Som cims, som Països Catalans

Anit, les fogueres van il·luminar molts pobles de la geografia catalana. Aquesta tradició està relacionada amb el ritual avial del solstici d'estiu. Extraofi-cialment, el 24 de juny és, a més, la Festa Nacional dels Països Catalans. Per això el foc de Sant Joan representa la germanor de llengua i cultura de tots ells.

Des de 1955 és tradició d'encendre el foc de Sant Joan dalt del Canigó. En fou promotor Francesc Pujades, un entusiasta veí d'Arles del Tec inspirat pel poema èpic homònim que Jacint Verdaguer escrigué el 1866. Des de 1963, tres muntanyencs del Cercle de Joves de Perpinyà vetllen la flama la nit del 22 al 23. L'any 1966 el foc va creuar per primera vegada la frontera administrativa i va arribar a Vic. Des de llavors i de mica en mica el seu influx s'ha anat escampant arreu.

Però la fal·lera dels catalans per reivindicar la voluntat de ser mitjançant l'encesa de fogueres dalt dels cims té encara un altre precedent. Com a reacció a l'assalt de les redaccions del setmanari Cu-Cut! i del diari La Publicitat per part de l'exèrcit espanyol l'any 1905, i a la llei de jurisdiccions que se'n va derivar, el juny de 1906 es féu una crida des de Capellades, a l'Anoia, per pujar als cims i encendre focs de denúncia i solidaritat. De seguida, a muntanyes com Montserrat o el castell de la Pobla de Claramunt s'hi van afegir d'altres, com el Puig Barbet, prop del Canigó (a la Catalunya Nord), el castell d'Alaró i el Puig Major (a Mallorca), i fins mossèn Cinto Alcover va dedicar un poema -anomenat L'espurna- a la iniciativa, que es va celebrar amb intermitència fins a la dictadura del general Primo de Rivera.

Enguany, la plataforma Som Països Catalans ha reinventat la convocatòria, amb molt bon resultat. Colles d'excursionistes han assaltat prop d'un centenar de cims de forma simultània per refermar la seva pertinença cultural a la nació catalana. Podeu veure imatges de la majoria de concentracions en aquest enllaç.

La crida ha tingut un predicament notable als territoris on els atacs a la unitat i l'ús de la llengua són més freqüents, com les Illes Balears (amb pujades al Toro, a Menorca, el Castell d'Alaró, el Puig de Sant Salvador de Felanitx, el Galatzó a Calvià, el Puig de Bonany a Petra, la Talaia d'Alcúdia i l'Ofre a Sóller), les Pitiüses (La Mola, a Formentera, i Sa Talaia de Sant Josep, a Eivissa), el País Valencià (amb ascensions al Benicadell, a la Vall d'Albaida; la Serra de Callosa, a la Vega del Segura; la Mola de Segart, al Camp de Morvedre; el Cupurutxo, a la Costera; el Cavall Bernat, entre la Ribera Alta i la Baixa; el Puig Campana, a la Marina Baixa; el Montcabrer, al Comtat; el Montgó i la Serra de Bèrnia, a la Marina Alta; la Serra de Mariola, a l'Alcoià, i la Serra Falconera, a la Safor) i la Franja (El Turbó, a la vall de l'Éssera).

El Maresme tampoc no s'ha quedat curt. Hi ha hagut aplecs a Burriac, el Montalt i Céllecs (a la fotografia, per aquest ordre). Serà qüestió de fer-hi un pensament i veure si de cara a l'any vinent en poden organitzar alguna de grossa als Figuerals!