La Diada 2016: Laie visita Kesse

Per raons familiars i sentimentals havíem d’anar a Berga, la Meca de la CUP; però altres qüestions -també familiars- van dur-nos finalment al sud: la Marianna i en Romà, feliçment retornats d’un exili acadèmic i laboral de vuit anys als Estats Units, s’han establert en un piset de Reus ai las!, lluny de la plaça Mercadal i amb vistes a la franja de Gaza. 

Al final tampoc no vam menjar peix al Serrallo. Vam bescanviar-lo de molt bon grat per una suculenta paella amb closques a la pobla que els Rofes tenen a Mont-roig del Camp. Després, tota la colla va fer cap a la Rambla Nova de Tarragona. 

Pel camí vam fer una incursió al Pont del Diable, l’aqüeducte que duia aigua a l’antiga ciutat, des d’on vam fer un advertiment a l’ocupant: “Calceu-vos, romans, que ja arriben els laietans!”, tot i que tinc la impressió que als cossetans no els calien reforços, més enllà dels ilercavons de l’Ebre. S’hi van aplegar 120.000 persones segons l’organització, i 50.000 segons la Guàrdia Pretoriana. En qualsevol cas, molta gent. Les cues a la barrera de peatge de Torredembarra ho diuen tot. Com a Lleida, es tracta de la manifestació més nombrosa feta mai a la ciutat després de la mort de Crist i, tanmateix, esporuguits per la plebs, els respectius tribuns socialistes, Josep Fèlix Ballesteros i Àngel Ros, no hi eren! 

Estelades verdes 

Entre les 16.30 i les 19h ens vam moure sota un sol de justícia pels trams compresos entre el giratori de la plaça Imperial Tarraco i la intersecció amb els carrers de la Unió i Sant Francesc, de manera que no vam veure cap de les patums: ni la presidenta del Parlament Carme Forcadell, ni l’expresident d’ERC Josep Lluís Carod Rovira. Impossible accedir al Balcó de la Mediterrània: massa gent i massa apinyada. 

Vam sentir els oradors per megafonia. Jordi Cuixart, d’Òmnium, vibrant; Jordi Sánchez, de l’ANC, peripatètic. Pel que fa al manifest en clau sectorial i territorial que es va llegir a Tarragona, si no hagués estat Manolo Tomàs qui el pronunciava, el portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, es diria que el discurs era cosí germà del model desarrollista. Potser per això algunes estelades verdes estratègicament situades a la capçalera s’encarregaven de recordar que les comarques del sud del Principat són les més castigades des del punt de vista ambiental per les indústries nuclear, química i petroquímica i els sectors immobiliari i turístic. 

Banderes negres

Algunes d’aquestes estelades ecologistes eren reversibles. Per un costat, verd amb estel blanc i per l’altre, negre amb estel vermell. A Tarragona se’n van veure més que mai. No formaven cap bloc compacte, sinó que estaven escampades una mica per tot arreu. Reproduint l’esperit nihilista dels seus portadors, n’hi havia en diversos formats: teles totalment negres decorades amb calaveres, d’altres amb un estel vermell al centre, els típics penons amb la proclama Viurem lliures o morirem, i quadribarrades llibertàries amb la rosa dels vents de vuit puntes. Ah, i la meva: l’estelada negra.

Entre els comuns no sé si ens en sortirem, però entre alguns col·lectius llibertaris crec que el sí a la independència és cosa feta. A Reus, segons que expliquen els meus corresponsals, en la manifestació del vespre de l’esquerra independentista es van tornar a veure banderes antiautoritàries i fins una rèplica de la del Consell d’Aragó, regit per les milícies anarquistes de la CNT entre 1936 i 1937. 

Colau i Margallo 

Dels gestos, discursos i valoracions de la Diada d’enguany en destacaria els següents, en ordre de prelació: 

1. La constatació que la convocatòria de l’Onze de Setembre és inequívocament independentista, més enllà de la manifestació de Sant Boi d’ara fa 40 anys. Com observa l’exdiputat de la CUP Antonio Baños: “el mínim comú denominador no és el dret a decidir, sinó la República catalana”. 

2. La presència del president Carles Puigdemont i de l’alcaldessa Ada Colau a les manifestacions de Salt i Barcelona, respectivament; una participació institucional -amb tots els matisos que es vulgui- que situa la Generalitat i l’Ajuntament de la capital catalana al costat de la reivindicació nacional i que contrasta amb l’absència en anys pretèrits d’Artur Mas i de la mateixa Colau. 

3. El paper d’estrassa dels socialistes catalans: els alcaldes de Lleida i Tarragona no sols no van treure el nas per les concentracions humanes més importants fetes mai en les seves ciutats, sinó que es van embolicar en una guerra de xifres per intentar negar l’evidència. 

4. El silenci covard del president espanyol en funcions. Després d’haver desplegat tota l’artilleria contra l’independentisme en ocasió del discurs d’investidura del 30 d’agost, Mariano Rajoy s’ha tornat a inhibir en favor dels jutges i els seus lacais, com el ministre d’Afers Exteriors. José Manuel García-Margallo va admetre que el “desafiament sobiranista” és el problema “més important” que afronta la Moncloa, ja que “d'una crisi se surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és absolutament irreversible”. Ja ho diu bé, en Margallo, perquè a ell se li'n foten les persones. Ell parla des de la raó d’Estat, la mateixa que pot assumir com un problema epidèrmic la mort d’1, 2 o 100 civils cada any sense que això no suposi cap amenaça per al sistema. Així va ser en el passat i de vegades sembla que alguns enyorin aquells temps. 

5. La manipulació informativa i el menysteniment constant de la majoria de mitjans periodístics espanyols i dels activistes de l’unionisme català (Somatemps, Dolça Catalunya, Convivència Cívica Catalana...). Distorsió i menyspreu no són innocents: tenen el seu origen en la catalanofòbia i l’autoodi. És allò tan simpàtic de “la peste nacionalista", "la Diada de la marmota”, “el huevo frito de la Diada” o “de la cárcel se sale, però del cementerio no”. 

Marxa de torxes

Fotografia: Jordi Rovira

Per a nosaltres, els actes commemoratiu de l’Onze de Setembre van començar la nit abans amb la celebració de la cinquena marxa de torxes per la independència d’Alella, organitzada per Cerquem les Arrels i els nuclis locals de l’ANC, CAL i Òmnium. Enguany, per la seva coincidència amb la mostra gastronòmica de la Festa de la Verema, va modificar el seu horari i traçat: es va iniciar a les 21h a l’Empedrat del marxant i va finalitzar a les 23h a la plaça d’Antoni Pujadas. Aquestes raons, afegides a l’amenaça de pluja i un cert cansament entre l’opinió pública, va mobilitzar menys gent que altres anys: un centenar de persones de totes les edats precedides per una gran estelada i acompanyades pels grallers i timbalers d’Alella. 

Al llarg del recorregut es van realitzar tres parades -al parc dels Drets Humans, el parc Gaudí i la plaça dels Germans Lleonart- en què es van llegir cites de diversos autors catalans com Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés o Manuel de Pedrolo. Mentre el periodista radiofònic Albert Manyà llegia el manifest de la marxa, davant seu un provocador en aparent estat d'embriaguesa es va descordar la pitrera de la camisa i va cridar: “soy español, tiradme piedras!”, davant la indiferència dels assistents. L’acte es va cloure amb el cant dels Segadors i unes birres en bona companyia al pati d’El Azahar.