30 de desembre 2012

Euskal Herria o Nabarra?

Després que, a còpia d'anys de reivindicació, l’esquerra aber-tzale hagi popularitzat el terme Euskal Herria com a subjecte polític, cada cop són més els independentistes que en qüestionen la idoneïtat i es mostren partidaris de recuperar el nom de Nabarra -amb be alta- a l’hora de designar un hipotètic estat basc independent. Aquestes veus justifiquen la seva proposta a partir d'un discurs historiogràfic aparentment sòlid i ben travat que, jurídicament, té moltes semblances amb el que realitza a Catalunya el col·lectiu Patriotes per la Devolució: per a uns i altres no es tracta d'accedir a la independència, sinó de reinstaurar l'estat primigeni, arrabassat pel dret de conquesta, sense renúncies de cap mena (ni polítiques, ni territorials). Per als legitimistes navarresos, cal distingir entre diverses veus: 

- Bascònia: Expressió ètnica utilitzada pels autors llatins per designar el territori dels bas-cons, als dos costats del Pirineu, les terres altes de l’Ebre i el marge esquerre de la Garona. L’evolució fonètica féu que al vessant nord evolucionés cap a la forma Gascunya: Wasconia, Guasconia, Gasconha / Gas-cogne. L’any 1963, el polític basc Federico Krutwig va publicar l’obra Vasconia, en què hi va englobar tots els territoris al·lusius al poble bascó i, posteriorment, a l’Estat navarrès; això és, Navarra, País Basc, Aquitània, Bearn, Gascunya, Osca, La Rioja i bona part de Cantàbria i Burgos. 

- Euskal Herria: Vocable amb reminiscències culturals amb què es designa la comunitat lingüística basca o euskaldun. Apareix en les primeres obres literàries en euskera, el segle XVI, per referir-se a les regions en què es parla la llengua basca: Nafarroa Garaia, Na-farroa Behera, Zuberoa, Lapurdi, Bizkaia, Gipuzkoa i Araba. Aquestes terres són també conegudes com a herrialdeak o “territoris històrics” i han donat peu al lema zazpiak bat [que significa les set en una] per referir-se a la unió política de totes elles en una sola pàtria. A la imatge trobareu dues representacions del zazpiak bat en forma d'escut. La primera és la versió històrica, amb una preeminència de Navarra evident. En la segona, els territoris segueixen una ordenació alfabètica.

Com apuntàvem abans, l'es-querra abertzale ha apostat fort per estendre aquest concepte a l'àmbit polític, així com per assumir com a propis símbols tipícament navarresos -com ara l’ensenya roja amb cadenes o el segell personal del rei Sanç VII el Fort: l'arrano beltza (vegeu foto)- amb l’ànim de vèncer reticències d'aquella part que abans no existien. De fet, amb anterioritat a l’estatut d'auto-nomia de 1936 per al País Basc, una assemblea d'alcaldes bascos i navarresos va aprovar, el 1931, l'Estatut d'Estella: un estatut conjunt per a Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa de caire confederal que proclamava un “Estat basc autònom dins la totalitat de l’Estat espanyol”, amb competències exclusives en matèria de policia, forces armades i relacions amb l’Església. L'estiu de 1931, el 89,8% de la ciutadania navarresa va refrendar la proposta, que es va imposar en 200 dels 220 municipis de la regió, amb majoria de carlins i nacionalistes bascos.

- País Basc / Pays Basque: Nom amb què és coneguda la regió formada per les províncies vascongadas d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa (en verd fosc), a l’Estat espanyol, i els territoris històrics de Lapurdi, Nafarroa Behera i Zuberoa, inclosos dins el departament dels Pirineus Atlàntics, a l'Estat francès. Fins l'any 1200, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa formaren part de l'Estat navarrès i el seu conjunt formava l'anomenada Navarra marítima. Amb l'annexió a Castella i fins al segle XV guanyaren pes les disputes entre els bàndols nobiliaris d’Oñaz i Gamboa. Els primers eren partidaris de Castella i els altres, de Navarra. 

- Euskadi: Terme polític ideat per Sabino Arana, el pare del nacionalisme basc modern, amb la pretensió de donar nom al subjecte polític basc i de superar el terme Euskal Herria. L'explicació és clara: a finals del segle XIX (vegeu el mapa, corresponent a 1869) la llengua basca feia temps que no es parlava a moltes zones, per la qual cosa el fundador del PNB va fonamentar el fet nacional en la raça i no pas en l'idioma. Actualment, l'expressió queda circumscrita a la comunitat autònoma espanyola formada per les províncies d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, on ha fet fortuna. A tall d'exemple: Euzko Alderdi Jeltzalea-Partido Nacionalista Vasco (EAJ-PNV), Eusko Alkartasuna (EA), Partido Socialista de Euskadi (PSE) o, fins i tot, Euskadi ta Askatasuna (ETA).

- Navarra: Nom amb què és coneix, a l’Estat espanyol, la comunitat autònoma uniprovincial formada pel territori històric de l’Alta Navarra. 

- Nafarroa: Nom que rep Navarra en llengua basca. 

- Nabarra: Nom jurídic que rebé l'Estat navarrès, constituït en successius regnes inde-pendents (Regne de Pamplona 884-1162, i Regne de Navarra, de 1162 en endavant) fins al seu esquarterament en dues entitats menors (Alta Navarra i Baixa Navarra) i les seves respectives incorporacions a les corones de Castella, el 1512, i de França, el 1620. 

Perduda la nació política (Nabarra) des de llavors, perdura encara la nació cultural (Euskal Herria). De tot plegat es desprèn que els habitants d'Euskal Herria serien políticament nabarresos i culturalment bascos.

29 de desembre 2012

1512-2012: Nafarroa bizirik!

Abans de cloure l’any, volia parlar del 500 aniversari de la conquesta de Navarra per l’exèrcit del rei Ferran II el Catòlic i, sobretot, de la resposta popular en contra que s’hi ha generat. Per al govern foral de la Unió del Poble Navarrès (UPN), la filial regional del PP, l’efemèride havia de ser una mera qüestió de tràmit per afermar la pertinença de Na-varra al Regne d'Espanya. Per fer-ho possible, l’executiu que presideix Yolanda Barcina va donar ales a una comissió de savis que havia de posar l’accent en la idea fictícia d'un pacte entre iguals (aeque principalis) que hauria donat pas, en els segles a venir, al foralisme i al gaudi d'un règim autonòmic particular: l'amillorament.

Però el tret els ha sortit per la culata perquè una part important de la intel·lectualitat i la societat navarresa no sols no s’ha deixat entabanar, sinó que ha estat capaç de capgirar la truita i de guanyar la partida al discurs oficial. I ho ha fet per golejada. El mèrit correspon a la iniciativa Nafarroa bizirik (web i bloc), una plataforma ciutadana àmplia i plural que al llarg d'aquest any ha desvetllat milers de consciències i les ha coordinades amb un propòsit que ha sabut formular de manera clara i en positiu: “reinstaurar l’estat navarrès”. 

