27 de juny 2016

Els comuns i la seva equidistància suïcida

La revàlida de les eleccions espanyoles d'ahir situa ERC com la guanyadora moral al Principat. En Comú Podem (ECP) és la vencedora en termes absoluts, però la coalició de Podemos, Guanyem Barcelona, ICV, EUA, Equo i no sé quantes coses més retrocedeix en percentatge i en nombre de vots: en perd 81.000 i passa dels 930.000 del 20-D a 849.000. 

Ahir els comuns es veien totalment esmaperduts. Han cobert l'expedient a Catalunya, però han fracassat amb estrèpit a la resta de l'Estat. El seu portaveu, Xavier Domènech, va fer el discurs més allunyat de la nova política que hom pugui imaginar: va errar la diagnosi del que realment havia passat i únicament va desviar el focus sobre Catalunya per reivindicar-se com "alternativa a Convergència" al més pur estil Rabell. 

La seva frustració contrasta amb la coherència discursiva d'ERC. A nivell operatiu els republicans es presenten com l'única opció de canvi real mitjançant la construcció de la República catalana, i reiteren les seves crides als comuns a sumar-s'hi i abandonar tota esperança de reformar Espanya.

ERC augmenta de 602.000 vots a 629.000 i es converteix en la primera força a les demarcacions de Girona i Lleida, i a moltíssimes capitals de comarca. Es tracta d'un lleuger repunt al qual no són en absolut alienes les malifetes del ministre de l'Interior. Amb Tardà i Rufián al capdavant, el partit de Junqueras reedita els 9 escons al Congrés i n'aconsegueix 10 al Senat. Tot això, aparentment, en perjudici de CDC. La candidatura liderada per Francesc Homs obté 481.000 sufragis, 85.000 menys que el 20-D. La dreta catalana recula elecció rere elecció mentre que, per contra, el PP recupera pistonada: passa de 123 a 137 escons en el conjunt de l'Estat i augmenta de 418.000 a 462.000 vots a casa nostra. Però l'enemic a batre, per a Xavier Domènech i els comuns, és CDC. La mateixa fixació que una part de la CUP... 

Tot això respon a una estratègia calculada, però que pot acabar sent suïcida a mig termini: quatre anys més sota la bota del PP poden ser molt durs. Em fascina que algú s'entesti a voler fer el camí difícil i a ser tractat com un bitxo raro en un ambient hostil i, en canvi, renunciï voluntàriament i sense donar cap explicació convincent a col·laborar en una empresa a la qual ha estat convidat, i de la participació de la qual se n'esperen aportacions positives per a tota la col·lectivitat. Em pensava que la teoria marxista sostenia que la millora de les condicions de vida de les classes treballadores estava per damunt de qualsevol adscripció nacional. O no era així?

En aquestes eleccions, el pol sobiranista ha mobilitzat 1.111.000 de catalans i catalanes. D'altres ja han desconnectat d'Espanya i s'han quedat a casa. La seva és una opció factible de canvi que contrasta amb el bloc unionista format pel PP, PSOE i C's, ancorat en el règim del 78.

Fins al moment, ECP s'ha inhibit sempre en aquesta pugna amb l'excusa que predicava una tercera via: un projecte mil vegades enunciat i mil vegades fallit. Ha arribat l'hora de desempatar. A vosaltres, doncs, que durant aquesta campanya heu desempolsinat la figura de Lluís Companys, us faig el mateix advertiment que va proferir Jordi Carbonell l'Onze de Setembre de 1976 i que molts pocs van escoltar aleshores: que la prudència no us faci traïdors!