29 de setembre 2012

Alella ja és 'territori català lliure'

Cada dia que passa, Catalunya guanya una mica més de sobirania en detriment d'Espanya. A nivell social, l'Assemblea Nacional Catalana i les organitzacions socials de base han articulat un ampli corrent d'opinió favorable a l'Estat propi. En l'àmbit institucional tenim dos fronts: la trinxera municipal, que manté oberta des de fa alguns anys la seva pròpia guerra de guerrilles contra l'ocupant -retirant la bandera espanyola, hissant-ne l'estelada, declarant-se "moralment exclosos de la Constitució"...-, i l'artilleria pesant, encarnada pel Parlament i el Govern del país, que tot just acaba d'entrar en combat. 

Dijous 27 de setembre va ser una data per emmarcar. Al migdia, el Parlament va aprovar una declaració a favor de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació "prioritàriament dins la propera legislatura" que va comptar amb l'adhesió del 62% de la cambra. La resolució va rebre el suport de 84 diputats de CiU, ICV, ERC i SI, a més de Joan Laporta i Ernest Maragall. 

Unes hores més tard, el ple de l'Ajuntament d'Alella declarava "territori català lliure" el municipi i acordava d'hissar la senyera estelada a Can Lleonart; porta d'entrada a la població i casa pairal de tres destacats austriacistes durant la Guerra de Successió: els germans Francesc, Salvador i Jaume Lleonart. L'acte públic de col·locació de la bandera comptarà amb tots els honors i tindrà lloc demà diumenge, 30 de setembre, a les 11 del matí.

La descolonització, poble a poble 

Des que el municipi osonenc de Sant Pere de Torelló en va obrir la veda el passat 3 de setembre ja són prop de 80 els ajuntaments que s'han declarat en rebel·lia. Al principi, a molts catalans parlar de "descolonització" els semblava ridícul. No sabien que no era a través de la ridiculesa, sinó per la via subversivo-barrilaire del ridiculisme (teoritzada en tres llibres: Cataconya, Descolonitza't i Esgarrapant a tort i a dret) que ens emanciparíem del jou espanyol. 

Va ser gràcies al guiatge espiritual del Dr. Cat que el Moviment Ridiculista d'Alliberament Nacional va replicar la presa de l'illot de Perejil per un escamot de legionaris espanyols i, el 27 de juliol de 2002, va enviar una columna de 200 efectius armats amb pistoles d'aigua d'última generació que van salpar del port de l'Estartit a bord de llanxes neumàtiques i barques de patins fins a les Illes Medes i en va proclamar la independència. L'acció va ser dirigida pels comandants Pere Gil i Juli Vert i va servir per donar el tret de sortida a la campanya Alliberem el país metre a metre dels imperiets de Ponent i del Nord. Impulsada per la Lliga Anticolonial, la iniciativa va permetre declarar "territoris catalans alliberats" l'illot des Fonoll Marí (Balears), els castells de Burriac (Maresme) i Bairén (La Safor) i el cim de la Mola (Vallès), entre d'altres indrets dels Països Catalans. La campanya es va cloure amb diversos processos de descolonització particulars: es tractava de declarar territori lliure casa vostra, la vostra habitació, i anar arrabassant metres quadrats de territori a l'ocupant. 

Ara, Alella

Ara, el procés d'alliberament ha estat entomat pels ajuntaments, a través d'acords plenaris. Com dèiem, dijous va ser el torn d'Alella. Se sotmetia a votació una moció conjunta d'ERC i CiU inspirada en una proposta de resolució redactada per quatre entitats de la població: La Garnatxa, Cerquem les Arrels, l'Ateneu Alellenc i el nucli local de la CAL. El resultat va ser abassegador, en una proporció del 70%: 9 vots favorables de 13 possibles. ERC-Sumem per Alella, al capdavant del govern, i CiU, a l'oposició, hi van votar a favor. 

Bo i reconèixer els atacs a la llengua, el dèficit en infraestructures, el "cabreig" dels catalans i el "ninguneig" de l'Estat envers Catalunya, Gent d'Alella s'hi va abstenir adduint que la moció no era d'àmbit local, i davant els interrogants que planteja el nou escenari: "no sabem on ens estem ficant". 

