Alella, 1984

La societat descrita per l'escriptor George Orwell a la novel·la 1984 no té res a veure, aparentment, amb Alella; tret que els habitants d'un món i de l'altre creiem que podem viure feliços en les nostres respectives torres de marfil. Fins que adquirim consciència que el Gran Germà existeix i ens tutela. 

L'especialització residencial del Maresme -afegida als estralls de la crisi econòmica i a l'establiment de nous rics procedents d'altres latituds- fa de la comarca terreny adobat per a un negoci molt lucratiu: els robatoris en domicilis particulars. A Alella, l'activitat delictiva genera puntes d'alarma social, així com una gran sensació d'inseguretat i de vexació entre les víctimes. De tot plegat se n'aprofiten les empreses instal·ladores d'alarmes, que ràpidament envien els seus comercials a picar les portes dels barris afectats amb meravelloses ofertes promocionals, una mica a l'estil dels voltors de les entitats d'estalvi quan toca la grossa de Nadal.

Aquest clima d'indefensió exerceix cíclicament una certa pressió sobre l'Ajuntament i pot donar lloc a algunes peticions irracionals per part dels veïns, com ara equipar amb quads una patrulla de la Policia Local per vigilar la muntanya o instal·lar càmeres de videovigilància en els accessos als barris. Davant la pressió, el govern municipal finalment ha claudicat i aquesta setmana ha començat a instal·lar una vintena de càmeres a tots els veïnats de la població. Es tracta d'una xarxa de lectors de matrícules connectada a una base de dades sobre vehicles robats o sospitosos dels Mossos d'Esquadra.

La mesura, que comportarà una despesa de 150.000 euros el primer any, només ha rebut les crítiques d'Alternativa per Alella-CUP. Aquest grup municipal en qüestiona tant les garanties legals com l'eficàcia i el cost, i en condiciona el seu desplegament a les conclusions del Pla de Seguretat Local que tots els partits s'han compromès a redactar al llarg dels pròxims mesos; raons, totes elles, per les quals el considera un gest "apriorístic i de cara a la galeria".

Cost, eficàcia i vulneració de drets: tot en contra 

Il·lustració: Ramon Anglada

El desplegament d'un sistema de videocontrol a Alella genera dubtes raonables sobre la violació de diversos drets fonamentals de l'individu i té com a única finalitat provocar un efecte placebo, sense cap efectivitat real ni en la persecució del delicte, ni sobre la seva recurrència. 

El fenomen no és nou. Segons el consistori, els pitjors exercicis van ser 2008 i 2009, amb 76 i 71 robatoris, respectivament, i el més fluix, 2012, amb tot just una desena. El 2014 l'activitat va remuntar fins arribar als 66 furts, i el 2016 es va cloure amb una xifra rècord: 86 robatoris i 18 temptatives frustrades, la qual cosa representa un increment del 23% respecte de l'any anterior. 

Davant d'aquest escenari, la Policia Local advoca per les mesures preventives, com ara "no tenir el joier al dormitori, i no tenir totes les coses de valor al mateix lloc". En privat, alguns agents desautoritzen la instal·lació de càmeres, ja que "els lladres acostumen a actuar des del bosc i si fugen per carretera com a molt veurem la matrícula d'un cotxe robat". Segons un informe realitzat el 2009 per Scotland Yard, la resolució d'un crim gràcies a les proves gravades li costa a cada contribuent britànic més de 6 milions d'euros: "una despesa enorme per a una eficàcia mínima". Aquell any, només 8 dels 269 sospitosos d'haver comès algun crim a la capital anglesa van ser identificats gràcies a les càmeres, raó per la qual el cap de la policia metropolitana de Londres opina que els agents haurien de dedicar més esforços a trepitjar el carrer que no pas a refiar-se de les imatges. 

Un altre problema de les gravacions és la subjectivitat de qui les processa. Potencialment, la policia podria fer un seguiment de qualsevol persona o vehicle que aixequés sospites, i hi ha la possibilitat que aquestes imatges quedin emmagatzemades en algun servidor o fitxer per si de cas. De fet, el mecanisme de gravació s'activa en detectar un simple moviment al seu voltant, de manera que també enregistra vianants i ciclistes. En principi, l'Ajuntament s'ha compromès a usar-lo només amb finalitats dissuasòries, però la tecnologia permetria utilitzar-lo també per identificar vehicles sense assegurança o ITV. I així arribem al moll de l'os: la conculcació dels drets elementals de la persona a la intimitat i a la lliure circulació, així com a la presumpció d'innocència. Des del moment en què tothom és sospitós i susceptible de ser gravat i identificat, l'estat de dret entra en fallida.