27 de juliol 2012

Els Jocs de Baltasar Garzón

Avui a les deu de la nit s'inauguren els Jocs Olímpics de Londres i es compleixen 20 anys de "les millors olimpíades del món": les de Barcelona'92. En tots dos casos, els mesos previs a l'esdeveniment esportiu han estat marcats per l'obsessió per la seguretat. A la capital del britànica s'han destinat més de 650 milions d'euros a prevenir un hipotètic atemptat terrorista, presumiblement d'arrel islamista. A Barcelona, l'enemic més temut era intern. I no era ETA, que aquell estiu havia decretat una treva, sinó l'esquerra independentista catalana que flirtejava amb una altra organització armada: Terra Lliure. 

Recordem el context. A l'Estat espanyol, el 1992 estava cridat a ser l'any dels fasts: coincidien la commemoració del V Centenari del descobriment d'Amèrica; l'Exposició Universal de Sevilla; la capitalitat europea de la cultura a Madrid i els Jocs Olímpics a Barcelona. Sens dubte, els Jocs eren la cita amb més ressò internacional; una finestra al món que les autoritats estatals, autonòmiques i locals volien aprofitar per projectar a l'exterior una imatge d'unitat, modernitat i entusiasme.

Si bé és cert que el sentiment olímpic gaudia d'una enorme simpatia, l'activisme d'alguns col·lectius com el Moviment de Defensa de la Terra, la Crida a la Solidaritat o el mateix Òmnium Cultural feia témer els organitzadors que poguessin aprofitar la concentració del focus mediàtic sobre Catalunya per amplificar les seves reivindicacions. De precedents no en faltaven: el rei Joan Carles i l'himne espanyol havien estat escridassats durant la cerimònia d'inauguració de l'estadi olímpic, coincidint amb els mundials d'atletisme de 1989; en els mesos previs als Jocs s'havien prodigat en molts ajuntaments les mocions a favor del reconeixement del Comitè Olímpic de Catalunya (COC), i el recorregut de la torxa olímpica per terres catalanes havia estat rebut en moltes poblacions amb estelades i pancartes en què es podien llegir lemes que després han fet fortuna, com ara 'Freedom for Catalonia' o 'Catalonia is not Spain'. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana hem sabut que minuts abans de l'inici de la cerimònia inaugural es van dues d'aquestes pancartes a sengles membres de La Fura dels Baus que les duien amagades al pit amb intenció de mostrar-les a les càmeres. 

El relat oficial diu que aquest escenari intranquil·litzava les autoritats, que no volien córrer cap risc. Ja fos això veritat o simplement s'utilitzés com a casus belli, el fet és que el juny d'aquell any es va desencadenar una operació policial a gran escala que es va saldar amb la detenció d'una seixantena de persones. El dispositiu tenia com a objectiu teòric la desarticulació de Terra Lliure, però va acabar arrambant, a la pràctica, amb tota la dissidència independentista en un moment en què una part de l'organització armada ja s'havia dissolt i havia ingressat a ERC. La maniobra havia estat dissenyada pel Ministeri de l'Interior i havia motivat diverses trobades al més alt nivell entre els presidents espanyol i català, Felipe González i Jordi Pujol, respectivament, amb diversos secretaris d'Estat. El jutge estrella de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, en seria el braç executor: coordinaria les detencions, prendria declaració als encausats i instruiria el procés.

Pau olímpica a cop de tortura

Els detinguts van ser arrestats per la Guàrdia Civil i traslladats a la Direcció General de l'institut armat a Madrid per ser interrogats abans de passar a disposició de l'Audiència Nacional; acusats de pertinença i col·laboració amb banda armada. A tots se'ls va aplicar la Llei antiterrorista, que permetia mantenir-los incomunicats durant cinc dies, sense conèixer-ne els càrrecs i sense assistència jurídica de cap mena. Cinc dies en mans de la policia. Cinc dies de terror en què, segons un dels inculpats, els agents de la Benemèrita feien la feina en brut i Garzón s'encarregava de passar-la a net. La majoria van ser vexats, humiliats i torturats a cops, simulant-los l'asfíxia amb bosses de plàstic al cap o aplicant-los descàrregues elèctriques a diverses parts del cos. El resultat va ser unànime: tots van signar la declaració d'autopinculpació que va redactar la Guàrdia Civil. Sembla una paradoxa, però quan van ingressar a la presó se sentiren "alliberats".

Ni la metge forense que els va visitar, Leonor Ladrón de Guevara, ni Baltasar Garzón van denunciar els maltractaments. Tots dos en van ser coneixedors i van encobrir-los. El relat dels encausats, les marques físiques d'alguns i l'ingrés hospitalari d'un d'ells els feien evidents. El 13 de juliol de 1992, Manuel Vázquez Montalbán expressava públicament la seva sospita: "veurem el que queda d'aquest globus quan es desinfli, però de moment queda el terror que comença a inspirar-me un director general de la Guàrdia Civil [...] incapaç de preguntar-se què pot portar a un detingut a l'autolesió a no ser que sigui forçar per sí mateix el límit de desesperació al qual l'estan portant els altres". 

Malgrat les evidències, Garzón es va negar primer a investigar l'afer -amb l'argument que no és competència de l'Audiència Nacional- i més tard a col·laborar amb els jutjats de primera instància -distraient la informació sol·licitada- quan aquests van obrir unes diligències que acabarien en no res.

De l'operació Garzón el de menys és el final, ja que ni tan sols la va culminar ell, sinó un altre magistrat: Francisco Castro Meije. De fet, el procés es va cloure el 1995 amb un macrojudici pactat entre els advocats de les parts que condemnava 18 dels acusats a diversos anys de presó, però per als quals paral·lelament se'n sol·licitava l'indult total o parcial. L'aleshores delegat del Govern a Catalunya, Francesc Martí Jusmet, per a qui l'actuació indiscriminada de Garzón va suposar un contratemps que va estar a punt d'esguerrar les negociacions per a la dissolució de Terra Lliure, reconeixeria més tard que l'Estat va voler fer taula rasa de la ràzzia i servir en safata a ETA un exemple en el qual pogués emmirallar-se en un futur.

De jutge estrella a jutge estrellat

Malgrat tenir fama d'egòlatra i d'haver estat defenestrat de la primera línia de la magistratura -ha estat inhabilitat per prevaricació en dos processos, i en té dos més d'oberts en el Tribunal Suprem-, Baltasar Garzón gaudeix de gran reputació a nivell mundial. A teixir aquesta imatge de defensor a ultrança de les causes perdudes i dels valors democràtics hi han contribuït els seus cops d'efecte a l'hora d'abordar els crims contra la humanitat comesos per les dictadures de Pinochet i Videla a Xile i Argentina, respectivament. Darrerament ha actuat com a mediador entre el Govern de Colòmbia i els indígenes de la regió del Cauca, i aquesta mateixa setmana coneixíem que Garzón liderarà ladefensa del fundador de Wikileaks, Julian Assange.  

A l'Estat espanyol, la seva figura és més controvertida. Per a uns és un enfant terrible; per a d'altres, un oportunista i un ressentit. La dreta l'abomina per la seva significació política -Garzón va ser diputat del PSOE-, per atacar amb pals de cec la corrupció del PP i per intentar jutjar -tard i malament- els crims de la repressió franquista. Al PSOE també l'hi tenen jurada des que va deixar Felipe González a l'estacada i va abandonar l'escó al Congrés per impulsar la investigació del GAL i la guerra bruta contra ETA, tot just després d'haver estat secretari d'Estat de Justícia.