El paperot de Gd'A era cosa sabuda. Els ulls i les oïdes del públic -que omplia de gom a gom la sala- estaven fixats en els representants del PSC i el PP. Sabedor que es trobava en franca inferioritat, el regidor popular va entomar el repte amb esportivitat i bon humor. En primer lloc, Javier Berzosa va felicitar l'alcalde, Andreu Francisco: "per a vostè [la moció] és una aspiració personal que avui ha aconseguit institucionalitzar. Ho entenc i em congratulo". En segona instància, Berzosa va cercar la indulgència del públic, i se'n va sortir: "segurament vostès esperen que verbalitzi el posicionament extrem del meu partit. No ho faré". En la seva condició d'advocat, el portaveu del PP es va limitar a explicar que l'aprovació de la moció era un "brindis al sol nul de ple dret", segons l'article 62 de la llei de procediment administratiu, perquè contravé l'article segon de la Constitució, quan estableix la "indissoluble unitat de la nació espanyola". Tanmateix, Berzosa va assegurar que "la situació actual hauria d'obligar al meu partit i a l'altre majoritari a fer un replantejament d'Espanya", ja que Carta Magna "segurament requereix un lífting o un peeling perquè li penja alguna cosa". Al final i després de fer una dissertació sobre els orígens catalans dels colors de la bandera d'Espanya que el va dur a concloure que "Espanya sense Catalunya és difícil d'entendre i viceversa", Berzosa va anunciar que hauria de votar "una mica en contra" de la moció. 

Per bé o per mal, a Alella el discurs més tronat no va ser doncs el del portaveu popular, sinó el de la regidora socialista. Glòria Mans, que deu estar molt ben considerada pel nou aparell del partit -tot i que no crec que Pere Navarro arribi a menjar-se els torrons després del 25N-, va parlar com ho faria una senyoreta llepafils quan renya els alumnes esgarriats que estan a punt de fer una malifeta. Mans va parlar de "decisions equivocades" i de "cruïlla sense sortida". "Calen ruptures o cal diàleg?", va inquirir. A banda d'acusar el Govern de la Generalitat d'intentar "ocultar" la política de retallades amb el debat sobre l'autodeterminació, Mans va proferir un al·legat a favor del federalisme, "inherent -segons ella- al sistema autonòmic". "A Catalunya li convé una Espanya federal"; "Catalunya ha de ser capaç de conviure amb Espanya per un bé que és comú a tots"; "hem de fer-nos càrrec de la nostra hisenda sense trencar amb la hisenda estatal". "En aquest país afloren barreres cada dia", quan "la senyera ens representa a tots", va sentenciar. 

Immediatament després d'aquesta intervenció, que va suscitar alguns xiulets entre la concurrència, la portaveu de CiU va prendre la paraula per oferir a l'alcalde un pacte de govern fins a final de mandat que enviï el PSC a l'oposició. Xatart va signar un xec en blanc en viu i en directe -"els partits que defensen la plena sobirania han de governar plegats"-, però Francisco no va recollir el guant. 

Al final, el resultat de la votació va ser celebrat entre el públic amb aplaudiments i crits a favor de la independència. La sessió es va cloure amb el cant d'Els Segadors, a suggeriment, precisament, del regidor del PP. 

El Maresme, lliure i tropikal

Corria l'any 1996 quan vam recórrer el Maresme a cop de pedal en l'anomenada Volta ciclista per la insubmissió. Qualsevol insubmís del món mundial hauria cridat allò de cap servei a l'Estat, ni civil, ni militar; en canvi, el nostre càntic predilecte era un altre: el Maresme, lliure i tropikal

Avui dia, el Maresme és menys tropikal -gairebé s'ha quedat sense palmeres per culpa de l'escarabat morrut-, però és més lliure. En aquests moments ja hi ha set municipis que s'han declarat "territoris catalans lliures": Premià de Dalt, Arenys de Munt, Argentona, Llavaneres, Arenys de Mar, Canet de Mar i Alella. I aviat s'hi sumarà la resta.

26 de setembre 2012

Espanya, presó de pobles


“En democràcia es poden defensar totes les idees, inclosa la independència de Catalunya o del País Basc”. Què se n'ha fet d'aquesta frase? Durant força anys -de fet, mentre l'activitat armada d'ETA va ser una amenaça per a ells- el PP i el PSOE la repetien indistintament per vantar-se de les seves presumptes integritat i valentia democràtiques.

Ara ja no la diuen. I per què?

Doncs perquè la situació ha fet un tomb -inesperat, per a ells-, i ara la majoria sociològica s'ha tornat independentista. A Catalunya, això, que ja intuíem, ho vam veure el 10 de juliol de 2010, ho vam certificar el passat Onze de Setembre i ho refrendarem de ben segur el proper 25 de novembre en unes eleccions al Parlament que tindran un marcat accent plebiscitari. I al País Basc, tres quarts del mateix: el 21 d'octubre, EH Bildu i PNB passaran la mà per la cara als unionistes espanyols. Aquesta vegada no els salvarà el coll ni la sobrerepresentació que obtenen a la circumscripció d'Àlaba.

Davant d'aquest panorama, tot és escagarrinar-se vius. La reacció del Govern espanyol i de l'aparell de l'Estat denota tres coses: estupefacció, impotència i confusió.  Ho demostren amb la seva actitud, que va des del cop de porta hieràtic de Mariano Rajoy al pacte fiscal fins a les amenaces de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría -"el Estado tendrá una respuestafirme"-, i dels ministres de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón -"Mas cumplirà la legalidad, como máxima autoridad del Estado en Cataluña"- i d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo -"la secesión sería ilegal y dejaría a Cataluña fuera de la UE de forma indefinida". 

El Rei també hi ha dit la seva. Seguint el dictat del Govern, el cap de les Forces Armades va advertir els qui persegueixen "quimeres" i "aprofundeixen ferides" que no és el moment "d'encoratjar dissensions", sinó de "remar tots junts".

Molt menys críptics s'han mostrat alguns dels seus subalterns, que han amenaçat d'ofegar les aspiracions catalanes amb un bany de sang, i la portaveu d'UPyD, Rosa Díez, que ha comminat el Govern central a suspendre l'autonomia en compliment de l'article 155 de la Constitució. 

A aquestes opinions tan poc democràtiques s'afegeix l'advertiment de tots aquells polítics i mitjans de comunicació que defensen que, en cas d'un eventual referèndum d'autodeterminació, seria el conjunt d'Espanya qui s'hauria de pronunciar al respecte, amb l'argument que la sobirania recau en el poble espanyol. La Carta Magna ja pot dir missa, perquè aquest raonament no s'aguanta per enlloc. Què hi tenen a dir els anglesos sobre Escòcia; els serbis sobre Kosovo; els canadencs sobre el Quebec, o els russos sobre Lituània? Res.

La legalitat topa, en aquest punt, amb la legitimitat democràtica. Aquest article de Xavier Arbós a El Periódico és prou eloqüent, i el president de la Generalitat ho ha deixat ben clar avui mateix: "la consulta s'ha de fer encara que sigui fora de la legalitat". Peti qui peti.

Espanya i la seva legalitat constitucional és una presó de pobles. Amb el pacte de la transició, els hereus del franquisme ho van deixar tot "lligat i ben lligat". Els catalans estem sotmesos a la dictadura de la majoria demogràfica; un artifici jurídic que ens nega el pa i la sal: som una nació i, com a tal, som també subjecte de dret. 

El federalisme com a excusa

A l'Estat espanyol, declarar-se públicament centralista equival a ser identificat com a franquista. Per això el PP diu que és autonomista, tot i que va descobrir les autonomies tard i malament. I per això, i no per res més, al PSOE diuen que ells són federalistes.

Federalistes de saló, perquè ni Espanya és un Estat federal, ni encara menys una federació d'estats. Com deixa meridianament clar l'article 145 de la Constitució, "en ningún caso se admite la federación de comunidades autónomas".

Després de 35 anys de veure desfilar socialistes il·lustres amunt i avall (Felipe González, Alfonso Guerra, José Bono, Rodríguez Ibarra, Joaquín Almunia o José Luis Rodríguez Zapatero), Espanya ha patit una regressió evident en termes d'acceptació i promoció de la pluralitat cultural i lingüística. Qui es pot creure, doncs, a aquestes alçades les paraules de bona voluntat d'Alfredo Pérez Rubalcaba?   

N'hi ha prou de sentir les darreres declaracions de Josep Borrell des del seu exili daurat a Itàlia -sobre l'exclusió de Catalunya de la Unió Europea- o de Guillermo Fernández Vara -sobre la repatriació a Extremadura de 150.000 catalans amb orígens en aquella regió- per adonar-se que l'única quimera és l'entesa amb Espanya.

Fa sis anys, quan el catalanisme pactista els necessitava per ratificar la reforma estatutària aprovada pel Parlament, a Espanya no hi havia cap federalista, tret de José María Labordeta. Ara, de cop i volta, surten de sota les pedres. Però fan salat. Pasqual Maragall s'hi va deixar la pell; els catalans es van emprenyar i ara és Catalunya qui s'hi torna.

De aquellos polvos, estos lodos.

24 de setembre 2012

El Partit del Sentit Comú (PSC)

Hi va haver un temps en què l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco, era poc més que un "niñato funambulista" cridat a passar ràpidament al cantó amb el malnom d'Andreu el Breu, fruit del seu tiquet electoral amb una colla de "motxillers dogmàtics". Fet i fet, el seu mandat havia de ser "una anècdota de 4 anys" i aviat en seran 12.

Qui feia aquells vaticinis, en públic i amb gran aplom, era l'aleshores portaveu municipal del PSC; unes sigles que, segons ell ens va revelar, tenien un significat ocult: "Partit del Sentit Comú". Oooh!

Eren temps en què els independentistes érem eixelebrats, robàvem pernils al Corte Inglés i no ens volien rebre enlloc perquè vestíem descuidats, sempre amb pantalons curts. 

Gràcies al pacte municipal amb el PSC i al seu mestratge vam redimir els nostres pecats de joventut, La Garnatxa no va arruïnar l'Ajuntament i avui en Francisco és el polític més keynesià del món, una mena d'Obama avant la lettre. 

Doncs bé, ara aquell egregi representant del PSC s'ha donat de baixa del partit i milita en les files de l'independentisme. No és el primer, ni serà l'últim. Companys seus, amb arrels murcianes i andaluses, em diuen sense embuts que, arribat el moment, votaran el que sigui millor per a Catalunya i els seus néts.

Capisci, Navarro?

21 de setembre 2012

Ja tenim 'casus belli'


Estava cantat. La cimera d'ahir al Palau de la Moncloa entre els presidents de la Generalitat, Artur Mas, i del Govern de l'Estat, Mariano Rajoy, s'ha tancat amb un cop de porta del cap de l'executiu espanyol a la proposta d'un pacte fiscal per a Catalunya.

En una nova mostra del menyspreu i la ceguesa amb què l'Estat espanyol tracta des de fa 300 anys el cas dels catalans, el govern del Partit Popular (PP) no ha volgut fer cap valoració pública de la trobada, i ha deixat la resposta en mans d'Alícia Sánchez-Camacho.

Mas, en canvi, sí ha comparegut davant els mitjans. Ho ha fet a l'embrió de la futura ambaixada de Catalunya a la capital del Regne d'Espanya: el Centre Cultural Blanquerna que la Generalitat té al carrer d'Alcalá. I ho ha fet durant molta estona; gairebé tanta com ha durat l'entrevista amb Rajoy.

Però més que l'indret o la durada de la roda de premsa interessen la forma i el fons.

Mas s'ha mostrat a l'alçada de les circumstàncies: íntegre, sobri i solemne, perfectament conscient del punt d'inflexió que viurà a partir d'ara la política catalana. Després del no de Rajoy, tot es precipita i tot és possible.

Fidel a la marca de la casa, Mas no ha parlat clar, però ho ha fet amb convicció. "Catalunya farà el seu camí"; "Catalunya no es pot quedar sense projecte. Catalunya ha de formular un projecte propi". Nosaltres l'hem entès: "si Catalunya de manera pacífica o majoritària vol emprendre un camí de futur no es pot simplement posar la Constitució com una paret insalvable", "que la gent se senti nació no ho canviaran les amenaces, ni les lleis, ni la Constitució". Són frases carregades de raons que esdevenen memorables en boca d'un president de la Generalitat; tot i que el missatge no era només per a consum intern dels catalans, sinó que tenia com a destinatari altres receptors: els espanyols que vulguin escoltar -que són presumiblement pocs- i el conjunt de la premsa internacional.

Qui avisa no és traïdor

Per a mi, les reflexions en veu alta que va fer ahir Mas als periodistes són un avís per a navegants. Ras i curt es podria dir que ha estat l'escenificació de l'enèsim desencontre entre Catalunya i Madrid; entre l'Espanya plural i l'Espanya centrípeta. Després de dos anys d'haver-ho anunciat i d'haver-ne fet cartell electoral, Mas ha trucat a la porta de la Moncloa per oferir un acord d'encaix fiscal a Espanya, i ho ha fet amb la mà estesa: "si m'hagués trobat un escenari de porta oberta en el futur, jo m'hi hauria posat. Venia aquí amb un marge i actitud suficientment constructiva, sabent que en la situació actual no hi podia haver resultats avui mateix", però l'altra part ha fet oïdes sordes. I és clar, dos no pacten si un no vol.

A partir d'ara i a ulls del món, el president Mas està legitimat per explorar altres vies per garantir la supervivència econòmica de Catalunya i donar sortida als "anhels i les il·lusions d'una gran part del poble català", i això passa -segons Mas- per "tenir la clau de la caixa", per avançar cap a la "hisenda pròpia" i per "crear estructures d'Estat". Eufemismes per a no parlar obertament d'independència, però suficients -i més que de sobres- per anar fent bullir l'olla.

Per al Govern de CiU és massa d'hora per pronunciar la paraula prohibida, ja que encara ha d'acabar de prendre el pols a l'empresariat, però el viratge sobiranista és un fet i obeeix, probablement, a un full de ruta pactat amb ERC, del qual en parlarem un altre dia.

Quedem-nos, per ara, amb les paraules i els gestos d'ahir a Madrid. El memorial de greuges que acumula Catalunya és inacabable (la retallada estatutària de 2006, l'aposta pel corredor central ferroviari, la desarticulació del sistema de caixes català, les sentències contra la política d'immersió lingüística...), però l'episodi d'ahir pot ser la gota que faci vessar el got.  

Per això discrepo de la valoració negativa que ahir en feia el Molt Honorable. No és veritat que "això no ha anat bé". Això ha anat perfectament, senyor president.

17 de setembre 2012

La meva bandera: l'estelada negra

Sóc independentista i la meva bandera és l'estelada, l'ensenya ideada el 1908 pel masnoví d'adopció Vicens A. Ballester. La seva tomba -oblidada i descuidada al final d'un rengle de nínxols, sense cap honor ni recordatori- contrasta amb l'èxit esclatant de la seva creació. 

Probablement, l'estelada és una excepció en el món de la vexil·lologia: una bandera de combat que ha fet fortuna i que avui dia és tan o més popular que la mateixa senyera que va inspirar-la. Només cal veure com s'ha invertit la proporció d'una i altra en qualsevol manifestació política, festiva o esportiva en el decurs dels darrers anys per capir fins a quin punt la bandera separatista s'ha guanyat el cor de la gent i fins ha desplaçat la tradicional en l'ideari i l'imaginari de molts compatriotes. És el meu cas. 

La popularització de l'estelada constitueix un fet inèdit molt meritori si tenim en compte que es tracta d'un estendard al servei d'una causa -l'alliberament nacional- i que el seu caràcter és deliberadament provisional: un cop acomplert l'objectiu, la bandera de la casa comtal de Barcelona retornarà "ben alta, ben dreta i ben sola". Tot plegat és molt simptomàtic; vol dir que 300 anys d'ocupació i sotmetiment no han pogut amb la voluntat d'un poble i fa bona la consigna per excel·lència del nostre esperit de lluita i resistència: 'ocupats, però no vençuts'. 

Les banderes estelades hegemòniques són dues: la del triangle blau amb l'estel blanc, i la del triangle groc amb l'estel vermell. Avui, i gràcies a l'extensió social del sentiment independentista, les friccions ideològiques entre elles s'han diluït força. Personalment, m'estimo més l'estel roig perquè incorpora el vector social a l'eix nacional. És el símbol del canvi social, de la voluntat de capgirar l'status quo i de construir una Catalunya nacionalment plena i socialment justa. Amb tot, sento un respecte profund pel simbolisme i la trajectòria de la primera estelada. No només perquè encarna l'aspiració de llibertat nacional del poble català, sinó perquè fou la bandera de la República proclamada el 1931 per Francesc Macià des del balcó del Palau de la Generalitat; la mateixa que lluïren els voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial, els insurgents d'Estat Català traïts en el complot de Prats de Molló, els combatents separatistes que lluitaren a la Guerra Civil enquadrats en la columna Macià-Companys i el Regiment Pirinenc Núm.1, així com els militants del Front Nacional de Catalunya en la clandestinitat. 

