'Hàckers' de l'impossible

L'any 1982, l'anarquista Ricard de Vargas-Golarons -de qui en parlaré un altre dia- distingia entre l'esquerra del capitalisme, la missió de la qual és "ca-nalitzar la pressió popular cap a postures inofensives per a la perpetuació de l'Estat capita-lista", i l'esquerra aspirant a parlamentària, ja que "la seva absència del parlament no respon a criteris propis de la lluita, sinó a no tenir prou vots per anar-hi". Doncs bé, les eleccions catalanes del passat 25N van donar tres diputats a l'esquerra independentista i aquesta setmana hem assistit a la seva estrena en seu institucional amb la votació dels membres de la mesa del Parlament i la investidura del president de la Generalitat. En tots dos casos, la CUP ha donat la campanada: dimarts proposava el nom d'un desnonat de Burjassot per presidir-hi la cambra, i divendres reblava el clau amb un discurs que ha estat lloat per alguns mitjans de comunicació i els principals rivals polítics. Artur Mas ha dit que en la CUP hi veu "autenticitat", Duran i Lleida s'ha declarat sorprès pel seu "discursàs", la bancada d'Esquerra va aplaudir la seva defensa de l'escola catalana i la cara d'Herrera era tot un poema: ICV es comença a veure desbordada. El mateix de Vargas-Golarons reconeixia dijous a Alella, vigília de la investidura de Mas, que la CUP presentava "aspectes interessants" i "esperançadors".

En campanya, la CUP havia anunciat que seria una "esmena al sistema"; el "cavall de Troia de les classes populars" que faria "la vida impossible a la classe política mentre ens la faci a nosaltres". L'estrena parlamentària de la CUP, doncs, havia aixecat moltes expectatives. I no va defraudar. La CUP va sortir del Parlament amb "la mà estesa per la llibertat del país" i "el puny tancat per les retallades": "Nosaltres no autodeterminarem retallades, ni retallarem l’autodeterminació. És impossible l'alliberament nacional sense l’alliberament social, i és impossible la llibertat sense la justícia". 

Dels tres diputats de la CUP, el periodista David Fernàndez és qui, fins al moment, ha actuat com a portaveu. Divendres va pujar a la tribuna d'oradors i amb 29 minuts en va tenir prou per llegir-li la cartilla al sistema: "Els nostres adversaris avui són l’Estat espanyol i els mercats financers". Potser no va tenir tremp -tampoc no calia en aquesta ocasió-, però va dir quatre veritats com quatre cases de pagès. Podeu llegir el discurs íntegre clicant aquí, o bé veure'n el vídeo.

Per començar, Fernàndez va desemmascarar el gir sobiranista de CiU i va invertir els termes del discurs oficial: "és el poble de Catalunya qui li ha donat l'oportunitat a aquesta casa d’avançar cap a la màxima llibertat política" perquè "el millor que li ha passat a aquest país en els últims anys ha sigut la força de la gent, l’empenta comunitària i la capacitat d'activació i mobilització popular". Com vam fer ERC i ICV, també la CUP va recordar Mas que "mai un poble s’ha de posar darrere una persona, sinó que d'aquí o ens en sortim entre tots o no ens en sortim". 

