31 de maig 2013

Els edificis dels Escolapis ja són propietat de La Caixa

Building Center SA -la filial immobiliària de CaixaBank- ja és oficialment el nou propietari d'una part del sòl i de la majoria dels edificis de Cal Governador, a Alella, després d'adquirir-los al seu titular anterior, la immobiliària Quabit, pel preu del deute de la hipoteca que pesava sobre aquesta part de la finca: 3,9 milions d'euros. 

Només una cosa podia evitar-ho: que l'Ajuntament d'Alella hagués exercit el seu dret a retracte en tractar-se d'un bé protegit pel Catàleg de Patrimoni; una possibilitat que el ple municipal celebrat ahir va declinar expressament per unanimitat. Els grups d'ERC-Sumem per Alella, CiU, PP i PSC van votar a favor de la renúncia i Gd'A s'hi va abstenir tot i coincidir amb la resta de formacions en l'opinió que "la finca està sobrevalorada" i que cal evitar de "caure en el joc del sistema immobiliari". 

L'alcalde, Andreu Francisco, va justificar la inhibició de l'Ajuntament des de diversos punts de vista. Des de la perspectiva econòmica, Francisco va explicar que a l'Ajuntament li hauria costat 4,7 milions d'euros igualar l'oferta de La Caixa, ja que als 3,9 milions de la hipoteca cal sumar el 21% d'IVA. Per a l'alcalde, es tracta d'un "volum de difícil assumpció" que "posa al límit la capacitat d'endeutament" del consistori, la qual cosa l'obligaria "a reduir serveis" o a "incrementar els ingressos" públics per un import anual estimat d'entre 500.000 i 700.000 euros durant els propers 15 o 20 anys. 

Una bona notícia?

"L'adquisició és una bona notícia -considera Francisco- perquè acaba amb la situació d'estancament actual". L'alcalde va explicar que la desídia de Quabit en les seves obligacions de conservació i manteniment de la finca l'havia sumida en un estat d'abandó total i absolut, i va recordar que l'Ajuntament mantenia oberta la via contenciosa i fins havia sol·licitat autorització al jutjat per dur a terme, amb caràcter subsidiari, una actuació d'emergència per un import estimat de 120.000 euros. A més, l'Ajuntament havia taxat en 5,8 milions d'euros el valor actual de la finca per si calia plantejar-se l'expropiació. 

"A curt termini -va dir l'alcalde- estem segurs que La Caixa actuarà per acabar amb la degradació del conjunt". A preguntes del regidor de CiU Vicenç Llorca, Francisco va reconèixer "converses informals" amb CaixaBank, en espera de "consolidar el nou escenari" registral, i es va mostrar confiat en què "la recerca activa d'inversos per les dues parts" doni lloc a "noves oportunitats". [CaixaBank] "té capacitat financera i voluntat de trobar una sortida de futur a mig termini", va afirmar. 

L'encaix al POUM 

Malgrat l'aparença exterior, el recinte dels Escolapis o Cal Governador es compon en realitat de dues finques rústegues diferents: la Torre del Governador pròpiament dita i l'heretat de l'antic mas Llobera, separades pel torrent d'en Bernades. La primera, situada a ponent, és la més petita (7.000 m2 de superfície), però concentra la major part de l'edificació (4.553 m de sostre ja construït). Aquesta és la finca que s'ha quedat CaixaBank. 

El segon predi se situa a llevant del torrent. Amb diverses entrades practicables a través del Camí del Greny i una extensió de 34.000 m, alberga dins seu el jardí i el passeig romàntic, la zona del llac, diverses feixes de conreu i hivernacles -avui improductius- i la masia de Can Xaco-Monnar, parcialment enrunada. Segons fonts municipals i per les mateixes raons que en el cas precedent, aquesta propietat passarà aviat a mans del Banc Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA). 

Coherent amb això i amb l'ús predominant de la propietat (antiga escola i residència d'escolapis, amb pistes exteriors esportives), el planejament urbanístic vigent a Alella -el Pla General de 1987- va assignar-li la qualificació d'equipaments en sòl no urbanitzable. El 1992, l'Escola Pia de Catalunya va tramitar un pla especial per fer-hi una nova residència -que no es va arribar a construir mai- que fixava una edificabilitat màxima d'11.240 m suplementaris de sostre, i el 1994 va impulsar un pla especial de protecció del patrimoni individualitzat que posteriorment va quedar recollit en el Pla especial de patrimoni del municipi de 1998. A dia d'avui, la finca és un Bé Cultural d'Interès Local tocat de mort. 

Tot i que en el ple d'ahir CiU, PP i PSC també es van "congratular" pel canvi de propietat, la veritat és que el nou escenari amenaça la integritat del conjunt i en complica la gestió urbanística. El nou Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) aprovat inicialment el febrer de 2011 preveia una reducció dràstica de l'aprofitament urbanístic (d'11.240 a 2.500 m) i reintegrava al sòl agrícola un terç de la superfície total de l'àmbit. Veurem, en els propers mesos, de quina manera els nous requeriments de la propietat (CaixaBank i BBVA) poden alterar aquesta proposta.

24 de maig 2013

Corsu e sempre corsu

L'agenda informativa dels principals mitjans de comunicació a Catalunya i de bona part dels periodistes que hi treballen està dominada pel subconscient espanyol i la crònica de successos. Ens informen, per exemple, de les pluges a Almeria, d'un accident de trànsit a Zamora o de l'últim cas de violència masclista a Badajoz. D'aquesta manera és molt difícil assa-bentar-se que el passat divendres, 17 de maig, el parlament de l'illa de Còrsega va aprovar la cooficialitat de la llengua corsa. 

La disposició -que és fruit del treball de dos anys encapçalat pel conseller regional Pierre Ghionga- preveu la utilització del cors en tots els àmbits de la vida pública, econòmica i social (ensenyament, serveis públics i mitjans de comunicació) amb la finalitat de "protegir-lo, impulsar-lo i normalitzar-ne l'ús". L'acord també contempla un ambiciós pla formatiu especialment adreçat al personal de la funció pública per tal d'establir la paritat entre les dues llengües a l'administració. 

Dels 51 representants electes que integren l'Assemblea corsa, 36 van votar a favor del reconeixement, 11 s'hi van abstenir i 4 es van absentar del debat. La proposta va comptar amb el suport de sis grups: els nacionalistes de Femu a Corsica (11), la marca que aplega socialistes i radicals (10), els comunistes del Front d'Esquerres (6), els independentistes de Corsica Libera (4) i el grup socialdemòcrata (4). 

La dictadura constitucional 

Sens dubte, el debat parla-mentari -amb 112 esmenes!- i el resultat ulterior de la votació són històrics, tant pel que representen -és la primera vegada d'ençà de la fundació de la República Francesa el 1792 que una llengua regional adquireix aquest estatus- com pel procediment, unilateral i radicalment democràtic. No ha estat cap concessió de la metròpoli, sinó que ha estat la cambra de representants del poble cors qui, sobiranament i democràtica, així ho ha decidit. 

No és l'únic paral·lelisme que podem establir amb Catalunya. Se me n'acudeixen alguns més:

 - La joia dels corsos corre el risc d'anar-se'n en orris si, com tot sembla indicar, el Consell Constitucional de la República -l'equivalent al Tribunal Constitucional del Regne d'Espanya-, invalida la reforma. Ho té facilíssim, ja que l'article segon de la norma bàsica francesa només reconeix una llengua, el francès, i l'Elisi segueix mantenint en suspens des de 1999 la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries tot i la promesa electoral del president François Hollande. 

- Però compte. L'Estat francès s'equivocarà si converteix la decisió de l'Assemblea corsa en una victòria pírrica perquè de les humiliacions -i d'això els catalans en sabem un niu- en pot venir la reacció. El 2009, les forces nacionalistes van passar el tall de la primera volta i van arreplegar el 36% dels sufragis en la segona. Molta atenció, doncs, a les eleccions de 2015! 

