no participarem en la reforma d’Espanya”.

El regidor de Girona Lluc Salellas va explicar que als seus companys convergents “no els fa por anar a unes eleccions el mes de març; però en canvi vaig veure el patiment reflectit a les seves cares quan van ser encausats per l’Audiència Nacional per haver donat suport a la declaració parlamentària del 9 de novembre. Aquest és el camí, el de la desobediència i la ruptura, i que sentin el pes de la repressió”. El badaloní Roger Sallas va reclamar autoestima -“creiem-nos qui som”- i valentia: “Davant l’amenaça d’Albiol d’aplicar l’article 155 de la Constitució, volem rock and roll o no?”. Sallas va afirmar que “no és concebible que una organització revolucionària i independentista s’oposi a un acord per la ruptura” i va demanar als partidaris del no “quina oferta de l’Estat espanyol espereu, amb quin pla de xoc i quin procés constituent”.

La gent del Maresme va entonar un mea culpa col·lectiu -“hem cedit la iniciativa política en les negociacions com a conseqüència d’haver aportat poques coses i d’una correlació de forces de 6 a 1”- i va parlar obertament de “la nostra incapacitat política en un escenari tàctic en què no ens hem sabut bellugar. Des de la comarca, es van fer cinc observacions. Primera, que les darreres diades s’havien produït “mobilitzacions massives de milions de persones, i no totes eren de la CUP”. Segona, “si compartim, anirem més lluny”. Tercera, “el procés és interclassista”. Quarta, “la revolució no la farem sols, ni la farem demà”. Cinquena, “no hem sabut fer pedagogia, i per això perdrem milers de vots”. I de propina, una altra: “cal separar l’estratègia de la tàctica: Nelson Mandela va fer vice-president de Sud-Àfrica el seu pitjor enemic, Frederik de Klerk, i Gerry Adams va pactar amb el cap dels unionistes a Irlanda del Nord, Ian Paisley”.

No va ser l’única referència històrica. També se’n van fer a l’armistici signat entre els bolxevics i el kàiser Guillem II durant la Primera Guerra Mundial -“a Lenin el van titllar de traïdor però la pau va possibilitar l'èxit de la revolució soviètica”- i a la invasió japonesa de Xina i a l’aliança tàctica entre els comunistes de Mao Tse-tung i els nacionalistes de Chiang Kai-shek. “Com a revolucionaris afrontem la mateixa contradicció que Mao, i com ell hem de saber distingir la prioritat principal (l’alliberament nacional) de la secundària (la revolució)”.

L’única sortida: l’assemblearisme pur i dur

Ahir, Antonio Baños va tornar a ser aquell personatge histriònic i caricaturesc que és quan s’adorm abans d’anar a una entrevista de ràdio o quan riu com qui va fumat. Ahir, al final de la jornada, va començar a cantar l’himne nacional per la segona estrofa i va dir que l’assemblea havia estat un “autèntic èxit”. Pot semblar naïf i il·lús, però si de debò ens creiem que “no ens fan por les decisions que prenen 3.000 persones”, apliquem-ho: les bases de la CUP estan partides ben bé pel mig.

Encara que no agradi als òrgans de direcció, l’assemblea d’ahir no es pot interpretar ni adulterar. Cal una translació directa del resultat al grup parlamentari: 5 a favor de la investidura, i 5 en contra. I a partir d’ara, si no vol saltar pels aires, que actuï sempre així, des de l’assemblearisme. Aquest caire tindria molt de sentit en un procés constituent de baix cap a dalt, i convertiria la CUP en un artefacte tant o més perillós per a la resta d’actors polítics i econòmics del que ja ho ha estat fins ara. Ja se sap, com deia aquell, que les assemblees les carrega el diable. I que ningú no s’espanti: no cal fer-les sempre presencials, tal com vam confeccionar la llista a les plebiscitàries del 27-S. No hem de ser més lents per molt lluny que vulguem anar, però podem ser imprevisibles: fraccionant sempre que calgui el vot en la proporció que els votants determinin. Si la CUP vira cap a l’assemblearisme jo hi seré.

Si, com es va anunciar ahir, es passa el mort a les assemblees locals i territorials perquè facin les seves valoracions i les elevin al consell polític i el grup d’acció parlamentària perquè aquests modulin la resposta, amb mi que no hi comptin. Tothom qui tenia al meu costat ho va veure claríssim: “allí la majoria és d’Endavant i s’imposarà el no” (i jo, pobre de mi, que em pensava que en democràcia votaven les persones i no pas les organitzacions!).

Si la direcció potineja el resultat de l’assemblea, me’n torno a la "barricada municipal" amb la gent que treballo a gust i adéu-siau tota la resta durant una bona temporada.

Missatge als amics

Estació de tren de Molins de Rei. Fotografia: @albertorresca
I als amics, coneguts i saludats que durant aquests tres mesos heu esclatat de ràbia, només us dic una cosa: no projecteu sobre els altres les vostres frustracions. No culpeu els altres d’allò que no heu estat capaços d’aconseguir vosaltres mateixos: la majoria d’escons al Parlament. Si creieu que pel fet d'insultar teniu més raó, us equivoqueu. Mas va dir que ell no seria mai un obstacle i ERC va recomanar els negociadors de la CUP que pressionessin, que ells els farien costat. Aneu, doncs, a buidar el pap a les seus de CDC i d’ERC i deixeu-nos en pau.

Entre nosaltres som molts que ens hem mogut i hem intentat incidir d’alguna manera perquè tot anés diferent: a les assemblees locals, a les territorials i a les nacionals. Fins a Manresa, jo hauria votat no a Mas (El problema és Convergencia, vaig escriure llavors). Dies després, me l’hauria empassat amb patates (El perill és la 'no-convergència', vaig argumentar llavors). Tret d'honroses exepcions com la d'en Xavi Mir, ho heu fet, això, tots els altres: els militants, els simpatitzants i els votants de Junts pel Sí?

En aquests moments sembla que si res ni ningú no ho arregla, el març anirem a noves eleccions. Per a mi no seran plebiscitàries, així que ja us avanço que el meu vot es quedarà a casa.

26 de desembre 2015

Un dels 3.577

Imatge de l'assemblea de Manresa celebrada el 29 de noviembre.
Fotografia: Adrià Costa (Nació Digital)
A poques hores de l’inici de l’assemblea de la CUP a Sabadell voldria fer algunes reflexions en veu alta atès que demà serà impossible que tots els inscrits puguem expressar la nostra opinió, i encara menys aquells que no estem ni hem estat mai arrenglerats en cap de les famílies polítiques que coexisteixen dins l’Esquerra Independentista. Jo sóc un no alineat (“mi representación soy sólo yo”, cantava La Polla).

En aquest sentit, blasmo el tacticisme i les intrigues de tots plegats (CDC, ERC i CUP) pels perjudicis ocasionats, i pels mals que encara poden venir. No comparteixo ni les picades d’ullet d’Artur Mas i Francesc Homs a qualsevol solució que no sigui la independència; ni l’equidistància calculada d’Oriol Junqueras; ni el comunicat emès després d’unes eleccions que oficialment no ens feien ni fred ni calor; ni els crits d’alerta d’Endavant davant del perill de lliurar en safata a Podem el “nostre capital polític”; ni les teories conspiranoiques consistents a fer president Junqueras ara (o Ada Colau el mes de març); ni el manifest d’un centenar de càrrecs electes propers a Poble Lliure partidaris d’investir Mas. Senyores i senyors, anàvem a una guerra i ens estem desagnant en motins i avalots estèrils.

I dit això, comencem:

- Estic d’acord amb aquells que pensen que no tocava a la CUP triar el president. Ens han parat una trampa i hi hem caigut de quatre grapes. Com en el joc de la bomba, ens han passat la pilota i no ens l’hem sabuda treure de sobre (o potser la direcció cupaire ha volgut jugar amb foc), i ara correm el risc d’autoimmolar-nos. No és cap secret que en algunes assemblees locals les divergències són considerables.

- Pel que fa als continguts i a la voluntat real d’entesa, tinc la impressió que el procés de negociació entre Junts pel Sí i la CUP ha estat una enganyifa (anava a dir un frau, però ho deixarem en enganyifa). Crec que a totes dues bandes hi ha interessos encarnats pels sectors autonomistes de CDC i pels més recalcitrants de la CUP que han maniobrat perquè no prosperés cap acord. Quan diem que de vegades els extrems es toquen, volem dir això; que tant és que els discursos i els arguments siguin formalment antagònics si a efectes pràctics el resultat és el mateix: quedar-nos com estàvem (o pitjor encara). Amb el cor a la mà, no m’entra al cap que dues parts puguin tenir en suspens el país durant tres mesos per no arribar finalment a cap compromís.

- Tot plegat em porta a concloure que no és cert en absolut que hi hagi un 48,3% de partidaris de la independència. En veritat en som alguns menys perquè en tots dos costats hi ha gent que, en el fons, no la vol sinó és només a la seva manera. No la vol Endavant si aquesta ha d’estar liderada o participada per la dreta, i no la volen àmplies capes de l’electorat de CDC que, literalment, n’estan fins als “cupllons”. Uns i altres s’hi han posat totalment de cul, i no els traurem del seu enroc. Per tant, és innegable que cal eixamplar la base social de l’independentisme, i que cal incidir especialment en l’espai ideològic que se situa entre aquests dos extrems.

- Les converses entre ambdues parts es van cloure dimecres amb una proposta de Junts pel Sí d’un pla de xoc social dotat amb 270 milions d’euros. Aquests diners són la xocolata del lloro; una gota d’aigua en un oceà de set milions i mig de persones. Catalunya està composta per més de 900 municipis, i els recursos posats al servei d’aquest pla equivalen al pressupost d’una vintena d’ajuntaments de mida mitjana, que són la majoria del país. Alella, per exemple, tindrà un pressupost de 13 milions per a 2016, però durant el mateix exercici els seus 9.800 habitants nodriran amb 20 milions més les arques de l’Estat espanyol per via impositiva. A la vista d’aquesta crua realitat, és clar que ens cal la sobirania fiscal perquè la nostra riquesa reverteixi en el país i la seva gent. Entesos: 270 milions són xavalla, però sempre serà millor assolir un acord acompanyat d’un pla, que sense.

- La gestió del calendari ha estat funesta. Hem excedit tots els terminis, donant peu entre nosaltres al desànim, l’insult i la frustració generalitzada. Malgrat no disposar de la majoria social per proclamar una DUI, després del 27-S els independentistes estàvem legitimats democràticament per governar. A tot estirar, les negociacions s’haurien d’haver dilatat un mes o un mes i mig -temps més que suficient per deixar clar que Mas no era el nostre predilecte-, i au, a córrer! (o per ventura els escenaris d’acord són millors ara que aleshores?). Entre d’altres avantatges, això ens hauria permès veure les eleccions espanyoles pel retrovisor; tenint clar on anaven i fent-ho a velocitat de creuer. Qui sap, fins i tot, si CDC i ERC no s’hi haurien presentat, o si n’haurien tret millors rèdits.

- Per a la CUP, la solució, passat aquell mes, hauria estat fraccionar proporcionalment el vot dels seus 10 diputats entre el sí crític, el no i l’abstenció, d’acord amb l’opinió dels seus militants i simpatitzants. Davant la situació de bloqueig, ara fa un mes semblava que aquesta opció guanyava enters: s’hi va mostrar favorable David Fernàndez i el mateix Antonio Baños no la descartava, però ni l’assemblea de Manresa ni la de demà l’han tinguda en compte. Personalment, em semblava i em sembla la millor solució; una solució de compromís que té el seu precedent en la investidura de 2012 i que permet passar pàgina sense vencedors ni vençuts i, per tant, sense risc de fractura interna. Des del punt de vista democràtic, és també l’opció més respectuosa amb la pluralitat d’opinions expressades en l’assemblea. Tinguem-ho present: la qualitat democràtica d’una organització es mesura segons el tracte que la majoria interna dispensa a les minories, i ja veurem què passarà a la CUP a partir de demà.

- A priori, demà anem a una assemblea enfrontada. Sectors als quals no he pertangut mai, i als quals no m’hi vull ni apropar, han tocat a sometent, i això pot abocar l’Esquerra Independentista a un escenari de futur gens prometedor, amb cisma inclòs.

- Vista la impossibilitat de fraccionar el vot -i en aquest punt es redoblen les sospites de dirigisme-, crec -com Jordi Borràs o Xavier Díez- que la millor opció que ens queda és votar a favor de l’acord d’investidura i el pla de xoc social des del convenciment que només si fem possible la formació d’un govern de transició i, sobretot, l’obertura d’un procés constituent de baix cap a dalt serem capaços de posar a prova el compromís independentista de Mas i serà possible ampliar la base social de l’opció independentista. El 27-S vam tocar sostre, com va quedar palès el 20-D, i l’única fórmula per tractar de tornar a engrescar els desencisats i sumar més gent és posant-nos en moviment d’una vegada per totes. I el moviment, com va dir el filòsof, és demostra caminant.

24 de desembre 2015

Tota la veritat sobre 'el bolet' i els robatoris

A banda de l'aprovació definitiva de les ordenances fiscals per a 2016 i del Pla d'Actuació Municipal, en el torn de precs i preguntes posterior a l'ordre del dia del ple extraordinari d'abans d'ahir alguns grups municipals van plantejar diverses preguntes referides als robatoris en domicilis particulars, el concurs per instal·lar una escultura damunt l'engolidor de la Coma Fosca, la sentència que obliga l'Ajuntament a restituir la bandera espanyola, i l'ocupació de sòl públic per part de la promotora immobiliària de Can Calderó. 

Gd'A va demanar raons sobre les tres primeres qüestions, i Alternativa per Alella-CUP sobre la quarta. 

Participació "decisiva" 

Les propostes finalistes, obra de Fili Plaza (a l'esquerra, la guanyadora), Tomàs Bel i Marina Sáez.  
Sobre el concurs per instal·lar una escultura damunt de la rotonda del bolet de Can Sans en honor a l'agermanament amb el poble bretó de Kerfaou, l'alcalde, Andreu Francisco (ERC-Sumem per Alella), va explicar els detalls del procediment i va defensar la tria del lloc i l'elecció de l'obra guanyadora. Sobre el cost econòmic -18.000 euros, tot inclòs- va dir que "a uns els pot semblar molt i a d'altres poc". Sobre la ubicació de la instal·lació va explicar que "el bolet és un lloc amb poca gràcia en l'imaginari col·lectiu que volíem dignificar. Li volem donar una oportunitat per integrar-lo en l'entorn urbà. S'aconseguirà? Ja ho veurem", va declarar. 

La qüestió més controvertida del concurs ha estat el procés de participació ciutadana que havia de servir per escollir l'obra guanyadora entre les tretze opcions que hi van concórrer. Francisco va admetre que possiblement "hi havia més de voluntat que de mètode" i que el període de votacions va ser massa breu: nou dies amb un cap de setmana i un pont de tres festius pel mig. 

Les explicacions no van satisfer el regidor de CDC, Esteve García-Ossorio, per a qui tot plegat "és un bunyol". També s'hi va mostrar disconforme el representant d'Alternativa per Alella-CUP, Oriol Font: "per merèixer la consideració de procés participatiu, aquest hauria d'haver incorporat espais d'informació i discussió". Font va criticar que entre les opcions no s'hagués contemplat la possibilitat de no executar cap escultura, i va negar que la votació popular tingués cap mena d'influència en el resultat ja que només va ser un exercici de "validació o confirmació" del veredicte del jurat. Per acabar, Font va expressar "una opinió personal": "si Caralps va tenir el seu caganer, Francisco tindrà el seu agermanament". 

L'alcalde el va desmentir: "i tant que hi ha incidit la participació ciutadana!". Francisco va explicar que el jurat format per tècnics, polítics i especialistes en la matèria va seleccionar tres obres en un determinat ordre de preferència que el vot ciutadà va alterar i que va fer que la tercera en discòrdia acabés sent la primera. Les tres obres finalistes estaven signades per artistes alellencs: Fili Plaza, Marina Sáez i Tomàs Bel. 

Rècord de robatoris 

Respecte dels robatoris en domicilis particulars, l'alcalde va començar contemporitzador. A l'inici va fer una valoració "d'una certa preocupació perquè en aquests moments ja hem superat les xifres de 2014 després de tres anys [2011, 2012 i 2013] de menor afectació", però al final es va sincerar: "la situació és alarmant. Portem més de cent denúncies entre robatoris i temptatives". 

Estadística de robatoris a Alella, segons fonts municipals.
Entre les mesures per reduir-ne els efectes, el govern preveu "reincoporar tres o quatre agents de Policia Local", la qual cosa tindrà un "impacte lleu" ja que, en el millor dels casos, permetrà d'augmentar la plantilla en un agent per torn de treball. En aquests moments, totes les esperances estan dipositades en la licitació imminent d'una xarxa de càmeres a diversos punts del municipi. Es tracta d'un sistema de lectura de matrícules que té una funció triple: "una dissuasiva, una altra que permetrà actuar en cas de detectar un vehicle sospitós, i una tercera d'investigació posterior del delicte". 

Alternativa per Alella-CUP s'hi mostra escèptica. "El nombre de robatoris no és una tendència evolutiva, sinó aleatòria", va dir Font, el qual va reptar l'alcalde que acredités, si podia, que el sistema és efectiu amb estadístiques dels pobles que el tenen implantat. Un cop més, Font va reclamar que s'estudiï globalment el fenomen i es discuteixin les mesures adients en el marc del Pla de Seguretat Local que s'ha d'elaborar "abans de gastar-se 120.000 euros d'una tacada". 

La bandera espanyola haurà d'esperar

Tot i que la qüestió de les banderes "no és un problema" per a Mercè Marzo, la portaveu de Gd'A va demanar informació sobre el contenciós que enfronta la Delegació del Govern espanyol a Catalunya amb l'Ajuntament d'Alella per l'absència de la bandera espanyola a l'edifici consistorial. L'alcalde va explicar, efectivament, que "la setmana passada vam tenir coneixement que el jutjat de primera instància ens obliga a restituir-la", però que caldrà esperar encara uns mesos perquè "l'Ajuntament recorrerà la sentència perquè sigui una instància superior qui ho estableixi", deixant clar en tot moment que es tracta "d'un mandat legal". En altres circumstàncies, la regidora del PP, Anne Rose Bloss, hi hauria sucat pa, però el dia del ple estava a casa refredada. 

Trifulga per Can Calderó 

Abans de cloure la sessió, el portaveu d'Alternativa per Alella-CUP, visiblement molest "després de dos mesos sense rebre resposta a la nostra instància", va demanar "quant de temps haurem d'esperar més abans no hagi d'apel·lar a la Generalitat perquè sigui ella qui intervingui en l'afer". Un cop més, Font va denunciar que l'empresa immobiliària que gestiona la construcció i comercialització dels habitatges de Can Calderó ha ocupat l'espai públic amb instal·lacions i tanques publicitàries sense la preceptiva autorització municipal. L'alcalde va admetre que la resposta s'està dilatant en excés i que tractarà d'agilitar-la. "L'informe dels serveis tècnics [de reposició de la legalitat urbanística] ja està fet. Només falta la revisió jurídica", va aclarir. "I l'expedient sancionador?", va inquirir el regidor. "No, aquest encara no s'ha obert", va precisar l'alcalde.

23 de desembre 2015

Un Pla d'Actuació Municipal de tots i per a tothom

L'Ajuntament va celebrar ahir un ple extraordinari per resoldre les al·legacions presentades a les ordenances fiscals i el Pla d'Actuació Municipal aprovats inicialment el passat mes d'octubre per tal de fer-ne l'aprovació definitiva i publicar-les al Diari Oficial de la Província perquè esdevinguin executives. 

Bona part del debat va estar centrada a l'entorn del PAM, el document estratègic i de planificació que explicita els objectius, els projectes i les actuacions més rellevants que configuraran l'acció de govern d'aquest mandat, acompanyades d'un calendari d'execució. Des d'aquest punt de vista, el PAM és una arma de doble tall: un indicador qualitatiu i un instrument de fiscalització alhora.

Aprovat inicialment per la Junta de Govern el passat octubre, l'alcalde, Andreu Francisco, va voler destacar la seva naturalesa inclusiva i participativa. "Per això l'elevem al ple, i per això el vam donar a conèixer el 15 de desembre en l'acte de constitució del Consell de Poble". Francisco va valorar molt positivament les aportacions fetes per set veïns a títol individual, tres entitats -hi han dit la seva l'AMPA de la Serreta, l'Associació de Veïns de Coma Fosca i Cerquem les Arrels- i els grups municipals de Gd'A i Alternativa per Alella-CUP. 

