18 d’octubre 2016

Rufián a Alella: “L’endemà del referèndum no pot no passar res”

Els ponents: Andreu Francisco, Isabel Clara-Simó i Gabriel Rufián.
Fotografia: Sergi Tarrés
Dissabte passat, la secció local d'ERC a Alella va celebrar la cerimònia de lliurament de la tretzena edició del premi Germans Lleonart al director del diari Ara, Carles Capdevila. Va ser, però, un acte estrany, ja que el guardonat es trobava absent. En el seu lloc, els convocants van organitzar un debat a tres bandes amb el diputat republicà al Congrés Gabriel Rufián, l'escriptora Isabel Clara-Simó i l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco. 

La sala de la masia Mas Coll va fer el ple amb un centenar de persones, però gairebé cap de jove. Entre això i els 30 euros que costava el cobert, “ens estem convertint en la nova Convergència?”, es va qüestionar algú. Entre els presents hi havia la vicepresidenta del Consell Comarcal, Mònica Palacín, i el regidor d'Alternativa per Alella-CUP, Oriol Font. També hi eren els exregidors republicans Carles Pérez (2005-2007) i Marc Almendro (2011-2015), el socialista Joaquim Julià (1984-1987, ara com a membre actiu de l’ANC) i la convergent Rosa Rubio (2013-2015). No hi era, en canvi, la regidora del PP Annerose Bloss, que mesos enrere va dir "chulito" a Rufián per Twitter.

Moderava el temps la regidora Teresa Vilaró, que va preguntar als tertulians pel futur del procés. En la seva qualitat de membre de l'executiva de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), Francisco va assegurar que "hi ha moltíssima gent conjurada perquè això vagi endavant" i va demanar a tothom "un silenci discret i imprescindible". Si bé va admetre haver tingut dubtes respecte del president Mas, amb Puigdemont –va dir Francisco– "la decisió està presa i se n'assumiran les conseqüències". 

OPA als comuns

Bo i admetre l’existència de sensibilitats diferents dins l’AMI, Francisco va lloar la voluntat d’entesa de l’independentisme i el tancament de files a l’entorn de les decisions que es prenen, “sense filtracions, ni renecs”. “Dit amb el degut respecte, Catalunya i Espanya són països diferents. Es pensa i sobretot es vota diferent”, va assegurar Rufián. “l això fa que al Parlament succeeixin coses en una tarda que no passen en tota la legislatura al Congrés. Mentre al Parlament dèiem gàngster a Rodrigo Rato, al Congrés jugaven al Candy Crush”.

Batlle i diputat van esbossar la nova estratègia per ampliar la base social i legitimar la via unilateral: “el referèndum és el punt de trobada amb els comuns. Hi ha la voluntat de sumar-los i, tot i que no sabem si serà un esforç inútil”, Francisco es va mostrar convençut que "l'escalada antidemocràtica de l'Estat anirà a més i s'hi acabaran decantant". Esmolant el ganivet, Rufián va apuntar que “el referèndum té com a objectiu validar el nou marc legal i és una pregunta directa als comuns: què fareu? M’agrada –va dir, sorneguer- la capacitat fagocitadora del referèndum per posicionar la gent que viu còmoda en la indefinició”. Tanmateix, el diputat va voler aclarir que ell no és independentista: “sóc republicà perquè la independència no es un fi, sinó el mitjà per construir una societat decent”, va afirmar. I tot fent un joc de paraules amb l’eslògan els comuns va sentenciar: “Nosaltres ho podem tot des del carrer i des del govern, i no des dels platós de televisió. Nosaltres som els únics que podem fer la república perquè tenim la majoria total i absoluta de 72 sobre 135 escons”. 

La por de perdre

Dels tres, Clara-Simó va ser l’única pessimista: “els catalans –va dir– confonem la poètica amb la política", en referència a “l'emotivitat de les manifestacions de l'Onze de Setembre”. Citant Joan Fuster, la seva compatriota va reclamar "menys himnes, menys banderes, menys visques i més feina". "Sabrem estar a l'alçada?", va inquirir. 

L’escriptora va reconèixer tenir “confiança” en els líders polítics independentistes, però va rebutjar fer cap “acte de fe”: “No veig clar com podem fer un referèndum vinculant i tinc por que el perdem per les eines que l'Estat té al seu abast per incidir en l’opinió pública, començant pel control sobre els mitjans de comunicació i acabant pels dels subministraments energètics... M’hauria estimat més una Declaració Unilateral d’Independència”, es va lamentar. 

Rufián li va obrir els ulls: “l’Estat ho té clar; per això actua com jo quan era petit, que tampoc no volia jugar quan sabia que perdria”. 

