27 de juny 2016

Els comuns i la seva equidistància suïcida

La revàlida de les eleccions espanyoles d'ahir situa ERC com la guanyadora moral al Principat. En Comú Podem (ECP) és la vencedora en termes absoluts, però la coalició de Podemos, Guanyem Barcelona, ICV, EUA, Equo i no sé quantes coses més retrocedeix en percentatge i en nombre de vots: en perd 81.000 i passa dels 930.000 del 20-D a 849.000. 

Ahir els comuns es veien totalment esmaperduts. Han cobert l'expedient a Catalunya, però han fracassat amb estrèpit a la resta de l'Estat. El seu portaveu, Xavier Domènech, va fer el discurs més allunyat de la nova política que hom pugui imaginar: va errar la diagnosi del que realment havia passat i únicament va desviar el focus sobre Catalunya per reivindicar-se com "alternativa a Convergència" al més pur estil Rabell. 

La seva frustració contrasta amb la coherència discursiva d'ERC. A nivell operatiu els republicans es presenten com l'única opció de canvi real mitjançant la construcció de la República catalana, i reiteren les seves crides als comuns a sumar-s'hi i abandonar tota esperança de reformar Espanya.

ERC augmenta de 602.000 vots a 629.000 i es converteix en la primera força a les demarcacions de Girona i Lleida, i a moltíssimes capitals de comarca. Es tracta d'un lleuger repunt al qual no són en absolut alienes les malifetes del ministre de l'Interior. Amb Tardà i Rufián al capdavant, el partit de Junqueras reedita els 9 escons al Congrés i n'aconsegueix 10 al Senat. Tot això, aparentment, en perjudici de CDC. La candidatura liderada per Francesc Homs obté 481.000 sufragis, 85.000 menys que el 20-D. La dreta catalana recula elecció rere elecció mentre que, per contra, el PP recupera pistonada: passa de 123 a 137 escons en el conjunt de l'Estat i augmenta de 418.000 a 462.000 vots a casa nostra. Però l'enemic a batre, per a Xavier Domènech i els comuns, és CDC. La mateixa fixació que una part de la CUP... 

Tot això respon a una estratègia calculada, però que pot acabar sent suïcida a mig termini: quatre anys més sota la bota del PP poden ser molt durs. Em fascina que algú s'entesti a voler fer el camí difícil i a ser tractat com un bitxo raro en un ambient hostil i, en canvi, renunciï voluntàriament i sense donar cap explicació convincent a col·laborar en una empresa a la qual ha estat convidat, i de la participació de la qual se n'esperen aportacions positives per a tota la col·lectivitat. Em pensava que la teoria marxista sostenia que la millora de les condicions de vida de les classes treballadores estava per damunt de qualsevol adscripció nacional. O no era així?

En aquestes eleccions, el pol sobiranista ha mobilitzat 1.111.000 de catalans i catalanes. D'altres ja han desconnectat d'Espanya i s'han quedat a casa. La seva és una opció factible de canvi que contrasta amb el bloc unionista format pel PP, PSOE i C's, ancorat en el règim del 78.

Fins al moment, ECP s'ha inhibit sempre en aquesta pugna amb l'excusa que predicava una tercera via: un projecte mil vegades enunciat i mil vegades fallit. Ha arribat l'hora de desempatar. A vosaltres, doncs, que durant aquesta campanya heu desempolsinat la figura de Lluís Companys, us faig el mateix advertiment que va proferir Jordi Carbonell l'Onze de Setembre de 1976 i que molts pocs van escoltar aleshores: que la prudència no us faci traïdors!

El triomf del PP, una bona notícia

Res d'enquestes. Com era de preveure, s'ha imposat la lògica individual de cada elector i la segona part dels comicis a Corts generals ha refermat els corrents de fons que ja es van expressar el 20-D. 

És un fet incontrovertible que Espanya i Catalunya són realitats diferents i diferenciades. L'antagonisme ideològic dels respectius demos ha tornat a quedar palès, com ho demostra el fet que el partit que s'imposa en el conjunt de l'Estat amb el 33% dels vots ocupi el cinquè lloc a Catalunya amb poc més del 13%. Val per tant per a Catalunya allò que diuen els àlbums d'Astèrix: "Un poblet habitat per irreductibles resisteix ara i sempre els invasors". 

Des d'una òptica exclusivament independentista, el resultat és més que bo: magnífic. El problema i la decepció només poden afectar els benaurats que pensaven que una altra Espanya era possible. I certament, Spain is different, però també és irreformable. 

Per tot plegat: 

- És una bona notícia que el PP hagi tornat a guanyar les eleccions de la manera com ho ha fet: millorant el resultat anterior a costa de C's i augmentant la distància amb el PSOE, però sense aconseguir la majoria absoluta. 

- És una bona notícia que la suma de PP i C's no vagi enlloc, perquè això obliga el PSOE a significar-se, ja sia per acció o per omissió; és a dir: o bé els socialistes s'impliquen en la große koalition o bé Pedro Sánchez facilita amb una abstenció la investidura de Mariano Rajoy. 

- És una bona notícia que Unidos Podemos no hagi acomplert les seves expectatives, perquè la traïció hauria estat brutal i, en canvi, la situació actual obliga a En Comú Podem a sortir de dubtes i prendre partit: o bé els comuns es queden de braços creuats davant la perspectiva de quatre anys més de retallades i polítiques neoliberals, o bé s'uneixen a la revolució democràtica catalana i s'involucren en la construcció de la nova República. 

- És una bona notícia que qualsevol acord de les esquerres passi pels partits independentistes, la missió dels quals ha de ser sempre i a tot arreu dificultar la governabilitat de l'Estat, i enfortir les institucions i el Govern de Catalunya. 

- I seria també una bona notícia que PSOE, Unidos Podemos i C's tanquessin l'acord que no van assolir mesos enrere per governar plegats. Llavors s'acabarien d'esvair tots els miratges i caurien moltes benes dels ulls. 

Així les coses, si els comuns s'hi avenen podem intentar de culminar el procés constituent. Si, en canvi, s'estimen més mirar-s'ho tot des de la barrera, llavors l'únic camí que ens queda és reformular el full de ruta i posar rumb a la celebració d'un referèndum unilateral d'independència.

26 de juny 2016

Contra les clavegueres de l'Estat

Això és pitjor que el dia de la marmota. Tornem a reviure pantalles que ja hauríem d'haver superat, i -encara pitjor!- les tornem a encarar de la mateixa manera: tornant a enviar representants teòricament independentistes a les Corts espanyoles. El debat ve de lluny: els anys 30, en vida de Francesc Macià, organitzacions separatistes com Nosaltres Sols! ja preconitzaven el vot en blanc a Madrid: "no em vull fer reu de culpa, d'haver contribuït a portar germans de la pàtria a la Nació que ens oprimeix". 

O Esquerra, o res

Al final, i com tantes altres vegades, el 20-D no vaig votar. I em vaig quedar ben descansat, la veritat. Com vaig escriure, llavors la probabilitat era del 15% i només contemplava una opció: "Personalment, fa molt de temps que vaig dir adéu a Ibèria (la confederació de pobles hispànics, no la companyia aèria). El meu marc mental, cultural i polític de referència són els Països Catalans, i això invalida qualsevol possibilitat de votar els podemites"

Avui, la motivació no és gaire més alta, però aquest cop aniré a votar (només al Congrés, però; res del Senat) i ho faré -com sempre ho faig amb Espanya- com a acció de testimoniatge: per expressar la meva repulsa a la guerra bruta de l'Estat contra les ideologies que qüestionen la seva hegemonia. 

Aquesta setmana hem conegut les converses entre el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l'Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Per ser més precisos direm que n'hem conegut el contingut amb pèls i senyals, perquè l'existència -d'aquestes i de moltes altres- és una cosa que ja donàvem per feta. La prova és que ni l'opinió pública ni l'opinió publicada espanyola n'han fet qüestió: en general, a Espanya es dóna per bo que una de les funcions -sinó la missió suprema- dels cossos de seguretat, dels serveis d'intel·ligència i de la diplomàcia és protegir l'status quo per tots els mitjans. I això ho justifica tot: l'espionatge massiu als elements díscols, la vulneració del dret a la inviolabilitat de la correspondència i les comunicacions electròniques, i, evidentment, la invenció, fabricació, filtració i difusió de proves falses. 

Deixebles de Milans del Bosch 

Quan les coses es posen magres, l'Estat sempre passa a l'ofensiva. Sempre. Entre 1917 i 1923 a Catalunya es flairava la possibilitat d'un canvi real en l'ordre social fruit de la mobilització obrera (i, molt especialment, anarcosindicalista). Avui, aquest desafiament l'encarna el moviment independentista. 

Per exigències del guió -la Unió Europea té els seus propis estàndards repressius-, avui tot és més subtil i ja no és possible recórrer a la il·legalització d'organitzacions sindicals i polítiques, el pistolerisme, la llei de fugues i les deportacions. Amb tot, el terrorisme patronal hi subjau, igual com l'aliança entre l'elit econòmica catalana i el poder polític a Madrid mitjançant la Caixa, Foment del Treball i Germà Gordó, entre d'altres.  

Si aleshores l'Estat va trobar en el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, i en el governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, els braços executors per neutralitzar el torcebraç català, ara el mètode triat són les maquinacions entre un ministre, la policia, els mitjans de comunicació i un càrrec independent nomenat pel Parlament. 

La diferència és que abans tot això era finançat exclusivament a través del fons de rèptils de l'Estat -o dels fons reservats del PSOE-, i ara ho paguem directament els catalans de les nostres butxaques amb càrrec als pressupostos de la Generalitat. 

L'Oficina Antifrau, de la qual el president Mariano Rajoy assegurava fa uns dies no tenir-ne coneixement, té un pressupost assignat de més de 5 milions euros anuals. Segons que ha denunciat la CUP, el seu director percep 135.000€ anuals i la resta del seu equip, format per 48 persones, té una mitjana salarial de 83.000€ anuals. D'això es desprèn que cadascun dels 70 informes que va emetre l'any passat va tenir un cost aproximat de 70.000€, tenint en compte que només un de sol va motivar la denúncia de la fiscalia l'any 2015. 

A la vista de tot plegat, podem concloure dues coses: una, que com a presumpta estructura d'Estat, l'Oficina Antifrau està més a prop de servir els interessos de l'Estat espanyol que els dels ciutadans de Catalunya, i dues, que a Espanya la política de claveguera segueix gaudint d'una salut excel·lent.

24 de juny 2016

La Flama 2016: entre totes ho fem tot!

De les fogueres de Sant Joan d'ahir només en queden les cendres. I l'esperit d'haver participat un any més -i ja en van nou!- en aquesta mena de ritual laic que és la baixada de la flama del Canigó. 

Enguany, érem sis els encarregats de fer la travessa des del refugi d'Estables fins al cim de la Catalunya Nord i viceversa: un servidor, l'Agustín Zapirain, en Jordi Serrano, en Xavier Tarafa, l'Edgar Olivares i en Joan de can Gustems de Begues. 

Vam sortir d'Alella a les dues de la tarda i encara vam haver d'anar a Granollers a comprar 12 metres de metxa, de manera que no vam començar a caminar fins a les sis de la tarda. A diferència d'altres edicions, vam decidir provar sort i seguir la pista que porta fins al barranc del Comall Escur: una torrentera estabilitzada amb murs de gabions per aconduir les aigües i evitar-ne l'erosió. Trescant per damunt seu vam arribar al bosc de l'altre costat i, poc després, a les clarianes que menen fins al coll de Vernet. Dúiem, encara no, una hora de marxa i les sensacions eren immillorables. Llavors van sobrevolar-nos tres helicòpters: "Ara passarà com a les pel·lícules de zombis, que els excursionistes no en saben res i anirem caient un a un", va fer en Joan. Tots vam riure. Estàvem contents de la nostra elecció: l'alternativa era més llarga, però molt menys exigent físicament. 

Els senyors de les mosques 

Amb bon temps i bona temperatura vam enfilar la carena cap al ras dels Anyells: una successió de "bonyets" que "és com pujar Sant Mateu", en paraules d'en Jordi. Una hora més tard havíem passat de 1.900 a 2.500 metres d'altitud i ja érem dalt de tot, a punt per iniciar el flanqueig cap a la portella de Tres Vents (2.611 m). Cosa totalment insòlita, no corria ni un bri d'aire i les nuvolades de mosques i mosquetes se'ns menjaven vius, rotllo marabunta. Les dúiem pertot: enganxades a la suor dels braços, el clatell, les orelles, el nas, la boca i els ulls. Les vam perdre de vista durant el descens als gorgs de Cadí, on ens vam aturar a sopar abans d'atacar la pica per la xemeneia. 

A dalt ens esperava la Paula de can Lleonart amb una bandera del Kurdistan i dos companys d'Argentona, en Xavi i l'Àngel, amb qui vam fer un canvi d'ostatges: ells vindrien amb nosaltres i l'Edgar, indisposat, se'n tornaria cap a Cortalets. Després de cantar Els Segadors, a dos quarts d'una de la matinada abandonàvem el cim, xemeneia avall, i desfèiem fil per randa tot el camí. La lluna, gairebé plena, va il·luminar les tarteres fins que el sol li va guanyar la partida. A trenc d'alba arribàvem al refugi d'Estables i a les sis del matí els dos ciclistes de Corriol es llançaven a tomba oberta camí avall per enllaçar amb els atletes. 

La travessa del desert

Immediatament després i sense fer cap becaina, els muntanyencs pujàvem a la furgoneta -tret d'en Jordi, que va voler baixar en bici!- i sortíem al seu darrere, fins arribar a coll d'Ares. Allí s'hi estaven els atletes d'Alella i el Masnou, a punt per iniciar la cursa de relleus que duu la flama fins al Maresme. La cosa prometia: encara no eren les 10 del matí i a Camprodon el termòmetre ja marcava 31 graus. La calor, doncs, i la manca de prou efectius per córrer va castigar les cames dels rellevistes, especialment després de travessar la plana de Vic i pujar Collformic. 

La flama al Maresme 

Com és costum, la flama del Baix Maresme arriba a la comarca a través de Dosrius, procedent de Llinars. A punt per rebre-la hi havia els gegants del poble i els alcaldes de Dosrius i de Teià, que comparteixen cognom i filiació política. Marc i Andreu Bosch van llegir el manifest de la flama d'enguany, signat per l'escriptor Andreu Carranza. Eren les set ben passades quan la columna, engruixida per nous corredors de Premià de Mar i una vuitantena de ciclistes de Vilassar de Mar i de Teià, va sortir en direcció cap a la carretera de la costa. El seguici feia patxoca, tot de color groc. Per primera vegada s'hi va afegir l'Arç, el meu fill, entusiasmat davant la perspectiva d'acompanyar la flama durant 34 quilòmetres. 

"Viva España!" o "saludad a la borregada!", van ser alguns dels crits amb què ens van obsequiar els espanyolistes de torn quan ens veien passar; no res comparat amb els aplaudiments i les cares de joia de la majoria de la gent. 

Alella, final de trajecte 

El trajecte des de Dosrius sempre és emocionant. I ho és encara més, almenys per a mi, quan tens l'oportunitat de retrobar-te amb aquelles persones de bona pasta que són les animetes que any rere any fan possible que la flama arribi a tots els racons: en Jaume, en Marc, en Fran i la Sol de Vilassar; en Kiku i la Maite de Premià; l'Anton, l'Esteve i en Jordi del Masnou, o la Georgina, en Miquel i en Jordi de Teià. Sens dubte, és un orgull formar part d'aquesta gran família que és la comunitat de la flama

Per acabar, direm que el foc va ser dut a Alella pel David, la Lucia, la Katty i l'Enric, escortats en bici per la Montse, des de Dosrius, i per en Joan, que els feia costat pacientment des de la ratlla de França. La flama va ser rebuda a la Riera Principal vora les deu de la nit pels Trabucaires del Vi i l'èxit de la revetlla va ser tan gran que no vam trobar lloc per seure i coure les botifarres; així que amb la coca de Dosrius al fons de l'estómac encara vam tenir prou força per pedalar fins a casa i ajaçar-nos a dormir, pare i fill, al sofà del menjador.

16 de juny 2016

"Piqué, eres un cerdo"

86 minuts de tiki-taka, 86 minuts de bon joc, sense mai defallir: la selecció espanyola, liderada per Andrés Iniesta, té contra les cordes la República Txeca, però al Mesón Burgos ningú no les té totes. Rere la barra, el propietari es fa creus de les oportunitats malaguanyades, el cambrer no bada boca i entre la concurrència s'estén el desànim. Alguns parroquians fan que no amb el cap i d'altres es mosseguen les ungles o es maseguen les galtes. Manquen quatre minuts i Espanya empata a zero en el seu debut a l'Eurocopa. Llavors arriba la rematada de cap de Gerard Piqué, que forada la porteria defensada per Petr Cech. 

Tothom respira alleugerit, però ningú no trempa. Tothom conté l'emoció. Ningú no aplaudeix. Tothom resta quiet. Les càmeres mostren la celebració del gol per part de Piqué davant de la graderia, abraçat pels companys. El judici dels clients del bar és sever i unànime: el festeig els sembla insuficient i, sobretot, fals. L'acusen de no sentir els colors; de no haver besat l'escut del Regne d'Espanya que duu a la pitrera. 