Pim, PAM, pum! 

Andreu Francisco, Oriol Font i Mercè Marzo van copar la majoria de les intervencions en la sessió d'ahir.
La portaveu de Gd'A, Mercè Marzo, va parlar d'un "nivell d'acceptació baix" de les seves propostes: se n'han atès 6 de 30. "No arriba a l'aprovat, però són importants i s'hi ha fet l'esforç", sobretot si tenim en compte que Gd'A en reclamava l'elaboració des de 2007. "Les més destacades -a parer de Marzo- són dotar d'autonomia pressupostària els consells sectorials en allò que els compet; fomentar els intercanvis lingüístics amb països anglòfons; ampliar l'horari d'obertura de l'Espai Deures, i instal·lar barreres acústiques a l'autopista". 

El representant d'Alternativa per Alella-CUP, Oriol Font, estava exultant: "ho celebrem i n'estem molt contents. Les bones idees tenen molts pares. El resultat lliga amb la nostra proposta electoral d'impulsar les idees que eren comunes a tots els partits i, concretament en el cas de la CUP, el PAM recull 63 propostes nostres: el 43% del nostre programa". Tot plegat dóna una idea del "caràcter d'esponja de l'alcalde, en el bon sentit de la paraula", va dir. Font va destacar "el moviment de recursos cap a la banca ètica", la creació d'una comissió de seguiment del POUM, la redacció del pla especial de protecció paisatgística, i la voluntat de crear un banc públic de terres ermes. 

Tanta efusivitat va molestar l'equip de govern i de Gd'A. I així, mentre Font afirmava que es feia "corresponsable del desplegament del PAM", la socialista Glòria Mans reivindicava la seva part del pastís: "és mentida que l'esborrany inicial fos només el programa d'ERC". Amb tot, va voler destacar la part positiva: "hem estat capaços de consensuar un document". La regidoria Teresa Vilaró, d'ERC-Sumem per Alella, i Mercè Marzo també van reprotxar Font. En concret, Marzo va exigir-li, elevant el to, "que sigui coherent entre el que diu i el que fa: si de debò pensa que això és un ple, que hagués compartit les seves propostes amb tothom i no només amb el govern". 

Al final, l'alcalde hi va posar pau. Seguint amb la metàfora, va confessar: "no sé qui és el pare, però avui el concebem i esperem que creixi. Acabem d'establir un precedent: aprovem un instrument que a partir d'ara esdevé obligatori per a futurs mandats". 

Un cop sotmès a votació, el PAM es va aprovar amb els vots a favor del govern, Gd'A i Alternativa per Alella-CUP, l'abstenció de CDC i l'absència del PP. Font va precisar que el seu era "un sí crític" perquè el govern s'ha mostrat "immobilista" en l'únic punt de dissensió existent: la instal·lació de càmeres al carrer. "No em crec res", va dir el portaveu de CDC. Esteve García-Ossorio va assegurar que "el PAM és un programa electoral pur i dur, però la vostra aportació [en al·lusió a Gd'A i Alternativa per Alella-CUP] mereix la nostra abstenció". 

El debat de les ordenances

Amb els vots a favor de l'equip de govern, el ple d'octubre va aprovar les diverses taxes i impostos municipals d'aplicació el 2016. La idea, expressada llavors per boca de l'alcalde, consistia a "mantenir els nivells d'imposició de 2015 per a 2016" i intentar reduir-los els dos darrers anys de mandat. 

Durant el període d'exposició pública, Alternativa per Alella-CUP va presentar diverses objeccions i propostes de millora a les ordenances fiscals. El seu portaveu, Oriol Font, va demanar expressament el 20 de novembre que les al·legacions fossin "resoltes per escrit abans de la celebració del ple d'aprovació definitiva", però no va ser el cas. La seva resolució es va fer a pèl, en viu i en directe; la qual cosa va donar peu diverses rèpliques i contrarèpliques i tot plegat va fer que el ple s'allargués per espai de més de dues hores. 

Pel que fa a l'Impost de Béns Immobles (IBI), els cupaires feien cinc suggeriments -com ara l'apliqui d'un recàrrec sobre els habitatges buits amb l'objectiu d'afavorir la seva incorporació al mercat de lloguer-, però cap d'elles no va ser atesa. 

Alternativa per Alella-CUP va plantejar també sis modificacions a l'impost de construccions. El govern en va aprovar la meitat i va desestimar-ne la resta. Entres les mesures acceptades hi ha l'ampliació del 50% actual fins al 90% de la bonificació per de les obres que tinguin com a finalitat millorar les condicions d'accés i habitabilitat a persones amb discapacitat funcional, així com l'extensió a les instal·lacions fotovoltaiques de la bonificació del 90% de què gaudien fins ara els sistemes de captació d'energia solar tèrmica en tots aquells habitatges anteriors a l'any 2006. 

En canvi, ERC-Sumem per Alella i el PSC van rebutjar la pretensió de "definir reglamentàriament els casos en què una llicència pot merèixer la declaració d'especial interès o d'utilitat municipal" i beneficiar-se d'una bonificació del 50%, ja que "aquest concepte s'ha aplicat darrerament a obres realitzades per una fundació sense cap justificació o exposició de quin era aquell interès més enllà de la tradició; és a dir, que sempre s'ha fet així". 

Amoïnada per les transformacions operades sobre alguns edificis protegits al Catàleg de Patrimoni com Can Serra i Can Balcells, Alternativa per Alella-CUP va demanar, també sense èxit, que la rebaixa del 50% de l'impost d'obres que s'atorga en aquests supòsits sigui "només aplicable a les obres de rehabilitació i millora que tinguin per finalitat la recuperació o preservació dels elements reconeguts expressament en la respectiva fitxa del catàleg", i no pas a tot el projecte edificatori. 

Al fil d'aquest debat, la portaveu de Gd'A, Mercè Marzo, es va tirar de la moto i va demanar-ne "l'exempció total d'impostos llevat que darrere hi hagi un interès comercial" amb la finalitat d'afavorir la salvaguarda del patrimoni, i el seu company de partit, Josep Bardés, va proposar fer extensiva la bonificació del 50% "a totes les obres de rehabilitació i reforma". "L'activitat constructora està aturada perquè els particulars han d'assumir el 21% d'IVA i el 4% d'impost municipal. Si bonifiquéssim la meitat d'aquest darrer percentatge, molta gent s'animaria i segurament l'Ajuntament també recaptaria més", va afirmar. 

La plusvàlua, ajornada fins a 2017

La plusvàlua és l'impost que l'Ajuntament aplica sobre qualsevol transmissió d'un bé immoble per gravar l'increment del seu valor, ja sigui per venda, herència o donació. En aquests moments, els habitatges alellencs estan sotmesos a coeficients diferents segons quina sigui la seva antiguitat: 3,1 per als de 0 a 5 anys, 2,8 per als de 5 a 10 anys i 2,7 per als de més de 10 anys. 

Alternativa per Alella-CUP proposava incrementar algunes dècimes els dos primers trams i rebaixar-ne la resta, de manera que els ingressos quedessin compensats. Segons el seu portaveu, Oriol Font, "es tracta de castigar l'especulació immobiliària i el guanys a curt termini, i no gravar tant el canvi de titularitat d'habitatges vells, ja que generalment es tracta de transmissions entre pares i fills, o d'avis a néts". 

Cansat de tant de regateig, l'alcalde va considerar que els coeficients actuals "ja són prou progressius". Tanmateix, va entomar el compromís de valorar-ho de cap i de nou amb més detall de cara a l'exercici fiscal de 2017. 

"Vaja, sembla que avui no tenim sort", es va lamentar Font el dia de la grossa de Nadal.

21 de desembre 2015

El 27 de desembre, obrim bretxa

Bé, avui és aquell dia tan odiós, l'endemà d'unes eleccions, en què tothom ha guanyat. Tret d'en Duran i Lleida, que s'ha quedat sense suite a l'Hotel Palace, tota la resta o bé n'ha resultat guanyadora o bé n'ha sortit indemne, segons que diuen uns i altres. 

La veritat és que si algú confiava que els comicis d'ahir clarificarien alguna cosa s'ha equivocat de ple. L'escenari post-electoral només dibuixa dos governs possibles, per bé que remots: una gran coalició a l'estil alemany entre el PP i el PSOE sota el patrocini de la UE, o un govern en minoria del PSOE i Podemos, amb suports puntuals del PNB i/o de l'independentisme català. O és això, o anem de cap a unes noves eleccions. I llavors el vots es polaritzaran a l'entorn del PP i Podemos. 

A Catalunya, Joan Herrera s'ha ennuegat amb el tofu. Sense ell, En Comú Podem (ECP) ha donat la campanada i s'ha endut el 25% dels vots i 12 diputats. Les opcions independentistes representades per ERC i Democràcia i Llibertat (DiL) han quedat netament per darrere amb el 16 i el 15% dels vots i amb 9 i 8 diputats, respectivament. I això, sumat a l'empenta de les confluències perifèriques liderades per Pablo Iglesias al País Valencià, les Illes, Galícia, el País Basc i Navarra, amenaça de fer embarrancar el procés català en el fangar d'un referèndum que és inviable. 

Una estratègia pèssima 

Dissabte, el director d'El Punt Avui, Xavi Xirgu, formulava un seguit de preguntes a l'aire amb l'esperança que quedessin resoltes el 20-D. Ara, l'endemà de les eleccions, caldria ser honest i reformular aquell interrogatori amb noves qüestions: Els partits independentistes han fet bé de presentar-se a les eleccions espanyoles? Calia que anessin separats, o era l'hora d'anar plegats? Es pot investir president del Govern que ha de fer la independència el líder d'una formació que no ha guanyat cap de les quatre últimes conteses a Catalunya? 

Vistos un a un pot semblar que Artur Mas ha salvat tots i cadascun dels ties breaks a què s'ha enfrontat, però això només és un miratge. És la sensació que es deriva del relat quotidià que el món convergent projecta als mitjans i les xarxes socials, agomboiat per l'ANC i Òmnium: el d'un heroi perseguit sense pietat per l'Estat; gairebé un màrtir. En canvi, vist en perspectiva, el darrer cicle electoral a Catalunya no admet dubtes: Convergència ha perdut un llençol a cada bugada i, malgrat tot, pretén imposar la seva agenda a la resta d'actors. ERC va guanyar les europees. A les municipals, Colau va derrotar Trias. A les plebiscitàries, Mas es va amagar rere el número 4 d'una llista unitària que no va aconseguir el seu objectiu: la majoria absoluta d'escons. I ara, DiL ha quedat quarta a les generals, només per davant de les altres dues dretes: C's i PP. 

Tot al revés 

ERC i Convergència van concórrer a les plebiscitàries del 27-S sota el paraigües de Junts pel Sí, reforçades per altres col·lectius polítics i entitats cíviques. En comptes de captar vots de l'entorn socialista i ecosocialista, com pretenia, la fórmula va centrifugar vots cap a la CUP. Ja aleshores va quedar clar que Convergència era un mal company de viatge. En essència, la coalició va repetir el mateix resultat que el 2012 havien fet republicans i convergents per separat. Ho va dir abans i ho va dir després el mateix Oriol Junqueras: hauria estat més intel·ligent presentar dues llistes enlloc d'una. Malgrat tot, van sumar 1.628.714 vots, el 39,6% dels sufragis. 

Ahir, a les generals, aquest suport va davallar fins al 31%. Sabent que la lògica de cada convocatòria electoral és diferent -i ahir l'únic que estava en joc era la possibilitat d'un canvi al capdavant del govern de l'Estat- és clar que ERC i Convergència han tornat a jugar malament les seves cartes. Precisament és a Madrid, si s'hi va, que s'hi ha d'anar units, oimés en un moment de debilitat extrema en què no s'ha iniciat la desconnexió perquè no hi ha acord a Catalunya per formar Govern. La conseqüència d'aquest disbarat ha estat la pèrdua de mig milió de vots, la majoria dels quals ha anat a engrossir la bossa d'ECP. 

Vots obtinguts en el darrer cicle electoral.     
La confluència d'esquerres ha signat un èxit sense precedents: 928.000 vots. Que ningú no es confongui: la CUP no n'és ni l'única ni la màxima responsable. Els seus votants es van repartir en diverses proporcions entre tres opcions: l'abstenció -a Catalunya, el percentatge de participació es va situar 3 punts per sota de la mitjana estatal-, el vot independentista a ERC i el vot de canvi a ECP. En qualsevol cas no n'hi hauria prou de sumar els 337.794 que la CUP va aconseguir el 27-S als 367.673 vots que va obtenir Catalunya Sí Que es Pot (CSQP) per arribar als 928.000 d'ahir. I això palesa que Pablo Iglesias va rebre el suport de molts més votants de Junts pel Sí que de la CUP, i el problema, en cas que això ho sigui, el tindrien ERC i Convergència amb una part significativa dels seus simpatitzants; els quals no sols no han desconnectat d'Espanya, sinó que encara hi volen influir. Si repassem l'últim cicle electoral ens adonarem que la capacitat de fidelització dels dos partits se situa en el millor dels casos a l'entorn del 550.000 electors: ahir, ERC en va tenir 599.289 i DiL, 565.501. 

Ni març, ni Mas 

No crec que entre Podemos i la CUP hagi existit mai un pacte tàcit de no agressió, però el calendari electoral i la decisió dels cupaires d'absentar-se de les europees i les espanyoles n'ha esmorteït les topades, ja que els dos electorats tenen punts en comú. Ahir, sense anar més lluny, els vots que el 24 de maig van atorgar tres regidors a la CUP a Barcelona van anar a raure majoritàriament a ECP, i Colau se'n felicitava. 

