ERC, la CUP i la CNT

Tot i preuar-nos de conèixer molt bé la nostra història, continuo pensant que els catalans no aprendrem mai les lliçons que ens brinda un passat ple de malastrugances i de cagades colossals. Som així i no hi podem fer més. També diem que n'estem molt de la nostra llengua i després li fotem ganivetades a tort i a dret. 

Tot això ve a tomb de l'esmena a la totalitat que va plantejar ahir pel grup parlamentari de la CUP als pressupostos del Govern de la Generalitat, la qual cosa n'ha impedit l'aprovació i ha acabat de dinamitar els últims ponts de contacte que existien entre Junts pel Sí i la formació de l'esquerra anticapitalista. 

85 anys després 

La necessitat d'escriure aquest article m'ha obligat a publicar-ne un altre de previ titulat Déjà vu per presentar el quadre d'aquest nou exercici d'acronia, un recurs consistent a entrellaçar dues línies temporals: l'adveniment de la República l'abril de 1931 i la conformació d'un govern independentista al Principat, el desembre de 2015. Els paral·lelismes són diversos: tots dos són períodes d'il·lusió col·lectiva per a amplis sectors, que veuen l'oportunitat no sols d'operar un veritable canvi social, sinó també de comandar-lo. I tots dos governs, amb 85 anys de diferència, són fruit d'acords polítics agafats amb pinces que es construeixen sobre la base d'una enorme heterogeneïtat ideològica: la República va arribar de rebot després d'unes eleccions municipals en què les esquerres es van imposar en els grans centres urbans, i el Govern de Junts pel Sí va ser possible després de sacrificar Artur Mas i d'exhaurir tots els terminis legals. 

Malgrat el temps transcorregut, els espais polítics d'abans i d'ara són perfectament reconeixibles, amb actors igualment intercanviables. A grans trets hi ha la dreta espanyola (ara el PP, abans la CEDA); la dreta catalana (ara CDC, abans la Lliga); la democràcia cristiana (ara Demòcrates, abans UDC); el populisme espanyolista (ara C's, abans el Partit Radical de Lerroux); l'esquerra espanyola (ara i abans el PSOE); l'esquerra comunista (ara CSQP, abans el PCC); el centreesquerra d'obediència catalana (MES, abans Acció Catalana) i ERC, immutable fins a l'actualitat. I la CUP on quedaria? Alguns diran, no sense raó, que el 1931 equivaldria al Bloc Obrer i Camperol (BOC). Ja us avanço que aquest article tindrà almenys una seqüela en què afinaré aquesta aproximació, però per exigències del guió direm, així d'entrada, que la CUP seria com la Confederació Nacional de Treballadors (CNT). Era -i és!- un sindicat apolític i per tant defugia la concurrència electoral, però es poden identificar algunes semblances: l'assemblearisme, la radicalitat i un extremisme polític pròxim a l'acció directa que predicaven els anarquistes. 

Pressing CUP anarconsindicalista

Com li passa sovint a la CUP, la CNT va estar sempre sota sospita per part de la policia i del poder constituït, i exposada a una gran pressió mediàtica. Prendrem com a exemple una sèrie de tres articles (La Esquerra y la CNT, Mi respuesta a Font y Ferrán, i Continua mi respuesta a Font y Ferrán) signats els dies 22 de maig i el 2 i 4 de juny de 1932 a Solidaridad Obrera pel dirigent confederal Joan Peiró en resposta a un article del jove periodista Rafael Font i Ferran a les pàgines de L'Opinió, "el diario policíaco de Barcelona". La polèmica és la següent: Font i Farran considera que els anarcosindicalistes, que travessen una greu crisi interna [com la CUP], estan posant en risc l'estabilitat i el futur del nou règim republicà amb les seves accions i actituds "pertorbadores"; la qual cosa suposaria "una desfeta amarga" [com passa ara amb el Govern de Junts pel Sí]. En concret, el periodista acusa la CNT de trair i incomplir un suposat compromís adquirit per alguns dels seus dirigents, en tractes amb determinats sectors republicans i socialistes, per fiançar i donar suport, arribat el moment, a la República. Us sona, oi? 

Font i Farran -que més endavant serà l'advocat de la vídua d'Andreu Nin- centra la seva crítica en l'oferiment formulat pel professor racionalista Joan Roigé davant el Comitè nacional dels confederals reunit el 1928 a París perquè la CNT "firmara un compromiso en que se estableciera que durante seis meses, después de proclamada la República, no declararía ningún conflicto ni huelga alguna que pudieran comprometer la estabilidad del nuevo régimen". 

Peiró ho desmenteix de pla: "La Esquerra [aleshores al Govern de la Generalitat] juega con el equívoco de un pretendido compromiso de no poner dificultades a la vida del régimen naciente. Yo afirmo categóricamente que ese compromiso, escrito o por escribir, no lo ha contraído jamás la CNT". És com l'acord de governabilitat entre Junts pel Sí i la CUP, pel qual els anticapitalistes s'haurien obligat a no unir mai els seus vots als de la resta de l'oposició si això posava en risc la majoria parlamentària en aspectes crucials. 

