Ernest Maragall i Antoni Pastor

Ernest Maragall és diputat del PSC i ex conseller d'Educació de la Generalitat. La seva continuïtat al partit del qual n'és fundador penja d'un fil, després que aquesta setmana votés a favor del pacte fiscal al Parlament. L'aparell del partit li ha exigit per carta que plegui i retorni l'acta de diputat; sota amenaça d'expulsió.

Antoni Pastor és batlle de Manacor i diputat no adscrit al Parlament balear després que el PP l'expulsés el passat 13 de juliol per votar en contra de la reforma de la llei de la funció pública, que suprimeix el coneixement del català com a requisit per treballar a l'administració.

PSC-PSOE i PP, dos partits -no pas tres- i un sol dogma: la disciplina de vot.

El PP és un partit de dretes -de totes les dretes, des del franquisme al pensament neoliberal-, on les úniques aventures personals tolerades -i encobertes- són les corrupteles. El PSOE és un partit teòricament progressista i teòricament federal, amb molts accents, sí; però amb una sola veu. A la pràctica, el PSC està segrestat pel PSOE i les seves raons d'Estat, tot i que no se n'adonarà mai perquè viu sota els efectes sedants de la síndrome d'Estocolm.

En certa ocasió vaig trobar algú -no recordo qui ni on- que descrivia el PP i el PSOE com a "partits d'encefalograma pla". Com a bons partits majoritaris, el seu objectiu és tornar-se al capdavant del govern -ara tu, ara jo- i per això els interessa una massa acrítica d'electors i un índex d'abstenció important. No cal dir que totes dues formacions s'apliquen a fons perquè l'escenari sigui aquest, i no cap altre.

L'encefalograma pla no només l'apliquen de portes enfora, als electors, sinó que també és consigna a nivell intern. "Qui es mogui no surt a la foto", que deia Alfonso Guerra. El resultat ja sabem quin és: la renúncia a la consciència individual i l'adhesió inquebrantable al partit; un ramat de xais en mans dels dòbermans de l'aparatchik; els personatges més mediocres, més obedients i més sinistres de cada casa. "Silenci i docilitat", diu Maragall. Gràcies a gent de la seva estofa, la partitocràcia hispànica -a diferència de la britànica- es comporta de forma inquisitorial: excomunicant els dissidents.

Per coherència, ètica i dignitat

"Coherència", "ètica" i "dignitat" polítiques. Aquestes són les raons esgrimides pel PSC-PSOE i el PP per purgar Maragall i Pastor. Són arguments fatus, que perfectament es podrien reclamar a la inversa perquè, abans i per sobre de les consideracions orgàniques o administratives, la primera responsabilitat d'un electe és envers els ciutadans i el territori a qui ha de representar (o només han de retre comptes davant els aparells dels partits que els posen en les llistes?).

Algú pot creure que tots els votants illencs del PP reneguen de la seva llengua com ho fa el seu president, José Ramón Bauzá? I algú pot creure que no hi ha cap elector del PSC partidari de la hisenda pròpia? Doncs bé, les actituds personals de Maragall i Pastor són un reflex d'aquesta realitat social, polièdrica i molt més matisada que el totalitarisme amb què actuen les respectives organitzacions.

Fins fa poc, Pastor era una persona ben considerada al PP balear; instruït, capacitat i relativament jove, aportava al partit saba nova i una certa imatge de modernitat. De la nit al dia, però, ha caigut en desgràcia. El partit i la seva artilleria mediàtica -amb El Mundo en primera línia de foc- li estan fent la vida impossible, conspirant per desbancar-lo fins i tot de l'alcaldia de Manacor. Malgrat els diversos ingressos hospitalaris fruit de l'estrès, el batlle no s'ha arronsat i per segona vegada en pocs mesos el passat 12 de juny va votar en contra de l'eliminació del requisit lingüístic.

El PSC que sap on va: a Madrid per via estreta

Maragall és gat vell i res del que li pugui passar li ve de nou. Ja va veure com Montilla i els seus xicots del Baix Llobregat -la sucursal del PSOE a Catalunya- feien el llit al seu germà Pasqual. Aquest cop, l'encarregat de fer la feina bruta ha estat el secretari d'organització dels socialistes catalans, Daniel Fernández, un paio fosc com el betum. No sabem si la carta de cessament li ha portat en mà un motorista com en temps de Franco, però Maragall -que és tot caràcter- no se n'ha estat de dir-hi la seva també per escrit. Ell, que fou un dels fundadors del partit i que ha contribuït de manera decisiva a donar els millors anys de glòria al PSC fent tàndem amb el seu germà, ha de suportar les insolències d'aquest Nou PSC que no sap on va (o potser sí)?

Fernández l'insta a fer una "reflexió personal" del seu paper com a diputat. I Maragall el repta. "Sigues clar: M'estàs demanant que marxi, que desaparegui del grup [parlamentari] i, s'entén, del propi PSC. Doncs bé, és obvi que no puc, ni remotament, acceptar ni acollir aquest amable suggeriment".

Atalaiat el seu cadàver polític, els voltors deixen el niu per volar en cercle. A més de Fernández, el portaveu del PSC, Jaume Collboni, i l'alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, l'han comminat a marxar. El més patètic i pretensiós alhora ha estat Bustos -sempre fidel al seu estil-, que ha comparat el PSC amb el FC Barcelona: "s'imagina un Barça en què els jugadors facin la seva? Segurament no guanyaria cap copa".

Que es preparin, doncs, Castells, Tura, Geli i l'ala catalanista del partit, perquè la sucursal del PSOE a Catalunya té molt clars els criteris a l'hora d'imposar justícia: expulsa un diputat al Parlament per donar suport a una millora objectiva de finançament per a Catalunya i absol de qualsevol culpa els disset diputats del seu grup al Congrés que perjudiquen els interessos econòmics del país votant a favor del corredor ferroviari central i en contra del mediterrani.