La veritable DUI

Francisco i Rufián van coincidir a assenyalar el punt i el moment exacte de la ruptura amb l’Estat espanyol. “Serà en motiu de l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica al Parlament i immediatament després s’anunciarà la data del referèndum”. En aquell moment, la nova legalitat catalana substituirà el marc jurídic espanyol. Segons Rufián, “això serà una DUI com una casa de pagès”, mentre que per a Francisco “serà una afirmació de sobirania. En nou mesos això farà pendent avall i haurem de ser capaços de conduir bé el vehicle perquè el procés sigui ràpid i net”. 

La repressió

En aquest escenari, què farà l’Estat? Coincidència absoluta en la diagnosi: “no es mourà” per fer cap proposta. Per a l’alcalde, l’Estat ja ha demostrat de què és capaç: “amb el president Mas i els consellers imputats pel 9-N no s’hi ha atrevit, però en el passat ja ha clausurat mitjans de comunicació i ha enviat polítics a la presó. Arribarà llavors l’hora de la resistència pacífica, de sortir al carrer i de plantar les tendes de campanya”. 

Sabedora de la “tossuderia atàvica” d’un Estat que “té el franquisme ficat al cap”, Clara-Simó s’encomanava a Europa “perquè al cap i a la fi som ciutadans europeus, oi?”. 

La Unió Europea 

Quin paper jugarà la comunitat internacional quan es produirà el xoc de trens? Per a l’escriptora valenciana “hi haurà passivitat, però no bel·ligerància; tot i que històricament sempre ens ha jugat en contra i França, en concret, ens farà molt de mal”. 

Després de mostrar-se extremadament crític amb la Unió Europea davant la crisi dels refugiats i la pèrdua de drets socials, Rufián, en canvi, confia que Catalunya es beneficiï del “pragmatisme, que és l’única ideologia que impera a Europa”. “Si no han deixat sortir Hongria i Grècia, no deixaran perdre el quart motor econòmic del continent ni convertiran en apàtrides 7,5 milions de persones d’un dia per l’altre”. Per a ell, “la pregunta no és si Catalunya serà un problema per a Europa, sinó quan deixarà de ser-ho Espanya”. El diputat va revelar el missatge que les cancelleries europees haurien expressat de forma reiterada a Raül Romeva: “aneu seriosament i reaccionarem”. Així les coses, “l’endemà del referèndum no pot no passar res. Han de passar coses, ja que si no respectem la voluntat de la gent no ens estarem respectant a nosaltres mateixos”.

12 d’octubre 2016

El 12-O i el nacionalisme genocida

“Adhesión inquebrantable”. Com en temps de la dictadura franquista, això és el que l’Estat espanyol exigeix al seus súbdits, tothora i pertot. N’hi ha d’entusiastes, naturalment, i n’hi ha d’acrítics, que són la majoria; però també n’hi ha que ens resistim a ser assimilats, especialment nombrosos en el quadrant nord-oriental de la península. Si som o no majoria social a casa nostra només ho podem escatir a través d’un referèndum, però l’Estat l’escamoteja amb l’excusa que la unitat de la pàtria i la sobirania nacional no es poden fracturar. 

És el mateix Estat que no té prou d’adoptar com a oficial una sola llengua, de promocionar-la a l’exterior i d’imposar-la a l’interior, de comprometre el benestar i coartar les possibilitats de creixement de parts del seu territori o de retolar l’E a les plaques de matrícula i d’expedir un DNI proforma del qual en veritat n’hauríem de dir DIN: document d’identitat nacional. 

La història i la quotidianitat certifiquen el sil·logisme: l’espanyolitat és espanyolisme, l’espanyolisme és nacionalisme d’Estat i el nacionalisme d’Estat és imposició, encara que s’embolcalli de constitucionalisme i del marc legal que se n’ha derivat. 

Sí, tots els estats fan gala del seu nacionalisme. El vehiculen per conducte oficial i això el normalitza a ulls propis i estranys. Això, que és viscut amb naturalitat a països com Portugal, Irlanda o Grècia, mai no ho hauria de ser en el cas dels estats plurinacionals. I per aquest motiu mereix una reflexió. Exceptuant potser el Canadà –amb el precedent dels dos referèndums sobre el Quebec–, Bèlgica –l’estat constituït per flamencs i valons– i Suïssa –la confederació helvètica de parlants francesos, retoromànics, italians i alemanys–, en els estats compostos del nostre entorn es produeix una pugna més o menys soterrada entre el nacionalisme supremacista adoptat per l’aparell de l’Estat i el nacionalisme reactiu o resistencialista de les diverses comunitats nacionals que són menystingudes, ignorades o perseguides amb vistes a la seva assimilació cultural i política sota la tríada uniformitzadora d’un país, una llengua, una cultura. 

