Ja tenim 'casus belli'

Estava cantat. La cimera d'ahir al Palau de la Moncloa entre els presidents de la Generalitat, Artur Mas, i del Govern de l'Estat, Mariano Rajoy, s'ha tancat amb un cop de porta del cap de l'executiu espanyol a la proposta d'un pacte fiscal per a Catalunya.

En una nova mostra del menyspreu i la ceguesa amb què l'Estat espanyol tracta des de fa 300 anys el cas dels catalans, el govern del Partit Popular (PP) no ha volgut fer cap valoració pública de la trobada, i ha deixat la resposta en mans d'Alícia Sánchez-Camacho.

Mas, en canvi, sí ha comparegut davant els mitjans. Ho ha fet a l'embrió de la futura ambaixada de Catalunya a la capital del Regne d'Espanya: el Centre Cultural Blanquerna que la Generalitat té al carrer d'Alcalá. I ho ha fet durant molta estona; gairebé tanta com ha durat l'entrevista amb Rajoy.

Però més que l'indret o la durada de la roda de premsa interessen la forma i el fons.

Mas s'ha mostrat a l'alçada de les circumstàncies: íntegre, sobri i solemne, perfectament conscient del punt d'inflexió que viurà a partir d'ara la política catalana. Després del no de Rajoy, tot es precipita i tot és possible.

Fidel a la marca de la casa, Mas no ha parlat clar, però ho ha fet amb convicció. "Catalunya farà el seu camí"; "Catalunya no es pot quedar sense projecte. Catalunya ha de formular un projecte propi". Nosaltres l'hem entès: "si Catalunya de manera pacífica o majoritària vol emprendre un camí de futur no es pot simplement posar la Constitució com una paret insalvable", "que la gent se senti nació no ho canviaran les amenaces, ni les lleis, ni la Constitució". Són frases carregades de raons que esdevenen memorables en boca d'un president de la Generalitat; tot i que el missatge no era només per a consum intern dels catalans, sinó que tenia com a destinatari altres receptors: els espanyols que vulguin escoltar -que són presumiblement pocs- i el conjunt de la premsa internacional.

Qui avisa no és traïdor

Per a mi, les reflexions en veu alta que va fer ahir Mas als periodistes són un avís per a navegants. Ras i curt es podria dir que ha estat l'escenificació de l'enèsim desencontre entre Catalunya i Madrid; entre l'Espanya plural i l'Espanya centrípeta. Després de dos anys d'haver-ho anunciat i d'haver-ne fet cartell electoral, Mas ha trucat a la porta de la Moncloa per oferir un acord d'encaix fiscal a Espanya, i ho ha fet amb la mà estesa: "si m'hagués trobat un escenari de porta oberta en el futur, jo m'hi hauria posat. Venia aquí amb un marge i actitud suficientment constructiva, sabent que en la situació actual no hi podia haver resultats avui mateix", però l'altra part ha fet oïdes sordes. I és clar, dos no pacten si un no vol.

A partir d'ara i a ulls del món, el president Mas està legitimat per explorar altres vies per garantir la supervivència econòmica de Catalunya i donar sortida als "anhels i les il·lusions d'una gran part del poble català", i això passa -segons Mas- per "tenir la clau de la caixa", per avançar cap a la "hisenda pròpia" i per "crear estructures d'Estat". Eufemismes per a no parlar obertament d'independència, però suficients -i més que de sobres- per anar fent bullir l'olla.

Per al Govern de CiU és massa d'hora per pronunciar la paraula prohibida, ja que encara ha d'acabar de prendre el pols a l'empresariat, però el viratge sobiranista és un fet i obeeix, probablement, a un full de ruta pactat amb ERC, del qual en parlarem un altre dia.

Quedem-nos, per ara, amb les paraules i els gestos d'ahir a Madrid. El memorial de greuges que acumula Catalunya és inacabable (la retallada estatutària de 2006, l'aposta pel corredor central ferroviari, la desarticulació del sistema de caixes català, les sentències contra la política d'immersió lingüística...), però l'episodi d'ahir pot ser la gota que faci vessar el got.  

Per això discrepo de la valoració negativa que ahir en feia el Molt Honorable. No és veritat que "això no ha anat bé". Això ha anat perfectament, senyor president.