A Catalunya i el País Basc -per raons òbvies-, el jutge tampoc no passa inadvertit. El novembre de 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, va condemnar l'Estat espanyol per la negativa del jutge a investigar, tot i els indicis, les denúncies de tortures fetes pels independentistes detinguts l'any 1992. Curiós o simptomàtic, L'entrada a la wikipedia en castellà obvia el cas; mentre que la viquipèdia no parla practicament de cap altre cas.

Quan es compleixen 20 anys d'aquell descens als inferns, un documental que reviu aquells fets recorre el país de punta a punta amb la voluntat de desemmascarar, en paraules de l'escriptora Isabel Clara-Simó, la "doble moral" de Garzón, que també hi surt fent-se l'orni.

Avui, els encausats fan vida normal i l'independentisme és majoritari a Catalunya, mentre la cúpula que va comandar l'operació està absolutament desacreditada: Garzón, inhabilitat pels seus col·legues de professió; i els ministres de l'Interior José Luis Corcuera i José Barrionuevo, el secretari d'Estat per a la Seguretat Rafael Vera, i l'exiderector general de la Guàrdia Civil Luis Roldán -fugit a Laos amb 10 milions d'euros- foren apartats de la política i acabaren processats per ús indegut de fons reservats i implicació en la trama del GAL. Com diu el periodista David Bassa en el documental, la història ha situat cadascú al lloc que li pertoca.

26 de juliol 2012

Nosaltres i els jueus (I)

Dimarts el dia va trigar a llevar-se a causa de les cendres en suspensió procedents de l'incendi que rostia l'Alt Empordà, empeses per la brisa nocturna. Un tel gris cobria el Maresme i l'olor de carbó penetrava els narius i amarava l'ambient.

No és estrany, doncs, que bona part del país seguís amb el cor encongit l'evolució del foc. Però el nostre dol -que és una cosa íntima- i el sentiment d'impotència que ens envaïa van ser ultratjats pels mateixos brètols de sempre: incultes, malparits i feixistes que s'han esplaiat a cor què vols als diaris digitals i les xarxes socials amb l'acostumada rècula d'insults adreçats a Catalunya, els catalans i la seva llengua.

Dilluns i dimarts, l'etiqueta #focempordà va ser trending topic a l'Estat espanyol, i això va desfermar la ira dels intolerants. Em fascina comprovar com un infortuni col·lectiu que ha provocat la mort de quatre persones pot revolucionar l'activitat neuronal d'alguns cervells malaltissos. En el passat van foragitar els jueus, van expulsar els moriscos i no ens deporten a nosaltres perquè no ens poden facturar enlloc: els catalans van dar nom als rius, les muntanyes i els pobles d'aquesta terra. En comptes d'això, alguns voldrien eliminar-nos al més pur estil serbobosnià. Aquesta mateixa setmana, Carme Ferrer i Elisabeth Roura, investigadores del Grup de Recerca en Comunicació i Responsabilitat Social de la UAB, reflexionen sobre el fenomen a Etnofobia y redes sociales: las hogueras de Twitter i parlen de la gravetat dels comentaris i de la impunitat amb què s'expressen.

La impunitat dels impúdics

Al començament dubtava. No sabia si sucumbir a la meva feblesa i mossegar l'esquer, o si fer oïdes sordes "a palabras necias" com subscrivia Vicent Partal a Vilaweb amb l'argument que aquestes opinions no tenen cap representativitat. De segur que acarnissar-s'hi no és una resposta intel·ligent, però la suficiència tampoc no ens duu enlloc.  

Ha arribat un punt que, sincerament, no em preocupen els seus desitjos o allò que diuen que ens farien, sinó que realment ho pensin fer. El passat n'és ple de mostres (Felip V, Espartero, Franco...) i el present no convida a l'optimisme. A més, és fals que no representin ningú. Representen l'Espanya negra, l'Espanya de la Santa Inquisició; un corrent d'opinió amb arrels fondíssimes que ve de lluny -del Comte Duc d'Olivares-; que és transversal a la societat -hi ha des de manobres fins a presidents de la CEOE- i que està perfectament instal·lat en els mitjans de comunicació -el nou trust-, l'aparell de l'Estat, els partits polítics i la llotja del Bernabeu. El sociòleg Javier Pulido ho veia ben clar: "l’espanyolisme no té cap element ideològic, ni cohesionador llevat de la catalanofòbia".

Agraeixo les mostres de simpatia procedents d'Espanya i reconec la bona voluntat de persones com Pere Pi i la iniciativa Acostem per "intentar apagar els incendis virtuals amb una mica de bon rotllo"; però cada cosa és cada cosa i algunes de les barbaritats que s'han dit aquests dies no deixen lloc per a la indiferència:

- A ver cuánto tardan en culparnos también de esto a los madrileños.
- Ya que estamos podría arder Cataluña entera y los catalanes, y España sería un lugar mejor para vivir.
- No pueden apagar el fuego, pero podemos ver el incendio por seis canales autonómicos.
-  Y el fuego ¿¿¿Cómo quema: en español, francés o en catalán????
- ¿Les exigirán a los pilotos [d'hidroavions] que hablen catalán?
- ¿Alguien sabe si arden mejor los pinos catalano-hablantes que los castellano-hablantes
- No se podría invertir en prevención y extinción lo que se gasta en embajadas nacionalistas y otras cretineces.
- Por mí, que se queme Cataluña entera (y su contenido...). O sea!
- No contentos con los que se han quemado, hacen campaña para que cada catalán tale un árbol y se lo lleve a su casa #1català1arbre
- En vez de #1català1arbre podría haber sido al revés y por cada árbol quemado haber matado un catalán. A chuparla independentistas!!

A ells, els dic el mateix que cantava el meu avi, aragonès de socarrel, quan entonava una jota en honor del patró d'Osca: "San Lorenzo en la parrilla, les decía a los judíos: dadme la vuelta, cabrones, que tengo los huevos fríos".

23 de juliol 2012

Herois de carn i ossos


Una burilla de cigarreta. Aquesta podria haver estat la causa dels dos incendis forestals que es van declarar ahir a l'Alt Empordà -al Pertús i a Portbou-, el primer dels quals encara crema, dividit en tres fronts, i avança perillosament cap a l'Alta Garrotxa. Fins al moment, el foc ha calcinat més de 13.000 hectàrees i s'ha cobrat la vida de quatre persones. Estem davant d'un Gran Incendi Forestal (GIF) en majúscules: el més important a la zona dels darrers 30 anys.

El balanç ambiental i el drama humà són esfereïdors, igual com ho són les cròniques periodístiques -en especial aquesta- i les imatges i enregistraments de vídeo penjats a Internet.

Tramuntana de foc

Ahir, la força del vent i la invisibilitat causada pel fum van impedir l'enlairament dels mitjans aeris. Atiades per la tramuntana, la virulència de les flames ha fet inútils fins ara tots els esforços per establir un perímetre de seguretat. Hores d'ara, el foc ha afectat 17 municipis i segueix desbocat.

Segons fonts oficials, en l'incendi treballen 500 efectius del cos de Bombers de la Generalitat, 200 membres de la Unitat Militar d'Emergències amb base a Saragossa, 150 voluntaris de les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) i un número indeterminat de bombers francesos i nord-catalans. Com a català que estima la terra -i també com a exregidor de Medi Ambient, des d'on he tingut l'oportunitat de veure'ls en acció- vull agrair públicament la tasca que duen a terme professionals i voluntaris.

Tanmateix hi ha coses que no entenc, i que segurament és pertinent deixar per després; però no me'n puc estar. Segons el director general de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvament, Jordi Gassió, la Generalitat disposa de 6.000 efectius humans i 31 mitjans aeris propis per lluitar contra el foc (a més de quatre hidroavions de l'Estat amb seu a Catalunya). La xifra inclou el cos de Bombers, però també els bombers voluntaris, així com els 1.124 auxiliars forestals que haurien estat contractats especialment com a "reforç" per fer front a la campanya d'estiu. En la mateixa entrevista, Gassió nega que el Departament d'Interior hagi reduït la inversió en mitjans de suport als bombers i l'ha xifrada en 6 milions d'euros per a tot l'any; que no sembla gaire, la veritat.

Si com diu TV3, a l'Alt Empordà operen 14 mitjans aeris -entre avionetes, helicòpters i hidroavions- i hi ha 500 bombers mobilitzats -que han de fer torns per descansar, per molt exigus que aquests siguin- a mi em sembla veure una certa desproporció -no sé si gran o petita- entre els recursos reals que hi ha sobre el terreny i els enumerats pel màxim responsable de la Generalitat. Intueixo algunes raons d'ordre operatiu perquè això sigui així -els cossos d'extinció no poden abandonar els quadrants que tenen assignats i sembla lògic pensar que a partir d'un cert nombre de mitjans aeris en el cel tot es torna caòtic-, però em continua semblant que alguna cosa no acaba de quadrar. O bé els efectius reals de què disposa el país no són tants, o bé les seves capacitats de reacció, maniobra i intervenció són massa limitades. Caldria escatir-ho.

Reconeixement als voluntaris

Per segon dia, el sol se'n va i el foc segueix viu. El país està commocionat davant la magnitud de la tragèdia i commogut pel sacrifici i la integritat dels cossos d'extinció. I més en les circumstàncies actuals, totalment adverses: el Govern dels millors rebaixa el sou i escatima recursos als bombers funcionaris; redueix a la mínima expressió els ajuts a les ADF i segueix menystenint els bombers voluntaris. Dels prop de 5.000 bombers catalans, la meitat són voluntaris. Com resumeix aquest article recent d'El Punt Avui, tots ells "han de passar una formació, proves físiques i exàmens durant diversos anys. Sovint, per proximitat, són els primers a arribar on se'ls reclama. Dels 150 parcs catalans, 80 són de voluntaris. A la Cerdanya i l'Alta Ribagorça són els únics bombers al territori. No reben cap sou, tot i que se'ls compensa amb 7,53 euros per les hores de feina personal perduda, que ara cobren amb sis mesos de retard. La majoria destinen els diners als mateixos parcs".

Per això els bombers diuen que estan "cremats" i per això els nens -que són purs d'esperit- volen emular-los. No en conec cap que de gran vulgui fer de polític o de banquer i en canvi hi va haver un temps que jo mateix, de xicarró, volia anar a ruixar les brases. Els bombers -i els voluntaris forestals- personifiquen totes les virtuts: són valents i abnegats, fins al punt d'arriscar la vida per salvar-ne d'altres. Són com els superherois, però de carn i ossos.

19 de juliol 2012

Treballar menys per treballar tots: la jornada de 4 hores

Ara que ja és un fet que la jornada laboral dels empleats públics (funcionaris i laborals; fixes i interins) queda fixada en 37 hores i mitja setmanals (40 per a la resta de mortals) i que el Govern de l'Estat -com abans el Govern de la Generalitat- els fustiga públicament, crec convenient recordar que treballar és un dret i no un privilegi. Si deixem de banda l'oportunisme de la mesura -ja sabem que el sector públic és la diana de tots els dards-, no crec que perllongar l'estada al lloc de treball a canvi de menys diners sigui cap bon negoci: ni en termes de productivitat i eficiència, ni en termes de qualitat de vida o felicitat personal. 

Deixant de banda l'etimologia del mot -segons Coromines, treballar prové del llatí tripaliare, de tripalium, instrument de tortura que s'utilitzava per infligir dolor i sofriment-, el cert és que moralistes cristians i capitalistes s'han sortit amb la seva i han instituït el dogma del treball; no només com a factor de producció, sinó com a estil de vida. 

Gairebé sense adonar-nos-en, la feina remunerada ha deixat de ser per al treballador un medi de vida per guanyar-se les garrofes -és a dir, una font d'ingressos a través de la qual cobrir les seves necessitats bàsiques- i ha esdevingut una convenció social associada al progrés econòmic, l'ascens social i l'increment de la capacitat de consum de famílies i individus (que no sempre es correspon amb un augment del poder adquisitiu). En aquest context, les persones hem perdut el nord i ha tingut lloc el desclassament del poble menut, seduït pel miratge que formava part de la classe mitjana. De tot això ens n'adonem ara. 

En canvi, capitalistes i rendistes han romàs impertèrrits: segueixen apropiant-se de la riquesa produïda per d'altri, tan ociosos com de costum. Paul Lafarge parlava d'industrials i burgesos, però el relat que feia el 1883 des de la presó a El dret a la mandra, en què ja alertava de "les conseqüències de la sobreproducció", serveix per als banquers i els especuladors financers d'avui dia. Tots branden la bandera del treball -s'ha de créixer i consumir, ens diuen- però la seva opulència i la seva cobdícia no són productives, sinó parasitàries i lesives per al conjunt de la ciutadania. 

Per sortir de la crisi amb dignitat i justícia social no n'hi ha prou de tallar caps i depurar responsabilitats amb els de dalt i els de més amunt. Al principi de l'ensulsiada, alguns líders europeus amb deliris de grandesa s'oferien a refundar in pectore el capitalisme; però ja hem vist quina ha estat la recepta administrada per l'FMI, el Banc Mundial, l'OCDE, l'OMC, el G20, la Unió Europea, el BCE i els mercats: austeritat i retallades per fer quadrar el dèficit. 

Treballar menys, viure més

Aquests dies he llegit a La Vanguardia els arguments dels qui postulen l'anomenada economia del bé comú, que s'afegeixen a l'alternativa del decreixement. En parlarem un altre dia, però una cosa és clara: l'economia té un límit, les persones tenim un límit, i el planeta i els seus recursos tenen un límit. Els europeus hem sobrepassat tots els llindars. No n'hi ha prou d'apel·lar a la responsabilitat corporativa de les empreses. Els nostres excessos -individuals i col·lectius- tenen conseqüències ambientals i socials, encara que no vulguem afrontar-les. 

Tots plegats hem de baixar uns quants esglaons el nostre tren de vida i les nostres expectatives laborals i professionals; o uns quants replans. Segurament hem de passar amb menys  foteses; però no treballant més; sinó menys. 

Encara recordo una màxima del Partit Socialista francès en època de Lionel Jospin: "treballar menys, per treballar-hi tots". En les seves memòries, l'exprimer ministre assegura que amb la implantació de la jornada de 35 hores va crear 700.000 llocs de treball. Sembla de calaix: si repartim la càrrega laboral i en comptes de treballar 40 hores en treballem algunes menys, hi haurà més persones empleades. Proporcionalment tothom tributaria menys, però en termes absoluts hi hauria més cotitzants i es reactivaria la demanda, de manera que els desempleats i els subempleats accedirien al consum i els serveis públics i el sistema de pensions quedarien garantits. 

Però Jospin es quedava curt. L'any 1930, Keynes va predir que el 2030 treballaríem 15 hores a la setmana.  

15, 20 o 21 hores setmanals

Amb 1,3 milions de persones aturades als Països Catalans, de què serveix perllongar la jornada laboral de qui ja té feina o obligar a cotitzar fins als 67 anys? Sembla absurd, tret que no sigui perquè els nostres joves se'n vagin a servir cafès a Londres o a fumar porros al banc de sota de casa. 