Si després dels resultats d'ahir algú confiava que CSQP cediria un parell de vots per investir Mas, que se n'oblidi. I si després dels resultats d'ahir es repetissin les eleccions espanyoles i catalanes a la primavera, la carnisseria seria terrible. Els partits sobiranistes recularien, tots sense excepció. Hi ha un perill real d'involució. I el pitjor de tot és que no sabem si els cants de sirena de Pablo Iglesias són l'excusa perfecta que busquen els convergents per avortar el procés independentista i tornar al llimbs del dret a decidir. Iglesias oferia anit "un nou encaix territorial diferent en la Constitució per a Catalunya", i Mas s'avenir a parlar i a "obrir finestres" amb un Podemos més autodeterminista del que ho és en realitat. 

En qualsevol altra circumstància, evitaria per tots els mitjans fer president de la Generalitat el líder d'una formació que no ha merescut en els últims dos anys la confiança de més del 20% dels electors i que, a més, és l'únic candidat que se situa a la dreta en l'eix ideològic. Per a mi el candidat de consens hauria de ser Junqueras, però com això no serà només hi ha una manera de sortir d'aquest atzucac. La pilota, per omissió d'ERC i dels independents de Junts pel Sí, és a la teulada de la CUP. La formació ha d'accelerar el procés, investir Mas i tirar milles 18 mesos, i ja veurem per on peta la cosa. Ens interessa obrir bretxa amb Espanya abans no tornem a ser engolits. 

Em preocupen poc les conseqüències electorals per a la CUP. Més ben dit: se me'n foten. Hi simpatitzo però no hi milito, i veig en ella -com en qualsevol altra organització- un instrument per aconseguir objectius nacionals i de classe. I en aquest cas, en l'actual conjuntura, l'objectiu suprem és la independència, amb tot el contingut social que sigui possible, però la independència al cap i a la fi.

18 de desembre 2015

I ara, Còrsega!

Els nous presidents de l'executiu i el parlament corsos, 
Gilles Simeoni (a dalt) i Jean-Guy Talamoni (a baix).  
Els sicaris de la globalització econòmica i de la depredació cultural i ecològica diuen que això de les identitats col·lectives és un estadi superat, però la realitat és obstinada. 

Després d'Escòcia i de Catalunya, ahir, 17 de desembre, una altra vella nació d'Europa va presentar la seva candidatura a la plena sobirania. Aquesta nació es diu Còrsega. Ajourd'hui l'Assemblée de #Corse, demain la indépendance.

Efectivament, ahir es va constituir la primera Assemblea territorial de majoria sobiranista. Tan sols quatre dies després de la segona volta de les eleccions a l'illa, celebrades el passat diumenge, els diversos corrents del nacionalisme cors ja caminen plegats: el moderat Gilles Simeoni ha estat investit president de l'executiu i el radical Jean-Guy Talamoni ha estat escollit president del parlament. Ahir tot es va dirimir per la via ràpida. En una sola jornada en què ningú no va donar el seu braç a tòrcer, el ticket electoral format per Simeoni i Talamoni va ser refrendat amb els 24 vots a favor dels seus diputats després de sis votacions consecutives en què l'esquerra jacobina es va votar ella mateixa, la dreta chauvinista es va abstenir i el Front Nacional va votar en blanc. 

La lliçó corsa 


Fins fa ben poc, les trifulgues i les lluites intestines eren el pa de cada dia del moviment nacional d'alliberament cors, històricament dividit en diversos clans polítics, sovint amb faccions armades enfrontades i diversos cadàvers a la cuneta. L'àlbum d'Astèrix a Còrsega, publicat el 1973, ja en parlava, a la seva manera, de tot això. Hi ha també una historieta del detectiu Jack Palmer dibuixada per René Pétillon que reflecteix magníficament aquest clima de divisió esquizofrènica. El còmic va causar furor l'any 2001 -jo mateix el vaig comprar en llengua corsa a Tolosa de Llenguadoc!-, fins al punt que va inspirar una pel·lícula, L'Enquête corse, protagonitzada per Christian Clavier i Jean Reno, que té algunes escenes memorables. 


Als governs de París tot això els feia gràcia, perquè sabien que les querelles entre els diferents corrents nacionalistes eren el millor antídot per conjurar les reivindicacions polítiques, econòmiques i culturals de l'illa. Però els polítics corsos han après dels errors del passat i la confluència que no va ser possible el 2010 ha estat ara la clau de l'èxit. 

El sobiranisme cors va concórrer a la primera volta de les eleccions regionals del 6 de desembre en tres llistes: els nacionalistes de Femu a Corsica, els independentistes d'esquerres de Corsica Libera i de Rinnovu, que van recollir el 17%, el 7% i el 2,6% dels vots, respectivament. En conjunt, poc més del 28%. 

Com ara fa cinc anys, les dues primeres formacions van passar el tall de la primera ronda. Ara bé, un cop mesurades les forces per separat i en només quinze dies, les dues candidatures van unir les seves forces en una sola llista anomenada Pè a Corsica [Per Còrsega] que va obtenir el 38% dels sufragis i el 47% dels diputats. Com a Catalunya, els sobiranistes no van aconseguir la majoria ni en vots ni en escons, però a diferència dels partits catalans, ells sí han sabut treure tot el suc al sistema electoral. En percentatge de vot, els resultats són calcats als de 2010, amb la sola diferència que aleshores la divisió en dues llistes va afeblir-ne el moviment. Llavors els nacionalistes van aconseguir 11 escons i els independentistes, 4, mentre que ara n'han arrambat 24: 17 dels quals seran per als seguidors de Simeoni i 7 per als de Talamoni, fruit dels equilibris interns de la coalició. 

La llengua com a pedra de toc 

En aquests cinc anys a l'illa s'han produït diversos fets que han afavorit l'aliança. La majoria tenen a veure amb la dinàmica parlamentària i les limitacions competencials del règim especial de què disposa la Col·lectivitat Territorial de Còrsega, però n'hi ha dos que han resultat cabdals. D'una banda, l'anunci del Front d'Alliberament Nacional Cors (FLNC) de deixar les armes, el 2014, i, de l'altra, la revocació per part del Consell Constitucional francès de la cooficialitat de la llengua corsa aprovada el 17 de maig de 2013. Recordo que ja aleshores un servidor alertava en aquest bloc que "l'Estat francès s'equivocarà si converteix la decisió de l'Assemblea corsa en una victòria pírrica perquè de les humiliacions -i d'això els catalans en sabem un niu- en pot venir la reacció. El 2010, les forces nacionalistes van passar el tall de la primera volta i van arreplegar el 36% dels sufragis en la segona. Molta atenció, doncs, a les eleccions de 2015!" 

