Sense espurnes de llum a Galícia

Ara que aparentment a Catalunya l’independentisme ha desplaçat el nacionalisme instrumental de la cosmogonia catalanista, la tebior del PNB respecte de les tesis sobiranistes i el triomf insultant del PP a Galícia fa que no trempem gens ni mica amb els resultats de les eleccions autonòmiques d’ahir. Durant anys vam veure en els bascos l'avantguarda de les reivindicacions nacionals, convençuts que anaven una passa per davant nostre. Galícia, en canvi, ens queda lluny i sempre ha estat una mica com la ventafocs; la germana pobra de les nacionalitats històriques. I certament segueixen sent nacions diferents: la prova és que C’s no s’ha menjat un torrat en cap dels dos països. 

A Galícia, Falangito ha assistit al simulacre d’unes terceres eleccions generals. Com a Mario Conde i Rosa Díez el 2012, el vot útil l’ha destrossat. 

A la presidenta d’UPyD, tan espanyolíssima ella, no se li va acudir mai de suprimir el concert econòmic. I és que el liberalisme espanyol mai no ha tingut bona entrada en una societat tan encarcaradament carlina com la basca, en què ni tan sols un nombre significatiu d’alabesos no ha comprat el discurs d’Albert Rivera. 

Les raons del fracàs han estat diferents a cada territori, però de fons hi ha la seva carta de naturalesa, totalment aliena a uns i altres. C’s és una reacció orquestrada pels inadaptats a la normalització lingüística a Catalunya, degudament reprogramada pels altaveus de l’IBEX-35 per recollir el vot descontent del PP i PSOE i apuntalar el règim del 78, reformant-lo des de dins. 

Galícia, sempre igual 

Ni  escàndols de corrupció, ni narcotraficants, ni accidents de tren. Alberto Núñez Feijóo ha guanyat les seves terceres eleccions; les segones que s’endú de carrer. Fent un acudit fàcil, podríem dir que El tsunami s’ha imposat a la maregassa. 

En espera d'escrutar el vot per correu, els 676.000 electors del PP representen encara no el 30% del cens; però l’abstenció eleva aquesta proporció fins al 47,5% del vot emès i li’n dóna la majoria absoluta. El Faro de Vigo ho descriu així: “A 42 escaños. Uno más. Muy cerca del récord histórico que Manuel Fraga amasó el 17 de octubre de 1993 [...] a pesar de la tendencia a la fragmentación política” 

Per a La Voz de Galicia, “el éxito de Feijóo, una quimera hace medio año, es exclusivamente suyo. Acertó desmarcándose de su partido y vuelve desde hoy a la primera línea como alternativa para la necesaria regeneración del PP”. 

Segons diversos sociòlegs, el PP és el partit que millor representa l’ànima gallega. I tenen raó, amb perdó de Castelao, si per “galleguisme” s’entén el que ha fet Feijóo aquesta campanya: visitar l’aldea on passava l’estiu quan era sagal, veure vi a casa de la difunta iaia Eladia... Només li ha faltat munyir una vaca. 

Diuen els analistes que el reelegit president encarna tan bé "els birrets" dels nuclis urbans com "les boines del medi rural", i la veritat és que el PP s’ha imposat amb un percentatge de vot molt homogeni a 305 dels 314 municipis, incloses les cinc ciutats governades per les esquerres: Vigo (PSdG), Pontevedra (BNG), La Corunya, Compostel·la i El Ferrol (En Marea). Per a La Voz de Galicia, “esos espacios de ruptura no han madurado en alternativas de gobierno: la prueba es el desgaste de la Marea en sus feudos”. En relació a les generals del 20D, el PP ha superat els seus perseguidors de 20 punts pràcticament a tot arreu. A La Corunya, En Marea ha reculat del 31 al 24%; a Compostel·la, del 28 al 21%, i al Ferrol, del 30 al 24%. Només hi ha una província, Pontevedra, amb la seva capital al front, en què la suma de totes les esquerres empata a 11 escons amb el PP. La tradició obrera de la Ria de Vigo i la mala gestió hospitalària per part del Govern de la Xunta situa el suport al partit de Feijoo en aquesta demarcació 10 punts per sota de la resta del país. 

O sorpassinho 

Lluny dels 42 escons del PP hi trobem els 14 d’En Marea i PSdG, i els 6 del BNG. Com al País Basc, ahir els podemites també van superar els socialistes a Galícia. Però aquí les coses són molt diferents: primer, perquè va anar de només 17.000 vots, i segon, perquè prèviament ja existia una coalició entre forces d’esquerres i nacionalistes -l’Alternativa Galega de Esquerda (AGE)- que el 2012 va obtenir 9 diputats i de la qual vam parlar-ne en aquest post com a possible exemple per a la CUP. Aleshores aquella plataforma havia estat impulsada per l’històric Xosé Manuel Beiras i aplegava el seu partit Anova Irmanda Nacionalista, a més d'Esquerra Unida i Equo. Per a La Voz, “14 escaños es un resultado muy pobre, por cuanto AGE ya tenía 9 y ahora sumó los apoyos de las mareas locales y de Podemos, que en solitario ya manejaba la posibilidad de alcanzar seis escaños”. 

El seu candidat, l’exjutge Luis Villares, “obtuvo ayer 137.000 votos menos que en las generales de diciembre y acabó la noche electoral como la segunda fuerza menos respaldada en la historia de la autonomía: un 19% de los votos válidos”. Per al rotatiu de dretes, “En Marea tiene por delante cuatro años de máxima complejidad organizativa, con un grupo de diputados encabezado por un líder supuestamente independiente y con un arco parlamentario dividido por un lado entre candidatos de Anova (3) y Esquerda Unida (2); y los de Podemos (7), que a su vez están enfrentados entre sí, como quedó reflejado en las primarias y se aprecia en su consejo ciudadano, partido en dos facciones a las que se suman grupos locales de críticos”. Tot això és cert i no convida precisament a l’optimisme. La fortalesa del PP a Galícia l’ha dut a governar sempre el país, tret de dos petits parèntesis entre 1987-1989 i 2005- 2009, i contrasta amb els cops de volant de les forces d’esquerres. 

Si analitzem el cicle electoral dels darrers 20 anys veurem com s’encongeix el suport als partits tradicionals. Malgrat el repunt de 15.000 vots d’aquests darrers comicis, el PP ha perdut 156.000 vots en dues dècades: en bona part, a causa de la taxa de mortalitat entre els seus votants més veterans. Tot i els alts i baixos, l’altre gran partit espanyol, el PSdG, també hi ha perdut pistonada: 200.000 sufragis separen el millor i el pitjor resultat. Menció a banda mereix el BNG. En declivi constant després del seu acostament a CiU i el PNB amb la signatura de la Declaració de Barcelona el 1998 i la candidatura Galeusca a les europees de 2004, els nacionalistes gallecs s’han deixat pel camí dues terceres parts del suport que tenien el 1997: 276.000 adhesions que, en bona part, avui estan en mans dels grups que componen En Marea. 

En perspectiva, el PP s’arronsa; però també ho fan les forces d’esquerres. El resultat conjunt d’ahir, 644.000 vots, és el pitjor de les últimes dècades: molt lluny dels 867.556 de 2005 i dels 795.200 de 2009. Posats a veure una espurna de llum, podríem apuntar que mentre s’aprima l’esquerra espanyola (el PSOE passa de 555.603 el 2005 als 254.500 d’ara), ressorgeix un espai per a l’esperança que caldrà reconfigurar per damunt de les sopes de lletres i dels egos personals. En aquestes circumstàncies, al màxim que pot aspirar l’esquerra gallega és a disputar el terreny als populars a escala local i comarcal, fent-los saltar d’alguna diputació; però sense representar cap alternativa de govern a curt termini.