- "Se habrá equivocado al poner la cabeza", observa l'homenet que tinc al costat. 

- "Piqué, eres un cerdo!", sentencia el taverner.

El problema no és que Piqué militi al Barça. Iniesta, Alba i Busquets també hi juguen i no passa res. Encara diré més: entre els cartells de curses de braus i les fotografies de boxejadors dels anys 60 que guarneixen les parets de l'establiment també n'hi ha la d'un jugador del FC Barcelona que no sé identificar. 

El problema tampoc és ben bé que Piqué sigui català... La persona que m'hi acompanya també ho és i a ningú no sembla importar-li -o dissimulen molt bé- que alternem la llengua catalana entre nosaltres amb la castellana quan interaccionem amb l'auditori. El problema, m'ensumo, és que a molts els sembla que Piqué és independentista pel sol fet que no és prou bon espanyol. I això qui ho estableix? Doncs la pressió ambiental. 

Ser català té un passi perquè és un accident. Ser antimadridista és un sentiment que també té disculpa, ja que gairebé mitja Espanya ho és. El que ja no s'admet és que algú sigui partidari del dret a decidir, encara que sigui una pura formalitat i ho digui amb la boca petita. Això el converteix automàticament en un traïdor a la pàtria. Llavors es quan cobren rellevància les tres condicions: català, culer i partidari d'un referèndum. 

Amb això no estic exalçant Piqué. Val per a ell la mateixa opinió que vaig emetre el 2012 per a la resta dels seus companys. O pitjor, perquè ara el nano s'ho vol fer perdonar abillant el fill amb una samarreta de la selecció o intercanviant lloances al twitter amb el seu arxienemic, el madridista Sergio Ramos. Yeri, maco, deixa de fer el paperina... 

La cosa objectiva és que la roja arreplega els primers tres punts de la competició gràcies a la testa d'un català, culer i partidari d'una consulta. ¿Se ha ganado Gerard Piqué el derecho a no ser pitado con España?, preguntava als seus espectadors el programa Estudio Estadio de TVE. Tot plegat és una metàfora -una més!- de la contribució abnegada de Catalunya al sosteniment del conjunt de l'Estat, com ahir mateix reconeixia implícitament el president socialista d'Astúries, Javier Fernández, quan es demanava "què dirà Podem als jubilats asturians si deixen de cobrar les pensions perquè Catalunya s'independitza?"

09 de juny 2016

ERC, la CUP i la CNT

Tot i preuar-nos de conèixer molt bé la nostra història, continuo pensant que els catalans no aprendrem mai les lliçons que ens brinda un passat ple de malastrugances i de cagades colossals. Som així i no hi podem fer més. També diem que n'estem molt de la nostra llengua i després li fotem ganivetades a tort i a dret. 

Tot això ve a tomb de l'esmena a la totalitat que va plantejar ahir pel grup parlamentari de la CUP als pressupostos del Govern de la Generalitat, la qual cosa n'ha impedit l'aprovació i ha acabat de dinamitar els últims ponts de contacte que existien entre Junts pel Sí i la formació de l'esquerra anticapitalista. 

85 anys després 

La necessitat d'escriure aquest article m'ha obligat a publicar-ne un altre de previ titulat Déjà vu per presentar el quadre d'aquest nou exercici d'acronia, un recurs consistent a entrellaçar dues línies temporals: l'adveniment de la República l'abril de 1931 i la conformació d'un govern independentista al Principat, el desembre de 2015. Els paral·lelismes són diversos: tots dos són períodes d'il·lusió col·lectiva per a amplis sectors, que veuen l'oportunitat no sols d'operar un veritable canvi social, sinó també de comandar-lo. I tots dos governs, amb 85 anys de diferència, són fruit d'acords polítics agafats amb pinces que es construeixen sobre la base d'una enorme heterogeneïtat ideològica: la República va arribar de rebot després d'unes eleccions municipals en què les esquerres es van imposar en els grans centres urbans, i el Govern de Junts pel Sí va ser possible després de sacrificar Artur Mas i d'exhaurir tots els terminis legals. 

Malgrat el temps transcorregut, els espais polítics d'abans i d'ara són perfectament reconeixibles, amb actors igualment intercanviables. A grans trets hi ha la dreta espanyola (ara el PP, abans la CEDA); la dreta catalana (ara CDC, abans la Lliga); la democràcia cristiana (ara Demòcrates, abans UDC); el populisme espanyolista (ara C's, abans el Partit Radical de Lerroux); l'esquerra espanyola (ara i abans el PSOE); l'esquerra comunista (ara CSQP, abans el PCC); el centreesquerra d'obediència catalana (MES, abans Acció Catalana) i ERC, immutable fins a l'actualitat. I la CUP on quedaria? Alguns diran, no sense raó, que el 1931 equivaldria al Bloc Obrer i Camperol (BOC). Ja us avanço que aquest article tindrà almenys una seqüela en què afinaré aquesta aproximació, però per exigències del guió direm, així d'entrada, que la CUP seria com la Confederació Nacional de Treballadors (CNT). Era -i és!- un sindicat apolític i per tant defugia la concurrència electoral, però es poden identificar algunes semblances: l'assemblearisme, la radicalitat i un extremisme polític pròxim a l'acció directa que predicaven els anarquistes. 