- Com a casa nostra, els corsos també tenen els seus caragirats: podríem dir que la Unió per un Moviment Popular (UMP) fa el paper del PP i que els republicans d'esquerres segueixen l'estela de Ciutadans. Aquests darrers, comandats pel jacobí François Tatti, en són els més hostils. Van refusar de ser a la sala per no ser-ne còmplices, i tothora parlen de "víctimes", de "por" i de "discriminació" dels corsos en la seva pròpia terra. Us sona, oi? 

La lògica de la dominació 

Seguint Isaiah Berlin, el periodista Alfons Quintà sosté que França és "el principal enemic de Catalunya, més encara que Espanya" i blasma "l'enganyifa dels símbols revolucionaris d'aquell país que han tenyit de fals universalisme allò que, de sempre, només ha estat ferotge imperialisme". I acaba: [França] "és terra d'Estat fort i d'homes dèbils i confusos".

Això darrer no ho sé, però la meva experiència a França -i, sobretot, la meva amistat amb un parell de ciutadans originaris del sud i del nord de l'hexàgon- m'ha servit per constatar la dificultat d'aproximar-se al fet català. La rigidesa de la mentalitat jacobina els ho impedeix. Per a ells, les fronteres són un fet natural incontrovertible i a cada Estat li correspon, per definició, una sola llengua (encara que aquest Estat arribi fins a la Polinèsia). En el fons, és la lògica de la dominació: la xicota de Provença no parla occità perquè "és una llengua morta", i el noi de Lilla parla habitualment "en dialecte" però se'n fot i en fa caricatura quan és fora del seu entorn. En el fons, els dos s'autoenganyen: parlen francès perquè és l'única llengua prestigiada. En aquest aspecte, tinc la impressió que, en el millor dels casos, els francesos ens veuen, als catalans, com a persones bojament -i inútilment- enamorades de les nostres particularitats; però no com a nació. Si fos per mentalitat -i les motivacions geoestratègiques no hi influïssin-, de tots els actors internacionals a escala europea, segurament França seria el més reticent al reconeixement d'una Catalunya independent. 

Si llegiu els comentaris dels lectors a la notícia de capçalera, us adonareu com de ranci pot ser el jacobinisme: tant o més que l'espanyolisme uniformitzador. No hi ha arguments, només veritats absolutes suportades en la superioritat moral i les lleis de la República. I és que quan parlem de diversitat lingüística, també a allà el més semblant a un francès de dretes deu ser un francès d'esquerres. N'he fet una tria i, com veureu, surten els mateixos tòpics que s'esgrimeixen a Espanya en relació al dret a decidir dels catalans (sobre el marc legal, la indivisibilitat de la pàtria, la manca de legitimitat del parlament regional, el poble francès com a únic subjecte de sobirania...) i s'addueixen les mateixes causes per explicar la determinació corsa (la crisi, el clientelisme polític, el racisme) i les mateixes conseqüències (la fractura social, la discriminació per raó de llengua, el trencament de relacions comercials i fins la repatriació de les comunitats emigrants d'un i altre origen). Vegem-ho: 

- La Corse n'est pas une terre indépendante mais un ou deux (je ne sais jamais) départements français constituant une région. 
- Ce qui se passe en Creuse, en Corse ou en Nouvelle Calédonie concerne TOUS les citoyens français. 
- Jusqu'à maintenant la Corse est Française et la loi Française y est appliquée. 
- Quant à savoir si ça regarde les Français évidemment oui puisque de nombreux non corses (je ne sais pas très bien ce qu'est un corse. ADN?) y habitent et son près à l'accompagner mais pas dans n'importe quelles conditions car ils sont aussi CHEZ EUX. 
- Cette co-officialité outre le problème financier est porteuse de dérives clientélistes et de divisions. La Corse est profondément divisée et n'a pas besoin de cela. 
- Il ne peut pas y avoir en France d'autre(s) langue officielle que le français: c'est ainsi depuis Villers-Coteret et je pense qu'en changer marquerait la fin de notre nation. 
- Rien n'empêche les Corses de parler le corse chez eux ou entre eux mais l'imposer aux Corses qui ne le parlent pas ou mal ainsi qu'aux "continentaux" qui habitent la Corse me parait bien outrancier. 
- Le français doit rester la seule langue administrative et officielle. Si, parallèlement, les gens veulent parler leur langue régionale, rien ne les en empêche.
- Bien alors vive la langue bretonne, vive la langue basque, vive la langue catalanne... Ben il ne restera même pas Paris vu qu a Pari le français est une langue en voie de disparition! 
 - S'il vous faut l'assistance de la loi pour péréniser votre culture (bien légitime), c'est qu'elle est tombée bien bas. 
- Quel est le coût d'une telle réforme et qui paye? 
- Ce projet typique du clientélisme local ne sert qu'à faire les yeux doux aux nationalistes et à créer des "machins" pour nommer les copains à des postes bien payés. Ce projet va aussi diviser les résidents (corses ou pas) en locuteurs et non locuteurs. 
- La langue nationale est LE FRANÇAIS, point barre. Que chaque région ai son patois pourquoi pas mais il n'y a qu'une langue officielle en France. 
- Cette co-officialité servira à l'envi à "trier" les bons des mauvais résidents. On est pas loin des valeurs du FN. 
- Si il fallait que tous les corses vivant sur le continent retournent en Corse l'ile s'enfoncerait dans la mer. Pour la catalogne et le pays basque idem. 

I un parell de missatges -ben desencaminats, per cert- sobre els catalans: 

- Ils devraient regarder le désastre qu'a été cette loi votée par les socialistes en Espagne en 2004... Ça a mené à des dérives catastrophiques communautaires avec les catalans. 
- Les catalans du sud ne se sont jamais intégrer dans la communauté espagnole pas contre les catalans du nord non pas de problème avec la communauté française. 

El referent català 

A Còrsega la lògica de la dominació imposada pel colonitzador es reforça amb el turisme -l'île de la beauté, l'anomenen-, la depredació del litoral, l'emigració continental associada al treball en l'administració i les forces armades, i el peus negres que s'hi establiren després de la guerra d'Algèria. L'illa té 305.000 habitants i, segons l'Atles de les llengües en perill d'extinció de la Unesco, el cors és parlat pel 64% de la població. Ara bé, l'Inchiesta sociolinguistica nant'à lingua corsa presentada el 9 d'abril per l'Usservatoriu d'a lingua situa el nombre de parlants entre 86.800 i 130.000, i precisa: "sobretot ancians".

El 1996 vaig fer un treball universitari sobre el nacionalisme cors per al professor Joan Subirats i el 1998 vaig fer una escapada a l'illa. Vaig visitar-la a peu, fent autoestop. I m'hi vaig trobar els dos extrems: la filla d'un general de l'exèrcit francès destinat a la base de Bunifaziu -ociosa en un entorn paradisíac i incòmode alhora amb el medi humà- i Jean-Guy Talamoni, un dels líders de moviment d'alliberament. Aleshores, era diputat de Corsica Nazione i actualment ho és de Corsica Libera. Amb ell vaig tornar de Corti, al centre de l'illa, on exercia com a professor de Dret a la universitat, fins a Aiacciu, on tenia sessió parlamentària. Deixant de banda les consideracions sobre la lluita armada, Talamoni sentia enveja sana pel redreçament cultural i la normalització lingüística a Catalunya. Professava admiració per la immersió a l'escola i per TV3. S'ho coneixia bé, i aspirava a emular-nos. 

Per als catalans, el Quebec, Escòcia i el País Basc -de vegades no sé per què- acostumen a ser els nostres referents. Els corsos, els sards i els occitans ens tenen a nosaltres. I no els podem decebre.

16 de maig 2013

La Franja, en estat de setge

Després de Je parle aragonais oriental i Fa fred a Lapaònia?, arriba ara La Franja, en estat de setge. No és cap estrena, sinó la reposició d'un títol -i de bona part d'un text- que vaig publicar el desembre de 2004 al número 6 de la revista Terrabastall, òrgan d'expressió de La Garnatxa, en què em feia ressò de l'acte que vam celebrar a Alella en suport a la campanya Llibres per a la Franja impulsada per la Xarxa d'Entitats i Casals d'aquelles terres.

Aleshores, el seu portaveu, Guillem Chacon, es planyia de l'estratègia institucional per esborrar la identitat cultural de les comarques aragoneses de parla catalana i esqueixar-les de la resta de la nació. En aquest context s'inscrivia "la falsificació de la història", la segregació del Bisbat de Lleida i la creació de la diòcesi de Barbastre-Montsó, o la construcció de pantans de dalt a baix de la Franja. Projectats en temps del franquisme, aquests embassaments actuarien "com una veritable barrera física" i perseguirien "el mateix propòsit que els murs de Berlín o Gaza": tallar els vincles administratius i de veïnatge i mercat amb poblacions com el Pont de Suert, Àger o Morella, la qual cosa hauria contribuït "a l'èxode rural i a l'abandonament de més de 40 pobles". 

Per a Chacon, la divisió comarcal d'Aragó impulsada pel Govern socialista de Marcel·lí Iglesias hauria "segellat l'esquarterament dels territoris històrics de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya", tot aigualint-los en comarques més àmplies i traslladant la capitalitat de Benavarri, Tamarit i Calaceit a poblacions castellanoparlants com Graus, Binèfar, Casp o Alcanyís. 

La llengua com a pijama 

"La llengua -ja ho veiem ara- és l'altre front de guerra del procés d'assimilació", denunciava Chacon, que descrivia el català "com un pijama perquè només s'utilitza a casa". L'escola representa l'autèntica punta de llança de l'espanyolització. El seu ensenyament només és opcional a determinats municipis i es limita a una hora setmanal, per la qual cosa no té cap mena de valor a nivell curricular. La situació actual afavoreix que l'ensenyament recaigui en mestres d'altres zones que no coneixen ni comprenen la realitat sociolingüística de la Franja. Com a la França del segle XIX o a la Catalunya franquista, els professors aconsellen als pares i mares que deixin de transmetre la llengua als fills. "Tot plegat -advertia Chacon- fa que la Franja estigui exposada a un procés de rossellonització: en dues generacions podem perdre la llengua". Altres franjolins, com Francesc Ricart, ho veuen encara més pelut i parlen d'una sola generació.

A Chacon li hauria plagut que la reforma de l'Estatut d'Aragó duta a terme l'any 2007 hagués reconegut per a la Franja "un marc com el que té la Val d'Aran" a Catalunya. Però no ha estat així. I Ricart es demana: "petits com som [...] què serem en perdre la llengua?" 

Per a Josep Espluga (Una Franja, dues fronteres i diverses identitats socials amagades, 2008), "potser quan la demografia de la Franja davalli definitivament la frontera lingüística acabarà per coincidir amb l'administrativa i tot quedarà, definitivament, redreçat. Net i polit, i en silenci, com els meravellosos museus de ciències naturals". Una opinió que comparteix el president de la comarca del Matarranya i alcalde de Pena-roja, Francisco Esteve (del PAR, sorprenentment): "el que passarà és que la nostra llengua s'anirà perdent, els nostres fills es castellanitzaran i un dia haurem d'anomenar-la lapao perquè no sabrem què parlem".

Del chapurriau al lapao

La desprotecció legal i jurídica de la llengua n'impedeix la normalització. I sense prestigi social s'estén l'autoodi, la por i la vergonya a fer-la servir, i la creença que allò que es parla és un dialecte local sense adscripció. Vegeu sinó, en el mapa adjunt, el nom amb què els naturals de cada població designen la seva llengua: els catalanoparlants, xapurrejat; els aragonesos, hablar basto, montañés o palurdo

La imatge correspon a un atlas lingüístic elaborat entre 1979 i 1983. Desconec si hi ha prospeccions més recents, però qualsevol avanç que s'hagi produït en la dignificació d'aquests idiomes haurà estat mèrit quasi exclusiu de l'activisme cultural. Tret d'alguns ajuntaments i partits polítics sensibles a la qüestió -què lluny queda la declaració de Mequinensa de 1984!-, les institucions aragoneses han bandejat els drets lingüístics d'una part de la ciutadania. L'Estatut de 2007 n'obviava la seva existència, i no va ser fins al 2009 que es va esmenar parcialment l'errada amb l'aprovació -tard i malament- d'una llei de llengües per a l'ús, protecció i promoció del català i l'aragonès. 

Com sabeu, la norma no ha tingut pràcticament recorregut, ja que el Govern de coalició del PP i el PAR l'acaba de derogar i l'ha substituïda per una altra que dóna màniga ampla al secessionisme lingüístic. A partir d'ara, el català passa a dir-se Lengua Aragonesa Pròpia del Àrea Oriental (LAPAO) i s'obre la porta perquè a cada poble es denomini segons el seu gentilici, de manera que en comptes d'una llengua n'hi podrà haver dues-centes. L'objectiu: afavorir la fragmentació dialectal i afeblir la consciència de pertànyer a la comunitat lingüística catalana perquè aquest ha estat, des del primer dia, "el seu únic problema, la seva única obsessió", en paraules de la portaveu parlamentària de la Chunta Aragonesista, Nieves Ibeas. 

Aragón ye trilingüe 

Des de fa anys, existeix a Aragó un moviment a favor de la cooficialitat del català i l'aragonès a l'entorn de la Coordinadora Aragó Trilingüe i del Moviment Franjolí per la Llengua. A nivell polític, la formació més tenaç i conseqüent en aquesta reivindicació ha estat la Chunta. Precisament per aquest motiu, va ser l'única que va votar en contra de l'Estatut. Des de llavors, ha presentat 53 esmenes parlamentàries per emparar els drets de les minories lingüístiques, sense que n'hagi prosperat cap. I per aquesta mateixa raó, juntament amb el PSOE i IU, va abandonar la ponència de reforma de la llei de llengües després que la portaveu del PP a les Corts, María José Ferrando, va menystenir les esmenes formulades per l'oposició pel cost econòmic que suposarien. “Estaríem parlant de 35 milions d’euros el primer any, i de 30 els successius", va dir. "Estan disposats els aragonesos a malgastar els seus diners en rètols i en més de 1.400 traductors de català i de la fabla? El PP creu que no i així ho mantindrem”, va asseverar. 

La Constitució, quan interessa 

A aquestes alçades de la pel·lícula, tothom sap que el PP té dues banderes electorals -la catalanofòbia i la Constitució- i una eina vehicular: la perversió del llenguatge. Sobre la base de la primera qüestió, el Govern aragonès -com abans havia fet el seu homònim balear- va anul·lar les subscripcions públiques a la premsa local en català i va fusionar els premis literaris Guillem Nicolau (en català) i Arnal Cavero (en aragonès) en un de sol ("en qualsevol de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó") sense dotació econòmica. El resultat: la revista Temps de Franja travessa per greus dificultats econòmiques i el guardó ha estat declarat desert per manca de concurrència (només dos treballs). 

Sobre el segon aspecte, val l'opinió de Josep Miquel Gràcia publicada al Diario de Teruel: Anticonstitucionals, analfabets i mentiders. La llei és il·legal perquè atempta contra la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que forma part del dret intern espanyol des de 2001, i és anticonstitucional perquè incompleix l'article 3 de la Carta Magna, que estableix que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció" i que "les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts". I si l'Estatut no ho fa -rebla l'autor- "també és anticonstitucional". 

I pel que fa a l'analfabetisme i la mentida, la cosa és clara: per al PP, la cultura i la lingüística són sinònims d'ideologia. Tant se valen els informes desfavorables a l'esborrany de llei emesos pel Consell Superior de Llengües d'Aragó i el Consell Escolar d'Aragó, l'opinió de la Universitat de Saragossa i de l'Institut d'Estudis Catalans, i el criteri de la ciència romanística internacional en el seu conjunt, passant pel Consell d'Europa i la UNESCO. Al PP en saben molt més ells que tot els altres junts.

12 de maig 2013

Fa fred a Lapaònia?

Recordo una sèrie de dibuixos animats de la meva infantesa anomenada Noeli. La cançó era molt cursi i encomanadissa, amb una veu aguda insofrible per als timpans, com la majoria d'arranjaments musicals fets per Emilio Aragón. Feia així: "en Lapònia hace frío, pero yo me río". La tornada resultava encara més ridícula: "mi abuelito Yulupuki es amigo mío". 

Lapònia, com Rutènia, Panònia o Moràvia, són regions europees més o menys històriques. N'hi ha d'altres, com Renània, Bohèmia, Caríntia, Silèsia o Pomerània. Estònia, Letònia o Moldàvia, en canvi, n'han esdevingut països. I malgrat l'elenc, el dibuixant belga Georges Remi va preferir recórrer a la paràbola per descriure la tensió política que es vivia a l'Europa de 1938, en ple auge dels totalitarismes. Aquell any, Hergé va publicar el vuitè àlbum de les aventures de Tintin, titulat El ceptre d'Ottokar. L'acció que s'hi desenvolupa té com a escenari un regne de gent de bé amb nom de bombeta, Sildàvia, que és ambicionat per la maligna república de Bordúria. 

Dissortadament, aquestes coses succeeixen. La història n'és plena d'exemples, per bé que no formen part només del passat. Ara mateix i davant les ingerències i les imposicions del seu veí de l'est, les autoritats d'Aragònia s'han vist obligades a reaccionar per posar fre a l'anchluss pancatalanista. 

Per protegir-se de l'agressió, el Govern del PP i el PAR ha fet com Hergé, però amb menys traça: ha rebatejat la llengua pròpia dels habitants d'una àrea geogràfica del domini lingüístic català, la Franja de Ponent, i l'ha permutada pel nom de lapao. Els lapaos franjolins comparteixen gentilici amb els pobladors d'una regió xinesa propera al Tibet, a l'altra punta del món. Uns i altres, però, no tenen res a veure amb els lapons, el poble nòmada al qual al·ludíem al començament de l'escrit; que viu al capdamunt de la península escandinava, ben a prop del cercle polar àrtic.  

Com en qualsevol guerra, la defensa davant l'enemic exterior s'ha cobrat algunes víctimes col·laterals per efecte del foc amic. Això li ha passat a la llengua pròpia del país, l'aragonès o fabla aragonesa. Els ideòlegs del Pignatelli -seu de l'estat major aragonià- li han transmutat el nom per un altre que sona a nació índia -lapapyp-; segurament perquè els seus 25.000 parlants també viuen en reserves, des del riu Éssera fins a la Selva d'Oza, passant pel congost d'Anyiscle i el Mont Perdut. 

Tot plegat resulta delirant i molt propi de la millor tradició de les dues regions hispàniques que més han contribuït a forjar l'espanyolisme uniformitzador: la Carpetània i la Vetònia.

07 de maig 2013

Chacón, qui sinó?

Ahir es va celebrar, al Palau de la Generalitat, la primera cimera pel dret a decidir. La reunió és conseqüència directa de la resolució aprovada el passat 13 de març al Parlament de Catalunya pels grups parlamentaris que donen suport a la celebració d'una consulta sobre el futur polític del país. Com de costum, però, el nom no fa la cosa i la trobada va acabar en no res. 

Una vegada més, els partits van respondre fil per randa als seus estereotips -els guionistes del Polònia hi podran sucar pa- i, en conjunt, van tornar a decebre. CiU i ERC van considerar que la reunió havia anat bé, el PSC se'n va desmarcar i ICV i la CUP van expressar les reserves de sempre. 

Al tauler d'escacs en què -poca broma- ens hi juguem la independència, els peons van tornar a fer de peons; sense bellugar cap de les figures (alfils, cavalls o torres), o bé perquè no hi són -és a dir, perquè no hi ha estadistes- o bé perquè encara és l'hora dels moviments tàctics. Sigui com sigui, el cas és que ni els presidents de les diputacions provincials van anunciar la supressió d'aquest organisme i la conversió de Catalunya en circumscripció única, ni els representants del Govern i dels partits no van fer cap passa significativa cap a la convocatòria de la consulta, per a riota del PP i C's. I així és molt difícil mantenir la confiança de la ciutadania en la viabilitat del procés, si bé és cert que només la perspectiva històrica -i sols han passat vuit mesos des de la demostració de força de l'Onze de Setembre- ens dirà si tanta escenificació i gesticulació hauran servit per a alguna cosa. 

Dèiem que la cimera havia estat l'olla de grills que sempre ha caracteritzat el catalanisme (n'aprendrem mai?). Però la fotografia d'ahir ens deixa una altra imatge: la del desori intern del PSC. 

En aquests moments, el PSC és un partit en descomposició i caiguda lliure. Les darreres enquestes li pronostiquen una pèrdua d'entre 4 i 5 escons, dels 20 que reté actualment. 

Enemiga de Catalunya

En aquest context, Carme[n] Chacón es despatxava a gust amb la direcció política de Pere Navarro a través d'una carta oberta -publicada, per cert, als diaris El Mundo i El Periódico- en què l'insta a situar-se "enfront d'Artur Mas", i no pas "al seu costat". Per a l'exministra de Defensa, el pacte nacional pel dret a decidir és "el més oposat als valors del socialisme" i "enfronta els aturats, els treballadors i les classes mitjanes catalanes amb els aturats, els treballadors i les classes mitjanes de la resta d'Espanya". 

L'ala catalanista del PSC -que aposta per un Estat català dins d'una Espanya federal- ja li ha respost que "les llibertats polítiques, socials i nacionals són una sola cosa" i el seu portaveu parlamentari, Maurici Lucena, ha qualificat l'escrit de Chacón de "molt inoportú". 

Amb aquesta maniobra mediàtica de pressió i d'insubordinació a la línia oficial del partit, Chacón posa la cirereta a una trajectòria d'accions i declaracions públiques que la descriuen com allò que en realitat és: una enemiga de Catalunya i dels seus sectors populars. 

Com a ministra d'Habitatge -que també ho va ser, entre 2007 i 2008- va impulsar la creació de "jutjats especialitzats" per agilitar els tràmits de desnonament, com a titular de Defensa va encobrir la despesa milionària amb finalitats armamentístiques de l'Estat espanyol, i com a cap de llista del PSC a les corts espanyoles s'ha ben lluït, la veritat: primer va afirmar que combatria "amb ungles i dents" el pacte fiscal per a Catalunya i recentment es va desmarcar dels seus companys de bancada en la votació al Congrés de diputats a favor de la celebració d'una consulta pactada amb el Govern de l'Estat. Pel camí va dir que no faria triar als seus fills entre ser espanyols o catalans, i va reprendre Oriol Junqueras que contraposés la permissivitat britànica amb el cas escocès a la política d'oïdes sordes del Govern espanyol respecte de les reivindicacions catalanes. 

L'hora d'Europa 

Amb aquests antecedents no és d'estranyar que avui mateix, al programa Hola, Europa! que emetrà TV3 aquest vespre, l'exconseller d'Economia i Finances Antoni Castells anunciarà que votarà a la independència, o que l'exconseller d'Educació Xavier Sabaté hagi recomanat Chacón que "s'afiliï a la federació madrilenya del PSOE". 

Davant d'aquest maremàgnum a les files socialistes, el magazín matinal de la televisió pública catalana preguntava aquest matí als teleespectadors si la participació del PSC és imprescindible per garantir l'èxit del procés d'alliberament. La meva opinió coincideix amb la de Maurici Lucena, per a qui simplement "és desitjable". Els socialistes reclamen al Govern de la Generalitat una cosa inaudita: que sigui "neutral i imparcial" a l'hora de planificar la consulta. "Si no hi ha garanties d'imparcialitat no estarem al pacte nacional pel dret a decidir", ha advertit el seu portaveu, ja que "la independència no és el nostre projecte polític". Caram! Tampoc no ho és la legalitat espanyola ni l'actual model econòmic per als qui volem una societat més justa i sostenible en el marc d'uns Països Catalans lliures. I no per això hem deixat mai d'actuar en política. 

Ja cal que els socialistes s'hi vagin amotllant. O s'esborraran amb una goma?