24 de juny 2013

Som cims, som Països Catalans

Anit, les fogueres van il·luminar molts pobles de la geografia catalana. Aquesta tradició està relacionada amb el ritual avial del solstici d'estiu. Extraofi-cialment, el 24 de juny és, a més, la Festa Nacional dels Països Catalans. Per això el foc de Sant Joan representa la germanor de llengua i cultura de tots ells.

Des de 1955 és tradició d'encendre el foc de Sant Joan dalt del Canigó. En fou promotor Francesc Pujades, un entusiasta veí d'Arles del Tec inspirat pel poema èpic homònim que Jacint Verdaguer escrigué el 1866. Des de 1963, tres muntanyencs del Cercle de Joves de Perpinyà vetllen la flama la nit del 22 al 23. L'any 1966 el foc va creuar per primera vegada la frontera administrativa i va arribar a Vic. Des de llavors i de mica en mica el seu influx s'ha anat escampant arreu.

Però la fal·lera dels catalans per reivindicar la voluntat de ser mitjançant l'encesa de fogueres dalt dels cims té encara un altre precedent. Com a reacció a l'assalt de les redaccions del setmanari Cu-Cut! i del diari La Publicitat per part de l'exèrcit espanyol l'any 1905, i a la llei de jurisdiccions que se'n va derivar, el juny de 1906 es féu una crida des de Capellades, a l'Anoia, per pujar als cims i encendre focs de denúncia i solidaritat. De seguida, a muntanyes com Montserrat o el castell de la Pobla de Claramunt s'hi van afegir d'altres, com el Puig Barbet, prop del Canigó (a la Catalunya Nord), el castell d'Alaró i el Puig Major (a Mallorca), i fins mossèn Cinto Alcover va dedicar un poema -anomenat L'espurna- a la iniciativa, que es va celebrar amb intermitència fins a la dictadura del general Primo de Rivera.

Enguany, la plataforma Som Països Catalans ha reinventat la convocatòria, amb molt bon resultat. Colles d'excursionistes han assaltat prop d'un centenar de cims de forma simultània per refermar la seva pertinença cultural a la nació catalana. Podeu veure imatges de la majoria de concentracions en aquest enllaç.

La crida ha tingut un predicament notable als territoris on els atacs a la unitat i l'ús de la llengua són més freqüents, com les Illes Balears (amb pujades al Toro, a Menorca, el Castell d'Alaró, el Puig de Sant Salvador de Felanitx, el Galatzó a Calvià, el Puig de Bonany a Petra, la Talaia d'Alcúdia i l'Ofre a Sóller), les Pitiüses (La Mola, a Formentera, i Sa Talaia de Sant Josep, a Eivissa), el País Valencià (amb ascensions al Benicadell, a la Vall d'Albaida; la Serra de Callosa, a la Vega del Segura; la Mola de Segart, al Camp de Morvedre; el Cupurutxo, a la Costera; el Cavall Bernat, entre la Ribera Alta i la Baixa; el Puig Campana, a la Marina Baixa; el Montcabrer, al Comtat; el Montgó i la Serra de Bèrnia, a la Marina Alta; la Serra de Mariola, a l'Alcoià, i la Serra Falconera, a la Safor) i la Franja (El Turbó, a la vall de l'Éssera).

El Maresme tampoc no s'ha quedat curt. Hi ha hagut aplecs a Burriac, el Montalt i Céllecs (a la fotografia, per aquest ordre). Serà qüestió de fer-hi un pensament i veure si de cara a l'any vinent en poden organitzar alguna de grossa als Figuerals!

23 de juny 2013

La Flama, 2013

En aquests moments, la flama del Canigó ja és al Baix Maresme gràcies a l'esforç d'una dotzena d'atletes d'Alella i El Masnou capitanejats pel David de Diego i en Jordi Reguill. Corren des de les set del matí, en relleus individuals, amb una torxa a la mà. Els corredors marxen amb el foc que els ha dut a Coll d'Ares una colla de ciclistes procedent del refugi d'Estables, a la vall de la Parcigola. Hi han sortit a les cinc de la matinada, just després que un grup d'excur-sionistes d'Alella, Premià de Mar i Vilassar de Mar hagin caminat ininterrompudament durant dotze hores per traspassar-los la flama que s'ha encès a mitjanit al cim del Canigó. I és precisament d'això darrer del que vull parlar-vos. 