El logotip de la campanya -el batec d'un cor amb la bandera navarresa- ha esdevingut tot un símbol i ha contagiat optimisme arreu. De les valls pirinenques a la Ribera, les mobilitzacions han estat constants; igual com ho han estat, en l’àmbit institucional, les adhesions i mocions aprovades per molts ajuntaments. El 16 de juny Pamplona va ser l’escenari dels actes de cloenda de la Marxa Nacional Navarresa. El 14 d’octubre, centenars de persones van acudir a la Crida de Donapaleu, a l’altre vessant dels Pirineus, per iniciar la “desconquesta”. El 17 de novembre va tenir lloc l’assemblea de la xarxa Nafarroa Bizirik, i el propassat 22 de desembre l’entitat -que ha creat una fundació paral·lela amb el mateix nom- va acomiadar l’any amb una festa que va servir per presentar en societat el projecte Enecco Haritzaren oroimena, un parc temàtic sobre la història de Navarra que pren el nom del primer rei de Pamplona (778).

Desbordada pels esdeveniments, UPN va adreçar un argumentari a tots els seus afiliats en què els recordava que en la conquesta militar de 1512 hi van prendre part alabesos, biscaïns i guipuscoans -que, de fet, eren súbdits de Castella des de 1200- i que al capdavant de les tropes invasores hi anava el comte de Lerin, Lluís de Beuamont, condestable de Navarra. Però l’intent ha estat debades, perquè la causa de Nafarroa Bizirik ha comptat amb el suport i el compromís historiogràfic d'una constel·lació d'investigadors solvents que ha desemmascarat la falsificació de la història. 

A les envistes del 300 aniversari de la derrota de 1714, a molts catalans els ha passat per alt la batalla ideològica a l’entorn de la commemoració d'un fet històric que ha tingut lloc a Navarra. Com diu Floren Aoiz, “el búnquer de l’espanyolisme està en descomposició” i “ha fet emergir un bloc social heterogeni que pot ser majoritari”. La viabilitat de la seva proposta està en l’aire. “Una interpretació compartida del passat és important, però no és la clau”, que és generar adhesions a un projecte comú de futur. 

En qualsevol cas, confesso que m'ha agradat -més ben dit: m’ha captivat- il·lustrar-me so-bre aquesta qüestió. Fa alguns anys, en una trobada fortuïta a l’església d'Ardanaz, el seu l’alcalde em va recomanar un llibre que aleshores era tota una revelació: Castillos que defendieron un reino, d’Iñaki Sagredo. Aquests dies he combinat la seva (re)lectura amb la de diversos articles a la xarxa. Hi he trobat webs i blocs interessantíssims, com Nabarlur, Nabarra o Nabarralde (aquest darrer, amb una secció fixa dedicada a Catalunya que compta amb la participació d'articulistes de primer nivell). Us proposo que els visiteu, i que visioneu dos vídeos: Nabarra, el estado de los pueblos vascos; i el colorit lip-dub de Nafarroa Bizirik enregistrat al centre històric de Pamplona.

24 de desembre 2012

'Hàckers' de l'impossible

L'any 1982, l'anarquista Ricard de Vargas-Golarons -de qui en parlaré un altre dia- distingia entre l'esquerra del capitalisme, la missió de la qual és "ca-nalitzar la pressió popular cap a postures inofensives per a la perpetuació de l'Estat capita-lista", i l'esquerra aspirant a parlamentària, ja que "la seva absència del parlament no respon a criteris propis de la lluita, sinó a no tenir prou vots per anar-hi". Doncs bé, les eleccions catalanes del passat 25N van donar tres diputats a l'esquerra independentista i aquesta setmana hem assistit a la seva estrena en seu institucional amb la votació dels membres de la mesa del Parlament i la investidura del president de la Generalitat. En tots dos casos, la CUP ha donat la campanada: dimarts proposava el nom d'un desnonat de Burjassot per presidir-hi la cambra, i divendres reblava el clau amb un discurs que ha estat lloat per alguns mitjans de comunicació i els principals rivals polítics. Artur Mas ha dit que en la CUP hi veu "autenticitat", Duran i Lleida s'ha declarat sorprès pel seu "discursàs", la bancada d'Esquerra va aplaudir la seva defensa de l'escola catalana i la cara d'Herrera era tot un poema: ICV es comença a veure desbordada. El mateix de Vargas-Golarons reconeixia dijous a Alella, vigília de la investidura de Mas, que la CUP presentava "aspectes interessants" i "esperançadors".

En campanya, la CUP havia anunciat que seria una "esmena al sistema"; el "cavall de Troia de les classes populars" que faria "la vida impossible a la classe política mentre ens la faci a nosaltres". L'estrena parlamentària de la CUP, doncs, havia aixecat moltes expectatives. I no va defraudar. La CUP va sortir del Parlament amb "la mà estesa per la llibertat del país" i "el puny tancat per les retallades": "Nosaltres no autodeterminarem retallades, ni retallarem l’autodeterminació. És impossible l'alliberament nacional sense l’alliberament social, i és impossible la llibertat sense la justícia". 

Dels tres diputats de la CUP, el periodista David Fernàndez és qui, fins al moment, ha actuat com a portaveu. Divendres va pujar a la tribuna d'oradors i amb 29 minuts en va tenir prou per llegir-li la cartilla al sistema: "Els nostres adversaris avui són l’Estat espanyol i els mercats financers". Potser no va tenir tremp -tampoc no calia en aquesta ocasió-, però va dir quatre veritats com quatre cases de pagès. Podeu llegir el discurs íntegre clicant aquí, o bé veure'n el vídeo.

Per començar, Fernàndez va desemmascarar el gir sobiranista de CiU i va invertir els termes del discurs oficial: "és el poble de Catalunya qui li ha donat l'oportunitat a aquesta casa d’avançar cap a la màxima llibertat política" perquè "el millor que li ha passat a aquest país en els últims anys ha sigut la força de la gent, l’empenta comunitària i la capacitat d'activació i mobilització popular". Com vam fer ERC i ICV, també la CUP va recordar Mas que "mai un poble s’ha de posar darrere una persona, sinó que d'aquí o ens en sortim entre tots o no ens en sortim". 

En una diagnosi que a alguns els semblarà demagògica i sensiblera -segurament a aquells que es vanten de les arrels cristianes d'Europa, oblidant què propugna la doctrina cristiana-, el portaveu de la CUP va denunciar les desigualtats que es produeixen al món, i als Països Catalans, com a conseqüència de l'especulació financera i l'acumulació de la riquesa en poques mans. "El món s’ha fet un lloc petit [...] però avui moriran [...] 80.000 persones de fam, i demà també; en un món on hi ha 3.500 milions de persones que viuen en situació d'extrema pobresa, i en un món absurd, injust, desigual, on 300 persones tenen exactament la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat". "Estem a la Unió Europea del capital, dels mercaders, dels gàngsters amb corbata, d'aquells mercats que imposen avui als pobles del sud d'Europa un càstig inenarrable des de la vida quotidiana de les classes populars [...] Als Països Catalans hi ha 3 milions de persones en la pobresa, 1,7 milions de persones en l’atur, 150.000 persones desnonades en els últims cinc anys, 190.000 persones passant gana a Catalunya, [...] 11.000 persones preses -persones pobres preses; els corruptes estan al carrer, és sabut- i 180.000 persones que són els esclaus del règim neoliberal: els sense papers que cohabiten i conviuen amb nosaltres en un règim d'apartheid contra el 15% de la nostra conciutadania que no té dret a vot".