En una diagnosi que a alguns els semblarà demagògica i sensiblera -segurament a aquells que es vanten de les arrels cristianes d'Europa, oblidant què propugna la doctrina cristiana-, el portaveu de la CUP va denunciar les desigualtats que es produeixen al món, i als Països Catalans, com a conseqüència de l'especulació financera i l'acumulació de la riquesa en poques mans. "El món s’ha fet un lloc petit [...] però avui moriran [...] 80.000 persones de fam, i demà també; en un món on hi ha 3.500 milions de persones que viuen en situació d'extrema pobresa, i en un món absurd, injust, desigual, on 300 persones tenen exactament la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat". "Estem a la Unió Europea del capital, dels mercaders, dels gàngsters amb corbata, d'aquells mercats que imposen avui als pobles del sud d'Europa un càstig inenarrable des de la vida quotidiana de les classes populars [...] Als Països Catalans hi ha 3 milions de persones en la pobresa, 1,7 milions de persones en l’atur, 150.000 persones desnonades en els últims cinc anys, 190.000 persones passant gana a Catalunya, [...] 11.000 persones preses -persones pobres preses; els corruptes estan al carrer, és sabut- i 180.000 persones que són els esclaus del règim neoliberal: els sense papers que cohabiten i conviuen amb nosaltres en un règim d'apartheid contra el 15% de la nostra conciutadania que no té dret a vot".

'Cop d'Estat i cops financers'

Enlloc d'una de sola, Fernàndez va parlar de tres crisis si-multànies: la nacional -amb un "cicle sobiranista persistent iniciat amb les mobilitzacions per les infraestructures"-, la socioeconòmica -amb tres vagues generals en 18 mesos- i la democràtica, associada a la corrupció de la partitocràcia sorgida de la transició. Fernàndez va parlar de les imputacions dels presidents populars de les Illes, Jaume Matas, i del País Valencià, Eduardo Zaplana i Francisco Camps, però també dels casos Palau, Treball, Turisme, Pretòria o Prenafeta, fins a l'extrem de qüestionar-se si la corrupció és una xacra del sistema "o senzillament és el sistema".

Fernàndez també va denunciar que s'havien perpetrat "un cop d'Estat i dos cops financers en cinc anys": "Val més l’opinió de deu jutges que la voluntat majoritària d'aquest poble, en la votació d’un estatut que nosaltres vam votar en contra perquè som nítidament independentistes". Per a la CUP, assistim, en el terreny econòmic, a "un cicle d'acumulació per despossessió. Mai com avui hi havia hagut tanta transferència de renda de baix a dalt a través del mercat immobiliari, a través de la financialització de la crisi que està fent la vida impossible a la majoria del país". "En cinc anys de crisi, les 35 grans empreses espanyoles han guanyat 250.000 milions d'euros nets, i a nosaltres se'ns aplica un pla d'austeritat de 100.000 milions a l’Estat espanyol i aquí, quan s’aprovin les reformes anunciades, de 10.000 milions. Això recorda la gran por de la revolució francesa; recordin que va tombar un sistema que es deia feudalisme". 

El portaveu de la CUP va recórrer sovint a les cites cèlebres: "Deia Agustí d’Hipona que si dels governs traiem l’acció de la justícia només en queda una colla de lladres i pirates. I al nostre parer el món està avui governat per lladres i pirates; es diguin Lehman Brothers, Golman Sachs, troika comunitària, [Mario] Draghi o Banc Central Europeu". Per això, va dir, "aquest Parlament regna, però no governa", perquè està en mans de la "deutecràcia" i el conseller d'Economia és escollit pels mercats financers. 

Amb cert sarcasme -"permeti'ns que ens posem una mica socialdemòcrates"-, Fernàndez va proposar a Artur Mas algunes polítiques alternatives: aturar la privatització dels sectors estratègics, decretar una moratòria sobre els desnona-ments o adoptar l'ús de programari lliure per part de l'administració. També va exigir que La Caixa -i Banc Sabadell- posin sobre la taula 2.000 milions d'euros, "que aquest país està molt fotut, i que tots hi hem d'aportar si assumim el discurs d'emergència que se'ns aplica a les classes populars. O ens en sortim tots, o no se'n surt ningú" -un desig, amenaça o profecia que va repetir en dues ocasions- perquè això "no són retallades; és una serra elèctrica". 