Sense neu ni grampons 

A diferència del que és habitual, la presència de gruixos de neu importants al massís del Canigó fins a dates ben recents havia amenaçat la celebració de l'acte de regeneració de la flama en el seu format tradicional. La neu i la important afluència de gent en tractar-se d'un cap de set-mana van dur l'entitat organit-zadora de l'esdeveniment a emetre un comunicat els dies previs en què anunciava el trasllat del lloc d'encesa de la pica del Canigó (2.784 m) al Pic Jofre (2.362 m) per motius de seguretat. Per si de cas, i amb anterioritat a les vacil·lacions oficials sobre el lloc definitiu de celebració, vam fer una escapada per reconèixer el terreny el passat dia 13. Vam ensopegar moltíssima boira i vam travessar força pales de neu abans de fer el pic de Rojà. Des d'allí estant i aprofitant uns instants de bona visibilitat ho vam veure una mica fomut: o molt canviaven les coses o aquest cop per arribar al Canigó caldria dur-hi grampons. I així ho hem fet; per precaució, els hem passejat amunt i avall tota la travessa malgrat que no ens n'han fet falta perquè, al final, la pluja i les altes temperatures registrades els darrers dies van desfer la majoria de les congestes, de manera que la cerimònia s'ha acabat fent al Canigó.  

Foc joliu 

Ahir al migdia vam posar rumb al Vallespir. A les quatre ja érem a Estables, el nostre campa-ment base. Vam dinar a la terrassa del refugi i una hora més tard ja estàvem en marxa. Vam fer el flanqueig fins al Pic dels Gorgs a bon ritme. A quarts de deu vam sopar, ben arraulits, a Gorgs de Cadí. Tot i que va ser una nit magnífica -serena i amb lluna plena- vam administrar amb cura el temps d'ascensió al Canigó per no ser-hi massa d'hora, ja que a la pica acostuma a fer fred i bufar el vent. A les onze de la nit encetàvem l'ascens final a la xemeneia. "Feu-nos pati, que ja arribem!", cridàvem. Com era de preveure, a dalt hi havia una gentada vinguda dels quatre punts cardinals: n'hi havia de l'Alguer, d'Andorra, del sud i el nord del Principat, de les Illes i del País Valencià. 

A mitjanit es va encendre el foc. Després d'entonar Els Segadors vam iniciar el camí de retorn, amb un parell de metxes fumejant cordades als bastons de caminar. "Cloc, cloc, cloc!", vam sentir. Un roc desprès per un grup que dúiem al darrere va estar a punt d'obrir-nos el cap. "Aquestes coses passen", van etzibar-nos. Com de costum, la pujada fins la collada del pic dels Gorgs va ser el principal obstacle a vèncer. Les tarteres, les hores d'insomni i el cansament acumulat als genolls i l'esquena van acabar d'alentir el ritme. A les cinc del matí, en Jordi i en Kiku donaven l'alternativa als ciclistes que ens esperaven al refugi. Tres quarts d'hora més tard hi arribava la resta del grup, que a les deu del matí s'ha acomiadat fins a l'any vinent a Sant Pau de Seguries.

Ha estat una experiència inoblidable, com totes les anteriors. La Comunitat de la Flama està d'enhorabona per motius diversos. Després que el 2012 fóssim només dues les persones a completar la travessa, enguany la cordada ha estat la més nombrosa de totes les que s'hi han organitzat, amb 10 persones. Per primer cop, a més, l'expedició ha comptat amb participació femenina. I també per primera vegada s'hi ha incorporat al grup sava nova, la qual cosa permet albirar un futur esplendorós: als veterans -en Kiku Mach, en Jaume Teixidó, en Jordi Serrano i jo mateix- s'hi han sumat l'Edgard Olivares, l'Eva Romera, la Inés Ivorra, en Joan Escalé, en Ramon Anglada i l'Agustín Zapirain. Gràcies a tots i totes! 

21 de juny 2013

BCN World, entre la ludopatia i el polvorí petroquímic

Aquesta setmana el Govern de CiU i el seu soci des de l'oposició, ERC, han ventilat públicament les seves discrepàncies sobre la pretensió del titular d'Economia, Andreu Mas-Colell, de rebaixar del 55% al 10% els impostos del joc als promotors de BCN World. El president d'ERC, Oriol Junqueras s'ha mostrat partidari de prohibir el joc a títol personal per raons ètiques i morals, i ha afirmat que el seu partit està "totalment en contra" de la proposta. En canvi, el conseller ho justifica per la necessitat de "competir" amb altres destinacions turístiques líders en el sector dels casinos, com Singapur o Macau. "Si aquest és el nostre mercat -ha afirmat-, hem de competir més o menys amb aquestes normes", i ha relativitzat les dispenses de la Generalitat en relació a la Comunitat de Madrid: on la tributació fiscal serà de l'1% i on, a més, hi haurà exempcions a la llei del tabac per a Eurovegas.

Dilluns, en una entrevista radiofònica a Catalunya Ràdio, Junqueras va explicar que està convençut que "el joc fa més mal que bé", en referència al drama humà de la ludopatia. Davant l'alarma suscitada, Mas-Colell ha assegurat que Generalitat aplicarà una vigilància "a fons" en els casinos de BCN World per controlar que no hi hagi casos de ludopatia ni de blanqueig de diners. 