'Cop d'Estat i cops financers'

Enlloc d'una de sola, Fernàndez va parlar de tres crisis si-multànies: la nacional -amb un "cicle sobiranista persistent iniciat amb les mobilitzacions per les infraestructures"-, la socioeconòmica -amb tres vagues generals en 18 mesos- i la democràtica, associada a la corrupció de la partitocràcia sorgida de la transició. Fernàndez va parlar de les imputacions dels presidents populars de les Illes, Jaume Matas, i del País Valencià, Eduardo Zaplana i Francisco Camps, però també dels casos Palau, Treball, Turisme, Pretòria o Prenafeta, fins a l'extrem de qüestionar-se si la corrupció és una xacra del sistema "o senzillament és el sistema".

Fernàndez també va denunciar que s'havien perpetrat "un cop d'Estat i dos cops financers en cinc anys": "Val més l’opinió de deu jutges que la voluntat majoritària d'aquest poble, en la votació d’un estatut que nosaltres vam votar en contra perquè som nítidament independentistes". Per a la CUP, assistim, en el terreny econòmic, a "un cicle d'acumulació per despossessió. Mai com avui hi havia hagut tanta transferència de renda de baix a dalt a través del mercat immobiliari, a través de la financialització de la crisi que està fent la vida impossible a la majoria del país". "En cinc anys de crisi, les 35 grans empreses espanyoles han guanyat 250.000 milions d'euros nets, i a nosaltres se'ns aplica un pla d'austeritat de 100.000 milions a l’Estat espanyol i aquí, quan s’aprovin les reformes anunciades, de 10.000 milions. Això recorda la gran por de la revolució francesa; recordin que va tombar un sistema que es deia feudalisme". 

El portaveu de la CUP va recórrer sovint a les cites cèlebres: "Deia Agustí d’Hipona que si dels governs traiem l’acció de la justícia només en queda una colla de lladres i pirates. I al nostre parer el món està avui governat per lladres i pirates; es diguin Lehman Brothers, Golman Sachs, troika comunitària, [Mario] Draghi o Banc Central Europeu". Per això, va dir, "aquest Parlament regna, però no governa", perquè està en mans de la "deutecràcia" i el conseller d'Economia és escollit pels mercats financers. 

Amb cert sarcasme -"permeti'ns que ens posem una mica socialdemòcrates"-, Fernàndez va proposar a Artur Mas algunes polítiques alternatives: aturar la privatització dels sectors estratègics, decretar una moratòria sobre els desnona-ments o adoptar l'ús de programari lliure per part de l'administració. També va exigir que La Caixa -i Banc Sabadell- posin sobre la taula 2.000 milions d'euros, "que aquest país està molt fotut, i que tots hi hem d'aportar si assumim el discurs d'emergència que se'ns aplica a les classes populars. O ens en sortim tots, o no se'n surt ningú" -un desig, amenaça o profecia que va repetir en dues ocasions- perquè això "no són retallades; és una serra elèctrica". 

Per això, al final, Fernàndez va anar al moll de l'os: "Cal sortir del règim de deutecràcia i buscar la nostra pròpia via i no tenir cap por a desobeir els mercats financers. És l’època dels pobles, o l’època dels mercats". En aquest sentit, la CUP va deixar clara la seva fita: "Volem avançar cap a una democràcia del segle XXI. Costarà, és un procés que serà de deu o vint anys. Una democràcia on cohabitin la democràcia directa, la democràcia participativa i la democràcia representativa; amb un projecte de futur que sigui l’economia social i cooperativa; un sector públic fort i un sector privat sota criteris de mercat social. I per arribar-hi només queda l’activació popular, la desobediència civil i la via institucional". 

Fora del sistema

Fernàndez va admetre que els simpatitzants de l'esquerra independentista i els moviments socials "podem ser antisistema, però sobretot som fora sistema: fora del mercat de treball, fora de les universitats si segueixen apujant les taxes [...] Nosaltres som uns insubordinats als mercats financers [...] Som anticapitalistes". De totes les etiquetes, em quedo amb la més evocadora: "Som hàckers de l’impossible". 

I amb aquesta altra: "Nosaltres som els valencians del nord, som els illencs de ponent, seguim pensant en els Països Catalans perquè tenim un múscul que es diu memòria, i nosaltres no tenim memòria de peixos sinó que tenim memòria d’elefant, i en aquest país hi ha hagut una cultura progressiva de desculturització i de despolitització, però no negarem que la llengua de Joan Fuster, que la llengua de Maria Mercè Marçal, que els poemes de Biel Major, són els que ens apleguen avui encara com a realitat social i cultural, que voldríem també política, i que avui reconeixem que s’ha de fer des de la confederalitat i que avui és Catalunya qui porta el ritme cap a la plena llibertat política". 

Res al tinter 

Fernàndez va fer un discurs global, sense deixar-se res al tinter. Va parlar de l'atur, del mercat laboral i de la necessitat de repartir el treball: "L’última crisi productiva dels 90 a casa nostra va suposar un atur estructural de 200.000 per-sones. Quan algun dia sortim de la crisi, si ens en sortim, [...] en sortirem amb un atur estructural d'entre 400.000 i 500.000 persones. Per tant, és hora de repartir el treball [...] si volem que aquest 30% de la població que avui està a les portes de l’exclusió social tingui visos que el demà pot ser diferent". [Sobre aquesta qüestió, vegeu el post sobre la jornada laboral de 4 hores]. 

Tampoc no va descuidar l'eix ambiental, amb referències explícites al fracking, Eurovegas i Barcelona World -"tenim el territori altament urbanitzat, altament contaminat, nuclearitzat i amb un desequilibri territorial persistent i creixent"-, ni la llengua, l'escola i els valors culturals: "Aquest poble ha sobreviscut dècades de guerra, d’exili, de camps de treball franquista, de camps de concentració nazis, i ho ha fet gràcies a la cultura. Sense Estat i contra l'Estat. Quan no teníem Estat també fèiem enciclopèdies i també fèiem cultura i també fèiem classes de català a les palpentes". I aleshores, Fernández va fer una confessió personal i es va adreçar als representants del PP i C's: "Jo sóc un català que ve de Zamora. Els meus avis eren llauradors, aixafaterrossos. I aquí n’hi ha uns quants que són llauradors de la por i que no ens faran creure que l’Espanya més metafalangista és el futur d’aquest poble. Els felicito -va etzibar-los- perquè durant vint anys de guerra mediàtica, política i judicial contra la nostra llengua han aconseguit que dotze famílies de 50.000 no vulguin estudiar en català. Els felicito de tot cor i els recordo que la mateixa ofensiva no només afecta Catalunya; també passa al País Valencià i les Illes Balears i resulta que el 87% dels nins i les nines balears volen estudiar en català i que hi ha 125.000 famílies al País Valencià que s’han matriculat en valencià -el català de tots- i no els deixen. Això sí que és exclusió massiva i apartheid lingüístic". 

Felicitats, David.

18 de desembre 2012

Duran i Lleida i la quinta columna

L'expressió quinta columna o cinquena columna -atribuïda, segons les fonts, als generals feixistes Emilio Mola o José Enrique Varela en el decurs de la Guerra Civil- serveix per designar les persones deslleials a la comunitat on viuen, susceptibles de col·laborar amb l'enemic bo i guardant les aparences. Doncs així és com jo he vist sempre Josep Antoni Duran i Lleida, a qui considero l'antítesi del polític exemplar. 

No m'agraden els animals polítics i, encara menys, els vividors i els supervivents de la política; i aquest senyor porta més de trenta anys fent i desfent entre bastidors. Trenta anys -aviat és dit- erigit en el paradigma del seny i del possibilisme pactista; la quinta essència del catalanisme hegemònic. Trenta anys, en definitiva, pontificant sobre el ser i l'esdevenir d'un poble menor d'edat sota la tutela del pater familias. 

El lobby del pont aeri 

Per a mi, en Duran és un personatge tèrbol; el mestre del confusionisme. I no només pel que diu -sol opinar de tot; tantes vegades a favor com després ho fa en sentit contrari-, sinó també -i sobretot- pel que representa, que ningú no ho sap ben bé del cert. Perquè en Duran no representa exacta-ment cap sector de la societat; sinó uns interessos concrets, fins al punt que molts cops no és ell qui parla, sinó que només és el mitjà; com un ninot en mans del ventríloc. Me l'imagino així: assegut a la sala d'estar de la seva suite a l'Hotel Palace de Madrid, rebent instruccions d'algun peix gros per telèfon. Ho tinc clar: la seva comesa és generar soroll -com més millor-, empastifar-ho tot i contribuir a fer que res no canviï, i això el converteix en l'enemic declarat més acèrrim que té el projecte d'emancipació social i nacional català, encara que com a bon quintacolumnista hagi acabat abraçant l'estrambòtica tesi del confederalisme per camuflar les seves intencions. D'aquesta manera vetlla pels interessos dels seus padrins. 

La seva dilatada carrera, d'una longevitat inèdita, n'és la prova més fefaent. Trenta anys nedant i guardant la roba, sense que mai res ni ningú no l'hagi pogut desacreditar ni amortitzar: ni el col·lectiu El Matí ni l'alcalde de Vic no l'han descavalcat de la presidència del partit. Les seves sortides de to -n'ha dit de l'alçada d'un campanar: sobre la independència, l'homosexualitat, els jornalers andalusos...- no li han passat cap factura, a diferència d'altres líders polítics. Tampoc no l'ha castigat l'electorat de CiU, ni tan sols en un context d'ebullició com l'actual, en què a Duran li podien haver xiulat unes quantes desmarcades en fora de joc flagrant. I no ho ha fet per falta de ganes, sinó perquè en Duran, a més de saber-se moure i de conèixer molt bé els límits de la seva actuació, els té agafats pels ous: està perfectament enquistat a CiU, i mentre no es pugui dirimir quan es vota a Convergència i quan es vota a Unió, la gent votarà a bloc la federació. 

Ultra això, no hi ha dubte que en Duran se sap dosificar per no cremar-se. Fa com el Guadiana: procura treure el nas per la primera línia amb intermitències -com quan va ser conseller de Governació-, però la seva veu sempre s'escolta. Té mala llet, però molt bona entrada als mitjans, on gaudeix de bona premsa i és presentat sempre com la personificació del seny català; el mediador, el nostre millor ambaixador a Madrid. Un home d'Estat, què caram. Ja ho vam veure l'endemà del 25N. L'home que cridava a refer els ponts amb el PP i el PSC és també l'home del pont aeri: qui fa de puta a Catalunya i de Ramoneta a Espanya, i viceversa. Em demano si el fet que acostumi a ser el polític català que surt més ben parat a les enquestes deu tenir alguna cosa a veure amb aquesta imatge de gentleman que els mitjans projecten d'ell. 

Un partit fictici 

Respecto l'ideari fundacional del partit, bo i creure -com Vila d'Abadal- que en Duran l'ha traït amb la seva acció política i amb la seva vida dissipada, molt allunyada del que predica la moral de l'església. Les males llengües diuen que és conservador, però només de cintura cap amunt. En Duran és a la democràcia cristiana el mateix que aquells que es diuen socialistes i condueixen cotxes d'alta gama, exploten treballadors o distreuen diners a Hisenda. 

Ja a l'institut, el meu amic Ramon en feia broma: "si vols llaurar-te un futur, fes-te militant d'Unió, que ostenta un de cada tres o quatre càrrecs de la coalició amb Convergència i no té prou gent per endollar-los a tots". 

D'això em lamento, de l'anormalitat democràtica que encarnen Duran i UDC. Per això en demano la normalització: Unió es va presentar a les eleccions amb un programa que preconitzava la celebració d'una consulta, com a pas previ per a la constitució d'un estat propi. Si aquesta no és la seva intenció -o l'interpreta en altres termes-, que el proper cop deixi de banda l'ambigüitat i el paraigües de les aliances electorals amb Convergència i es presenti a les urnes en solitari. Jo, com fan alguns dels seus aduladors en el seu bloc (www.duranilleida.cat), animo en Duran perquè se separi d'aquesta CDC tan esbojarrada i provi sort tot sol. M'atreveixo a predir que els seus 13 diputats al Parlament i els 6 del Congrés s'encongirien, i molt; com en temps de la República, quan només en tenia un al Parlament (Pau Romeva) i un altre al Congrés (el dissortat Manuel Carrasco i Formiguera). 

Fins llavors, molt em temo que Unió continuarà gaudint d'una sobrerepresentació institucional i d'una ascendència social i mediàtica exempta de legi-timitat. La democràcia repre-sentativa té els seus paranys, com aquest: que una formació amb una migrada base social i eminentment integrada per quadres polítics procedents de determinats sectors benestants i nuclis locals de missaires ocupi la presidència del Parlament durant 21 anys amb Miquel Coll i Alentorn (1984-88), Joaquim Xicoy (1988-95), Joan Rigol (1995-2003) i Núria de Gispert (de 2010 ençà). 

UDC o CDU? 

Sabeu què en penso? Que això no passarà mai, perquè abans de perdre la poltrona un sector de la direcció d'UDC seria capaç d'arribar a qualsevol acord amb el PP per muntar un xiringuito com el d'UPN a Navarra o el de la CDU a Baviera. 

Sempre he pensat que CiU encobria els interessos dels lobbies econòmics i de pensament més nostrats (Foment del Treball, Abertis, Esade, Caixabank...) -i no me n'he desdit-, però tot sembla indicar que els fils dels titellaires d'Unió es mouen des de l'altra riba de l'Ebre. Per això en Duran intenta torpedinar qualsevol entesa de Mas amb ERC i ajorna indefinidament la consulta sobiranista en nom de l'estabilitat i la governabilitat; paraules buides de contingut però que semblen grans en boca de traïdors, mesells i gent covarda. Us deixo algunes cites textuals extretes del seu bloc personal:

-  "Sé lo que estoy haciendo y lo que puedo hacer y lo que hubiese sucedido o sucedería de no estar".

- "Abans de la campanya [...] vaig dir que creia que no hi havia una majoria independentista a Catalunya. Potser no ho havia de dir? Bé, accepto la critica encara que continuo pensant que és així i més després d'aquestes eleccions. I vaig dir que no veia Espanya sense Catalunya i Catalunya sense Espanya. Sóc confederalista [...] És que no puc dir el que sóc? És que tot ha de ser blanc o negre? Quina democràcia és aquesta. No penso consentir que a sobre se’m faci responsable del resultat".