I aquí estem. Als corsos i els francesos els ha passat si fa no fa el mateix que ens va passar als catalans i els espanyols amb la reforma de l'Estatut d'autonomia. En tots dos casos, el menysteniment i la tutela imperialista de la metròpoli de torn ens ha obert els ulls. 

Semblances i diferències 

Com a casa nostra, les eleccions van ser plantejades pels sobiranistes corsos com un torcebraç; un tot o res, i la prova és que hi va participar més gent que mai. Una altra semblança és la llista conjunta i la creació d'un tàndem electoral de trajectòria i perfil molt diferents. Simeoni, que és fill d'un dels activistes represaliats pels fets d'Alèria de 1975, aporta el pedigrí familiar, el carisma i la projecció institucional que li confereix el càrrec de batlle de la ciutat de Bàstia, mentre que Talamoni representa la línia dura: el primer ha abominat sempre la lluita armada (tot i que va defensar l'autor de l'assassinat del prefecte Claude Érignac) i el segon l'ha emparada i li ha donat cobertura política. 

La distància ideològica i metodològica entre ambdós era abismal; molt més que la que separa la CUP d'Artur Mas perquè a Còrsega ha existit durant 40 anys un fenomen com el de la violència clandestina que ho ha condicionat tot, també a nivell econòmic i social. 

Caldrà estar a l'aguait, però cal convenir, d'entrada, que tots dos personatges, i les seves organitzacions respectives, han demostrat capacitat i actitud suficients per aparcar les diferències, per sumar i per governar per a tothom, amb la mà estesa, però amb les idees molt clares. 

De cara a barraca 

Detall de la portada de l'edició d'avui del diari Corse Matin.
Com a Catalunya, es tracta de no desaprofitar una oportunitat històrica: "Non pas pour participer à la gestion de la Corse française, mais pour gouverner une Corse en voie de réappropriation de sa souveraineté". El seu programa polític és tan o més ambiciós que el nostre, perquè ells tenen altres dificultats afegides: la insularitat, la subsidiarietat econòmica, l'assimilació lingüística i el drama humà derivat de l'activitat terrorista i la repressió policial. 

Sense ambigüitats, els sobiranistes corsos també parlen, com nosaltres, de "revolució democràtica" i d'un Progettu Comunu de societat inclusiva que té com a punts més destacats la justícia social, la gestió sostenible del territori i dels recursos naturals, l'estatut fiscal, l'oficialitat i l'ensenyament de la llengua, i l'amnistia dels presos polítics. 

L'Elisi: "tenim un problema" 

La independència no forma part de l'agenda dels pròxims anys, però això no ha impedit que la premsa francesa hagi reaccionat amb estupor davant d'aquest "veritable sisme". Com la classe política. El president de la República, François Hollande, manté un "mutisme" absolut i el primer ministre, Manuel Valls, apel·la a un "dialogue serein, constructif et apaisé". El diari Le Monde afirmava que "en Corse, cette conquête inespérée du pouvoir territorial témoigne sans conteste du franchissement d'un nouvelle étape dans l'histoire politique locale, qui traducit un avant et un après 13 décembre 2015. Nul, à vrai dire, n'avait prédit un tel raz-de-marée". 

Com escrivia Vicenç Villatoro aquesta setmana,"el quilo de nacionalista cors cotitza molt més que el quilo d'independentista català. Fins i tot París és capaç d'entendre millor els problemes que Madrid: a Còrsega un 35% nacionalista és una significativa victòria històrica, a Catalunya un 48,3% d'independentistes no aconsegueix ni l'atenció dels dos principals partits espanyols en el seu debat electoral". 

Una cosa és clara: l'acceptació tàcita francesa del resultat cors homologa també el resultat del 27-S a Catalunya. L'Estat francès, però, li ha vist les orelles al llop i això fa que avui tinguem els nostres veïns del nord una mica més en contra -si no n'estaven ja del tot-, fins al punt que alguns mitjans es pregunten si "la Corse sera-t-elle à la France ce que la Catalogne est à l'Espagne?" 

Un discurs ple d'esperança 

En el seu discurs d'investidura, el nou president de l'executiu cors, Gilles Simeoni, es va adreçar a l'Estat -"un Etat qui tourne le dos à l'histoire"- per exigir una "une solution politique globale. Le peuple corse existe et il sera reconnu, parce que cela est conforme à l'Histoire et au Droit [...] Je dis à Paris, au gouvernement, prenez la mesure de la révolution démocratique que la corse vient de vivre, faites vous aussi votre part de chemin". 

Hores abans, davant l'Assemblea, Jean-Guy Talamoni havia afirmat que "ha arribat l'hora de la reconciliació: Còrsega pertany a tots els corsos i el Govern nacional, el primer des del segle XVIII, serà de tots" en profit del "bé comú". El líder independentista va recordar el llarg camí dels companys que "han combatut sempre les autoritats franceses" des de 1768 fins ara, amb menció especial per a l'FLNC i els seus militants "caiguts en batalla". Com Simeoni, també ell va prometre solemnement que "s'obriran les presons" i "obtindrem l'amnistia dels presos i els perseguits". 

Talamoni va parlar íntegrament en cors,  un gest que ha somogut els fonaments de l'Estat centralista. Els antics primers ministres Jean-Pierre Chevènement i François Fillon exigeixen "une réaction claire" davant dels "insults" de la majoria nacionalista: "C’est inadmissible". L'adopció del cors "au même titre que le français risquerait de provoquer un éclatement de l'espace national". Per la seva part, l'exidirigent socialista Jean-Luc Mélenchon sostè que "la Corse et la France, c'est la même chose" i ha declarat que "je me sens un peu offensé quand le président d’une assemblée française parle dans une langue que tout le monde ne peut pas comprendre".  

A l'illa, en canvi, la constitució del govern i el parlament va suscitar una gran expectació. Centenars de persones es van congregar amb banderes davant la seu de l'Assemblea, i, dins la cambra, el públic va entonar l'himne nacional (Dio vi salvi, Regina) després de la intervenció de Talamoni, que va ser acollida amb molt d'entusiasme. Heus ací un parell d'exemples rescatats del Facebook de Corsica Libera: 

- Ghjé u discorsu d' un'omu drittu chi a sempre luttatu è sustenu a Lotta Naziunale. Ghjè un discorsu di sperenza per dumane. Ghjè un discorsu chi rende umaggiu a tutti i nostri, i nostri morti , i nostri priggiunerii, i ricercati. Ghje un discorsu chi chjama a l'unione di tutti i Corsi.  

- Che discorsu! Pensu a tutti sti suldati morti per a patria. Pensu a tutti i corsi incarcerati per i soi idee. Pensu a 40 anni di lotta e pensu a u dirittu che u statu francese a arrubatu a a corsica di esse libera. Un populu libaru di parlá a so lingua, di campá nant'a a so terra incú a so bandera e i so tradizioni... 