Com els cupaires del morro fort, Peiró especula que fins i tot en el cas que "dejemos como un hecho cierto, firme, inexcusable, que el compromiso existía, entonces nos encontraremos con este otro hecho: la CNT no ha establecido ningún compromiso que no fuera para ir a un hecho insurreccional". És el mateix escenari de la declaració sobre l'inici del procés aprovada el 9-N i de les consegüents crides de la CUP a la desobediència desoïdes pel Govern. Per als cupaires, la desconnexió d'Espanya passa per no participar en les eleccions legislatives del 20-D i el 26-J: "Desde el momento mismo en que los políticos se decidían a intentar la solución del problema por medio de unas elecciones, esos políticos quebrantaban terminante y absolutamente todos los compromisos. ¿Está claro?", demana Peiró. 

Hi ha més punts de contacte, com l'ordre públic, la repressió i la impunitat policial: "Hubo una promesa -sosté Peiró- que no se ha cumplido: ahí está el cuerpo de Mozos de Escuadra, cuya disolución fue prometida a cambio de que la organización sindical acordara la vuelta al trabajo" després de la vaga general del 14 d'abril. I rebla: "Antes de la República, los hombres de la Esquerra tronaban contra las prisiones gubernativas. En República, esos hombres, salvo honrosas excepciones, no han levantado la voz contra las torturas y apaleamientos perpetrados en los centros policiacos". 

El vet al pressupost 

Davant la magnitud de la tragèdia, la CUP ha fet públic un comunicat en què detalla els motius pels quals ni tan sols ha admès a tràmit la discussió parlamentària del projecte de pressupost. Les raons són diverses, però tenen un denominador comú: la despesa social és insuficient, el pes de la tributació segueix recaient sobre les classes mitges i els sectors populars i es mantenen els concerts amb l'escola privada. Com escriu Peiró, "yo espero ansioso [...] la labor socializante de la Generalitat", ja que els "principis socialitzants" que pregonava no es veien enlloc. "Qué quiere el nou, que la CNT y sus militantes digan a todo amén, que se sumen a la comparsa, que contribuyan a esos aparatos apoteósicos de que se rodea la ERC? [...] Pretenderá, acaso, el absurdo que significaría el que la CNT dejara de perturbar la digestión de los políticos, por muy catalanes que sean?" 

Com sostenen alguns sectors de la CUP, el líder confederal assenyala que al llarg d'aquest temps "se han malogrado immejorables posibilidades revolucionarias anheladas por el país" i retreu Esquerra que no hagi "podido demostrar hasta ahora su esquerranisme", fins al punt de concloure que "entre la ERC y la CNT no hay ni ha habido nunca nada de común". Val a dir, en aquest punt, que Peiró és un dirigent moderat: s'oposa al sector més radicalitzat de l'organització i, esclatada la guerra l'any 1936, es mostra partidari de l'entrada de la CNT al Govern de la Generalitat; una contingència rebutjada en tot moment per la CUP, teòricament capficada a eixamplar la base social de l'independentisme des del carrer. 

Crisi interna 

Com ja és habitual, a cada nova sotragada el gruix del sobiranisme social i mediàtic s'ha abraonat sobre la CUP, a qui identifica com a únic culpable de tot plegat. Dins l'esquerra independentista, la divisió és un fet i cada cop és més elevat el risc de trencadissa. El vet als comptes de la Generalitat reobre les ferides de l'assemblea de Sabadell i de l'acord de governabilitat del desembre. 

Com a la CNT el 1932, hi ha dos sectors enfrontats. "No creo -deia aleshores Peiró- en la sinceridad de sus lamentos por la 'desfeta amarga' y, en cambio, no tengo inconveniente alguno en declarar con la mayor claridad que existe una crisis interna en la CNT" que "no es la primera, ni será la última". I advertia: "no cifre ninguna esperanza sobre este accidente. La CNT le dará grandes disgustos a la Esquerra y a todos los partidos políticos [...] Después de todo, ¿qué importa que la CNT se estrelle? [...] Como no sea para celebrarlo... No quiero decir que a nosotros no nos importe y que dejemos de lamentar este momento crítico de la CNT. Quiero decir que no nos aflige ni nos desconsola. La CNT resurgirá -si es que no resiste esta insuperable e incalificable ofensiva del régimen-, más potente y prometedora que nunca". 

No es pot dir mai, però ara com ara tot sembla indicar que més aviat pinten bastos. En tot cas el que menys m'amoïna és el futur de la CUP, sinó que els independentistes tornem a caure en el parany de la història i ens passi els mateix que a Peiró i Font i Ferran: que després d'heure-se-les públicament van acabar patint el feixisme en carn pròpia (els camps de concentració, l'exili, el nazisme, la mort) per la manca d'entesa entre els sectors progressistes.