- "Però quin sectarisme! Com es pot tenir un Estat propi i cercar majories àmplies si a mi em situen i m’expulsen del sector catalanista. Em fan por, sincerament! Defensar la confederació es legítim i no participo ni participaré que hi hagi només dues vies: o seguir com ara o independència. Que la confederació es difícil? Sí. I la independència, no?"

- "Jo podria dir simplement: endavant tot és possible, però un polític té el deure de racionalitzar els sentiments i no portar el país al fracàs".

Quintacolumnista.

06 de desembre 2012

Quatre segles de wertgonya

Dilluns, el ministre d'Educació tornava a escandalitzar-nos. José Ignació Wert -fidel al seu propòsit d'espanyolitzar els es-colars catalans- va donar a conèixer la proposta de reforma educativa que ha redactat el Govern del PP i va convocar els consellers del ram de les diver-ses comunitats autònomes per explicar-los les bondats del projecte. Sobre la taula, dues versions del text: la fatxa i la ultrafatxa.

L'esborrany de la llei suposa un nou atac al sistema educatiu català, tant pel que fa a l'àmbit competencial com pel que fa a l'ús i consideració de la llengua catalana. Malgrat els jocs de mans i totes les matisacions que s'hi han fet per part del PP, i molt especialment de la seva presidenta regional, Alícia Sánchez-Camacho, la proposta del Ministeri dinamita el model d'immersió lingüística en català que s'aplica als centres educatius públics del Principat des de 1983. La reforma entranya molts altres aspectes criticables i perillosos per a la qualitat i la pervivència de l'educació pública, com ara la primacia dels criteris mercantilistes a nivell curricular i de gestió, o la vulneració del principi d'igualtat d'oportunitats i el risc de segregació de l'alumnat en centres de primera i de segona com a conseqüència de la supressió de les proves d'accés a la universitat. Avui, però, ens centrarem en la qüestió lingüística, que ha desfermat un veritable vendaval a Catalunya. 

Tant a primària com a secundària, la proposta del Ministeri classifica i jerarquitza les matèries en troncals, específiques i d'especialitat. La nova llei situaria el català en el tercer bloc, per darrere del castellà i l'anglès (troncals) i d'una segona llengua estrangera (específica). Aquesta divisió suposaria un increment exponencial del castellà en l'horari lectiu i, de retruc, posaria en crisi el caràcter vehicular del català en l'ensenyament. En el cas de l'ESO, fins i tot, s'ha arribat a especular amb la possibilitat que no calgués examinar-se de català per obtenir el títol. El ministre ho nega, però la finalitat del redactat és malèvola i admet tota mena d'interpretacions.

Per acabar-ho d'adobar, una disposició addicional de la llei obre la porta perquè els pares que ho sol·licitin puguin escolaritzar en castellà els seus fills en centres privats a càrrec de la Generalitat. Segurament el senyor Duran i Lleida -partidari de refer els ponts de diàleg amb el PP- haurà vist en aquesta disposició una gran oportunitat de negoci: engreixar amb diners de tots els contribuents les bitlleteres de les escoles d'elit, a costa d'escanyar encara més l'escola pública. 

Constitucionalistes anticonstitucionals?

Segons alguns juristes, la llei orgànica que impulsa l'executiu espanyol seria anticons-titucional a totes passades. El raonament és ben simple: l'articulat envaeix competències que han estat transferides a la Generalitat i conculca la llei d'educació de Catalunya i la llei de normalització lingüística. En tractar-se de normes vigents, caldria que abans fossin derogades per contradicció en els seus objectius. 

En essència, aquests són els motius legals esgrimits per la titular d'Ensenyament del Govern català, Irene Rigau, a l'hora d'abandonar la trobada de dimarts a Madrid amb el ministre. La història es va repetir dimecres, quan el secretari d'Universitats de la Generalitat, Antoni Castellà, va deixar plantat Wert a la reunió de la Conferència de Política Universitària. "Nosaltres anem a les reunions a dialogar; no a rebre instruccions", ha dit Castellà. Tot plegat ha fet augmentar encara més la tensió entre els dos executius, el mateix dia que s'ha conegut que la Policia no va redactar l'esborrany d'informe publicat pel diari El Mundo en què s'acusava Artur Mas i Jordi Pujol d'un delicte d'evasió de capitals. 

Ofensiva contra la llengua

Sovint em ve al cap una cançó de Maria del Mar Bonet. Eren altres temps, però la pregunta és tothora pertinent: què volen aquesta gent? 

Digueu-me il·lús, però m'he pres la molèstia de descarregar-me en pdf el document de treball en què s'ha basat el Ministeri per formular la seva proposta (Propuestas para el anteproyecto de ley orgánica para la mejora de la calidad educativa, de 9 de juliol de 2012) amb la intenció d'escatir els motius que l'han dut a bandejar la llengua catalana. Cercava dades que me'n fessin veure la necessitat. El principal argument -sinó l'únic- que esperava trobar era aquest: que els alumnes catalans demostressin un nivell de coneixement del castellà inferior al de la resta de comunitats autònomes. 

Però no he trobat res; cap referència al català o la resta de llengües cooficials. A la pàgina 25, el document assenyala que "España es el cuarto país de la Unión Europea en el que menos adultos hablan idiomas, por detrás tan solo de Rumanía, Hungría y Portugal". Ja ho veieu: a ulls del Ministeri, todo el monte és orégano: el domini de les llengües cooficials no computa per a res. 

Doncs bé, si aquest no és el motiu, quin propòsit els guia? La uniformització, ras i curt. L'Estat espanyol no en té prou amb la conquesta militar, la dominació política i l'explotació econòmica. Després d'esquarterar-ne el territori, l'imperialisme castellà pretén l'assimilació cultural i lingüística de totes les terres de parla catalana. Sota l'absolutisme, en dictadura o en democràcia. Van començar amb la batalla de València, van seguir per la Franja, després va ser el torn de les Illes i ara ens toca el rebre a nosaltres. Per a ells només hi ha una manera de ser espanyol: deixar de ser catalans. 

La pretensió no és nova (en podeu veure un resum clicant aquí). Arrenca el 1624, sinó abans, amb el memorial del Comte-duc d'Olivares en què recomanava al rei Felip IV que "trabaje y piense con consejo mudado y secreto para reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia". Segueix el 1714 amb el Decret de Nova Planta, els acords del Consell de Castella i les instruccions secretes als nous corregidors: "la importancia de hacer uniforme el idioma se ha reconocido siempre por grande" [...] "pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". I així arribem a la insurrecció militar de 1936 -"pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando naturalmente el idioma nacional ha impuesto su Victoria"- i a la restauració monàrquica de 1975, sancionada per una Constitució que estableix que "el castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla"

Després de 400 anys d'estira-i-arronses, l'Estat coneix prou la nostra capacitat de resistència -"son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace transtornar el uso de la razón", escrivia el ministre José Patiño després de la Guerra de Successió-, però menysté la nostra capacitat de reacció. No s'adona que l'ha tibada tant, que la corda és a punt de trencar-se. 

