Mas president, Catalunya independent

El resultat de les eleccions al Parlament del passat 25 de novembre va deixar planxat més d'un, especialment si aquest algú era de CiU o havia votat CiU. No és el meu cas, però com a casa la dona no deixaven de fer el ploricó vaig prometre'ls que escriuria alguna cosa per mirar d'encoratjar-los. 

Els seus planys són comuns als de molts votants de CiU: con-sideren que han fet un paper pèssim en passar de 62 diputats a 50, es penedeixen d'haver avançat els comicis i creuen que el referèndum o bé no es farà, o bé no es podrà fer, o bé es farà però no es guanyarà. Derrotisme total, vaja. O la Ramoneta en hores baixes, digueu-li com vulgueu. 

Aquests mals de panxa ja me'ls ensumava, però veure com els tremolen les cames -i la força, i les conviccions- a les primeres de canvi em referma en la idea que cap convergent no ens farà independents. També tinc clar, però, que sense Convergència no hi haurà independència. 

I un cop dit això, vet ací el meu parer. 

Mas -de qui renego com a polític, però a qui respecto com a president i de l'actuació del qual no tinc cap queixa des de l'endemà de l'Onze- ha fet el que calia. Per a mi, més important que la manifestació va ser la negativa de Rajoy al pacte fiscal. Allò precipitava els ritmes i ens donava coartada: era el nostre casus belli per plantejar, legítimament i democràtica, la via de la independència. Calia, doncs, apuntar obertament aquest escenari i convocar eleccions.

Mas no s'ha equivocat: potser el seu sacrifici personal ha començat massa d'hora, però ha situat el país on calia. La culpa -si algú en té- és dels mateixos convergents -que els va agafar una febrada independentista després de 30 anys d'autonomisme acomodatici- i dels mitjans de comunicació públics i privats que els fan la gara-gara, alguns dels quals ja han cuitat a posar-hi distància i a encendre semàfors vermells. Jo, que en alguns moments havia arribat a pensar que no hi havia país i havia adoptat l'actitud resistencialista -nihilista- dels últims mohicans, ara sóc optimista. Vés per on. 

S'ha explicat per activa i per passiva; ultra les interpretacions interessades fetes des de Madrid, hi ha una dada objectiva incontrovertible: la majoria de diputats del nou Parlament són partidaris de l'Estat propi (74 sobre 135), i això clarifica les coses de cara a un referèndum. Entenc que abans de partir peres definitivament ens cal esgotar totes les vies de negociació amb l'Estat per a una separació amistosa i demostrar d'aquesta manera al món que això és impossible i que ens veiem abocats a un atzucac. 

Per a mi, el camí més net i més ràpid passava per unes eleccions com les que s'han celebrat i una declaració unilateral d'independència immedia-tament posterior per part del Parlament. Fet això, ja hi hauria temps de refrendar la decisió a les urnes en un ambient de fets consumats i de plena normalitat política, econòmica i ciutadana. D'aquesta manera evitàvem les interferències i distorsions que el discurs de la por instigat pels poders fàctics genera sobre una part de l'electorat i deslliuràvem la ciutadania de la responsabilitat històrica d'haver de prendre una decisió tan transcendent. Però per això calia que un seguit de partits portessin aquest full de ruta en programa, i no era el cas. ICV no hi hauria jugat, i CiU i ERC tenen perfectament assumits quins són els requisits previs que, arribat el moment, exigirà la comunitat internacional per procedir-ne al reconeixement. A Junqueras l'hi van transmetre quan va ser eurodiputat a Brussel·les i ell mateix s'ha encarregat de recordar-nos-ho aquests dies: you need a democratic mandate. 

CiU se'n surt 

En contra del que apuntaven les enquestes, CiU no ha obtingut "la majoria excepcional" que demanava Artur Mas. La cam-panya ha estat massa llarga per als interessos del president. L'endemà de la reunió a la Moncloa, Mas hauria escom-brat. Amb tot, la federació nacionalista ha fet un bon resultat (1.112.000 vots i 50 diputats); molt millor del que molts es pensen, ja que la pèrdua de suport electoral no és proporcional a la caiguda en escons. Amb 126.000 vots, la CUP ha aconseguit només 3 diputats. En canvi, CiU n'ha reculat 93.000 i n'hi ha perdut 12. Tot depèn de la distribució territorial i de la Llei d'Hondt. 

El triomf de CiU és innegable: té 30 representants més que el segon partit del país i dobla en vots el PSC. A ella li correspon liderar el procés. Dels dos partits històricament hegemònics a Catalunya, és l'únic que se sosté. Ha sobreviscut a 7 anys d'oposició i ara passa amb nota la prova del cotó. Fet el canvi de camisa -d'autonomista a independentista- el gruix de l'electorat segueix viatjant en el mateix tren. I això és molt bon senyal, si Mas administra bé els temps (i Duran no emprenya gaire). 

En el context actual, era previsible un cert desgast. En l'eix social, a CiU li ha passat factura la política de retallades i en l'eix nacional és clar que la federació ha deixat anar llast entre la gent que podia tenir el cor dividit. Només l'eufòria i una interpretació esbiaixada dels sondejos podia ignorar-ho. En realitat, bona part del 17% d'indecisos que detectava l'enquesta del CEO dubtava entre CiU i ERC i, en menor mesura, entre CiU i PP. 