Diu l'adagi que els diners no fan la felicitat i que no és més ric qui més té, sinó qui menys en necessita. Tant John Maynard Keynes com Bertrand Russell secunden aquestes tesis. No són economistes o pensadors qualssevol. La seves conclusions són fruit de les reflexions que feren en un context de crisi profunda com el crack de 1929 i, tanmateix, la seva proposta ha estat silenciada. Només la New Economics Foundation (NEF), el moviment ATTAC i algunes veus més o menys isolades -la més important, la de Carlos Tovar i el seu Manifest del segle XXI- se'n fan ressò. Particularment, us recomano la lectura de l'informe sobre la proposta de 21 hores publicat en castellà per la NEF el 2010. 

En un breu assaig titulat Les possibilitats econòmiques dels nostres néts, escrit l'any 1930, John Maynard Keynes va albirar que en cent anys -és a dir, el 2030- el creixement del món desenvolupat hauria tocat sostre atès que la gent "en tindria prou" per "viure bé". Per tant, les hores de feina remunerada es reduirien a  tres diàries. Keynes estimava que, aleshores, el nivell mig de vida s'hauria multiplicat per vuit. Sustentava el seu càlcul en diversos supòsits: població estable, absència de guerres i increments anuals del capital i de la productivitat del 2% i l'1%, respectivament. 

Vuitanta anys després, els països occidentals s'hi han atansat força. L'any 2007, just abans de l'esfondrament econòmic, el PIB mitjà per càpita al Regne Unit -Keynes era britànic- era de 46.000 dòlars. Dit d'una altra manera, el nivell de vida s'havia multiplicat per cinc des de 1930, malgrat l'incompliment d'alguns dels fonaments de la seva teoria: el país s'havia vist involucrat en la Segona Guerra Mundial i la població era un 33% més nombrosa que el 1930. Malgrat aquests avenços, la jornada laboral de 8 hores diàries instituïda el 1919 no sols no s'ha reduït sinó que els besnéts de Keynes -els mateixos que van venir al món amb un pa de 1.500 euros sota el braç per obra i gràcia de José Luis Rodríguez Zapatero- seran els mateixos que pagaran els ajuts públics per recapitalitzar el sistema bancari espanyol amb suor i llàgrimes. Esperem que almenys puguin estalviar-se la sang. 

Més oci o més consumisme

La culpa de ser on som és tota nostra. La nostra productivitat s'ha multiplicat; a Europa ho ha fet en termes del 1.000% en el darrer segle: només cal pensar en els efectes de la mecanització al camp o la indústria, o en la revolució informàtica als despatxos i oficines. Avui, una sola persona fa la mateixa feina que cinc o sis dels seus predecessors immediats, tot i que és evident que el seu salari no ha crescut en la mateixa proporció. Amb tot la gent segueix treballant 8, 10 o 12 hores diàries i continua sacrificant el seu temps lliure a canvi d'hores extres -o simplement de mantenir el sou- per poder adquirir més béns de consum. 

D'aquesta manera, el capital segueix guanyant la partida. I ho fa pel davant i pel darrere: a la feina (acumulant l'excedent de productivitat) i en les nostres estones d'oci (venent productes), i així, és clar, no sortirem mai del cercle viciós. També el filòsof i matemàtic Bertrand Ruseell sostè -a Elogi de l'ociositat, 1932- que "el camí cap a la felicitat i la prosperitat passa per la reducció del treball de forma organitzada [...] La tècnica moderna ha fet possible que l'oci, dins de certs límits, no sigui la prerrogativa de classes privilegiades [...] I amb la tècnica moderna seria possible distribuir justament l'oci, sense perjudici per a la civilització". 

A Russell no li falta raó quan diu que "l'organització científica de la producció permet mantenir les poblacions modernes en un considerable benestar amb només una part petita de la capacitat de treball del món sencer". Certament, fa dècades que existeix prou riquesa al món per satisfer les necessitats de tots els éssers humans, gràcies a l'augment de la productivitat. L'estudi The world distribution of household wealth fet el 2006 per la Universitat de les Nacions Unides (UNU-WIDER), amb seu a Hèlsinki, calculava que, per cada habitant del planeta, existeix una riquesa acumulada de 26.000 dòlars. El problema, doncs, no és la pobresa; sinó la concentració d'excedents en poques mans -el 10% detenta el 85% dels actius globals- i la manera més àgil i eficient de fer-la fluir és reduir el temps de treball. 

"Si l'assalariat ordinari -deia Russell- treballés quatre hores al dia, arribaria per a tothom i no hi hauria atur [...] No vull dir que la resta del temps es malbarati en frivolitats. Vull dir que quatre hores de feina al dia haurien de donar dret a una persona als articles de primera necessitat i a les comoditats elementals, i que la resta del temps hauria de ser seu per fruir-ne com cregués convenient". "Aquesta idea -concloïa Russell- escandalitza els rics perquè estan convençuts que el pobre no sabria com utilitzar tant de temps lliure". No ho sap però s'ho imagina. Més oci, més cultura, més esport i més conciliació familiar equivalen a més benestar, però també a més llibertat i a una ciutadania més activa, amb més temps per pensar i encarar la lluita per una vida més digna i una societat més justa i igualitària. I això fa basarda.

13 de juliol 2012

Cop d'estat als ajuntaments

Un cop revelada la lletra petita dels acords del consell de ministres d'aquest migdia, podem afirmar sense embuts que el Govern espanyol ha consumat avui la intervenció de facto de l'administració local mitjançant la reforma de la Llei de Bases de Règim Local i que té perfectament orquestrat un cop d'estat en tota regla per a 2015 de la mà d'una nova de llei electoral que eliminarà el 30% dels regidors. La versió oficial parla d'estalviar 3.500 milions d'euros i d'"alleugerir i afavorir la presa de decisions", però la mesura té una clara intencionalitat política: amollar un tret de gràcia a la pluralitat democràtica que acabi amb les veus dissidents. 

El ministre espanyol d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ha anunciat que els secretaris i interventors municipals passaran a dependre de l'Estat i no dels ajuntaments, amb l'excusa de "retornar-los l'objectivitat en la seva tasca de fiscalització dels municipis". "És un retorn al que ja vam tenir a Espanya i que mai no hauríem d'haver perdut", ha reblat. En aquest punt, cal tenir en compte que el dèficit dels ajuntaments tan sols representa el 5% del deute estatal, i que el deute de l'Ajuntament de Madrid -xifrat en 6.347 milions d'euros- és un 25% superior al de tots els municipis de Catalunya junts, incloent-hi Barcelona. 

El projecte de llei inclou una nova llista de competències i la prohibició als municipis d'exercir-ne cap més, així com l'eliminació d'òrgans intermedis com les mancomunitats de serveis. A més, les diputacions assumiran les competències de les poblacions de menys de 20.000 habitants que no compleixin l'"avaluació de qualitat" a què seran sotmeses. En espera de conèixer-ne més detalls, sembla que l'Ajuntament d'Alella escaparia a aquest control, ja que gaudeix d'una posició econòmica privilegiada. 

Política-ficció: majoria absoluta per a ERC 

Ara sabem que no hi haurà topinada electoral i que caldrà esperar a les eleccions municipals de 2015. Ahir, però, s'especulava amb la possibilitat que la reducció del nombre de regidors anunciada s'hagués d'aplicar a curt termini. Per si de cas, alguns vam fer números. 

Actualment, el plenari de l'Ajuntament d'Alella està constituït per 13 regidors, que és el nombre que correspon als municipis d'entre 5.000 i 10.000 habitants. El resultat de les eleccions de maig de 2011 va permetre articular un govern d'esquerres format per ERC-Sumem per Alella (amb 6 regidors) i el PSC (amb 1). A l'oposició quedaven CiU (amb 3 electes), Gd'A (amb 2) i el PP (amb 1). 