Estic feliç pel poble cors, pel qual sento una gran simpatia. Com diuen els patriotes, evviva Corsica, evviva u Fronte!

17 de desembre 2015

O Esquerra, o res

Estic completament off. Sens dubte que hi han influït els esdeveniments i els despropòsits acumulats en els darrers anys, però tampoc no és la primera vegada que em passa. La meva desconnexió mental d'Espanya ve de lluny. Ja el 1993, amb 18 anys acabats de fer, ho tenia claríssim: a Madrid no hi hem d'anar a fer res. 

Reconec, però, que he tingut moments de debilitat. O de rauxa. Al Congrés he anat a votar dues vegades; al Senat, cap. El 1996 vaig votar Pilar Rahola amb el propòsit de trencar l'hegemonia pactista del nacionalisme de Pujol i Arzalluz i crear, alternativament, un grup parlamentari anomenat Galeusca que aplegués els diputats independentistes d'ERC, Eusko Alkartasuna i BNG, i encara el 2004 vaig votar Josep Lluís Carod-Rovira després que el PSOE imposés a Pasqual Maragall la seva defenestració com a conseller en cap del Govern de la Generalitat amb l'excusa que s'havia entrevistat amb membres d'ETA a Perpinyà. Val a dir, però, que en tots dos casos em van decebre: el 1996 no es va obtenir el nombre mínim de cinc parlamentaris per fer-ho possible, i el 2004 perquè a les primeres de canvi Carod Rovira va abandonar a Madrid un capital mai vist de vuit diputats independentistes i se'n va tornar cap a casa a intrigar dins el partit i a potinejar la reedició d'un nou Govern presidit per José Montilla.

A la vista de tot això, què faré diumenge? Res de votar en blanc, nul o al PACMA. Només contemplo dues opcions: quedar-me a casa, o votar ERC sabedor que ho faré sense la convicció de les altres vegades i amb el convenciment, en canvi, que els republicans em tornaran a aixecar la camisa. La pregunta és: et pot defraudar algú de qui no n'esperes res?  

Qui vol els vots de la CUP 

Sempre que he tingut oportunitat de votar la CUP ho he fet, i a les espanyoles la CUP no s'hi presenta. És més, aquest cop, lluny de passar-hi de puntetes, la formació ha emès un comunicat oficial en què crida els seus simpatitzants a abstenir-se; exactament el mateix que feia la CNT els anys trenta quan volia castigar els partits republicans i socialistes, amb resultats funestos, val a dir. 

És evident que, poc o molt, la consigna cupaire farà forat -poca broma: estem parlant de 333.657 vots el 27-S-, però no tant com esperen els seus promotors. La meva cunyada m'assabentava dels possibles efectes contraproduents: "només perquè han adoptat un posició oficial ja em vénen ganes de desobeir-la". Fet i fet, aquests darrers dies hem sentit opinions per a tots els gustos. Els exdiputats David Fernàndez i Quim Arrufat, per exemple, han manifestat la seva propensió a votar i a fer-ho, respectivament, per ERC i per En Comú Podem. Un i altre palesen, a la seva manera, la diversitat del projecte anticapitalista. Segons la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), un terç dels votants de la CUP el 27-S ho faran el 20-D per la formació d'Oriol Junqueras i una quarta part per la de Pablo Iglesias. 

Personalment, fa molt de temps que vaig dir adéu a Ibèria (la confederació de pobles hispànics, no la companyia aèria). El meu marc mental, cultural i polític de referència són els Països Catalans, i això invalida qualsevol possibilitat de votar els podemites. I menys si, com Ada Colau, coven esperances que Madrid torni a ser "la nostra capital". 

L'ImPPeri contraataca 

Podria votar ERC? Psè... En aquests moments, la probabilitat és del 10%. Trobo que els republicans s'han escarrassat poc per guanyar-se el vot dels cupaires. En Joan Tardà n'ha dit alguna cosa, però poc seductora ("només abandonen les trinxeres els exèrcits derrotats", tela!). Esperava, honestament, que els republicans els haurien donat un cop de mà en les negociacions amb Junts pel Sí, però a la seu nacional del carrer de Calàbria tot és tacticisme. 

A nivell local, els ànims estan més refredats que mai, i això que el meu alcalde va de número 9 a les llistes. Malauradament no vaig poder assistir al míting que Andreu Francisco i Xavier Roger van celebrar aquest dilluns a Can Manyé, però he vist la paròdia d'animació d'Star Wars que ha penjat el partit a les xarxes socials -sota l'inspiradíssim títol d'State Wars- i m'ha agradat prou. Després de veure'l, les probabilitats ja són del 15%, tot i que hi ha alguns papers que no colen: ni en Tardà és en Han Solo (en Chewbacca potser sí), ni la Marta Rovira és la princesa Leia.   

L'espantall de C's 

Ni la presumpta fi del bipartidisme a Espanya, ni l'arenga de l'Antoni Bassas en el seu editorial televisat no em semblen arguments de pes. Només he sentit una raó perquè els independentistes anem a votar el 20-D: evitar a tota costa el possible triomf electoral de C's a Catalunya. Es tracta d'un argument absurd i reactiu, impropi de qualsevol demòcrata i molt propi, en canvi, dels apologetes del discurs de la por. 

Si extrapoléssim els resultats del 27S al 20D el triomf del sobiranisme seria esclatant, però no serà el cas. Personalment no em faria cap vergonya que C's guanyés a casa nostra, que també és casa seva; no ho oblidéssim. Seria, d'altra banda, la conseqüència lògica del transvasament massiu de vots del PSC-PSOE cap al partit d'Albert Rivera. 

El problema de fons és tot un altre: si els independentistes catalans ja som majoria social al país i estem convençuts que anem a fundar un Estat propi, i d'altra banda sabem que a Espanya som una minoria demogràfica territorialitzada que pot ser sistemàticament ultratjada, què caram fem al Congrés, i encara menys si hi anem dividits? La resposta a aquesta pregunta és molt vaga, i poc creïble. S'hi va, en primer lloc, per la menjadora (per als partits la pela és la pela, ja se sap). Això que diuen la rana Gustavo i l'Iniesta de Santa Coloma -és a dir, Quico Homs i Gabriel Rufián- d'aterrar-hi com a enviats de bona voluntat de la futura República catalana no té solta ni volta. On s'és vist una ambaixada bicèfala, amb representants diplomàtics tutti colori d'ERC i de Democràcia i Llibertat? 

Les legacions internacionals no s'escullen en unes eleccions. Arribat el cas, els termes de la secessió només els poden negociar, bilateralment, els dos governs. I si al nostre Parlament tenim diputats amb mentalitat de colons o de colonialistes -que de tot n'hi ha- és el seu problema. També hi seran a la carrera de San Jerónimo; almenys els del PSC-PSOE, PP i C's. A aquestes alçades de la pel·lícula, els independentistes sabem a quin poble i quines institucions ens devem i ja fa temps que hauríem hagut d'actuar consegüentment. Unilateralment.