L'esquerra nacional 

Finalment, ERC ha aconseguit un dels seus objectius estra-tègics: disputar el lideratge de l'esquerra al PSC. Esquerra és segona força en escons (21), i tercera en nombre de vots (496.000, a 27.000 dels socialistes). No és el millor resultat dels republicans (el 2003 van merèixer 544.000 suports), però és una gran-díssima notícia, ja que, per primera vegada en la història recent, els partits de referència en el centre-dreta i el centre-esquerra són formacions d'obediència catalana que aposten per l'exercici sense límits del dret a l'autodeterminació. 

Bona part del mèrit és d'Oriol Junqueras, que amb el seu savoir faire ha aglutinat les diverses famílies d'ERC i ha sabut atraure una part dels descontents amb les polítiques de CiU i dels esgarriats de Solidaritat i Reagrupament. El fet que es tracti d'un partit d'esquerra atípic i poc ideologitzat l'exposa a una gran volatilitat del vot quan les coses va maldades, però el converteix en una opció atractiva quan el vent bufa de cua. I davant els dubtes raonables que plantejava fiar-ho tot a CiU, molta gent ha esperat a darrera hora per decantar-se per ERC. En aquest punt, convé reconèixer a Duran i Lleida i les seves reiterades i irritants sortides de to la seva contribució a l'èxit d'ERC. 

Tot i l'existència d'un vot ambivalent entre CiU i ERC -acreditada històricament en una forquilla que se situa a l'entorn de 10 diputats (vegeu la taula adjunta)- hi ha molts electors, d'un costat i l'altre, que no farien mai el pas. 

No tot suma. Per això, unes eleccions en clau plebiscitària amb dos blocs antagònics haurien resultat perjudicials en aquests moments, i també per això em sembla bé que Junqueras i Mas hagin acordat de fer camí plegats cadascú des del seu lloc. Com ha apuntat Daniel Fernández en nom de la CUP, "seria un suïcidi que ERC entrés al Govern" en termes tàctics, però també estratègicament. Com assenyala Enric Vila, "si ERC hagués entrat al govern, la Generalitat s’hauria convertit en una ratera". Temps més difícils vindran que requeriran d'un govern de concentració.

La independència és possible 

De moment, aturo aquí la meva anàlisi, convençut que estem davant l'escenari somiat d'entre els escenaris possibles. De molt bon grat hauria signat el sondeig a peu d'urna que va fer públic TV3 el dia de marres (54-57 diputats per a CiU, 20-23 per a ERC i 5-6 per a la CUP), però el veredicte final també està molt bé. 

- Ha votat el 70% del cos electoral (amb puntes del 75% en moltes poblacions) i això esvaeix algunes incògnites. Tradicionalment s'havia considerat que l'elevat percentatge d'abstenció que es registrava a les autonòmiques era un fet estructural que obeïa al desarrelament d'una part significativa de la població d'origen espanyol i que això beneficiava el nacionalisme català, que en sortiria sobrerepresentat. Doncs bé, aquest axioma s'ha revelat fals. Aquest cop la participació ha augmentat 11 punts percentuals respecte de fa dos anys i això no s'ha traduït en un creixement asimètric del bloc espanyolista, ans al contrari. Els partits unionistes han vist créixer el seu suport de 195.000 vots, mentre les formacions sobiranistes n'han guanyat 212.000. 

- El bloc independentista segueix superant amb escreix el pol unionista. Hi ha 434.000 vots d'avantatge (1.777.000 enfront 1.343.000), amb l'afegit que, ara sí, els 50 diputats electes de CiU estan absolutament compromesos amb la lluita per la consecució de la plena sobirania. 

- En condicions de fair play, i vista l'elevada participació, la diferència de vots entre els dos pols seria insalvable en qualsevol consulta o referèndum. Per perdre'ls, caldria que el 25% de la gent que ha votat opcions sobiranistes modifiqués el seu vot en sentit contrari, i això és impossible (oimés quan la tendència rema a favor: cada dia que passa hi ha més persones convençudes que l'únic camí per sortir del pou és la independència). 

- ICV fa de coixí entre els dos blocs. Un dia parlarem dels ecosocialistes, però una cosa és clara: sense ser clau -han obtingut el 10% dels vots emesos (359.000) i no poden fer bascular el resultat-, el seu paper sí és important per al desenllaç de tot plegat segons què facin. Tot i que em situo en el terreny de la mera especulació, jo crec que s'acolloniran i donaran llibertat de vot als seus militants, per la qual cosa els hem de comptar al 50%, amb un peu a cada banda. 

- No hi ha lloc per a terceres vies. Ni això del federalisme que propugnen els socialistes catalans ho compra ningú, ni el Govern del PP està en disposició d'oferir cap acord mínimament acceptable per a Catalunya, ni CiU podria fer-se enrere en la seva aposta per l'Estat propi sense que això no comportés l'amortització política d'Artur Mas i un dur càstig a les urnes. 

- Per tant, hi haurà consulta "sí o sí", com diu Mas. I serà el 2013, com demana Junqueras.