“Adhesión inquebrantable”. Com en temps de la dictadura franquista, això és el que l’Estat espanyol exigeix al seus súbdits, tothora i pertot. N’hi ha d’entusiastes, naturalment, i n’hi ha d’acrítics, que són la majoria; però també n’hi ha que ens resistim a ser assimilats, especialment nombrosos en el quadrant nord-oriental de la península. Si som o no majoria social a casa nostra només ho podem escatir a través d’un referèndum, però l’Estat l’escamoteja amb l’excusa que la unitat de la pàtria i la sobirania nacional no es poden fracturar.
És el mateix Estat que no té prou d’adoptar com a oficial una sola llengua, de promocionar-la a l’exterior i d’imposar-la a l’interior, de comprometre el benestar i coartar les possibilitats de creixement de parts del seu territori o de retolar l’E a les plaques de matrícula i d’expedir un DNI proforma del qual en veritat n’hauríem de dir DIN: document d’identitat nacional.
La història i la quotidianitat certifiquen el sil·logisme: l’espanyolitat és espanyolisme, l’espanyolisme és nacionalisme d’Estat i el nacionalisme d’Estat és imposició, encara que s’embolcalli de constitucionalisme i del marc legal que se n’ha derivat.
Sí, tots els estats fan gala del seu nacionalisme. El vehiculen per conducte oficial i això el normalitza a ulls propis i estranys. Això, que és viscut amb naturalitat a països com Portugal, Irlanda o Grècia, mai no ho hauria de ser en el cas dels estats plurinacionals. I per aquest motiu mereix una reflexió.
Exceptuant potser el Canadà –amb el precedent dels dos referèndums sobre el Quebec–, Bèlgica –l’estat constituït per flamencs i valons– i Suïssa –la confederació helvètica de parlants francesos, retoromànics, italians i alemanys–, en els estats compostos del nostre entorn es produeix una pugna més o menys soterrada entre el nacionalisme supremacista adoptat per l’aparell de l’Estat i el nacionalisme reactiu o resistencialista de les diverses comunitats nacionals que són menystingudes, ignorades o perseguides amb vistes a la seva assimilació cultural i política sota la tríada uniformitzadora d’un país, una llengua, una cultura.
Ho fa el Marroc amb els amazigs al Rif; ho fa França a Occitània, Còrsega i Bretanya; ho fa Itàlia al Friül, al Vènet i Sardenya, i ho fa Espanya als Països Catalans, Nabarra (sí, amb be alta) i Galícia. A l’Aragó i Astúries també, però la immensa majoria ni se n’adona... Al Canadà i la Gran Bretanya existeixen alguns mecanismes igualadors com el reconeixement mutu -encara que sigui a contracor- del dret a l’autodeterminació de les nacions que els integren, però en la resta de casos el desequilibri entre nacionalismes de primera i segona fila és abassegador.
Instituït i institucionalitzat, el nacionalisme d’Estat oculta la seva naturalesa rere l’aparença formal de la legalitat i l’ordenament jurídic, i reserva la condició de nacionalista, degudament connotada de forma pejorativa, per a les minories. Encara més. Les acusa de fer -o de pretendre fer- allò que no fan, però que sí fa l’Estat. Rere la imputació falsa d’atemptar contra els drets lingüístics individuals dels qui comparteixen la cultura d’Estat, les persegueix, arribat el cas, per la via penal. És món al revés: la lògica de l’ocupant.
Per això mai no he estat nacionalista i per això evito parlar de nacions sense estat. Per la mateixa raó que sempre he estat independentista i he parlat de pobles oprimits. Perquè seria una llàstima bastir una República catalana sota la lògica de l’Estat i no dels interessos i les necessitats dels ciutadans que la constitueixen, oi?
Res a celebrar
La lògica, doncs, i la bona voluntat dels pobles reunits pels designis de la historia sota un mateix paraigües aconsellarien, entre d’altres coses i en nom de la bona convivència, d’arribar a un acord de mínims sobre les qüestions simbòliques. Té sentit que un Estat plurinacional celebri un dia nacional? La sola cacofonia ja ens diu que no. I la data de ratificació de cap Constitució no pot ser-ho quan esdevé una cotilla i una amenaça de suspensió i intervenció contra una de les parts.
Ben avinguts, el seny recomanaria que cada comunitat nacional instituís la seva pròpia festa, circumscrita al seu àmbit territorial. I si la nació castellana usurpada per l’Estat espanyol vol declarar festiu el dia que les naus de Cristòfor Colom van albirar terra a les Antilles, ja s’ho farà. És molt fort –és com si els catalans festegessin la presa de Neopàtria a mans dels almogàvers el 1311!–, però no és estrany. L'adjectiu més emprat en les etiquetes de Twitter que treuen pit d'aquella gesta és "orgulloso". Només un Estat de matriu imperialista pot parlar desacomplexadament de Dia de la Raça després d’haver deportat els infidels jueus i musulmans, o d’obstinar-se amb altivesa a parlar d’Hispanitat quan no va saber conservar cap ni una colònia d’ultramar. Recordem que les guerres de Cuba en van ser tres (la Larga de 1868-1878, la Chiquita de 1878-1880 i la Necesaria de 1895-1898) i van desembocar en la independència de l’illa perquè Espanya no va voler concedir l’autonomia, per por que l’hagués d’atorgar també a Catalunya.
Només un Estat, dèiem, de matriu imperialista es deleix amb l’autocomplaença de presumptes glòries pretèrites que marquen l’inici d’un genocidi humà i cultural i d’una governació exògena de tall colonialista. Modèstia a part, l'editorial d'avui de La Razón es refereix a Espanya com "la nación que gestó la epopeya americana, completó para el hombre la geografía de la Tierra y creó una cultura nueva continuadora de la 'gens' romana". Els anglesos, més refinats, celebren la seva festa nacional per Sant Jordi. Ells, que com a britànics tantes malvestats van fer pel món, tenen una mica més de seny i no se'ls acut celebrar-la el dia que van desembarcar a l'Índia o a Austràlia per prendre'n possessió per a major glòria de sa graciosa majestat.
Impossible d’avenir-se
El nacionalisme d’Estat espanyol repeteix com un mantra que l’independentisme és una cortina de fum que no dóna resposta als problemes que realment preocupen els catalans, però ja veiem que l’espanyolisme sí:
- Ahir, una ordre judicial donava curs a la denúncia presentada per la delegada del Govern espanyol a Catalunya per impedir l'accés del personal que l’Ajuntament de Badalona als seus llocs de treball pels “perjudicis a l’interès general” que això podria ocasionar, com si dispensar atenció al públic des d’una administració fos més lesiu que servir plats en un restaurant, allotjar-se en un hotel, omplir el dipòsit en una benzinera o comprar una Coca-cola en un autoservei paquistanès...
- Avui, alguns diaris reserven portades i artcicles al 12 d’octubre, i les cadenes de televisió li dediquen una programació especial. No perquè dos milions de persones es manifestin a Madrid, a Sevilla o a Badajoz, sinó perquè les Forces Armades desfilen pel passeig de la Castellana marcant paquet i cremant diners a mansalva.
Però ja ho veieu: els nacionalistes som nosaltres. En canvi, tot això és molt normal i molt edificant... A l'infern aquesta Espanya i la seva hispanitat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada