Alella ja és 'territori català lliure'

Cada dia que passa, Catalunya guanya una mica més de sobirania en detriment d'Espanya. A nivell social, l'Assemblea Nacional Catalana i les organitzacions socials de base han articulat un ampli corrent d'opinió favorable a l'Estat propi. En l'àmbit institucional tenim dos fronts: la trinxera municipal, que manté oberta des de fa alguns anys la seva pròpia guerra de guerrilles contra l'ocupant -retirant la bandera espanyola, hissant-ne l'estelada, declarant-se "moralment exclosos de la Constitució"...-, i l'artilleria pesant, encarnada pel Parlament i el Govern del país, que tot just acaba d'entrar en combat. 

Dijous 27 de setembre va ser una data per emmarcar. Al migdia, el Parlament va aprovar una declaració a favor de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació "prioritàriament dins la propera legislatura" que va comptar amb l'adhesió del 62% de la cambra. La resolució va rebre el suport de 84 diputats de CiU, ICV, ERC i SI, a més de Joan Laporta i Ernest Maragall. 

Unes hores més tard, el ple de l'Ajuntament d'Alella declarava "territori català lliure" el municipi i acordava d'hissar la senyera estelada a Can Lleonart; porta d'entrada a la població i casa pairal de tres destacats austriacistes durant la Guerra de Successió: els germans Francesc, Salvador i Jaume Lleonart. L'acte públic de col·locació de la bandera comptarà amb tots els honors i tindrà lloc demà diumenge, 30 de setembre, a les 11 del matí.

La descolonització, poble a poble 

Des que el municipi osonenc de Sant Pere de Torelló en va obrir la veda el passat 3 de setembre ja són prop de 80 els ajuntaments que s'han declarat en rebel·lia. Al principi, a molts catalans parlar de "descolonització" els semblava ridícul. No sabien que no era a través de la ridiculesa, sinó per la via subversivo-barrilaire del ridiculisme (teoritzada en tres llibres: Cataconya, Descolonitza't i Esgarrapant a tort i a dret) que ens emanciparíem del jou espanyol. 

Va ser gràcies al guiatge espiritual del Dr. Cat que el Moviment Ridiculista d'Alliberament Nacional va replicar la presa de l'illot de Perejil per un escamot de legionaris espanyols i, el 27 de juliol de 2002, va enviar una columna de 200 efectius armats amb pistoles d'aigua d'última generació que van salpar del port de l'Estartit a bord de llanxes neumàtiques i barques de patins fins a les Illes Medes i en va proclamar la independència. L'acció va ser dirigida pels comandants Pere Gil i Juli Vert i va servir per donar el tret de sortida a la campanya Alliberem el país metre a metre dels imperiets de Ponent i del Nord. Impulsada per la Lliga Anticolonial, la iniciativa va permetre declarar "territoris catalans alliberats" l'illot des Fonoll Marí (Balears), els castells de Burriac (Maresme) i Bairén (La Safor) i el cim de la Mola (Vallès), entre d'altres indrets dels Països Catalans. La campanya es va cloure amb diversos processos de descolonització particulars: es tractava de declarar territori lliure casa vostra, la vostra habitació, i anar arrabassant metres quadrats de territori a l'ocupant. 

Ara, Alella

Ara, el procés d'alliberament ha estat entomat pels ajuntaments, a través d'acords plenaris. Com dèiem, dijous va ser el torn d'Alella. Se sotmetia a votació una moció conjunta d'ERC i CiU inspirada en una proposta de resolució redactada per quatre entitats de la població: La Garnatxa, Cerquem les Arrels, l'Ateneu Alellenc i el nucli local de la CAL. El resultat va ser abassegador, en una proporció del 70%: 9 vots favorables de 13 possibles. ERC-Sumem per Alella, al capdavant del govern, i CiU, a l'oposició, hi van votar a favor. 

Bo i reconèixer els atacs a la llengua, el dèficit en infraestructures, el "cabreig" dels catalans i el "ninguneig" de l'Estat envers Catalunya, Gent d'Alella s'hi va abstenir adduint que la moció no era d'àmbit local, i davant els interrogants que planteja el nou escenari: "no sabem on ens estem ficant". 

El paperot de Gd'A era cosa sabuda. Els ulls i les oïdes del públic -que omplia de gom a gom la sala- estaven fixats en els representants del PSC i el PP. Sabedor que es trobava en franca inferioritat, el regidor popular va entomar el repte amb esportivitat i bon humor. En primer lloc, Javier Berzosa va felicitar l'alcalde, Andreu Francisco: "per a vostè [la moció] és una aspiració personal que avui ha aconseguit institucionalitzar. Ho entenc i em congratulo". En segona instància, Berzosa va cercar la indulgència del públic, i se'n va sortir: "segurament vostès esperen que verbalitzi el posicionament extrem del meu partit. No ho faré". En la seva condició d'advocat, el portaveu del PP es va limitar a explicar que l'aprovació de la moció era un "brindis al sol nul de ple dret", segons l'article 62 de la llei de procediment administratiu, perquè contravé l'article segon de la Constitució, quan estableix la "indissoluble unitat de la nació espanyola". Tanmateix, Berzosa va assegurar que "la situació actual hauria d'obligar al meu partit i a l'altre majoritari a fer un replantejament d'Espanya", ja que Carta Magna "segurament requereix un lífting o un peeling perquè li penja alguna cosa". Al final i després de fer una dissertació sobre els orígens catalans dels colors de la bandera d'Espanya que el va dur a concloure que "Espanya sense Catalunya és difícil d'entendre i viceversa", Berzosa va anunciar que hauria de votar "una mica en contra" de la moció. 

Per bé o per mal, a Alella el discurs més tronat no va ser doncs el del portaveu popular, sinó el de la regidora socialista. Glòria Mans, que deu estar molt ben considerada pel nou aparell del partit -tot i que no crec que Pere Navarro arribi a menjar-se els torrons després del 25N-, va parlar com ho faria una senyoreta llepafils quan renya els alumnes esgarriats que estan a punt de fer una malifeta. Mans va parlar de "decisions equivocades" i de "cruïlla sense sortida". "Calen ruptures o cal diàleg?", va inquirir. A banda d'acusar el Govern de la Generalitat d'intentar "ocultar" la política de retallades amb el debat sobre l'autodeterminació, Mans va proferir un al·legat a favor del federalisme, "inherent -segons ella- al sistema autonòmic". "A Catalunya li convé una Espanya federal"; "Catalunya ha de ser capaç de conviure amb Espanya per un bé que és comú a tots"; "hem de fer-nos càrrec de la nostra hisenda sense trencar amb la hisenda estatal". "En aquest país afloren barreres cada dia", quan "la senyera ens representa a tots", va sentenciar. 

Immediatament després d'aquesta intervenció, que va suscitar alguns xiulets entre la concurrència, la portaveu de CiU va prendre la paraula per oferir a l'alcalde un pacte de govern fins a final de mandat que enviï el PSC a l'oposició. Xatart va signar un xec en blanc en viu i en directe -"els partits que defensen la plena sobirania han de governar plegats"-, però Francisco no va recollir el guant. 

Al final, el resultat de la votació va ser celebrat entre el públic amb aplaudiments i crits a favor de la independència. La sessió es va cloure amb el cant d'Els Segadors, a suggeriment, precisament, del regidor del PP. 

El Maresme, lliure i tropikal

Corria l'any 1996 quan vam recórrer el Maresme a cop de pedal en l'anomenada Volta ciclista per la insubmissió. Qualsevol insubmís del món mundial hauria cridat allò de cap servei a l'Estat, ni civil, ni militar; en canvi, el nostre càntic predilecte era un altre: el Maresme, lliure i tropikal. 

Avui dia, el Maresme és menys tropikal -gairebé s'ha quedat sense palmeres per culpa de l'escarabat morrut-, però és més lliure. En aquests moments ja hi ha set municipis que s'han declarat "territoris catalans lliures": Premià de Dalt, Arenys de Munt, Argentona, Llavaneres, Arenys de Mar, Canet de Mar i Alella. I aviat s'hi sumarà la resta.