Per això, al final, Fernàndez va anar al moll de l'os: "Cal sortir del règim de deutecràcia i buscar la nostra pròpia via i no tenir cap por a desobeir els mercats financers. És l’època dels pobles, o l’època dels mercats". En aquest sentit, la CUP va deixar clara la seva fita: "Volem avançar cap a una democràcia del segle XXI. Costarà, és un procés que serà de deu o vint anys. Una democràcia on cohabitin la democràcia directa, la democràcia participativa i la democràcia representativa; amb un projecte de futur que sigui l’economia social i cooperativa; un sector públic fort i un sector privat sota criteris de mercat social. I per arribar-hi només queda l’activació popular, la desobediència civil i la via institucional". 

Fora del sistema

Fernàndez va admetre que els simpatitzants de l'esquerra independentista i els moviments socials "podem ser antisistema, però sobretot som fora sistema: fora del mercat de treball, fora de les universitats si segueixen apujant les taxes [...] Nosaltres som uns insubordinats als mercats financers [...] Som anticapitalistes". De totes les etiquetes, em quedo amb la més evocadora: "Som hàckers de l’impossible". 

I amb aquesta altra: "Nosaltres som els valencians del nord, som els illencs de ponent, seguim pensant en els Països Catalans perquè tenim un múscul que es diu memòria, i nosaltres no tenim memòria de peixos sinó que tenim memòria d’elefant, i en aquest país hi ha hagut una cultura progressiva de desculturització i de despolitització, però no negarem que la llengua de Joan Fuster, que la llengua de Maria Mercè Marçal, que els poemes de Biel Major, són els que ens apleguen avui encara com a realitat social i cultural, que voldríem també política, i que avui reconeixem que s’ha de fer des de la confederalitat i que avui és Catalunya qui porta el ritme cap a la plena llibertat política". 

Res al tinter 

Fernàndez va fer un discurs global, sense deixar-se res al tinter. Va parlar de l'atur, del mercat laboral i de la necessitat de repartir el treball: "L’última crisi productiva dels 90 a casa nostra va suposar un atur estructural de 200.000 per-sones. Quan algun dia sortim de la crisi, si ens en sortim, [...] en sortirem amb un atur estructural d'entre 400.000 i 500.000 persones. Per tant, és hora de repartir el treball [...] si volem que aquest 30% de la població que avui està a les portes de l’exclusió social tingui visos que el demà pot ser diferent". [Sobre aquesta qüestió, vegeu el post sobre la jornada laboral de 4 hores]. 

Tampoc no va descuidar l'eix ambiental, amb referències explícites al fracking, Eurovegas i Barcelona World -"tenim el territori altament urbanitzat, altament contaminat, nuclearitzat i amb un desequilibri territorial persistent i creixent"-, ni la llengua, l'escola i els valors culturals: "Aquest poble ha sobreviscut dècades de guerra, d’exili, de camps de treball franquista, de camps de concentració nazis, i ho ha fet gràcies a la cultura. Sense Estat i contra l'Estat. Quan no teníem Estat també fèiem enciclopèdies i també fèiem cultura i també fèiem classes de català a les palpentes". I aleshores, Fernández va fer una confessió personal i es va adreçar als representants del PP i C's: "Jo sóc un català que ve de Zamora. Els meus avis eren llauradors, aixafaterrossos. I aquí n’hi ha uns quants que són llauradors de la por i que no ens faran creure que l’Espanya més metafalangista és el futur d’aquest poble. Els felicito -va etzibar-los- perquè durant vint anys de guerra mediàtica, política i judicial contra la nostra llengua han aconseguit que dotze famílies de 50.000 no vulguin estudiar en català. Els felicito de tot cor i els recordo que la mateixa ofensiva no només afecta Catalunya; també passa al País Valencià i les Illes Balears i resulta que el 87% dels nins i les nines balears volen estudiar en català i que hi ha 125.000 famílies al País Valencià que s’han matriculat en valencià -el català de tots- i no els deixen. Això sí que és exclusió massiva i apartheid lingüístic". 

Felicitats, David.