Pressing CUP anarconsindicalista

Com li passa sovint a la CUP, la CNT va estar sempre sota sospita per part de la policia i del poder constituït, i exposada a una gran pressió mediàtica. Prendrem com a exemple una sèrie de tres articles (La Esquerra y la CNT, Mi respuesta a Font y Ferrán, i Continua mi respuesta a Font y Ferrán) signats els dies 22 de maig i el 2 i 4 de juny de 1932 a Solidaridad Obrera pel dirigent confederal Joan Peiró en resposta a un article del jove periodista Rafael Font i Ferran a les pàgines de L'Opinió, "el diario policíaco de Barcelona". La polèmica és la següent: Font i Farran considera que els anarcosindicalistes, que travessen una greu crisi interna [com la CUP], estan posant en risc l'estabilitat i el futur del nou règim republicà amb les seves accions i actituds "pertorbadores"; la qual cosa suposaria "una desfeta amarga" [com passa ara amb el Govern de Junts pel Sí]. En concret, el periodista acusa la CNT de trair i incomplir un suposat compromís adquirit per alguns dels seus dirigents, en tractes amb determinats sectors republicans i socialistes, per fiançar i donar suport, arribat el moment, a la República. Us sona, oi? 

Font i Farran -que més endavant serà l'advocat de la vídua d'Andreu Nin- centra la seva crítica en l'oferiment formulat pel professor racionalista Joan Roigé davant el Comitè nacional dels confederals reunit el 1928 a París perquè la CNT "firmara un compromiso en que se estableciera que durante seis meses, después de proclamada la República, no declararía ningún conflicto ni huelga alguna que pudieran comprometer la estabilidad del nuevo régimen". 

Peiró ho desmenteix de pla: "La Esquerra [aleshores al Govern de la Generalitat] juega con el equívoco de un pretendido compromiso de no poner dificultades a la vida del régimen naciente. Yo afirmo categóricamente que ese compromiso, escrito o por escribir, no lo ha contraído jamás la CNT". És com l'acord de governabilitat entre Junts pel Sí i la CUP, pel qual els anticapitalistes s'haurien obligat a no unir mai els seus vots als de la resta de l'oposició si això posava en risc la majoria parlamentària en aspectes crucials. 

Com els cupaires del morro fort, Peiró especula que fins i tot en el cas que "dejemos como un hecho cierto, firme, inexcusable, que el compromiso existía, entonces nos encontraremos con este otro hecho: la CNT no ha establecido ningún compromiso que no fuera para ir a un hecho insurreccional". És el mateix escenari de la declaració sobre l'inici del procés aprovada el 9-N i de les consegüents crides de la CUP a la desobediència desoïdes pel Govern. Per als cupaires, la desconnexió d'Espanya passa per no participar en les eleccions legislatives del 20-D i el 26-J: "Desde el momento mismo en que los políticos se decidían a intentar la solución del problema por medio de unas elecciones, esos políticos quebrantaban terminante y absolutamente todos los compromisos. ¿Está claro?", demana Peiró. 

Hi ha més punts de contacte, com l'ordre públic, la repressió i la impunitat policial: "Hubo una promesa -sosté Peiró- que no se ha cumplido: ahí está el cuerpo de Mozos de Escuadra, cuya disolución fue prometida a cambio de que la organización sindical acordara la vuelta al trabajo" després de la vaga general del 14 d'abril. I rebla: "Antes de la República, los hombres de la Esquerra tronaban contra las prisiones gubernativas. En República, esos hombres, salvo honrosas excepciones, no han levantado la voz contra las torturas y apaleamientos perpetrados en los centros policiacos". 

El vet al pressupost 

Davant la magnitud de la tragèdia, la CUP ha fet públic un comunicat en què detalla els motius pels quals ni tan sols ha admès a tràmit la discussió parlamentària del projecte de pressupost. Les raons són diverses, però tenen un denominador comú: la despesa social és insuficient, el pes de la tributació segueix recaient sobre les classes mitges i els sectors populars i es mantenen els concerts amb l'escola privada. Com escriu Peiró, "yo espero ansioso [...] la labor socializante de la Generalitat", ja que els "principis socialitzants" que pregonava no es veien enlloc. "Qué quiere el nou, que la CNT y sus militantes digan a todo amén, que se sumen a la comparsa, que contribuyan a esos aparatos apoteósicos de que se rodea la ERC? [...] Pretenderá, acaso, el absurdo que significaría el que la CNT dejara de perturbar la digestión de los políticos, por muy catalanes que sean?" 

Com sostenen alguns sectors de la CUP, el líder confederal assenyala que al llarg d'aquest temps "se han malogrado immejorables posibilidades revolucionarias anheladas por el país" i retreu Esquerra que no hagi "podido demostrar hasta ahora su esquerranisme", fins al punt de concloure que "entre la ERC y la CNT no hay ni ha habido nunca nada de común". Val a dir, en aquest punt, que Peiró és un dirigent moderat: s'oposa al sector més radicalitzat de l'organització i, esclatada la guerra l'any 1936, es mostra partidari de l'entrada de la CNT al Govern de la Generalitat; una contingència rebutjada en tot moment per la CUP, teòricament capficada a eixamplar la base social de l'independentisme des del carrer. 

Crisi interna 

Com ja és habitual, a cada nova sotragada el gruix del sobiranisme social i mediàtic s'ha abraonat sobre la CUP, a qui identifica com a únic culpable de tot plegat. Dins l'esquerra independentista, la divisió és un fet i cada cop és més elevat el risc de trencadissa. El vet als comptes de la Generalitat reobre les ferides de l'assemblea de Sabadell i de l'acord de governabilitat del desembre. 