De tots els insults i greuges amb què diàriament som obsequiats els catalans, l'escomesa contra la llengua és el que desperta més animadversió i concita més consens social i polític. Aquest atac ens fan més forts. La prova és que en menys de 48 hores el gruix dels partits (CiU, ERC, PSC, ICV i CUP) i de la ciutadania de Catalunya ha tocat a sometent en auxili de la llengua. Les reaccions proliferen i s'escampen centre a centre, poble a poble, comarca rere comarca. A Alella també hi haurà resposta. L'Estat espa-nyol torna a atemptar contra la columna vertebral del país, i això no li sortirà gratis. 

Tot a la Moncloa obeeix a una missió perfectament traçada, un pla que ve de lluny i que va ser la guspira de la Guerra de Separació de 1640 i que ha estat en la gènesi dels conflictes posteriors. Avui com ahir, és l'hora d'esmolar la falç. Rigau i Mas: no n'hi ha prou de cercar l'empara de la Justícia espanyola ni de cridar a la insubmissió a les aules; és l'hora de trencar amb Espanya. Com deia aquell: "català a l'atac!".

01 de desembre 2012

Mas president, Catalunya independent

El resultat de les eleccions al Parlament del passat 25 de novembre va deixar planxat més d'un, especialment si aquest algú era de CiU o havia votat CiU. No és el meu cas, però com a casa la dona no deixaven de fer el ploricó vaig prometre'ls que escriuria alguna cosa per mirar d'encoratjar-los. 

Els seus planys són comuns als de molts votants de CiU: con-sideren que han fet un paper pèssim en passar de 62 diputats a 50, es penedeixen d'haver avançat els comicis i creuen que el referèndum o bé no es farà, o bé no es podrà fer, o bé es farà però no es guanyarà. Derrotisme total, vaja. O la Ramoneta en hores baixes, digueu-li com vulgueu. 

Aquests mals de panxa ja me'ls ensumava, però veure com els tremolen les cames -i la força, i les conviccions- a les primeres de canvi em referma en la idea que cap convergent no ens farà independents. També tinc clar, però, que sense Convergència no hi haurà independència. 

I un cop dit això, vet ací el meu parer. 

Mas -de qui renego com a polític, però a qui respecto com a president i de l'actuació del qual no tinc cap queixa des de l'endemà de l'Onze- ha fet el que calia. Per a mi, més important que la manifestació va ser la negativa de Rajoy al pacte fiscal. Allò precipitava els ritmes i ens donava coartada: era el nostre casus belli per plantejar, legítimament i democràtica, la via de la independència. Calia, doncs, apuntar obertament aquest escenari i convocar eleccions.

Mas no s'ha equivocat: potser el seu sacrifici personal ha començat massa d'hora, però ha situat el país on calia. La culpa -si algú en té- és dels mateixos convergents -que els va agafar una febrada independentista després de 30 anys d'autonomisme acomodatici- i dels mitjans de comunicació públics i privats que els fan la gara-gara, alguns dels quals ja han cuitat a posar-hi distància i a encendre semàfors vermells. Jo, que en alguns moments havia arribat a pensar que no hi havia país i havia adoptat l'actitud resistencialista -nihilista- dels últims mohicans, ara sóc optimista. Vés per on. 

S'ha explicat per activa i per passiva; ultra les interpretacions interessades fetes des de Madrid, hi ha una dada objectiva incontrovertible: la majoria de diputats del nou Parlament són partidaris de l'Estat propi (74 sobre 135), i això clarifica les coses de cara a un referèndum. Entenc que abans de partir peres definitivament ens cal esgotar totes les vies de negociació amb l'Estat per a una separació amistosa i demostrar d'aquesta manera al món que això és impossible i que ens veiem abocats a un atzucac. 

Per a mi, el camí més net i més ràpid passava per unes eleccions com les que s'han celebrat i una declaració unilateral d'independència immedia-tament posterior per part del Parlament. Fet això, ja hi hauria temps de refrendar la decisió a les urnes en un ambient de fets consumats i de plena normalitat política, econòmica i ciutadana. D'aquesta manera evitàvem les interferències i distorsions que el discurs de la por instigat pels poders fàctics genera sobre una part de l'electorat i deslliuràvem la ciutadania de la responsabilitat històrica d'haver de prendre una decisió tan transcendent. Però per això calia que un seguit de partits portessin aquest full de ruta en programa, i no era el cas. ICV no hi hauria jugat, i CiU i ERC tenen perfectament assumits quins són els requisits previs que, arribat el moment, exigirà la comunitat internacional per procedir-ne al reconeixement. A Junqueras l'hi van transmetre quan va ser eurodiputat a Brussel·les i ell mateix s'ha encarregat de recordar-nos-ho aquests dies: you need a democratic mandate

CiU se'n surt 

En contra del que apuntaven les enquestes, CiU no ha obtingut "la majoria excepcional" que demanava Artur Mas. La cam-panya ha estat massa llarga per als interessos del president. L'endemà de la reunió a la Moncloa, Mas hauria escom-brat. Amb tot, la federació nacionalista ha fet un bon resultat (1.112.000 vots i 50 diputats); molt millor del que molts es pensen, ja que la pèrdua de suport electoral no és proporcional a la caiguda en escons. Amb 126.000 vots, la CUP ha aconseguit només 3 diputats. En canvi, CiU n'ha reculat 93.000 i n'hi ha perdut 12. Tot depèn de la distribució territorial i de la Llei d'Hondt. 

El triomf de CiU és innegable: té 30 representants més que el segon partit del país i dobla en vots el PSC. A ella li correspon liderar el procés. Dels dos partits històricament hegemònics a Catalunya, és l'únic que se sosté. Ha sobreviscut a 7 anys d'oposició i ara passa amb nota la prova del cotó. Fet el canvi de camisa -d'autonomista a independentista- el gruix de l'electorat segueix viatjant en el mateix tren. I això és molt bon senyal, si Mas administra bé els temps (i Duran no emprenya gaire). 

En el context actual, era previsible un cert desgast. En l'eix social, a CiU li ha passat factura la política de retallades i en l'eix nacional és clar que la federació ha deixat anar llast entre la gent que podia tenir el cor dividit. Només l'eufòria i una interpretació esbiaixada dels sondejos podia ignorar-ho. En realitat, bona part del 17% d'indecisos que detectava l'enquesta del CEO dubtava entre CiU i ERC i, en menor mesura, entre CiU i PP. 

L'esquerra nacional 

Finalment, ERC ha aconseguit un dels seus objectius estra-tègics: disputar el lideratge de l'esquerra al PSC. Esquerra és segona força en escons (21), i tercera en nombre de vots (496.000, a 27.000 dels socialistes). No és el millor resultat dels republicans (el 2003 van merèixer 544.000 suports), però és una gran-díssima notícia, ja que, per primera vegada en la història recent, els partits de referència en el centre-dreta i el centre-esquerra són formacions d'obediència catalana que aposten per l'exercici sense límits del dret a l'autodeterminació. 

