Chacón, qui sinó?

Ahir es va celebrar, al Palau de la Generalitat, la primera cimera pel dret a decidir. La reunió és conseqüència directa de la resolució aprovada el passat 13 de març al Parlament de Catalunya pels grups parlamentaris que donen suport a la celebració d'una consulta sobre el futur polític del país. Com de costum, però, el nom no fa la cosa i la trobada va acabar en no res. 

Una vegada més, els partits van respondre fil per randa als seus estereotips -els guionistes del Polònia hi podran sucar pa- i, en conjunt, van tornar a decebre. CiU i ERC van considerar que la reunió havia anat bé, el PSC se'n va desmarcar i ICV i la CUP van expressar les reserves de sempre. 

Al tauler d'escacs en què -poca broma- ens hi juguem la independència, els peons van tornar a fer de peons; sense bellugar cap de les figures (alfils, cavalls o torres), o bé perquè no hi són -és a dir, perquè no hi ha estadistes- o bé perquè encara és l'hora dels moviments tàctics. Sigui com sigui, el cas és que ni els presidents de les diputacions provincials van anunciar la supressió d'aquest organisme i la conversió de Catalunya en circumscripció única, ni els representants del Govern i dels partits no van fer cap passa significativa cap a la convocatòria de la consulta, per a riota del PP i C's. I així és molt difícil mantenir la confiança de la ciutadania en la viabilitat del procés, si bé és cert que només la perspectiva històrica -i sols han passat vuit mesos des de la demostració de força de l'Onze de Setembre- ens dirà si tanta escenificació i gesticulació hauran servit per a alguna cosa. 

Dèiem que la cimera havia estat l'olla de grills que sempre ha caracteritzat el catalanisme (n'aprendrem mai?). Però la fotografia d'ahir ens deixa una altra imatge: la del desori intern del PSC. 

En aquests moments, el PSC és un partit en descomposició i caiguda lliure. Les darreres enquestes li pronostiquen una pèrdua d'entre 4 i 5 escons, dels 20 que reté actualment. 

Enemiga de Catalunya

En aquest context, Carme[n] Chacón es despatxava a gust amb la direcció política de Pere Navarro a través d'una carta oberta -publicada, per cert, als diaris El Mundo i El Periódico- en què l'insta a situar-se "enfront d'Artur Mas", i no pas "al seu costat". Per a l'exministra de Defensa, el pacte nacional pel dret a decidir és "el més oposat als valors del socialisme" i "enfronta els aturats, els treballadors i les classes mitjanes catalanes amb els aturats, els treballadors i les classes mitjanes de la resta d'Espanya". 

L'ala catalanista del PSC -que aposta per un Estat català dins d'una Espanya federal- ja li ha respost que "les llibertats polítiques, socials i nacionals són una sola cosa" i el seu portaveu parlamentari, Maurici Lucena, ha qualificat l'escrit de Chacón de "molt inoportú". 

Amb aquesta maniobra mediàtica de pressió i d'insubordinació a la línia oficial del partit, Chacón posa la cirereta a una trajectòria d'accions i declaracions públiques que la descriuen com allò que en realitat és: una enemiga de Catalunya i dels seus sectors populars. 

Com a ministra d'Habitatge -que també ho va ser, entre 2007 i 2008- va impulsar la creació de "jutjats especialitzats" per agilitar els tràmits de desnonament, com a titular de Defensa va encobrir la despesa milionària amb finalitats armamentístiques de l'Estat espanyol, i com a cap de llista del PSC a les corts espanyoles s'ha ben lluït, la veritat: primer va afirmar que combatria "amb ungles i dents" el pacte fiscal per a Catalunya i recentment es va desmarcar dels seus companys de bancada en la votació al Congrés de diputats a favor de la celebració d'una consulta pactada amb el Govern de l'Estat. Pel camí va dir que no faria triar als seus fills entre ser espanyols o catalans, i va reprendre Oriol Junqueras que contraposés la permissivitat britànica amb el cas escocès a la política d'oïdes sordes del Govern espanyol respecte de les reivindicacions catalanes. 

L'hora d'Europa 

Amb aquests antecedents no és d'estranyar que avui mateix, al programa Hola, Europa! que emetrà TV3 aquest vespre, l'exconseller d'Economia i Finances Antoni Castells anunciarà que votarà sí a la independència, o que l'exconseller d'Educació Xavier Sabaté hagi recomanat Chacón que "s'afiliï a la federació madrilenya del PSOE". 

Davant d'aquest maremàgnum a les files socialistes, el magazín matinal de la televisió pública catalana preguntava aquest matí als teleespectadors si la participació del PSC és imprescindible per garantir l'èxit del procés d'alliberament. La meva opinió coincideix amb la de Maurici Lucena, per a qui simplement "és desitjable". Els socialistes reclamen al Govern de la Generalitat una cosa inaudita: que sigui "neutral i imparcial" a l'hora de planificar la consulta. "Si no hi ha garanties d'imparcialitat no estarem al pacte nacional pel dret a decidir", ha advertit el seu portaveu, ja que "la independència no és el nostre projecte polític". Caram! Tampoc no ho és la legalitat espanyola ni l'actual model econòmic per als qui volem una societat més justa i sostenible en el marc d'uns Països Catalans lliures. I no per això hem deixat mai d'actuar en política. 

Ja cal que els socialistes s'hi vagin amotllant. O s'esborraran amb una goma?