Com a la CNT el 1932, hi ha dos sectors enfrontats. "No creo -deia aleshores Peiró- en la sinceridad de sus lamentos por la 'desfeta amarga' y, en cambio, no tengo inconveniente alguno en declarar con la mayor claridad que existe una crisis interna en la CNT" que "no es la primera, ni será la última". I advertia: "no cifre ninguna esperanza sobre este accidente. La CNT le dará grandes disgustos a la Esquerra y a todos los partidos políticos [...] Después de todo, ¿qué importa que la CNT se estrelle? [...] Como no sea para celebrarlo... No quiero decir que a nosotros no nos importe y que dejemos de lamentar este momento crítico de la CNT. Quiero decir que no nos aflige ni nos desconsola. La CNT resurgirá -si es que no resiste esta insuperable e incalificable ofensiva del régimen-, más potente y prometedora que nunca"

No es pot dir mai, però ara com ara tot sembla indicar que més aviat pinten bastos. En tot cas el que menys m'amoïna és el futur de la CUP, sinó que els independentistes tornem a caure en el parany de la història i ens passi els mateix que a Peiró i Font i Ferran: que després d'heure-se-les públicament van acabar patint el feixisme en carn pròpia (els camps de concentració, l'exili, el nazisme, la mort) per la manca d'entesa entre els sectors progressistes.

08 de juny 2016

Déjà vu

Com alguns ja sabeu, aquest trimestre estic fent un curs d'història a Can Lleonart: De les guerres de Cuba a la Guerra Civil. Segurament es tracta d'un defecte professional, però diria que les reivindicacions socials i nacionals de finals del segle XIX i el primer terç del XX són pastades a les que actualment hi ha en voga. 

Llegint els discursos dels principals polítics del moment diria que som ben bé allà mateix, i que la seves paraules retronen encara ara en boca d'alguns dels actuals líders del país. 

Quan el 7 d'abril de 1914 Enric Prat de la Riba va prendre possessió del càrrec de president de la Mancomunitat, el dirigent de la Lliga era plenament conscient que "aquest any se'n compleixen 200 que Catalunya lluita en torn a qüestions dinàstiques va perdre el règim autonòmic" i que, a partir de llavors, "cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n'iniciem un altre que és el demà, que és el pervindre, que és lo desconegut". 

L'esdevenidor s'intuïa difícil: "la Mancomunitat ens planteja un altre problema, un problema de poder [...] L'Estat no s'ha desensenyorit de res, no ha traspassat a la mancomunitat cap de les funcions que congestionen l'administració central. I sense les delegacions, la Mancomunitat [...] és la capsa buida, és el vas que espera el contingut". Prat de la Riba sabia que "l'obstacle més gros serà la resistència, la tradició d'absorció, d'abassegament de funcions i medis del poder públic a Espanya", que disposa per decret "de les caixes provincials, gravant els nostres pressupostos amb càrregues de l'Estat i deixant totalment indotades les hisendes locals". I ho comparava amb Alemanya, on "l'Estat ha dirigit amb cura minuciosa l'enfortiment de la vida local; per dotar-la de medis econòmics que són font primera de poder". 

La voluntat del poble i l'Estatut nonat de 1919

Efectivament, l'obstrucció estatal va fer veure les institucions catalanes que calia anar més enllà i el 1919 el Palau de la Música va acollir l'assemblea d'ajuntaments encarregada de sancionar el projecte d'Estatut d'autonomia aprovat per la Mancomunitat, abans d'enviar-lo a Madrid, on el van desar dins d'un calaix. 

La crònica de La Vanguardia recull les intervencions del conservador Francesc Cambó, del republicà Francesc Macià i del socialista Francisco Largo Caballero.

Cambó -o era Artur Mas?- assegura que "si los poderes del Estado español rechazan esta expresión habrán perdido los títulos legítimos para regirnos: porque contra la voluntad de un pueblo no se puede gobernar; es posible destruirle, esclavizarle, arrastrarle pero no gobernarle porque gobierno significa la síntesis de la voluntad del pueblo".

Macià -que bé podria ser Oriol Junqueras- es mostra partidari d'aprofitar el context internacional de "reorganització" després de la Primera Guerra Mundial perquè Catalunya "hallara eco [...] y presentara el pleito de su libertad frente al Estado español. Nuestro pleito es de libertad; es el pleito que venimos sosteniendo desde que la perdimos". Macià reivindica "el problema de la nacionalidad catalana libre e independiente, no fomentando como muchos dicen el separatismo, sino la federación de las nacionalidades de España; la soberanía completa de Cataluña, pero pactando con las demás regiones. Con quien no quería pactar era con el Estado español por ser ya un organismo muerto". 

Per últim, reproduirem l'al·locució de Largo Caballero, diputat del PSOE, en aquella ocasió per la demarcació de Barcelona. "En cuantas ocasiones el Partido Socialista ha defendido el ideal internacional ha sido acusado de enemigo de la patria [...] Estos acusadores son los que creen, al oir en las Ramblas el grito de 'Visca Catalunya!', que este viva significa odio y rencor a otros pueblos. Los socialistas desean la libertad de los pueblos y de las regiones porque cuando exista la libertad colectiva será más fácil llegar a la individual y a la de toda la humanidad. Pero a este ideal sabemos que debemos acercarnos por etapas. La autonomía municipal sólo es posible en la cantidad que necesitan los pueblos catalanes, cuando Cataluña obtenga la propia. En las cuestiones sociales el poder central no ha hecho casi nada. Y creemos que la clase obrera catalana obtendrá más fácilmente la reivindicación de sus aspiraciones con el poder regional". 

Com podeu veure som al cap del carrer, amb la diferència, substancial, que ara els poca-soltes del PSC-PSOE (i d'ICV, CSQP, En Comú Podem...) deuen pensar que el poder regional ja el tenim i que amb això n'hi ha prou.

Alella, 1984

La societat descrita per l'escriptor George Orwell a la novel·la 1984 no té res a veure, aparentment, amb Alella; tret que els habitants d'un món i de l'altre creiem que podem viure feliços en les nostres respectives torres de marfil. Fins que adquirim consciència que el Gran Germà existeix i ens tutela. 

