Fa fred a Lapaònia?

Recordo una sèrie de dibuixos animats de la meva infantesa anomenada Noeli. La cançó era molt cursi i encomanadissa, amb una veu aguda insofrible per als timpans, com la majoria d'arranjaments musicals fets per Emilio Aragón. Feia així: "en Lapònia hace frío, pero yo me río". La tornada resultava encara més ridícula: "mi abuelito Yulupuki es amigo mío". 

Lapònia, com Rutènia, Panònia o Moràvia, són regions europees més o menys històriques. N'hi ha d'altres, com Renània, Bohèmia, Caríntia, Silèsia o Pomerània. Estònia, Letònia o Moldàvia, en canvi, n'han esdevingut països. I malgrat l'elenc, el dibuixant belga Georges Remi va preferir recórrer a la paràbola per descriure la tensió política que es vivia a l'Europa de 1938, en ple auge dels totalitarismes. Aquell any, Hergé va publicar el vuitè àlbum de les aventures de Tintin, titulat El ceptre d'Ottokar. L'acció que s'hi desenvolupa té com a escenari un regne de gent de bé amb nom de bombeta, Sildàvia, que és ambicionat per la maligna república de Bordúria. 

Dissortadament, aquestes coses succeeixen. La història n'és plena d'exemples, per bé que no formen part només del passat. Ara mateix i davant les ingerències i les imposicions del seu veí de l'est, les autoritats d'Aragònia s'han vist obligades a reaccionar per posar fre a l'anchluss pancatalanista. 

Per protegir-se de l'agressió, el Govern del PP i el PAR ha fet com Hergé, però amb menys traça: ha rebatejat la llengua pròpia dels habitants d'una àrea geogràfica del domini lingüístic català, la Franja de Ponent, i l'ha permutada pel nom de lapao. Els lapaos franjolins comparteixen gentilici amb els pobladors d'una regió xinesa propera al Tibet, a l'altra punta del món. Uns i altres, però, no tenen res a veure amb els lapons, el poble nòmada al qual al·ludíem al començament de l'escrit; que viu al capdamunt de la península escandinava, ben a prop del cercle polar àrtic.  

Com en qualsevol guerra, la defensa davant l'enemic exterior s'ha cobrat algunes víctimes col·laterals per efecte del foc amic. Això li ha passat a la llengua pròpia del país, l'aragonès o fabla aragonesa. Els ideòlegs del Pignatelli -seu de l'estat major aragonià- li han transmutat el nom per un altre que sona a nació índia -lapapyp-; segurament perquè els seus 25.000 parlants també viuen en reserves, des del riu Éssera fins a la Selva d'Oza, passant pel congost d'Anyiscle i el Mont Perdut. 

Tot plegat resulta delirant i molt propi de la millor tradició de les dues regions hispàniques que més han contribuït a forjar l'espanyolisme uniformitzador: la Carpetània i la Vetònia.