La Franja, en estat de setge

Després de Je parle aragonais oriental i Fa fred a Lapaònia?, arriba ara La Franja, en estat de setge. No és cap estrena, sinó la reposició d'un títol -i de bona part d'un text- que vaig publicar el desembre de 2004 al número 6 de la revista Terrabastall, òrgan d'expressió de La Garnatxa, en què em feia ressò de l'acte que vam celebrar a Alella en suport a la campanya Llibres per a la Franja impulsada per la Xarxa d'Entitats i Casals d'aquelles terres.

Aleshores, el seu portaveu, Guillem Chacon, es planyia de l'estratègia institucional per esborrar la identitat cultural de les comarques aragoneses de parla catalana i esqueixar-les de la resta de la nació. En aquest context s'inscrivia "la falsificació de la història", la segregació del Bisbat de Lleida i la creació de la diòcesi de Barbastre-Montsó, o la construcció de pantans de dalt a baix de la Franja. Projectats en temps del franquisme, aquests embassaments actuarien "com una veritable barrera física" i perseguirien "el mateix propòsit que els murs de Berlín o Gaza": tallar els vincles administratius i de veïnatge i mercat amb poblacions com el Pont de Suert, Àger o Morella, la qual cosa hauria contribuït "a l'èxode rural i a l'abandonament de més de 40 pobles". 

Per a Chacon, la divisió comarcal d'Aragó impulsada pel Govern socialista de Marcel·lí Iglesias hauria "segellat l'esquarterament dels territoris històrics de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya", tot aigualint-los en comarques més àmplies i traslladant la capitalitat de Benavarri, Tamarit i Calaceit a poblacions castellanoparlants com Graus, Binèfar, Casp o Alcanyís. 

La llengua com a pijama 

"La llengua -ja ho veiem ara- és l'altre front de guerra del procés d'assimilació", denunciava Chacon, que descrivia el català "com un pijama perquè només s'utilitza a casa". L'escola representa l'autèntica punta de llança de l'espanyolització. El seu ensenyament només és opcional a determinats municipis i es limita a una hora setmanal, per la qual cosa no té cap mena de valor a nivell curricular. La situació actual afavoreix que l'ensenyament recaigui en mestres d'altres zones que no coneixen ni comprenen la realitat sociolingüística de la Franja. Com a la França del segle XIX o a la Catalunya franquista, els professors aconsellen als pares i mares que deixin de transmetre la llengua als fills. "Tot plegat -advertia Chacon- fa que la Franja estigui exposada a un procés de rossellonització: en dues generacions podem perdre la llengua". Altres franjolins, com Francesc Ricart, ho veuen encara més pelut i parlen d'una sola generació.

A Chacon li hauria plagut que la reforma de l'Estatut d'Aragó duta a terme l'any 2007 hagués reconegut per a la Franja "un marc com el que té la Val d'Aran" a Catalunya. Però no ha estat així. I Ricart es demana: "petits com som [...] què serem en perdre la llengua?" 

Per a Josep Espluga (Una Franja, dues fronteres i diverses identitats socials amagades, 2008), "potser quan la demografia de la Franja davalli definitivament la frontera lingüística acabarà per coincidir amb l'administrativa i tot quedarà, definitivament, redreçat. Net i polit, i en silenci, com els meravellosos museus de ciències naturals". Una opinió que comparteix el president de la comarca del Matarranya i alcalde de Pena-roja, Francisco Esteve (del PAR, sorprenentment): "el que passarà és que la nostra llengua s'anirà perdent, els nostres fills es castellanitzaran i un dia haurem d'anomenar-la lapao perquè no sabrem què parlem".

Del chapurriau al lapao

La desprotecció legal i jurídica de la llengua n'impedeix la normalització. I sense prestigi social s'estén l'autoodi, la por i la vergonya a fer-la servir, i la creença que allò que es parla és un dialecte local sense adscripció. Vegeu sinó, en el mapa adjunt, el nom amb què els naturals de cada població designen la seva llengua: els catalanoparlants, xapurrejat; els aragonesos, hablar basto, montañés o palurdo. 

La imatge correspon a un atlas lingüístic elaborat entre 1979 i 1983. Desconec si hi ha prospeccions més recents, però qualsevol avanç que s'hagi produït en la dignificació d'aquests idiomes haurà estat mèrit quasi exclusiu de l'activisme cultural. Tret d'alguns ajuntaments i partits polítics sensibles a la qüestió -què lluny queda la declaració de Mequinensa de 1984!-, les institucions aragoneses han bandejat els drets lingüístics d'una part de la ciutadania. L'Estatut de 2007 n'obviava la seva existència, i no va ser fins al 2009 que es va esmenar parcialment l'errada amb l'aprovació -tard i malament- d'una llei de llengües per a l'ús, protecció i promoció del català i l'aragonès. 

Com sabeu, la norma no ha tingut pràcticament recorregut, ja que el Govern de coalició del PP i el PAR l'acaba de derogar i l'ha substituïda per una altra que dóna màniga ampla al secessionisme lingüístic. A partir d'ara, el català passa a dir-se Lengua Aragonesa Pròpia del Àrea Oriental (LAPAO) i s'obre la porta perquè a cada poble es denomini segons el seu gentilici, de manera que en comptes d'una llengua n'hi podrà haver dues-centes. L'objectiu: afavorir la fragmentació dialectal i afeblir la consciència de pertànyer a la comunitat lingüística catalana perquè aquest ha estat, des del primer dia, "el seu únic problema, la seva única obsessió", en paraules de la portaveu parlamentària de la Chunta Aragonesista, Nieves Ibeas. 

Aragón ye trilingüe 

Des de fa anys, existeix a Aragó un moviment a favor de la cooficialitat del català i l'aragonès a l'entorn de la Coordinadora Aragó Trilingüe i del Moviment Franjolí per la Llengua. A nivell polític, la formació més tenaç i conseqüent en aquesta reivindicació ha estat la Chunta. Precisament per aquest motiu, va ser l'única que va votar en contra de l'Estatut. Des de llavors, ha presentat 53 esmenes parlamentàries per emparar els drets de les minories lingüístiques, sense que n'hagi prosperat cap. I per aquesta mateixa raó, juntament amb el PSOE i IU, va abandonar la ponència de reforma de la llei de llengües després que la portaveu del PP a les Corts, María José Ferrando, va menystenir les esmenes formulades per l'oposició pel cost econòmic que suposarien. “Estaríem parlant de 35 milions d’euros el primer any, i de 30 els successius", va dir. "Estan disposats els aragonesos a malgastar els seus diners en rètols i en més de 1.400 traductors de català i de la fabla? El PP creu que no i així ho mantindrem”, va asseverar. 

La Constitució, quan interessa 

A aquestes alçades de la pel·lícula, tothom sap que el PP té dues banderes electorals -la catalanofòbia i la Constitució- i una eina vehicular: la perversió del llenguatge. Sobre la base de la primera qüestió, el Govern aragonès -com abans havia fet el seu homònim balear- va anul·lar les subscripcions públiques a la premsa local en català i va fusionar els premis literaris Guillem Nicolau (en català) i Arnal Cavero (en aragonès) en un de sol ("en qualsevol de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó") sense dotació econòmica. El resultat: la revista Temps de Franja travessa per greus dificultats econòmiques i el guardó ha estat declarat desert per manca de concurrència (només dos treballs). 

Sobre el segon aspecte, val l'opinió de Josep Miquel Gràcia publicada al Diario de Teruel: Anticonstitucionals, analfabets i mentiders. La llei és il·legal perquè atempta contra la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que forma part del dret intern espanyol des de 2001, i és anticonstitucional perquè incompleix l'article 3 de la Carta Magna, que estableix que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció" i que "les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts". I si l'Estatut no ho fa -rebla l'autor- "també és anticonstitucional". 

I pel que fa a l'analfabetisme i la mentida, la cosa és clara: per al PP, la cultura i la lingüística són sinònims d'ideologia. Tant se valen els informes desfavorables a l'esborrany de llei emesos pel Consell Superior de Llengües d'Aragó i el Consell Escolar d'Aragó, l'opinió de la Universitat de Saragossa i de l'Institut d'Estudis Catalans, i el criteri de la ciència romanística internacional en el seu conjunt, passant pel Consell d'Europa i la UNESCO. Al PP en saben molt més ells que tot els altres junts.