Com alguns ja sabeu, aquest trimestre estic fent un curs d'història a Can Lleonart: De les guerres de Cuba a la Guerra Civil. Segurament es tracta d'un defecte professional, però diria que les reivindicacions socials i nacionals de finals del segle XIX i el primer terç del XX són pastades a les que actualment hi ha en voga.
Llegint els discursos dels principals polítics del moment diria que som ben bé allà mateix, i que la seves paraules retronen encara ara en boca d'alguns dels actuals líders del país.
Quan el 7 d'abril de 1914 Enric Prat de la Riba va prendre possessió del càrrec de president de la Mancomunitat, el dirigent de la Lliga era plenament conscient que "aquest any se'n compleixen 200 que Catalunya lluita en torn a qüestions dinàstiques va perdre el règim autonòmic" i que, a partir de llavors, "cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n'iniciem un altre que és el demà, que és el pervindre, que és lo desconegut".
L'esdevenidor s'intuïa difícil: "la Mancomunitat ens planteja un altre problema, un problema de poder [...] L'Estat no s'ha desensenyorit de res, no ha traspassat a la mancomunitat cap de les funcions que congestionen l'administració central. I sense les delegacions, la Mancomunitat [...] és la capsa buida, és el vas que espera el contingut". Prat de la Riba sabia que "l'obstacle més gros serà la resistència, la tradició d'absorció, d'abassegament de funcions i medis del poder públic a Espanya", que disposa per decret "de les caixes provincials, gravant els nostres pressupostos amb càrregues de l'Estat i deixant totalment indotades les hisendes locals". I ho comparava amb Alemanya, on "l'Estat ha dirigit amb cura minuciosa l'enfortiment de la vida local; per dotar-la de medis econòmics que són font primera de poder".
La voluntat del poble i l'Estatut nonat de 1919
Efectivament, l'obstrucció estatal va fer veure les institucions catalanes que calia anar més enllà i el 1919 el Palau de la Música va acollir l'assemblea d'ajuntaments encarregada de sancionar el projecte d'Estatut d'autonomia aprovat per la Mancomunitat, abans d'enviar-lo a Madrid, on el van desar dins d'un calaix.
La crònica de La Vanguardia recull les intervencions del conservador Francesc Cambó, del republicà Francesc Macià i del socialista Francisco Largo Caballero.
Macià -que bé podria ser Oriol Junqueras- es mostra partidari d'aprofitar el context internacional de "reorganització" després de la Primera Guerra Mundial perquè Catalunya "hallara eco [...] y presentara el pleito de su libertad frente al Estado español. Nuestro pleito es de libertad; es el pleito que venimos sosteniendo desde que la perdimos". Macià reivindica "el problema de la nacionalidad catalana libre e independiente, no fomentando como muchos dicen el separatismo, sino la federación de las nacionalidades de España; la soberanía completa de Cataluña, pero pactando con las demás regiones. Con quien no quería pactar era con el Estado español por ser ya un organismo muerto".
Per últim, reproduirem l'al·locució de Largo Caballero, diputat del PSOE, en aquella ocasió per la demarcació de Barcelona. "En cuantas ocasiones el Partido Socialista ha defendido el ideal internacional ha sido acusado de enemigo de la patria [...] Estos acusadores son los que creen, al oir en las Ramblas el grito de 'Visca Catalunya!', que este viva significa odio y rencor a otros pueblos. Los socialistas desean la libertad de los pueblos y de las regiones porque cuando exista la libertad colectiva será más fácil llegar a la individual y a la de toda la humanidad. Pero a este ideal sabemos que debemos acercarnos por etapas. La autonomía municipal sólo es posible en la cantidad que necesitan los pueblos catalanes, cuando Cataluña obtenga la propia. En las cuestiones sociales el poder central no ha hecho casi nada. Y creemos que la clase obrera catalana obtendrá más fácilmente la reivindicación de sus aspiraciones con el poder regional".
Com podeu veure som al cap del carrer, amb la diferència, substancial, que ara els poca-soltes del PSC-PSOE (i d'ICV, CSQP, En Comú Podem...) deuen pensar que el poder regional ja el tenim i que amb això n'hi ha prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada