Espanya, presó de pobles

“En democràcia es poden defensar totes les idees, inclosa la independència de Catalunya o del País Basc”. Què se n'ha fet d'aquesta frase? Durant força anys -de fet, mentre l'activitat armada d'ETA va ser una amenaça per a ells- el PP i el PSOE la repetien indistintament per vantar-se de les seves presumptes integritat i valentia democràtiques.

Ara ja no la diuen. I per què?

Doncs perquè la situació ha fet un tomb -inesperat, per a ells-, i ara la majoria sociològica s'ha tornat independentista. A Catalunya, això, que ja intuíem, ho vam veure el 10 de juliol de 2010, ho vam certificar el passat Onze de Setembre i ho refrendarem de ben segur el proper 25 de novembre en unes eleccions al Parlament que tindran un marcat accent plebiscitari. I al País Basc, tres quarts del mateix: el 21 d'octubre, EH Bildu i PNB passaran la mà per la cara als unionistes espanyols. Aquesta vegada no els salvarà el coll ni la sobrerepresentació que obtenen a la circumscripció d'Àlaba.

Davant d'aquest panorama, tot és escagarrinar-se vius. La reacció del Govern espanyol i de l'aparell de l'Estat denota tres coses: estupefacció, impotència i confusió.  Ho demostren amb la seva actitud, que va des del cop de porta hieràtic de Mariano Rajoy al pacte fiscal fins a les amenaces de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría -"el Estado tendrá una respuestafirme"-, i dels ministres de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón -"Mas cumplirà la legalidad, como máxima autoridad del Estado en Cataluña"- i d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo -"la secesión sería ilegal y dejaría a Cataluña fuera de la UE de forma indefinida". 

El Rei també hi ha dit la seva. Seguint el dictat del Govern, el cap de les Forces Armades va advertir els qui persegueixen "quimeres" i "aprofundeixen ferides" que no és el moment "d'encoratjar dissensions", sinó de "remar tots junts".

Molt menys críptics s'han mostrat alguns dels seus subalterns, que han amenaçat d'ofegar les aspiracions catalanes amb un bany de sang, i la portaveu d'UPyD, Rosa Díez, que ha comminat el Govern central a suspendre l'autonomia en compliment de l'article 155 de la Constitució. 

A aquestes opinions tan poc democràtiques s'afegeix l'advertiment de tots aquells polítics i mitjans de comunicació que defensen que, en cas d'un eventual referèndum d'autodeterminació, seria el conjunt d'Espanya qui s'hauria de pronunciar al respecte, amb l'argument que la sobirania recau en el poble espanyol. La Carta Magna ja pot dir missa, perquè aquest raonament no s'aguanta per enlloc. Què hi tenen a dir els anglesos sobre Escòcia; els serbis sobre Kosovo; els canadencs sobre el Quebec, o els russos sobre Lituània? Res.

La legalitat topa, en aquest punt, amb la legitimitat democràtica. Aquest article de Xavier Arbós a El Periódico és prou eloqüent, i el president de la Generalitat ho ha deixat ben clar avui mateix: "la consulta s'ha de fer encara que sigui fora de la legalitat". Peti qui peti.

Espanya i la seva legalitat constitucional és una presó de pobles. Amb el pacte de la transició, els hereus del franquisme ho van deixar tot "lligat i ben lligat". Els catalans estem sotmesos a la dictadura de la majoria demogràfica; un artifici jurídic que ens nega el pa i la sal: som una nació i, com a tal, som també subjecte de dret. 

El federalisme com a excusa

A l'Estat espanyol, declarar-se públicament centralista equival a ser identificat com a franquista. Per això el PP diu que és autonomista, tot i que va descobrir les autonomies tard i malament. I per això, i no per res més, al PSOE diuen que ells són federalistes.

Federalistes de saló, perquè ni Espanya és un Estat federal, ni encara menys una federació d'estats. Com deixa meridianament clar l'article 145 de la Constitució, "en ningún caso se admite la federación de comunidades autónomas".

Després de 35 anys de veure desfilar socialistes il·lustres amunt i avall (Felipe González, Alfonso Guerra, José Bono, Rodríguez Ibarra, Joaquín Almunia o José Luis Rodríguez Zapatero), Espanya ha patit una regressió evident en termes d'acceptació i promoció de la pluralitat cultural i lingüística. Qui es pot creure, doncs, a aquestes alçades les paraules de bona voluntat d'Alfredo Pérez Rubalcaba?   

N'hi ha prou de sentir les darreres declaracions de Josep Borrell des del seu exili daurat a Itàlia -sobre l'exclusió de Catalunya de la Unió Europea- o de Guillermo Fernández Vara -sobre la repatriació a Extremadura de 150.000 catalans amb orígens en aquella regió- per adonar-se que l'única quimera és l'entesa amb Espanya.

Fa sis anys, quan el catalanisme pactista els necessitava per ratificar la reforma estatutària aprovada pel Parlament, a Espanya no hi havia cap federalista, tret de José María Labordeta. Ara, de cop i volta, surten de sota les pedres. Però fan salat. Pasqual Maragall s'hi va deixar la pell; els catalans es van emprenyar i ara és Catalunya qui s'hi torna.

De aquellos polvos, estos lodos.