Metàfora d'Espanya

No sé si l'opinió a favor de l'Estat propi és majoritària o no en termes absoluts a Catalunya -les enquestes diuen que sí, i jo me n'alegro-, però cada dia que passa els parers individuals que hi combreguen són més nombrosos i més desinhibits. El país fa figa, empès per la crisi i per la fallida econòmica de l'Estat espanyol, i cada cop més gent veu en la independència una taula de salvació. No és fe cega ni cap salt al buit. Ans al contrari, és una realitat comptable. 

Des del punt de vista econòmic, la secessió del Regne d'Espanya és una necessitat col·lectiva raonada i raonable si volem garantir el progrés, el benestar i la cohesió social del país, i la promoció i defensa dels seus interessos. Segons diverses fonts i mètodes de càlcul, l'espoli fiscal que pateix Catalunya a mans de l'Estat espanyol ascendeix a una xifra que oscil·laria entre els 21.000 i els 16.000 milions d'euros cada any. Lluny d'arrossegar un deute acumulat de 45.000 milions d'euros, el Cercle Català de Negocis estima que una Catalunya independent generaria un superàvit de 6.000 milions anuals. 

Aquesta és la realitat objectiva, euro amunt, euro avall. Enfront d'això, l'Estat calla -i atorga: negant-se a publicar les balances fiscals, per exemple- i, al seu redós, el nacionalisme espanyol branda el discurs centralitzador, uniformista i uniformitzador més furibund dels darrers anys. A la premsa i els quarters militars hi ha qui fins i tot amenaça d'engarjolar independentistes i de treure els tancs al carrer. Denuncien l'existència d'una presumpta "dictadura nacionalista" a Catalunya i no s'adonen que els identitaris són ells. 

Aquesta actitud essencialista i hostil també es veu al carrer. 

Fa poc he tornat del Pallars, on una antiga tanca publicitària de la Caixa de Barcelona -en desús des que l'entitat fou absorbida per la totpoderosa Caixa de Pensions- ha servit de llenç per pintar una estelada descomunal que dóna la benvinguda als conductors que arriben a la Pobla de Segur procedents de Tremp. És obvi que es tracta d'una empresa col·lectiva, d'una feina d'equip impossible d'atènyer per una sola persona. Cal un esbós previ per guardar les proporcions, pots de pintura i una bona escala. El resultat denota hores de preparació i elaboració i el colorit del mural encomana trempera; encara que pocs dies més tard algun brètol l'hagi pretès malmetre amb un esprai. 

Per a mi, això és una metàfora perfecta del que és Espanya. Fixeu-vos-hi bé: n'hi ha prou amb la intransigència i l'acció furtiva d'un sol individu per tirar a mar la feina meticulosa de tot un col·lectiu humà. En política passa el mateix. Al llarg de 300 anys d'ocupació, la societat civil catalana ha cercat -amb alts i baixos- la cohabitació a Espanya, fins a capir la magnitud del desastre i convèncer-se que hi ha un grapat de raons per les quals no sols és preferible campar sola, sinó que, a més, és urgent. 

En canvi, els espanyolistes -des dels federalistes del PSC als unionistes del PP i C's- ni tan sols no es molesten a intentar seduir-nos dels avantatges d'una futura Catalunya espanyola. I no ho fan -igual com es fa des de l'altra banda- perquè no n'hi ha cap.