La disminució d'un terç del nombre de regidors deixaria Alella amb 9 edils. Si s'aplica la llei d'Hondt sobre la base d'aquesta reducció, ERC-Sumem per Alella obtindria la majoria absoluta i l'alcalde, Andreu Francisco, podria governar el poble en solitari, tot i perdre un regidor. 

Política-ficció: el PSC desapareixeria

Segons la llei electoral, el PSC seria el primer partit a qui li tocaria el rebre i el que en sortiria més perjudicat, ja que Glòria Mans perdria l'acta de regidora i el partit es quedaria sense representació al consistori. Immediatament després saltaria el segon regidor de Gent d'Alella, Josep Bardés. En tercer lloc arribaria el torn de Teresa Vilaró, d'ERC-Sumem per Alella. El quart regidor sacrificat seria Vicenç Llorca, de CiU. 

En el gràfic adjunt trobareu, en color groc, el nombre de vots amb què es va assignar els regidors a cada candidatura, i, en color vermell, els regidors que s'eliminarien (aquells que tenen el residu electoral més baix).  

Resposta contundent 

Les mesures adoptades avui per l'executiu del PP i sancionades per la presència del rei representen un cop de destral -quasi definitiu i molt definitori- al sistema democràtic espanyol, que sempre ha estat d'ínfimíssima qualitat per no haver tallat el cordó umbilical que l'emparenta directament amb el franquisme. Per a mi, el carés que està prenent tot plegat justifica una resposta inequívoca i contundent. Perduda qualsevol esperança en el Govern dels millors -de fet, no n'he tinguda mai cap-, és hora que el municipalisme català i les forces independentistes actuïn amb audàcia, com l'abril de 1931. L'esclat de joia als carrers seria immens. 

- Com ja he apuntat, a més de violar el principi d'autonomia local i algunes lleis més pel camí -que ja es cuidaran prou de refer a la seva conveniència-, la mesura amaga una intervenció camuflada dels ens locals. La Unió Europea intervé l'Estat, i l'Estat intervé els ajuntaments. 

- L'anunci és oportunista, demagògic i populista. A dia d'avui, a alguns els pot semblar una simple operació de maquillatge, però es tracta d'una refundació de l'Estat de gran abast feta a cop de decret, unilateralment, amb l'aquiescència de la major part de l'arc parlamentari. El Govern sap de sobres que la societat està fins als beterols de la incompetència i dels privilegis de la classe política i per això cerca acontentar-la oferint-li el cap d'alguns dels seus agremiats, encara que siguin l'últim mico. En la política local hi ha gent de tota mena i condició: personatges que busquen foguejar-se o fer mèrits davant del partit en què militen, amb la vista posada a fer-se una carrera i convertir la política en el seu modus vivendi. Però també hi ha el contrari: persones idealistes -o directament indignades davant de determinades alcaldades i altres pràctiques abusives comeses des de l'administració local- que no es resignen a plegar-se de braços i decideixen fer una incursió en aquest món amb una clara i inequívoca voluntat de servei públic. Amb aquesta mesura es foragita l'activisme polític de les institucions, com oportunament ha denunciat la coalició Compromís per al cas del País Valencià

- La proposta obeeix a un raonament centralista i a una voluntat recentralitzadora de clara matriu castellana. Això té dues expressions: l'aposta pel bipartidisme i el reforç de les diputacions. A molts municipis d'Espanya, la gestió pública és cosa de dos: PP i PSOE. Eliminar alguns regidors agreuja l'esquema bipolar d'encefalograma pla i n'elimina les veus dissidents. En el cas de Catalunya, si algun nivell de l'administració s'ha de suprimir és l'intermedi, i no pas el local. Però ja sabem perquè serveixen a nivell polític les diputacions: per actuar com a contrapoder quan les coses van maldades i per col·locar a la menjadora els estómacs agraïts del partit (generalment, personatges manifestament incapaços i prèviament amortitzats en altres àmbits). 

- La proposta condemna els municipis a la indigència. En comptes d'impulsar una llei per a la millora del finançament local, l'Estat amenaça de buidar-los de contingut i transferir serveis a les diputacions. Com a administració més propera al ciutadà i més sensible a les seves demandes, els ajuntaments catalans destinen, de mitjana, més del 30% del seu pressupost a proveir serveis als seus veïns que correspondrien, per llei, a altres administracions. Ja m'agradarà veure si a partir d'ara les diputacions es faran càrrec dels serveis socials, la seguretat ciutadana i del transport públic, o si ens en quedarem sense (el text refós de la llei municipal de Catalunya no estableix que els municipis hagin de disposar de policia local, i fixa en més de 20.000 i 50.000 habitants l'obligació de procurar serveis socials o transport urbà, respectivament). 

- La iniciativa no suposa cap estalvi i empitjora, de retruc, la capacitat de gestió i la consecució de guanys i millores per als municipis. Segons el president del Govern, la supressió del 30% dels regidors estalviarà 3.500 milions euros a les arques públiques. La sola pujada de l'IVA del 18 al 21% fa a miques aquesta predicció, ja que es tracta d'un impost que els ajuntaments no es poden deduir i que la Federació de Municipis de Catalunya ha xifrat en 120 milions anuals; al marge d'altres consideracions. Com aquesta: dels 947 municipis existents a Catalunya, 740 tenen menys de 5.000 habitants i, sincerament, dubto molt que la retribució dels seus càrrecs electes sigui gaire elevada. Diré més: en aquestes poblacions -i m'atreveixo a ficar en el mateix sac els 143 municipis d'entre 5.000 i 20.000 habitants- la vocació, el tarannà, la dedicació i el compromís de molts regidors és cabdal perquè determinades mesures i projectes d'innegable interès social, econòmic, cultural i ambiental es duguin a terme. Si a la prohibició de cobrir les baixes per jubilació i de convocar noves places en la funció pública se suma ara la retallada del nombre de regidors, qui tirarà del carro en molts ajuntaments? Algú pensa que la ciutadania no se'n ressentirà? 

Pagarem la demagògia, i la pagarem cara.

10 de juliol 2012

L'IVA i les mentides de Montoro

No fa pas gaire temps -però prou perquè les paraules se les endugui el vent-, el ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, desmentia categòricament que el Govern del Partit Popular (PP) revisés a l'alça l'Impost sobre el Valor Afegit (IVA), un impost indirecte que grava els articles i béns de consum. Avui, en canvi, simplement comptem les hores que resten perquè el proper consell de ministres adopti l'acord i únicament tenim marge per elucubrar si el nou tipus impositiu quedarà fixat en el 21 o el 23%, en comptes del 18 actual. 

Segons Montoro, la culpa d'aquesta pujada és de l'economia submergida. "Es pot dir més alt però no més clar. Tenim un IVA comparativament més baix que el d'altres països; un IVA que es paga poc perquè no el paga tothom. Si tothom que l'ha de pagar ho fes, no s'hauria de pujar tant". 

Com ja és tònica habitual en aquesta crisi, els poders públics tornen a socialitzar els sacrificis. És a dir, que un cop més paguen justos per pecadors. En comptes de perseguir el frau a la Seguretat Social, el Govern fa el més fàcil: acarnissar-se amb aquells elements -els més febles i plomats per les retallades i les mesures d'estalvi- que no tenen marge per eludir el control de l'Estat (assalariats, empleats públics, aturats i pensionistes). 

