Contra les clavegueres de l'Estat

Això és pitjor que el dia de la marmota. Tornem a reviure pantalles que ja hauríem d'haver superat, i -encara pitjor!- les tornem a encarar de la mateixa manera: tornant a enviar representants teòricament independentistes a les Corts espanyoles. El debat ve de lluny: els anys 30, en vida de Francesc Macià, organitzacions separatistes com Nosaltres Sols! ja preconitzaven el vot en blanc a Madrid: "no em vull fer reu de culpa, d'haver contribuït a portar germans de la pàtria a la Nació que ens oprimeix". 

O Esquerra, o res

Al final, i com tantes altres vegades, el 20-D no vaig votar. I em vaig quedar ben descansat, la veritat. Com vaig escriure, llavors la probabilitat era del 15% i només contemplava una opció: "Personalment, fa molt de temps que vaig dir adéu a Ibèria (la confederació de pobles hispànics, no la companyia aèria). El meu marc mental, cultural i polític de referència són els Països Catalans, i això invalida qualsevol possibilitat de votar els podemites". 

Avui, la motivació no és gaire més alta, però aquest cop aniré a votar (només al Congrés, però; res del Senat) i ho faré -com sempre ho faig amb Espanya- com a acció de testimoniatge: per expressar la meva repulsa a la guerra bruta de l'Estat contra les ideologies que qüestionen la seva hegemonia. 

Aquesta setmana hem conegut les converses entre el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l'Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Per ser més precisos direm que n'hem conegut el contingut amb pèls i senyals, perquè l'existència -d'aquestes i de moltes altres- és una cosa que ja donàvem per feta. La prova és que ni l'opinió pública ni l'opinió publicada espanyola n'han fet qüestió: en general, a Espanya es dóna per bo que una de les funcions -sinó la missió suprema- dels cossos de seguretat, dels serveis d'intel·ligència i de la diplomàcia és protegir l'status quo per tots els mitjans. I això ho justifica tot: l'espionatge massiu als elements díscols, la vulneració del dret a la inviolabilitat de la correspondència i les comunicacions electròniques, i, evidentment, la invenció, fabricació, filtració i difusió de proves falses. 

Deixebles de Milans del Bosch 

Quan les coses es posen magres, l'Estat sempre passa a l'ofensiva. Sempre. Entre 1917 i 1923 a Catalunya es flairava la possibilitat d'un canvi real en l'ordre social fruit de la mobilització obrera (i, molt especialment, anarcosindicalista). Avui, aquest desafiament l'encarna el moviment independentista. 

Per exigències del guió -la Unió Europea té els seus propis estàndards repressius-, avui tot és més subtil i ja no és possible recórrer a la il·legalització d'organitzacions sindicals i polítiques, el pistolerisme, la llei de fugues i les deportacions. Amb tot, el terrorisme patronal hi subjau, igual com l'aliança entre l'elit econòmica catalana i el poder polític a Madrid mitjançant la Caixa, Foment del Treball i Germà Gordó, entre d'altres.  

Si aleshores l'Estat va trobar en el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, i en el governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, els braços executors per neutralitzar el torcebraç català, ara el mètode triat són les maquinacions entre un ministre, la policia, els mitjans de comunicació i un càrrec independent nomenat pel Parlament. 

La diferència és que abans tot això era finançat exclusivament a través del fons de rèptils de l'Estat -o dels fons reservats del PSOE-, i ara ho paguem directament els catalans de les nostres butxaques amb càrrec als pressupostos de la Generalitat. 

L'Oficina Antifrau, de la qual el president Mariano Rajoy assegurava fa uns dies no tenir-ne coneixement, té un pressupost assignat de més de 5 milions euros anuals. Segons que ha denunciat la CUP, el seu director percep 135.000€ anuals i la resta del seu equip, format per 48 persones, té una mitjana salarial de 83.000€ anuals. D'això es desprèn que cadascun dels 70 informes que va emetre l'any passat va tenir un cost aproximat de 70.000€, tenint en compte que només un de sol va motivar la denúncia de la fiscalia l'any 2015. 

A la vista de tot plegat, podem concloure dues coses: una, que com a presumpta estructura d'Estat, l'Oficina Antifrau està més a prop de servir els interessos de l'Estat espanyol que els dels ciutadans de Catalunya, i dues, que a Espanya la política de claveguera segueix gaudint d'una salut excel·lent.