Els Jocs de Baltasar Garzón

Avui a les deu de la nit s'inauguren els Jocs Olímpics de Londres i es compleixen 20 anys de "les millors olimpíades del món": les de Barcelona'92. En tots dos casos, els mesos previs a l'esdeveniment esportiu han estat marcats per l'obsessió per la seguretat. A la capital del britànica s'han destinat més de 650 milions d'euros a prevenir un hipotètic atemptat terrorista, presumiblement d'arrel islamista. A Barcelona, l'enemic més temut era intern. I no era ETA, que aquell estiu havia decretat una treva, sinó l'esquerra independentista catalana que flirtejava amb una altra organització armada: Terra Lliure. 

Recordem el context. A l'Estat espanyol, el 1992 estava cridat a ser l'any dels fasts: coincidien la commemoració del V Centenari del descobriment d'Amèrica; l'Exposició Universal de Sevilla; la capitalitat europea de la cultura a Madrid i els Jocs Olímpics a Barcelona. Sens dubte, els Jocs eren la cita amb més ressò internacional; una finestra al món que les autoritats estatals, autonòmiques i locals volien aprofitar per projectar a l'exterior una imatge d'unitat, modernitat i entusiasme.

Si bé és cert que el sentiment olímpic gaudia d'una enorme simpatia, l'activisme d'alguns col·lectius com el Moviment de Defensa de la Terra, la Crida a la Solidaritat o el mateix Òmnium Cultural feia témer els organitzadors que poguessin aprofitar la concentració del focus mediàtic sobre Catalunya per amplificar les seves reivindicacions. De precedents no en faltaven: el rei Joan Carles i l'himne espanyol havien estat escridassats durant la cerimònia d'inauguració de l'estadi olímpic, coincidint amb els mundials d'atletisme de 1989; en els mesos previs als Jocs s'havien prodigat en molts ajuntaments les mocions a favor del reconeixement del Comitè Olímpic de Catalunya (COC), i el recorregut de la torxa olímpica per terres catalanes havia estat rebut en moltes poblacions amb estelades i pancartes en què es podien llegir lemes que després han fet fortuna, com ara 'Freedom for Catalonia' o 'Catalonia is not Spain'. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana hem sabut que minuts abans de l'inici de la cerimònia inaugural es van dues d'aquestes pancartes a sengles membres de La Fura dels Baus que les duien amagades al pit amb intenció de mostrar-les a les càmeres. 

El relat oficial diu que aquest escenari intranquil·litzava les autoritats, que no volien córrer cap risc. Ja fos això veritat o simplement s'utilitzés com a casus belli, el fet és que el juny d'aquell any es va desencadenar una operació policial a gran escala que es va saldar amb la detenció d'una seixantena de persones. El dispositiu tenia com a objectiu teòric la desarticulació de Terra Lliure, però va acabar arrambant, a la pràctica, amb tota la dissidència independentista en un moment en què una part de l'organització armada ja s'havia dissolt i havia ingressat a ERC. La maniobra havia estat dissenyada pel Ministeri de l'Interior i havia motivat diverses trobades al més alt nivell entre els presidents espanyol i català, Felipe González i Jordi Pujol, respectivament, amb diversos secretaris d'Estat. El jutge estrella de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, en seria el braç executor: coordinaria les detencions, prendria declaració als encausats i instruiria el procés.

Pau olímpica a cop de tortura

Els detinguts van ser arrestats per la Guàrdia Civil i traslladats a la Direcció General de l'institut armat a Madrid per ser interrogats abans de passar a disposició de l'Audiència Nacional; acusats de pertinença i col·laboració amb banda armada. A tots se'ls va aplicar la Llei antiterrorista, que permetia mantenir-los incomunicats durant cinc dies, sense conèixer-ne els càrrecs i sense assistència jurídica de cap mena. Cinc dies en mans de la policia. Cinc dies de terror en què, segons un dels inculpats, els agents de la Benemèrita feien la feina en brut i Garzón s'encarregava de passar-la a net. La majoria van ser vexats, humiliats i torturats a cops, simulant-los l'asfíxia amb bosses de plàstic al cap o aplicant-los descàrregues elèctriques a diverses parts del cos. El resultat va ser unànime: tots van signar la declaració d'autopinculpació que va redactar la Guàrdia Civil. Sembla una paradoxa, però quan van ingressar a la presó se sentiren "alliberats".

Ni la metge forense que els va visitar, Leonor Ladrón de Guevara, ni Baltasar Garzón van denunciar els maltractaments. Tots dos en van ser coneixedors i van encobrir-los. El relat dels encausats, les marques físiques d'alguns i l'ingrés hospitalari d'un d'ells els feien evidents. El 13 de juliol de 1992, Manuel Vázquez Montalbán expressava públicament la seva sospita: "veurem el que queda d'aquest globus quan es desinfli, però de moment queda el terror que comença a inspirar-me un director general de la Guàrdia Civil [...] incapaç de preguntar-se què pot portar a un detingut a l'autolesió a no ser que sigui forçar per sí mateix el límit de desesperació al qual l'estan portant els altres". 

Malgrat les evidències, Garzón es va negar primer a investigar l'afer -amb l'argument que no és competència de l'Audiència Nacional- i més tard a col·laborar amb els jutjats de primera instància -distraient la informació sol·licitada- quan aquests van obrir unes diligències que acabarien en no res.

De l'operació Garzón el de menys és el final, ja que ni tan sols la va culminar ell, sinó un altre magistrat: Francisco Castro Meije. De fet, el procés es va cloure el 1995 amb un macrojudici pactat entre els advocats de les parts que condemnava 18 dels acusats a diversos anys de presó, però per als quals paral·lelament se'n sol·licitava l'indult total o parcial. L'aleshores delegat del Govern a Catalunya, Francesc Martí Jusmet, per a qui l'actuació indiscriminada de Garzón va suposar un contratemps que va estar a punt d'esguerrar les negociacions per a la dissolució de Terra Lliure, reconeixeria més tard que l'Estat va voler fer taula rasa de la ràzzia i servir en safata a ETA un exemple en el qual pogués emmirallar-se en un futur.

De jutge estrella a jutge estrellat

Malgrat tenir fama d'egòlatra i d'haver estat defenestrat de la primera línia de la magistratura -ha estat inhabilitat per prevaricació en dos processos, i en té dos més d'oberts en el Tribunal Suprem-, Baltasar Garzón gaudeix de gran reputació a nivell mundial. A teixir aquesta imatge de defensor a ultrança de les causes perdudes i dels valors democràtics hi han contribuït els seus cops d'efecte a l'hora d'abordar els crims contra la humanitat comesos per les dictadures de Pinochet i Videla a Xile i Argentina, respectivament. Darrerament ha actuat com a mediador entre el Govern de Colòmbia i els indígenes de la regió del Cauca, i aquesta mateixa setmana coneixíem que Garzón liderarà ladefensa del fundador de Wikileaks, Julian Assange.  

A l'Estat espanyol, la seva figura és més controvertida. Per a uns és un enfant terrible; per a d'altres, un oportunista i un ressentit. La dreta l'abomina per la seva significació política -Garzón va ser diputat del PSOE-, per atacar amb pals de cec la corrupció del PP i per intentar jutjar -tard i malament- els crims de la repressió franquista. Al PSOE també l'hi tenen jurada des que va deixar Felipe González a l'estacada i va abandonar l'escó al Congrés per impulsar la investigació del GAL i la guerra bruta contra ETA, tot just després d'haver estat secretari d'Estat de Justícia.

A Catalunya i el País Basc -per raons òbvies-, el jutge tampoc no passa inadvertit. El novembre de 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, va condemnar l'Estat espanyol per la negativa del jutge a investigar, tot i els indicis, les denúncies de tortures fetes pels independentistes detinguts l'any 1992. Curiós o simptomàtic, L'entrada a la wikipedia en castellà obvia el cas; mentre que la viquipèdia no parla practicament de cap altre cas.

Quan es compleixen 20 anys d'aquell descens als inferns, un documental que reviu aquells fets recorre el país de punta a punta amb la voluntat de desemmascarar, en paraules de l'escriptora Isabel Clara-Simó, la "doble moral" de Garzón, que també hi surt fent-se l'orni.

Avui, els encausats fan vida normal i l'independentisme és majoritari a Catalunya, mentre la cúpula que va comandar l'operació està absolutament desacreditada: Garzón, inhabilitat pels seus col·legues de professió; i els ministres de l'Interior José Luis Corcuera i José Barrionuevo, el secretari d'Estat per a la Seguretat Rafael Vera, i l'exiderector general de la Guàrdia Civil Luis Roldán -fugit a Laos amb 10 milions d'euros- foren apartats de la política i acabaren processats per ús indegut de fons reservats i implicació en la trama del GAL. Com diu el periodista David Bassa en el documental, la història ha situat cadascú al lloc que li pertoca.