Demagògia barata 

Sóc de lletres i reconec que no tinc ni fava d'economia, però subscriuria a ulls clucs la reflexió següent: "la pujada de l'IVA no proveeix l'Estat de més ingressos -ja que contrau encara més el consum- i és profundament injusta perquè grava les rendes més baixes. És un impost sobre els aturats i els pensionistes, un impost sobre les famílies que tenen més membres a càrrec seu. És el més injust dels impostos perquè paguen més, proporcionalment, els que menys tenen. Pujant l'IVA, cada llar pagarà una mitjana de 600 euros més a l'any; a raó de 250 euros per cada ciutadà. Pujant impostos perpetuem i fem constant la crisi econòmica. Tot plegat portarà més crisi i més atur, ja que posarà contra les cordes a més autònoms i a més petites i mitjanes empreses, i donarà lloc a una situació, en definitiva, més complexa i més difícil". 

La ment clarivident que sostenia fins no fa gaire aquest parer no és altra que la del mateix ministre d'Hisenda, Cristòbal Montoro, en persona (per sentir-la de viva veu, cliqueu aquí). Aleshores -deia ell- hi havia alternatives. Ara es veu que no. Ara és inevitable. 

També ha estat inevitable l'amnistia fiscal, la reforma laboral i la pèrdua o privatització de serveis i prestacions socials universals. És inevitable socórrer el sistema bancari. I aviat ho serà -ho sap tothom i es profecia- la revisió a la baixa del subsidi als aturats; ja veurem si s'estableixen topalls als imports, a les condicions i a la durada màxima de la cobertura, o a totes tres coses alhora. 

I ja som al cap del carrer: si s'apuja l'IVA i es retalla la prestació d'atur sense que es posi en risc la pau social és perquè l'aporrinada i atracallada economia submergida i les xarxes de solidaritat familiar que se'n deriven ho aguanten tot. Per això el ministre no pot perseguir l'activitat que es realitza en negre. Altrament, una societat amb una xifra d'atur propera al 25% esclataria per tots costats.

09 de juliol 2012

Progressar a costa dels altres

Ahir diumenge, el president de la Junta d'Andalusia, José Antonio Griñán, va ser reelegit com a secretari general de la federació andalusa del PSOE en el marc del XIIè congrés del partit en aquella comunitat. Griñán va aprofitar la presència a Almeria del líder dels socialistes espanyols, Alfredo Pérez Rubalcaba, per exhortar-lo a no donar suport a cap altra comunitat que vulgui "progressar a costa d'Andalusia"

Pocs dies abans, els màxims mandataris de Finlàndia i els Països Baixos havien dit una cosa similar, però aplicada a la Unió Europa: "preferim sortir de l'euro abans que pagar els deutes dels altres". El altres són els països del Sud. No sé si Griñán s'hi ha sentit al·ludit; però algú hauria de prendre nota a la plaça de Sant Jaume. No pot ser que qui és contribuent nat no tingui res a dir sobre el destí, l'ús i l'import de la quota de solidaritat que paga, i encara menys pugui qüestionar-se si aquesta llosa ha de pesar-li in secula seculorum.  

En ocasió de la inauguració de les obres d'arranjament del nucli urbà d'Alella l'any 2002, l'aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, va esperonar la concurrència reunida al pati de Can Lleonart a convertir Catalunya en els Països Baixos de la Mediterrània. Una dècada després, dos estats petits: el nostre model a emular, Holanda, amb 17 milions d'habitants, i Finlàndia, amb poc més de 5, fan trontollar els mercats i obliguen l'Eurogrup a reconsiderar les condicions en què el Banc Central Europeu insufla diners a les economies més febles del continent. I mentre això està passant, Catalunya, amb 7,5 milions d'habitants i una crisi econòmica que causa estralls, és incapaç de commoure el govern de l'Estat i de fer canviar el pensament de cap ciutadà espanyol. Per a ells, seguim sent els mateixos insolidaris de sempre. 

La subversió andalusa 

Griñán -que és més educat i pulcre que el seu homòleg extremeny, el popular José Antonio Monago- no va dir noms, però tothom ho ha entès perfectament, començant per Pere Navarro: la federació andalusa del PSOE -la més nombrosa i influent de totes- s'oposarà amb "ungles i dents" -fent servir paraules de Carme Chacón- a qualsevol proposta de millora de finançament per a Catalunya. Si fem cas de l'advertiment, queda clar que el pacte fiscal que planteja CiU no tindrà el suport del PSC: "no vull entrar en polèmiques sobre l'evolució del model autonòmic -va dir Griñán-, però Andalusia té el seu propi fet diferencial pel qual no lluitem contra ningú, ni demanem cap privilegi, sinó que l'Estat de les autonomies conservi la igualtat".

L'afirmació és escruixidora i digna d'anàlisi. En tan sols una frase, Griñán ens trasllada dues imatges que farien les delícies del maniqueisme més refinat. Primera: que els andalusos són bona gent, en contraposició a d'altres -els catalans, potser?- que mantenen una actitud bel·ligerant per reclamar determinats "privilegis". I segona: que el fet diferencial andalús es fonamenta en l'exigència i l'observança del principi d'igualtat entre totes les autonomies. 

Això no té res a veure amb el camí emancipador teoritzat per Blas Infante; enlloc de promoure el canvi social, el cooperativisme, l'autocupació i el repartiment dels latifundis improductius entre els jornalers -com sí s'ha fet, a escala local, a Marinaleda-, el Govern andalús ha preferit conrear la cultura de la subvenció i la submissió mitjançant el subsidi agrari i la compra de voluntats. 

Amb les seves declaracions, Griñán pretén aigualir qualsevol pretensió d'establir mecanismes de relació i negociació bilaterals entre el govern català i el govern estatal. Que ho faci un mateix està bé; que ho facin els altres, passi; però que ho faci Catalunya, mai de la vida. A Espanya se sobreentén que Andalusia i la resta de comunitats són fidels al principi d'igualtat, però Catalunya sempre aixeca sospites. I tenen raó: perquè Catalunya és sediciosa per definició; Catalunya és un cos estrany allotjat dins d'una Espanya de matriu castellana. I o bé els espanyols s'adonen que cal extirpar-lo, o bé els catalans no deixarem mai d'infringir-li fiblades, simplement perquè no hi estem bé, no ens sentim còmodes i no som compatibles (encara que la nostra sang sigui zero universal). 

Griñán confon aquestes fiblades amb "privilegis". Ho fa interessadament, perquè els únics privilegis que condicionen la viabilitat econòmica d'Espanya com a Estat són els que detenten els bascos i els navarresos des del punt de vista fiscal, i Andalusia i la resta de regions més o menys artificials que van accedir al règim autonòmic sense ser econòmicament viables, ni el 1980, ni ara. 

En aquest context, les paraules del president andalús són una cortina de fum per amagar un fracàs. L'estat autonòmic està tocat de mort. Després de 32 anys de governs democràtics de tots colors, les regions subsidiades se segueixen nodrint de l'esforç fiscal de Catalunya, el País Valencià i Balears (i de Madrid, per raons òbvies). Ho recordava, ahir al vespre, el programa '30 minuts' de TV3, que va tornar a emetre el documental Història del cafè (per a tothom). 

Explicat amb absoluta nitidesa pels seus protagonistes -ministres i polítics del moment, com Rodolfo Martín Villa i Gregorio Peces Barba-, el documental exposa com l'Estat compost va ser formulat per reconèixer expressament la singularitat política i l'encaix a Espanya de Catalunya i el País Basc; però els esdeveniments motivaren que el seu desplegament fos precipitat i improvisat i que s'acabés conformant gairebé per juxtaposició. L'expresident socialista de la comunitat de Madrid, Joaquín Leguina, parla obertament d'"emulació" (per oposició i/o comparació amb Catalunya i per aigualir les seves aspiracions nacionals). 

Feta la llei, feta la trampa

La causa de la generalització del cafè per a tothom va ser precisament Andalusia. Amb la cobertura política del PSOE, que pretenia erosionar el govern d'Adolfo Suárez, el seu president, Rafael Escudero, va fer cèlebre la frase següent: "no volem ser més que ningú, però tampoc menys". "Moguts pel desequilibri d'un nord políticament i econòmicament dinàmic, i un sud fagocitat per una Espanya invertebrada", els andalusos van forçar la celebració d'un referèndum que enlloc no havia estat previst. El es va imposar per majoria absoluta a set de les vuit circumscripcions, però va fer figa a Almeria. I no un cop, sinó dos

Peces Barba relata com el van pressionar perquè resolgués l'atzucac. "Què voleu, que falsegem els vots?", va dir. I es va fer un tripijoc ("un chanchullo inconstitucional", segons La Voz de Almería): davant la manca de prou suport a les urnes, els diputats provincials d'Almeria van sol·licitar al Congrés l'accés a l'autonomia per la via prevista en l'article 151 de la Constitució i es va reformar la Llei Orgànica de Modalitats de Referèndum al·legant motius "d'interès nacional".  

Han passat 32 anys. Durant aquest temps hem sentit a parlar insistentment del xantatge català -"si se quieren ir, que se vayan"-, però mai de la topinada andalusa. I mentrestant, uns segueixen vivint per sobre de les seves possibilitats per motius d'igualtat, i els altres no ens enlairem per raons de solidaritat. I tot això ho deia Griñán ahir. A Almeria, precisament.

05 de juliol 2012

Jugadors i evasors

Vejam si em sé explicar. M'agrada el futbol, com la majoria d'esports. I m'agrada que la feina que tothom realitza sigui recompensada de manera justa i, si pot ser, que fins i tot es vegi reconeguda socialment. 

Dic això perquè, segons he llegit a diverses fonts, sembla que els 23 jugadors i l'staff tècnic de la selecció espanyola de futbol haurien rebut 300.000 euros per cap com a incentiu per haver guanyat l'Eurocopa. Al Mundial de Sud-Àfrica se'n van embutxacar 550.000. Em sembla una barbaritat i una immoralitat. En temps de crisi, i en temps de bonança. 

Poc abans de disputar la final, els integrants del combinat italià van anunciar que, en cas de resultar-ne vencedors, donarien íntegrament els seus 200.000 euros de prima a ajudar les víctimes i les poblacions devastades pels darrers terratrèmols a la regió de l'Emília-Romanya. El gest els honora, tot i que finalment no s'hagi esdevingut. 

Tanmateix, no entenc les veus que critiquen que els jugadors del combinat espanyol no facin el mateix; tot i que no ho fan -que consti en acta- no pas perquè no els hagi passat pel cap o perquè no sentin certa pressió ambiental, sinó perquè no volen. Pur i dur. Sense anar més lluny, dimarts s'havia especulat amb la possibilitat que el millor jugador del torneig, Andrés Iniesta, destinés el seu premi a pal·liar els efectes dels incendis forestals al País Valencià. El manxec va cuitar a desmentir-ho: "No, no es cierto. No sé de dónde ha salido"

Personalment, tant me fot el destí i l'ús de la prima que facin tots i cadascun d'ells (encara que un alt percentatge vagi a parar a l'adquisició d'articles de luxe). A mi, la qüestió de fons que m'enerva és la sola existència d'aquestes primes, i d'aquest import, en una societat que suporta un índex d'atur del 24,3% (631.000 persones a Catalunya!) i que té un dels salaris mínims més miserables del continent: 641 euros al mes. També en això, Espanya és campiona. 

Per assossegar-me, algú em deia que no eren diners públics, sinó que els aportaven els patrocinadors. Fent broma, vaig respondre-li que no ho tenia gens clar, car la selecció espanyola és l'única del món mundial que no duu un emblema federatiu a la samarreta, sinó que competeix lluint un escut nacional al pit. Però pot molt ben ser. Si tenim en compte que entre tota la patuleia (TVE, Chevrolet, Adidas, Cepsa, Pelayo, Cruzcampo...) hi ha tres bancs (La Caixa, BBVA i Banesto) i algunes corporacions transnacionals (Movistar, Iberdrola...) no és d'estranyar que els jugadors s'hagin contagiat de l'impuls cleptòman dels seus consells d'administració. 

Defraudadors amb cobertura legal

Però el pitjor és la impunitat. Segons explicaven abans d'ahir a Vilaweb, els jugadors de la roja eludiran pagar qualsevol impost gràcies a la rúbrica "d'un conveni de doble imposició entre l'Estat espanyol i Polònia pel qual les rendes tributarien al país on s'han cobrat". En principi, "això suposaria un gravamen del 20%, i no del 52% d'Espanya, però Polònia i Ucraïna ja van anunciar que durant l'Eurocopa hi hauria una exempció fiscal total per als jugadors i les federacions". 

Tot plegat és una veritable aberració, tenint en compte que es tracta d'un esdeveniment esportiu amb ànim lucratiu evidentíssim que és organitzat per una entitat jurídica de dret privat (la UEFA) i en el qual les federacions que hi participen també ho són. Que les hisendes estatals dels equips que hi participen no només renunciïn a la recaptació d'impostos, sinó que a més a més prestin empara legal a una evasió fiscal encoberta mitjançant la signatura d'acords internacionals constitueix un frau de llei com una casa de pagès. 

El Govern espanyol empara la creació d'un paradís fiscal temporal per exonerar els jugadors de la roja de tributar a Espanya. Ho van fer els socialistes a l'Eurocopa d'Àustria el 2008, i ho fan els populars en aquesta. Això és patriotisme. 

Però la martingala no acaba aquí. Segons Vilaweb, "la selecció espanyola fa la concentració a Polònia i en principi, encara que la final es jugui a Kiev, constarà que els jugadors cobren de Polònia", ja que Ucraïna no ha subscrit l'acord. En el mateix article, s'explica que "els diners que cobra la Federació Espanyola de Futbol de la UEFA per partits guanyats o per classificar-se per les diverses fases de la competició no tributen mai; està exempta, d'acord amb la llei de mecenatge". 

N'hi hauria molt a parlar, de fiscalitat i futbol. Als pressupostos que maneguen els clubs, i als deutes contrets amb la Seguretat Social que hi acumulen, caldria parlar dels patrocinis. Pel que sembla, la Federació Espanyola hauria rebut entre 20 i 30 milions d'euros per aquest concepte durant aquesta Eurocopa. Ja ho veieu: política i esport, dues disciplines que els gurús diuen que no s'han de barrejar -i sobre les quals els jugadors eviten sempre de pronunciar-se- però que a la pràctica són indissociables. Per això -i per moltes més coses- m'agraden tant els Bukaneros, l'afició del Rayo Vallecano i la seva radicalitat: Adelante-BBVA, en nuestra liga no tenéis crédito.

Exemple de res 

No han faltat veus aquests dies que han titllat els futbolistes de "mercenaris" i "insolidaris". No crec que n'hi hagi per a tant. Simplement són persones humanes. Personalment, no em dol gens ni mica assumir públicament que la majoria dels integrants de la selecció espanyola són jugadors excel·lents i millors minyons (mireu sinó el tribut al trempolí Miqui Roqué); però en cap cas no són herois ni exemple de gairebé res. Ni quan guanyen amb la roja, ni quan ho fan amb el FC Barcelona.