L'especialització residencial del Maresme -afegida als estralls de la crisi econòmica i a l'establiment de nous rics procedents d'altres latituds- fa de la comarca terreny adobat per a un negoci molt lucratiu: els robatoris en domicilis particulars. A Alella, l'activitat delictiva genera puntes d'alarma social, així com una gran sensació d'inseguretat i de vexació entre les víctimes. De tot plegat se n'aprofiten les empreses instal·ladores d'alarmes, que ràpidament envien els seus comercials a picar les portes dels barris afectats amb meravelloses ofertes promocionals, una mica a l'estil dels voltors de les entitats d'estalvi quan toca la grossa de Nadal.

Aquest clima d'indefensió exerceix cíclicament una certa pressió sobre l'Ajuntament i pot donar lloc a algunes peticions irracionals per part dels veïns, com ara equipar amb quads una patrulla de la Policia Local per vigilar la muntanya o instal·lar càmeres de videovigilància en els accessos als barris. Davant la pressió, el govern municipal finalment ha claudicat i aquesta setmana ha començat a instal·lar una vintena de càmeres a tots els veïnats de la població. Es tracta d'una xarxa de lectors de matrícules connectada a una base de dades sobre vehicles robats o sospitosos dels Mossos d'Esquadra.

La mesura, que comportarà una despesa de 150.000 euros el primer any, només ha rebut les crítiques d'Alternativa per Alella-CUP. Aquest grup municipal en qüestiona tant les garanties legals com l'eficàcia i el cost, i en condiciona el seu desplegament a les conclusions del Pla de Seguretat Local que tots els partits s'han compromès a redactar al llarg dels pròxims mesos; raons, totes elles, per les quals el considera un gest "apriorístic i de cara a la galeria".

Cost, eficàcia i vulneració de drets: tot en contra 


Il·lustració: Ramon Anglada
El desplegament d'un sistema de videocontrol a Alella genera dubtes raonables sobre la violació de diversos drets fonamentals de l'individu i té com a única finalitat provocar un efecte placebo, sense cap efectivitat real ni en la persecució del delicte, ni sobre la seva recurrència. 

El fenomen no és nou. Segons el consistori, els pitjors exercicis van ser 2008 i 2009, amb 76 i 71 robatoris, respectivament, i el més fluix, 2012, amb tot just una desena. El 2014 l'activitat va remuntar fins arribar als 66 furts, i el 2016 es va cloure amb una xifra rècord: 86 robatoris i 18 temptatives frustrades, la qual cosa representa un increment del 23% respecte de l'any anterior. 

Davant d'aquest escenari, la Policia Local advoca per les mesures preventives, com ara "no tenir el joier al dormitori, i no tenir totes les coses de valor al mateix lloc". En privat, alguns agents desautoritzen la instal·lació de càmeres, ja que "els lladres acostumen a actuar des del bosc i si fugen per carretera com a molt veurem la matrícula d'un cotxe robat". Segons un informe realitzat el 2009 per Scotland Yard, la resolució d'un crim gràcies a les proves gravades li costa a cada contribuent britànic més de 6 milions d'euros: "una despesa enorme per a una eficàcia mínima". Aquell any, només 8 dels 269 sospitosos d'haver comès algun crim a la capital anglesa van ser identificats gràcies a les càmeres, raó per la qual el cap de la policia metropolitana de Londres opina que els agents haurien de dedicar més esforços a trepitjar el carrer que no pas a refiar-se de les imatges. 

Un altre problema de les gravacions és la subjectivitat de qui les processa. Potencialment, la policia podria fer un seguiment de qualsevol persona o vehicle que aixequés sospites, i hi ha la possibilitat que aquestes imatges quedin emmagatzemades en algun servidor o fitxer per si de cas. De fet, el mecanisme de gravació s'activa en detectar un simple moviment al seu voltant, de manera que també enregistra vianants i ciclistes. En principi, l'Ajuntament s'ha compromès a usar-lo només amb finalitats dissuasòries, però la tecnologia permetria utilitzar-lo també per identificar vehicles sense assegurança o ITV. I així arribem al moll de l'os: la conculcació dels drets elementals de la persona a la intimitat i a la lliure circulació, així com a la presumpció d'innocència. Des del moment en què tothom és sospitós i susceptible de ser gravat i identificat, l'estat de dret entra en fallida.

04 de juny 2016

L'Ebre: feixisme i transvasament

"La història no es vota", piulava dies enrere la Falange miserablement complaguda després de conèixer el resultat del referèndum celebrat a Tortosa. I és cert, els fets històrics són els que són i marquen la vida de les persones que els viuen, i fins i tot la de les generacions que vingueren després: és el cas de la llarga nit del franquisme. Però no estem parlant de reescriure el passat, sinó d'interpretar-lo. I, en aquest sentit, com diu el company Jordi Albaladejo: "fer memòria és fer justícia". 

Afirmava Buenaventura Durruti que "el feixisme no es discuteix, es destrueix". La dictadura va esborrar el nomenclàtor republicà i revolucionari dels carrers i places de Catalunya i va enviar a les catacumbes municipals les estàtues del doctor Robert a la plaça de la Universitat o de Pi i Margall al Cinc d'Oros de la Diagonal. I això és el que tocaria haver fet l'endemà de la mort del general Franco amb el monument a la batalla de l'Ebre. No es va fer llavors -craso error!- i a les terres de l'Ebre es va revestir de formes democràtiques un franquisme sociològic del qual n'és hereu l'actual alcalde de Tortosa, el convergent Ferran Bel (com ho va ser el seu predecessor: el socialista Joan Sabaté). 

No és ara, però, ni l'hora ni el lloc de reprendre els tortosins perquè el país és ple de petites misèries. A Alella, per exemple, tenim una plaça dedicada en temps recents a Josep Maria Gispert Guinovart, que fou alcalde franquista, i al Masnou són almenys tres els espais públics batejats pels nacionals: la plaça d'Espanya i els carrers d'Itàlia i Navarra. 

Demà milers d'ebrencs tornaran a Barcelona per manifestar-se contra el Pla Hidrològic del Govern espanyol. Quan la riuada humana discorrerà per l'avinguda Laietana els seus integrants passaran per davant de l'estàtua i el carrer de Francesc Cambó i per la plaça d'Antoni Maura, al pla de la Catedral, on finalitzarà la concentració. L'alcaldessa de la ciutat també hi serà. Farà bé Ada Colau de prendre nota de qui eren aquests prohoms i en quines circumstàncies els seus noms van ser encimbellats.

Llops amb pell de xai

El destí és cruel, i avui el nom d'aquests estadistes es donen la mà a la cantonada de l'edifici que acull la seu de la patronal catalana. La presència d'aquestes dues plaques -i de l'edifici que els fa de frontissa- constitueixen una ofensa a la memòria democràtica, obrera i popular de Barcelona. 

Conservadors i catòlics fins al moll de l'os, tots dos es presentaven com a regeneracionistes en l'Espanya de la Restauració borbònica: un com a nacionalista espanyol i l'altre com a regionalista català. La seva singladura s'inicia a les acaballes del segle XIX i atansa la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, que ambdós van veure amb bons ulls. 

L'advocat i polític mallorquí va ser president del consell de ministres cinc cops. El 1909 encapçalava el govern que va ordir el pla per fer pagar a l'alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia els plats trencats de la Setmana Tràgica, comdemnant-lo a mort en un judici militar ple d'irregularitats i fent oïdes sordes a les peticions de clemència que arribaven des de l'estranger. Aleshores el partit de Cambó va donar cobertura a la repressió i va sostenir, a través del diari La Veu de Catalunya, una campanya ignominiosa a favor de la delació que va fer esclatar pels aires la unitat d'acció de la Solidaritat Catalana i que va lliurar definitivament la Lliga a braços de la dreta més classista. 

El pedagog llibertari va donar nom a l'actual plaça d'Urquinaona.
Insensibles a la qüestió social, tots dos actuar com a crosses del rei Alfons XIII, que va fer-los coincidir en els governs de concentració de 1918 i 1921 per fer front a la inestabilitat política provocada pels conflictes socials i la crisi econòmica: Maura com a cap del gabinet i Cambó com a ministre de Foment, primer, i de Finances, després. 

La historiadora Soledad Bengoechea explica a El locaut de Barcelona (1918-1920) que formaven el tàndem preferit no sols pel monarca, sinó també per la poderosa Federació Patronal catalana formada per la Cambra de Comerç i el Foment del Treball, per liderar una "dictadura civil" o almenys "un govern de fort" per espolsar-se de sobre el perill roig que representaven els treballadors anarquistes. 

I així fou com Cambó per grat, i Maura per omissió, van afavorir la dictadura militar de Primo de Rivera. El nomenclàtor oficial de Barcelona assegura que "el 1923 [Maura] condemnà la dictadura de Primo de Rivera i es pronuncià a favor d'una reforma constitucional". Mentida: de fet, va ser sota l'hègira del general que el 1927 es va mudar el nom de la plaça del conseller en cap Joan Fiveller pel de Maura. 

El bust de Cambó, davant de la seu de Caixabank. Imatge: JC Arranz
A Cambó el reconeixement li arribaria més tard, però també en dictadura: el 1972. Amb ell el nomenclàtor oficial de l'Ajuntament torna a adulterar la història i únicament ressenya que fou un "propulsor de la cultura catalana", i n'obvia el costat fosc. Res no diu del seus pronunciaments públics, de la seva col·laboració i del finançament que va facilitar a les dues dictadures del segle passat. Políticament parlant va ser una rata de claveguera: quan va esclatar la Setmana Tràgica -recordem-ho: per l'oposició del poble a la guerra colonial del Marroc- ell era de vacances a París, a punt de realitzar un creuer per les illes Spitsbergen; la mateixa ciutat des d'on va veure passar la Guerra Civil provocada pel cop d'estat contra la República. 

L'origen del carrerer 

Maura i Cambó són només la punta del iceberg: dos noms que en aplicació d'una veritable política pública de reparació històrica haurien de desaparèixer dels carrers del cap i casal. Però n'hi ha més: els conquistadors Balboa i Pizarro, a la Barceloneta; els reis i reines de la casa de Borbó i els militars que, al seu servei, van bombardejar Barcelona. El carrer del Duc [de la Victòria], situat a Ciutat Vella, fa referència al general Baldomero Espartero, el mateix que després de llançar 1.014 projectils sobre la ciutat el 1842 va retolar els carrers amb plaques de marbre i lletres de plom fos per recaptar la multa de 12 milions de rals que va imposar al conjunt de barcelonins, ja que fins llavors els noms i els números dels carrers estaven pintats a les parets i els veïns els esborraven per restar en l'anonimat. 

El nomenclàtor oficial també falseja la biografia de Joan Prim, un altre dels nostres fills de puta, que diria Henry Kissinger. El general reusenc no té un carrer, sinó tota una rambla al districte de Sant Martí i una estàtua eqüestre al parc de la Ciutadella: un lloc molt escaient si tenim en compte que com a governador militar de la plaça, Prim va llançar sobre la ciutat 5.223 bombes! 

Epíleg: legionaris i futbol 

La lluita contra el Pla Hidrològic ve de lluny i ha estat sempre una mostra de fraternitat amb la gent de l'Ebre. Com ho serà també demà. Com diu la lletra de L'estaca, més tard o més d'hora, el monument de Tortosa "segur que tomba i ens podrem alliberar". 

La pregunta és: serà capaç el cap i casal de fer els deures? M'agradaria que demà Colau se n'adonés, però la marxa sobre Barcelona dels legionaris de dissabte passat i de la decisió municipal d'instal·lar pantalles gegants per seguir les evolucions de la selecció espanyola de futbol a la pròxima Eurocopa em fa sospitar que un cop més imperarà la màxima aquella que resa "antes roja que rota".