Tot i que això últim no s'ho creu ningú, començant pel mateix conseller, reconec que el debat és molt interessant. Es tracta, però, d'un aspecte secundari a la vista de l'envergadura i les conseqüències de tota mena que pot tenir la implantació d'un macrocomplex d'oci i compres d'aquestes característiques. Al meu entendre, la discussió de fons hauria de ser el model territorial i econòmic que volem per al futur, però els republicans no gosen discutir la idoneïtat ni la viabilitat del projecte, cridat com està a mantenir Catalunya en la primera línia del turisme de masses a escala mundial. Si la proposta de la Generalitat de dur Eurovegas al Parc Agrari del Baix Llobregat va suscitar una gran controvèrsia mediambiental, en el cas de BCN World caldria plantejar-ne obertament una de nova a l'entorn de les polítiques públiques de protecció civil. 

Col·lecció de riscos 

Des de fa cosa de divuit anys, Catalunya té un Pla territorial de protecció civil (PROCICAT) i una llei sectorial pròpia -la norma 4/1997, de 20 de maig- basada, entre d'altres, en els principis rectors de la previsió i la prevenció. A més, el país compta amb diversos plans d'emergència especials i un mapa de protecció civil que recull, a nivell cartogràfic, les afectacions municipals per a cada tipus de risc, ja siguin d'origen natural (allaus, nevades, inundacions...) o tecnològic (risc químic, nuclear, radiològic, ferroviari, aeronàutic o associat al transport de mercaderies perilloses). 

Com és sabut, BCN World es desenvoluparà al costat de Port Aventura: un parc temàtic situat a cavall de Vila-seca i Salou, en plena Costa Daurada, que el 2011 va rebre més de 3,7 milions de visitants. El complex se situa al bell mig del polvorí petroquímic del camp de Tarragona, raó per la qual es troba subjecte a un grapat de plans d'emergència (AEROCAT, CAMCAT, INUNCAT, PENTA, TRANSCAT, RADCAT, PLASEQCAT, SISMICAT i PROCICAT). A més, l'indret en qüestió queda dins del perímetre de la zona d'emergència nuclear en cas d'accident o fuita de la central de Vandellòs, i s'exposa al risc suplementari derivat del pas d'un important gasoducte. Si mai passés res, les sirenes d'alarma (en verd al mapa) no donarien a l'abast.

El perquè de tot plegat

BCN World té el seu origen en un "pla d'expansió" que la Generalitat va aprovar l'any 2006 per construir un Centre Recreatiu i Turístic (CRT) format per tres camps de golf de 200 hectàrees, un centre de convencions per a 4.000 persones (ja edificat), un beach club sobre la Platja Llarga, tres nous hotels i una àrea residencial de 2.500 habitatges. Aquesta operació urbanística -per no dir especulativa- estava impulsada per La Caixa. L'entitat financera n'era la promotora i la propietària dels terrenys, que podrien tornar a canviar parcialment de destí fruit de l'acord a tres bandes anunciat a bombo i platerets el passat mes de setembre entre la Generalitat, La Caixa i la societat brasilera Veremonte. Ara que el negoci immobiliari ja no rutlla, La Caixa ha tirat un cable al Govern català per sortir airós de l'atzucac en què s'havia ficat amb el projecte d'Eurovegas, i l'executiu li ha tornat el favor concedint-li noves perspectives de negoci

Tot i que hi ha molts motius -com l'aforament, la vulnerabilitat, les vies d'evacuació o la capacitat de confinament de la instal·lació- per sospitar que el projecte de BCN World tindrà importants llacunes pel que fa a la resposta davant de determinats escenaris d'emergència, per al Govern dels millors les promeses de creació de 20.000 llocs de treball directes i 20.000 més d'indirectes ho justifiquen tot. 

Si ja va ser molt discutible l'obertura de Port Aventura l'any 1995 des del punt de vista dels riscos associats a la protecció civil, sembla lògic pensar que és un disbarat incorporar al procés urbanitzador 600 noves hectàrees de sòl, obrir cinc nous parcs temàtics i incrementar en 12.000 llits l'oferta hotelera a la destinació per arribar als 10 milions de visitants anuals. Ho és des de la perspectiva del model econòmic, de l'ús racional del recursos, de la capacitat de càrrega del territori i de l'equilibri territorial. I ho és també, com hem vist, des del punt de vista de la protecció civil. Si mai passés res, només espero que la irresponsabilitat de polítics i tècnics es transmuti -com en el cas de l'ús de les pilotes de goma- en responsabilitats penals per a tots ells.