Bona part del mèrit és d'Oriol Junqueras, que amb el seu savoir faire ha aglutinat les diverses famílies d'ERC i ha sabut atraure una part dels descontents amb les polítiques de CiU i dels esgarriats de Solidaritat i Reagrupament. El fet que es tracti d'un partit d'esquerra atípic i poc ideologitzat l'exposa a una gran volatilitat del vot quan les coses va maldades, però el converteix en una opció atractiva quan el vent bufa de cua. I davant els dubtes raonables que plantejava fiar-ho tot a CiU, molta gent ha esperat a darrera hora per decantar-se per ERC. En aquest punt, convé reconèixer a Duran i Lleida i les seves reiterades i irritants sortides de to la seva contribució a l'èxit d'ERC. 

Tot i l'existència d'un vot ambivalent entre CiU i ERC -acreditada històricament en una forquilla que se situa a l'entorn de 10 diputats (vegeu la taula adjunta)- hi ha molts electors, d'un costat i l'altre, que no farien mai el pas. 

No tot suma. Per això, unes eleccions en clau plebiscitària amb dos blocs antagònics haurien resultat perjudicials en aquests moments, i també per això em sembla bé que Junqueras i Mas hagin acordat de fer camí plegats cadascú des del seu lloc. Com ha apuntat Daniel Fernández en nom de la CUP, "seria un suïcidi que ERC entrés al Govern" en termes tàctics, però també estratègicament. Com assenyala Enric Vila, "si ERC hagués entrat al govern, la Generalitat s’hauria convertit en una ratera". Temps més difícils vindran que requeriran d'un govern de concentració.

La independència és possible 

De moment, aturo aquí la meva anàlisi, convençut que estem davant l'escenari somiat d'entre els escenaris possibles. De molt bon grat hauria signat el sondeig a peu d'urna que va fer públic TV3 el dia de marres (54-57 diputats per a CiU, 20-23 per a ERC i 5-6 per a la CUP), però el veredicte final també està molt bé. 

- Ha votat el 70% del cos electoral (amb puntes del 75% en moltes poblacions) i això esvaeix algunes incògnites. Tradicionalment s'havia considerat que l'elevat percentatge d'abstenció que es registrava a les autonòmiques era un fet estructural que obeïa al desarrelament d'una part significativa de la població d'origen espanyol i que això beneficiava el nacionalisme català, que en sortiria sobrerepresentat. Doncs bé, aquest axioma s'ha revelat fals. Aquest cop la participació ha augmentat 11 punts percentuals respecte de fa dos anys i això no s'ha traduït en un creixement asimètric del bloc espanyolista, ans al contrari. Els partits unionistes han vist créixer el seu suport de 195.000 vots, mentre les formacions sobiranistes n'han guanyat 212.000. 

- El bloc independentista segueix superant amb escreix el pol unionista. Hi ha 434.000 vots d'avantatge (1.777.000 enfront 1.343.000), amb l'afegit que, ara sí, els 50 diputats electes de CiU estan absolutament compromesos amb la lluita per la consecució de la plena sobirania. 




- En condicions de fair play, i vista l'elevada participació, la diferència de vots entre els dos pols seria insalvable en qualsevol consulta o referèndum. Per perdre'ls, caldria que el 25% de la gent que ha votat opcions sobiranistes modifiqués el seu vot en sentit contrari, i això és impossible (oimés quan la tendència rema a favor: cada dia que passa hi ha més persones convençudes que l'únic camí per sortir del pou és la independència). 

- ICV fa de coixí entre els dos blocs. Un dia parlarem dels ecosocialistes, però una cosa és clara: sense ser clau -han obtingut el 10% dels vots emesos (359.000) i no poden fer bascular el resultat-, el seu paper sí és important per al desenllaç de tot plegat segons què facin. Tot i que em situo en el terreny de la mera especulació, jo crec que s'acolloniran i donaran llibertat de vot als seus militants, per la qual cosa els hem de comptar al 50%, amb un peu a cada banda. 

- No hi ha lloc per a terceres vies. Ni això del federalisme que propugnen els socialistes catalans ho compra ningú, ni el Govern del PP està en disposició d'oferir cap acord mínimament acceptable per a Catalunya, ni CiU podria fer-se enrere en la seva aposta per l'Estat propi sense que això no comportés l'amortització política d'Artur Mas i un dur càstig a les urnes. 

- Per tant, hi haurà consulta "sí o sí", com diu Mas. I serà el 2013, com demana Junqueras.

23 de novembre 2012

CUP vs ERC?

Bé, s'acosta el gran dia i algunes persones del meu entorn comencen a acusar el nervis i utilitzen el Facebook com a via d'escapament. Són militants i simpatitzants d'ERC (no tots, afortunadament). Estan neguitosos -entre molestos i irritats- per la irrupció -tardana i imprevista- de la CUP en la cursa electoral perquè creuen que en poden sortir perjudicats. Però atenció al perjudici: no és que la CUP els resti vots; és que en sumaran menys dels que voldrien. 

I la culpa la té la CUP? Jo diria que si algú té la culpa que ERC no creixi més i consolidi un espai propi -l'esquerra nacional, en diuen; la socialdemocràcia catalana, a fi de comptes- és CiU, o el PSC, que ha resistit fins ara la 'pluja fina'; però sobretot la mateixa ERC. A les proves em remeto: fins al moment, totes les implosions d'ERC han acabat engreixant les files de CiU: mireu el president de la Borsa, Joan Hortalà; mireu Àngel Colom i Pilar Rahola, i mireu el visionari Joan Carretero i la gent de Reagrupament. 

Quan a Esquerra han estat valents les coses els han anat bé, i quan s'han embolicat han batut el rècord de velocitat en caiguda lliure. Per això els dic que s'assosseguin, que no en facin qüestió i que confiïn que faran un bon resultat. Molta gent els votarà -Junqueras ho està fent bé- i, amb una mica de sort, disputaran el segon lloc del podi al PP i el PSOE. 

Però alguns segueixen ben entestats. Em reprenen que els furtem vots i que dividim l'independentisme, i jo els responc que no és veritat, que ho tenen mal entès. Els explico que l'independentisme té diferents branques, igual com passa amb el catalanisme o l'espanyolisme, que basculen entre el feixisme i el federalisme, passant per totes les formes d'autonomisme possibles. 

Si això del 25 fos un plebiscit a favor o en contra de la independència segurament els donaria la raó. No s'entendria que no hi anéssim junts. Però no és així: les de diumenge són unes eleccions com qualssevol altres; anticipades, sí, però unes eleccions més, al cap i a la fi. 

Amb alguns me n'he sortit, però he de reconèixer que amb d'altres no hi ha hagut manera. Sé que s'emprenyaran si llegeixen això, però alguns votants d'ERC actuen, sense adonar-se'n, de la mateixa manera que fan els espanyols amb Catalunya, que es pensen que és un predi de la seva propietat només perquè són més alts, més guapos i més rics, per dir-ho col·loquialment. I això, passant-ho per l'adreçador de la democràcia representativa, vol dir tenir més vots, més regidors i més diputats. Però per fer què? 

Jo m'estimo més tenir un sol diputat rebel que 18 o 20 de mesells. I amb això no prejutjo res. Conec en Pere Aragonès i la feina que ha desplegat i fa anys vaig tractar l'Oriol Junqueras -vam fer un programa plegats a Ràdio Sant Cugat-, i estic segur que no decebran ningú. Però estem parlant d'una altra cosa: d'ideari, d'actitud i de programa. I l'ideari d'ERC ja sabem quin és. Ja els anys trenta, Esquerra -o un corrent important dins seu- era socialdemòcrata sense saber-ho. Junqueras ho ha deixat ben clar aquests dies: Esquerra és un partit de centre-esquerra. I bé que fa si vol trencar l'hegemonia convergent i erigir-se en el pal de paller d'una alternativa de govern, però això l'aboca al reformisme. I per alguns, el sistema no es pot reformar. 

Jo no sóc marxista; però hi ha qui se'n reclama i no se n'avergonyeix. Hi ha gent que està en els moviments socials i assemblearis i no té cabuda a ERC, i és lògic que tot això tingui la seva plasmació política. A l'oasi català no tothom vol fer de palmera. També hi ha romegueres, alzines, esbarzers, atzavares i alocs. 

Tal com ho veig, els d'ERC gairebé haurien d'estar agraïts perquè a manca d'alternatives molts independentistes els hem prestat el nostre vot -a ells, i a ICV- durant dues dècades, de vegades votant amb la pinça al nas, com en el cas de les darreres municipals a Alella. ERC és el 25% de CiU, i la CUP, el 25% d'Esquerra. Per tant, respecte; respecte mutu. A ERC li hem de reconèixer haver normalitzat l'independentisme a Catalunya, però l'esquerra independentista ja existia -amb totes les seves imperfeccions- abans que ERC no descobrís Lituània. 

Segons he llegit, si el comportament electoral del 25N se semblés al de fa un parell d'anys pel que fa a l'assignació d'escons, la CUP li menjaria dos diputats a CiU (a Barcelona i Girona) i un al PP (a Barcelona). D'on ho treuen, doncs, aquests d'ERC, que la CUP els perjudica? Caldrà veure primer com van les votacions. 

Fins diumenge no sabrem si ERC i CUP s'han fet la guitza. Del que no hi ha dubte és que són dos espais polítics diferents, en algunes coses molt propers -l'objectiu: la independència, la reunificació i la justícia social-; però que difereixen en moltes altres. Les formes, o el mètode, per exemple: tot i ser un partit -encara ara- assembleari, ERC seria gradualista i postergaria o sacrificaria moltes decisions en nom de la governabilitat, mentre la CUP tiraria pel dret (o es pensa que ho podria fer). 

L'os metropolità

Però hi ha més. Com a organitzacions típicament independentistes, ERC i CUP comparteixen el mateix taló d'Aquil·les: les dificultats de penetració a l'àrea metropolitana i la primera corona. I així és difícil construir el país. Junqueras predica amb l'exemple local de Sant Vicenç dels Horts i l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco, va competir precisament amb bon criteri per la presidència de la Regió Metropolitana del partit amb aquest objectiu, fer-hi forat. 

És important que l'assignatura pendent deixi de ser-ho, i més ara que -tal com va suggerir l'Anna Gabriel en un acte recent- l'Estat podria estar preparant la guerra bruta als barris de l'àrea metropolitana per atiar la divisió en dues comunitats. Arribat el moment, ens tocarà fer de bombers. I l'esquerra independentista està millor preparada per apagar el foc, justament perquè hi està compromesa socialment, gràcies a la seva proximitat i el treball de base amb els col·lectius sectorials i veïnals. 

He confegit una taula comparativa amb el resultat d'ambdós partits (en vots i percentatge) en diverses poblacions, sobre la base de les eleccions municipals de l'any passat. Si repassem les ciutats de l'àrea metropolitana, ens adonarem que ERC és testimonial a l'Hospitalet, Sant Feliu i Sant Adrià. A Badalona i Sant Boi, el suport independentista s'incrementa gràcies a la presència de la CUP, i a Santa Coloma encara més, si bé es tracta d'un cas singular, perquè les dades són d'una plataforma electoral que aplega altres sensibilitats. En tot cas, una prova més que la concurrència de la CUP no resta, sinó que fa emergir un altre espai. 

La incidència d'ERC a la primera corona també és marginal. Tret de Sant Cugat, Molins de Rei i alguna excepció menor, el Baix Llobregat i els vallesos són terra cremada. Un cop més, però, es demostra que l'entrada en escena de la CUP millora els percentatges globals. En casos i realitats extremes com els de Badia, Ripollet o Parets caldrà veure quin dels dos discursos independentista -si el moderat o el radical- suscitarà més adhesions el 25N. 

A Sant Cugat i Molins de Rei -com a Girona o Reus- s'ha produït el mateix fenomen que a moltes viles i ciutats de la segona corona i les comarques centrals, com Mataró, Vic, Vilafranca, Cardedeu, Sant Celoni o Berga, per no parlar de pobles menuts com Navàs o Subirats. En la majoria d'ells, ERC se n'ha beneficiat fins que ha fet de tap. Llavors s'ha vist desbordada. 

A la demarcació de Lleida, on les enquestes no donen cap possibilitat a la CUP (li caldria abastar la ratlla dels 17.000 vots), els resultats de l'esquerra independentista són homologables als d'ERC a la capital del Segrià, i sensiblement inferiors a la resta de places on s'hi va presentar. 

A les terres del sud, ERC reté amb solvència el feu de Montblanc, però la CUP li fa ombra a Tarragona i l'avantatja a Reus i Valls. A Tarragona, el tall de l'últim diputat es va situar en 15.000 vots el 2010. 

Per últim, a la circumscripció de Girona, on la CUP podria arrabassar-li un escó a CiU, caldrà estar amatents per veure si la CUP té marge per créixer allí on ja té representació. És probable, ja que també en aquest cas es constata que la CUP es mou millor allí on la realitat social és més complexa, com a Salt. 

Però la batalla principal per entrar al Parlament és a les comarques de Barcelona. Amb 72.000 vots, SI va aconseguir 3 escons a les autonòmiques de 2010. A les municipals de 2011, la CUP va obtenir 50.000 suports a tota la demarcació. Hauria de créixer un 50%. És possible? Sens dubte. El marge de creixement al cap i casal és una incògnita: ERC va obtenir 33.600 vots per 11.800 de la CUP (vegeu la taula), però hi ha moltíssimes poblacions -i ben nodrides- que aleshores no van poder triar la CUP perquè no hi va fer llista. Ara això no serà cap impediment. Estic pensant en viles com El Masnou (17.000 electors), Igualada (28.000) o Torelló (10.000). 

Al Maresme, tot i el marcat caràcter municipalista de la CUP, la contesa es presenta interessant. 

I posats a mirar, l'endemà del 25N faré també una ullada a poblacions amb majories còmodes d'ERC a les municipals com Manlleu, Llinars, Artesa de Segre, Solsona, Agramunt, Cardona o la Bisbal, i a d'altres poblacions (com Amposta, Tortosa, Flix i Sant Carles de la Ràpita, a l'Ebre, o Tremp, Puigcerdà i la Seu, als Pirineus) que poden servir com a termòmetre per conèixer l'estat de salut de l'esquerra independentista.

Mentrestant, i perquè ningú -ni d'ERC, ni de la CUP- no es faci mala sang, us deixo amb un gag del Polònia en què un tal Joan Campreciós, un tal Jordi Bellaterra i un altre ensopit intervenen en una assemblea indepe.