03 de juliol 2012

Catalunya i la selecció espanyola

Cercant raons per la xarxa he ensopegat amb un article de Jordi Badia, El CEO i la «Roja», com s'entenen?, que m'ha servit en safata el primer paràgraf. El transcric, actualitzant-ne el resultat de la final de l'Eurocopa, per contextualitzar la situació. "Ni fet expressament: dimecres, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va publicar el seu baròmetre d’estiu en què, per primera vegada, el nombre de catalans que votarien sí en un referèndum d’independència són majoria (51,1%) i l’opció de l’estat propi ja és la majoritària (34%), per davant dels qui preferirien un sistema federal o als que ja els està bé l’autonomia". Gairebé en paral·lel, "la selecció espanyola de futbol [...] ha desfermat un moviment d’eufòria espanyolista, també a Catalunya, que s’ha incrementat [...] després de la victòria contra Itàlia (4 a 0), que converteix a Espanya en la primera selecció que aconsegueix encadenar Eurocopa, Mundial i Eurocopa". 

Com s'entén, aquesta contradicció aparent? Hi ha múltiples respostes possibles, totes vàlides i moltes encreuades. N'assenyalo algunes:

1. El sentiment de pertinença a Espanya, que es manifesta a través d'una actitud hostil envers la identitat catalana: l'espanyolisme. 

Ideològicament, l'espanyolisme propugna l'Estat centralista i uniformitzador, i la supremacia de la llengua i la cultura castellanes. Políticament parlant, l'espanyolisme és un moviment unionista, partidari, arribat el cas, de l'ús de la violència estatal per evitar la secessió. 

Els unionistes es mostren especialment actius en els moments de tensió. La crisi n'és un, coincident, a més, amb l'extensió social de l'independentisme. El futbol és el seu altre canal d'expressió, amb especial predilecció pel Reial Madrid i la selecció espanyola. 

Inadaptats al corpus social català, els seus correligionaris són agents provocadors que actuen com a factor de desestabilització. El seu desafiament va molt més enllà de penjar una bandera espanyola al balcó: tergiversen la realitat del país -un relat amb un ampli ressò mediàtic a Espanya- i són la punta de llança de la regressió lingüística del país, gràcies a la cobertura ideològica d'alguns partits (PP i C's) i de la magistratura espanyola. La seva missió consisteix a torpedinar el redreçament nacional de Catalunya erosionant qualsevol assaig d'organització pròpia: des del model educatiu a la xarxa de delegacions de la Generalitat a l'estranger. 

Segons la darrera enquesta del CEO, el 4% dels habitants de Catalunya se senten 'només espanyols'. No és gaire, i menys si ho comparem amb l'altre plat de la balança (que aplega un 22% de sentiment 'únicament català'), però el 4% de 7,5 milions són 300.000 unionistes.

2. El sentiment dual de pertinença a Espanya i Catalunya alhora, en diverses proporcions (més espanyol que català, tan espanyol com català, i més català que espanyol). 

Segons el CEO, el 71% dels catalans participen d'aquesta identitat dual, que respon a una realitat objectiva -l'annexió de Catalunya a Espanya des de 1714- i als vincles històrics, afectius i familiars que s'han establert des de llavors entre les dues comunitats nacionals de referència. És, a més, l'espai sociològic en què es mou el catalanisme i els seus representants polítics (CiU, PSC i ICV). Dins seu hi trobem autonomistes, federalistes, sobiranistes i algun independentista despistat. Des d'aquest punt de vista, és lògic i coherent pensar que la majoria dels catalans fa costat a la selecció espanyola, i més si entre els seus membres hi ha jugadors catalans destacats. 


3. Els ciutadans del món. No sé si són pocs o molts, però fan molta ràbia. Es disfressen d'intel·lectualoïdes, altermundistes i/o anarquistes de pa sucat amb oli i diuen que no creuen ni en les fronteres ni en els nacionalismes. En conseqüència, ells no exerceixen l'espanyolitat -o, almenys, això diuen- però donen per bona la situació de partida i legitimen, de retruc, la supremacia dels estats per damunt dels pobles. Molts d'ells van amb la roja

4. La lobotomització del cervell d'alguns catalans. Desconec el seu nombre, però en conec algun. La seva esquizofrènia no té res a veure amb la identitat dual o amb el fet que hi hagi jugadors del Barça. És gent que veu en l'esport el seu leit motiv; no com a practicant, sinó com a televident i lector, i que, fent abstracció de la realitat, ha vist com el seu sistema neuronal ha estat colonitzat irremissiblement pel triomfalisme esportiu espanyol dels darrers anys. Aquests individus es passen el cap de setmana enganxats a la tele i vibren amb Jorge Lorenzo, Fernando Alonso, la roja i la armada española de tennis. 

5. El bon joc, el Barça i els jugadors catalans. Aquests dies he sentit i llegit força persones que justificaven la seva simpatia per la selecció espanyola amb tres arguments. Tots tres són complementaris i tots tres són certs: juga bé; està formada per molts jugadors del Barça -de fet, n'ha adoptat l'estil- i molts d'ells són catalans: Xavi, Cesc, Piqué, Busquets, Alba i Valdés. 

"Yo soy español" 

Sobre això, res a dir-hi: no la comparteixo, però admeto la participació catalana en les seleccions espanyoles perquè crec que no és una guerra que hagin de fer els esportistes en solitari; sinó que l'ha de fer el conjunt de la nació, començant pel Govern i el Parlament. Ara bé, una cosa és plegar-se de braços davant la seva convocatòria amb 'la roja' i una altra molt diferent és participar del que se'n deriva després: la recepció oficial pels caps d'Estat i de Govern i, encara pitjor, del cercavila i la festa desmesurada i rància d'anit a Madrid. Per cert, ahir no vaig sentir que el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, reclamés a la Reial Federació Espanyola de Futbol, com a entitat de dret privat, que assumís el cost de la seguretat, el tall de carrers, les assistències sanitàries o els focs d'artifici... 

Per molt que es digui en el seu descàrrec -la senyera que Xavi duia nuada al coll sobre la gespa de Kiev és una anècdota-, els jugadors catalans del Barça no haurien d'haver pres part en aquell espectacle pornogràfic d'espanyolitat. No entenc la seva presència a Cibeles, ni pel tractament periodístic que personalment rep cadascun d'ells de forma habitual per part dels mitjans esportius de Madrid -arribant a l'extrem d'haver-los acusat de dopar-se-, ni pel context social i polític que travessem. En un moment en què se succeeixen les escomeses a l'autogovern, la llengua i a l'aspiració de tenir seleccions esportives pròpies, els jugadors catalans del Barça s'han donat un bany de masses embolcallats en una bandera que al seu estadi no han vist mai voleiar i que a Catalunya té una càrrega simbòlica extremadament negativa. Fins al punt que només el 4% dels seus habitants la llueixen sense recances i sabedors de les seves connotacions. 

Esperança independentista 

Malgrat tot, hi ha esperança. Potser no en el terreny esportiu -tot i la lliçó dels atletes de la selecció catalana de curses d'alta muntanya als Sky Games-, sinó política. No només perquè el separatisme és transversal -vegeu, sinó, la invitació de Joaquim Nadal perquè el PSC tingui un corrent independentista-, sinó perquè el compromís i l'estima de les persones cap a aquesta terra és més íntima i estreta del que molts es pensen i del que reflecteixen les enquestes. 

Certament, per a molts catalans duals, el marc de referència és Espanya; però l'obediència és catalana. Catalunya ha estat terra de promissió per a molts d'ells, on han lluitat i han fet la seva vida i, sobretot, on han vist créixer els seus fills i nàixer els seus néts. M'ho deia ahir una dona: "He ensenyat els meus fills a estimar Catalunya i a parlar la seva llengua. Jo vaig votar sí a l'Estatut perquè era bo per Catalunya, i votaré sí a la independència perquè també ho és; encara que jo sigui andalusa".