Ho fa el Marroc amb els amazigs al Rif; ho fa França a Occitània, Còrsega i Bretanya; ho fa Itàlia al Friül, al Vènet i Sardenya, i ho fa Espanya als Països Catalans, Nabarra (sí, amb be alta) i Galícia. A l’Aragó i Astúries també, però la immensa majoria ni se n’adona... Al Canadà i la Gran Bretanya existeixen alguns mecanismes igualadors com el reconeixement mutu -encara que sigui a contracor- del dret a l’autodeterminació de les nacions que els integren, però en la resta de casos el desequilibri entre nacionalismes de primera i segona fila és abassegador. 

Instituït i institucionalitzat, el nacionalisme d’Estat oculta la seva naturalesa rere l’aparença formal de la legalitat i l’ordenament jurídic, i reserva la condició de nacionalista, degudament connotada de forma pejorativa, per a les minories. Encara més. Les acusa de fer -o de pretendre fer- allò que no fan, però que sí fa l’Estat. Rere la imputació falsa d’atemptar contra els drets lingüístics individuals dels qui comparteixen la cultura d’Estat, les persegueix, arribat el cas, per la via penal. És món al revés: la lògica de l’ocupant. 

Per això mai no he estat nacionalista i per això evito parlar de nacions sense estat. Per la mateixa raó que sempre he estat independentista i he parlat de pobles oprimits. Perquè seria una llàstima bastir una República catalana sota la lògica de l’Estat i no dels interessos i les necessitats dels ciutadans que la constitueixen, oi? 

Res a celebrar

La lògica, doncs, i la bona voluntat dels pobles reunits pels designis de la historia sota un mateix paraigües aconsellarien, entre d’altres coses i en nom de la bona convivència, d’arribar a un acord de mínims sobre les qüestions simbòliques. Té sentit que un Estat plurinacional celebri un dia nacional? La sola cacofonia ja ens diu que no. I la data de ratificació de cap Constitució no pot ser-ho quan esdevé una cotilla i una amenaça de suspensió i intervenció contra una de les parts. 

Ben avinguts, el seny recomanaria que cada comunitat nacional instituís la seva pròpia festa, circumscrita al seu àmbit territorial. I si la nació castellana usurpada per l’Estat espanyol vol declarar festiu el dia que les naus de Cristòfor Colom van albirar terra a les Antilles, ja s’ho farà. És molt fort –és com si els catalans festegessin la presa de Neopàtria a mans dels almogàvers el 1311!–, però no és estrany. L'adjectiu més emprat en les etiquetes de Twitter que treuen pit d'aquella gesta és "orgulloso". Només un Estat de matriu imperialista pot parlar desacomplexadament de Dia de la Raça després d’haver deportat els infidels jueus i musulmans, o d’obstinar-se amb altivesa a parlar d’Hispanitat quan no va saber conservar cap ni una colònia d’ultramar. Recordem que les guerres de Cuba en van ser tres (la Larga de 1868-1878, la Chiquita de 1878-1880 i la Necesaria de 1895-1898) i van desembocar en la independència de l’illa perquè Espanya no va voler concedir l’autonomia, per por que l’hagués d’atorgar també a Catalunya. 

Només un Estat, dèiem, de matriu imperialista es deleix amb l’autocomplaença de presumptes glòries pretèrites que marquen l’inici d’un genocidi humà i cultural i d’una governació exògena de tall colonialista. Modèstia a part, l'editorial d'avui de La Razón es refereix a Espanya com "la nación que gestó la epopeya americana, completó para el hombre la geografía de la Tierra y creó una cultura nueva continuadora de la 'gens' romana". Els anglesos, més refinats, celebren la seva festa nacional per Sant Jordi. Ells, que com a britànics tantes malvestats van fer pel món, tenen una mica més de seny i no se'ls acut celebrar-la el dia que van desembarcar a l'Índia o a Austràlia per prendre'n possessió per a major glòria de sa graciosa majestat. 

Impossible d’avenir-se 

El nacionalisme d’Estat espanyol repeteix com un mantra que l’independentisme és una cortina de fum que no dóna resposta als problemes que realment preocupen els catalans, però ja veiem que l’espanyolisme sí: 

- Ahir, una ordre judicial donava curs a la denúncia presentada per la delegada del Govern espanyol a Catalunya per impedir l'accés del personal que l’Ajuntament de Badalona als seus llocs de treball pels “perjudicis a l’interès general” que això podria ocasionar, com si dispensar atenció al públic des d’una administració fos més lesiu que servir plats en un restaurant, allotjar-se en un hotel, omplir el dipòsit en una benzinera o comprar una Coca-cola en un autoservei paquistanès... 

- Avui, alguns diaris reserven portades i artcicles al 12 d’octubre, i les cadenes de televisió li dediquen una programació especial. No perquè dos milions de persones es manifestin a Madrid, a Sevilla o a Badajoz, sinó perquè les Forces Armades desfilen pel passeig de la Castellana marcant paquet i cremant diners a mansalva. 

Però ja ho veieu: els nacionalistes som nosaltres. En canvi, tot això és molt normal i molt edificant... A l'infern aquesta Espanya i la seva hispanitat!