Entre l'anarquisme i la guerra a ultrança 

Tot i amb això, la meva estelada particular és una altra. Vaig adoptar-la ara fa mitja vida, després de saber per Internet, a la facultat de Ciències de la Informació de la UAB, de l'existència d'una bandera d'inspiració anarco-indenpendentista amb el triangle negre i un estel vermell de vuit puntes al mig. 

Aleshores, jo m'havia declarat insubmís al servei militar i desbordava simpatia pel moviment llibertari: m'agradava pensar que els catalans érem gent indòmita i que l'anarquisme s'esqueia com anell al dit al nostre caràcter, i que per això havia estat el primer corrent ideològic netament revolucionari que hi va arrelar i el més preponderant entre les classes populars. Admirava la vida -i les morts, perquè ja se sap que una bella morte tutta la vita onora- de Ferrer i Guàrdia, alellenc com jo, Francesc Layret i el Noi del Sucre, i sublimava les gestes de la CNT durant la Guerra Civil. El coratge i la perícia dels seus homes i dones -amb Durruti, Ascaso i García Oliver al capdavant- va sufocar, fusell en mà, el cop militar a Catalunya. L'estiu de 1936, la CNT-FAI era plenipotenciària i, malgrat tot, va ser condescendent amb el poder legalment instituït i el seu màxim representant: el president Lluís Companys. Podem jutjar si enviar a cop calent els seus milicians al front d'Aragó va ser més o menys efectiu, però, en fer-ho, els anarquistes no sols van frenar l'avanç dels sollevats i van estabilitzar la primera línia de combat, sinó que van donar tres anys de coll al Govern de la Generalitat per gestionar el país i organitzar la indústria de guerra, sovint al marge de Madrid. Malgrat els clarobscurs, amb la seva actitud la CNT va donar una oportunitat a la causa catalana, que era la causa de la llibertat. 

Només això, al meu entendre, ja justificava amb escreix l'elecció de l'estelada negra; i quan un xic més endavant vaig conèixer el significat militar de la bandera negra i l'ús que se'n féu a Catalunya el 1640 i el 1705-14, llavors ja no en vaig tenir cap dubte. 

Si la bandera blanca indica rendició o parlament, la bandera negra simbolitza tot el contrari: guerra a mort. El nostre himne nacional, en la seva versió antiga (Catalunya, comtat gran), descriu com els segadors revoltats contra Felip IV duien com a capità i com a ensenya "el bon Jesús tot cobert amb un vel negre" (en una imatge que fou recreada el 1907 pel pintor Miquel Estruch, a Corpus de Sang).

En esclatar la Guerra de Successió, a la muntanya de Montjuïc fou hissat un estendard negre amb la inscripció Mort o els nostres privilegis conservats, i a Cardona, els regiments reclutats duien banderes negres amb la llegenda Viurem lliures o morirem. Amb la signatura del Tractat d'Utrech per part dels contendents es posà fi a la Guerra de Successió i es deixà amb el cul enlaire els territoris de la Corona d'Aragó. Quan, a la vista de la traïció, l'estiu de 1713 els representants de la Junta de Braços decidiren declarar la guerra a ultrança a Felip V, els consellers canviaren les gramalles porpres que duien com a símbol de la seva autoritat per túniques fosques, i feren onejar, al costat de la Bandera Gran de Santa Eulàlia, la bandera negra per assabentar l'enemic de la seva determinació. Són diversos els gravats historicistes del segle XIX que recullen aquest fet. 

Per a mi, l'estelada negra és una bandera d'esperança. Cada cop és més clar que anem a (re)construir un estat. Fem, doncs, que aquest no sigui un estat a l'ús, com n'hi ha a cabassos. Si hem hagut d'esperar tant, almenys fem-ho millor que els altres: sense exèrcit, sense comissionistes ni especuladors, amb democràcia directa, amb justícia social, amb uns serveis públics universals i de qualitat, i amb respecte pel medi i pel territori; com correspon a un poble format per homes i dones lliures que anomenen terra a la nació que estimen ('Visca la terra, mori el mal govern').

Una bandera per somiar

Després d'alguns anys desada al bagul, aquest Onze de Setembre l'he tornada a enarborar. No és una bandera "de dol", com molta gent m'havia preguntat sempre; ni és una bandera netament "anarco", com d'altres es pensen. És una ensenya que recull el millor de les dues tradicions de lluita per antonomàsia a casa nostra: la lluita per l'alliberament nacional i la lluita per la laïcitat, l'emancipació social i l'internacionalisme. En el meu ideari, l'estel roig de cinc puntes substitueix les vuit teòriques que correspondrien als territoris de parla catalana (Catalunya, Catalunya Nord, País Valencià, Balears i Pitiüses, Andorra, Franja de Ponent, El Carxe i L'Alguer), i representa l'ideal de llibertat i l'anhel d'equitat. Per tant, és una ensenya volgudament eclèctica que adopta l'aparença de la bandera de combat que va concebre Vicens A. Ballester i l'hi afegeix el color negre dels irreductibles; d'aquells qui mai no es rendeixen. Com nosaltres, 300 anys després.

04 de setembre 2012

Metàfora d'Espanya

No sé si l'opinió a favor de l'Estat propi és majoritària o no en termes absoluts a Catalunya -les enquestes diuen que sí, i jo me n'alegro-, però cada dia que passa els parers individuals que hi combreguen són més nombrosos i més desinhibits. El país fa figa, empès per la crisi i per la fallida econòmica de l'Estat espanyol, i cada cop més gent veu en la independència una taula de salvació. No és fe cega ni cap salt al buit. Ans al contrari, és una realitat comptable. 

Des del punt de vista econòmic, la secessió del Regne d'Espanya és una necessitat col·lectiva raonada i raonable si volem garantir el progrés, el benestar i la cohesió social del país, i la promoció i defensa dels seus interessos. Segons diverses fonts i mètodes de càlcul, l'espoli fiscal que pateix Catalunya a mans de l'Estat espanyol ascendeix a una xifra que oscil·laria entre els 21.000 i els 16.000 milions d'euros cada any. Lluny d'arrossegar un deute acumulat de 45.000 milions d'euros, el Cercle Català de Negocis estima que una Catalunya independent generaria un superàvit de 6.000 milions anuals. 

Aquesta és la realitat objectiva, euro amunt, euro avall. Enfront d'això, l'Estat calla -i atorga: negant-se a publicar les balances fiscals, per exemple- i, al seu redós, el nacionalisme espanyol branda el discurs centralitzador, uniformista i uniformitzador més furibund dels darrers anys. A la premsa i els quarters militars hi ha qui fins i tot amenaça d'engarjolar independentistes i de treure els tancs al carrer. Denuncien l'existència d'una presumpta "dictadura nacionalista" a Catalunya i no s'adonen que els identitaris són ells. 

Aquesta actitud essencialista i hostil també es veu al carrer. 

Fa poc he tornat del Pallars, on una antiga tanca publicitària de la Caixa de Barcelona -en desús des que l'entitat fou absorbida per la totpoderosa Caixa de Pensions- ha servit de llenç per pintar una estelada descomunal que dóna la benvinguda als conductors que arriben a la Pobla de Segur procedents de Tremp. És obvi que es tracta d'una empresa col·lectiva, d'una feina d'equip impossible d'atènyer per una sola persona. Cal un esbós previ per guardar les proporcions, pots de pintura i una bona escala. El resultat denota hores de preparació i elaboració i el colorit del mural encomana trempera; encara que pocs dies més tard algun brètol l'hagi pretès malmetre amb un esprai. 

Per a mi, això és una metàfora perfecta del que és Espanya. Fixeu-vos-hi bé: n'hi ha prou amb la intransigència i l'acció furtiva d'un sol individu per tirar a mar la feina meticulosa de tot un col·lectiu humà. En política passa el mateix. Al llarg de 300 anys d'ocupació, la societat civil catalana ha cercat -amb alts i baixos- la cohabitació a Espanya, fins a capir la magnitud del desastre i convèncer-se que hi ha un grapat de raons per les quals no sols és preferible campar sola, sinó que, a més, és urgent. 

En canvi, els espanyolistes -des dels federalistes del PSC als unionistes del PP i C's- ni tan sols no es molesten a intentar seduir-nos dels avantatges d'una futura Catalunya espanyola. I no ho fan -igual com es fa des de l'altra banda- perquè no n'hi ha cap.