L’Onze de Setembre i l’Espanya impossible

En motiu de la Diada, els cenacles de la ultradreta catalana que orbiten a l’entorn de C’s com Convivència Cívica Catalana han tornat a posar en circulació un article publicat per Jesús Laínz a El Diario Montañés de Santander el 2 de setembre de 2014. En el seu libel, l’autor denuncia la impostura del discurs sobiranista enfront de “la Cataluña real”, una manipulació de la història a tots els nivells –acadèmic i escolar- que tindria el seu origen en “el interés [de] los dirigentes del movimiento político que lleva un siglo agitando a las masas con la supuesta ofensa recibida de España [el 1714]” i “en cuatro décadas de intoxicación casanovista” [en al·lusió a Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat de Barcelona: un personatge que darrerament cotitza a la baixa dins de l'imaginari indepe]. 

La tesi d’aquest propagandista espanyol és la següent: la capitulació de Barcelona de l’Onze de Setembre -amb permís de Mallorca, que es va lliurar el 1715- marca la fi d’una conflagració entre iguals que fou motivada únicament per un plet dinàstic entre els partidaris de les cases d’Habsburg i de Borbó; prescindint tothora de l’ideari polític i econòmic de cada opció. Per apuntalar aquesta idea, Laínz tira mà de les Narraciones históricas de Francesc Castellví, en què aquest exiliat austriacista al·ludeix al conflicte com a “guerra civil”, i al ban dels Tres Comuns de Barcelona del mateix dia 11: quan les autoritats de la ciutat criden tots els resistents, literalment, “a derramar sa sanch y sa vida, per son Rey, per son honor, per la pàtria y per la llibertat de tota Espanya”. Per a Laínz, “las fuentes originales tienen el grave inconveniente de dejar en evidencia a los falsarios. Por eso los nacionalistas huyen de ellas como vampiros ante agua bendita. Pues si alguna vez se diera lectura a las palabras con las que se resumen los afanes que movían a los defensores de Barcelona, quizá el inmenso artificio nacionalista comenzara a agrietarse”. 

Si interpretar el present ja és un exercici complex -i controvertit, pel que té de subjectiu-, imagineu com no ho ha de ser jutjar els esdeveniments de fa 300 anys amb ulls actuals! Per això l’escrit de Laínz està farcit de mitges veritats. Seria llarg de rebatre, però em centraré justament en els dos aspectes que ell més destaca: la presumpta postergació de l’obra de Castellví per part de la historiografia i les institucions catalanes, i la condició d’espanyols dels contendents hispànics de les guerres de 1705-1715. 

L'oblit premeditat de Castellví

Laínz descriu –i en això coincidim- la crònica de Castellví com l’opera magna de referència per capir “lo sucedido en España y Europa en aquellos bélicos tiempos”, i en destaca tant l’“enorme minuciosidad” com el rigor i l’honestedat intel·lectual del relat. No debades, “dedicó sus treinta últimos años” a redactar-la, d’ençà del seu exili prop la cort imperial de Viena el 1718 (i no pas el 1726, com assenyala Laínz). 

Efectivament, Castellví defineix la contesa com a “civil”. No va ser l’únic a fer-ho. Ni el primer: entre 1708 i 1709 l’aragonès Agustí Ponts de Mendoza, comte de Robres, ja va compondre les seves Memorias para la historia de las guerras civiles de España desde la muerte de don Carlos II, de les quals ja n’hem parlat en aquest bloc per la relació que mantenia amb Alella com a propietari de l’actual masia de can Sans. 

Laínz descuida també un altre aspecte. Confon el fet que va ser l’erudit Salvador Sanpere i Miquel qui, com és sabut, s'endinsés en els arxius estatals vienesos per efectuar de pròpia mà la transcripció de l’únic manuscrit de Castellví, amb el fet que fos també el primer a rescatar-lo de l’oblit. Certament, aquella tasca ingent serví de base a Sanpere per a la publicació el 1902 del seu tractat sobre el setge de Barcelona de 1714 El fin de la nación catalana, però va ser el canonge mataroní Mateu Bruguera el primer a utilitzar el testimoni de Castellví com a font documental en una obra publicada 30 anys abans, el 1872: Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona. 

És cert que “Sanpere donó su copia al Institut d’Estudis Catalans en 1916. Pero desde entonces sólo ha servido para criar polvo tanto en las estanterías de dicha entidad como actualmente en la Biblioteca de Catalunya, en cuya sección de manuscritos sigue durmiendo el sueño de los injustos con el número 421”. Malgrat la seva transcendència i contra tota lògica, les Narraciones de Castellví no van ser publicades fins a 1997 per una fundació d'inspiració carlina, i no pas per cap institució cultural o administració pública catalana. Tampoc no ho van fer les espanyoles. Ergo: si tan rellevant és -que ho és- l'obra de Castellví per deixar testimoni d'aquell episodi cabdal de la història d'Espanya, no sembla que els espanyols se n'hagin interessat gaire. Sí n'han tingut cura, en canvi, tots els historiadors catalans -també els catalanistes- de Bruguera ençà. Fou, doncs, un religiós català -i no pas un espanyol- el primer a referir-s’hi, en temps d’allò que se n'ha dit la Renaixença i que Laínz tant abomina. I no és estrany que essent carlí Bruguera hagi estat finalment editat per la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, potser perquè la visió territorial del carlisme és una visió composta i no uniformitzadora. 

Això ens porta a discutir l'altre gran argument de l'articulista: la concepció d'Espanya. Efectivament, el ban dels Tres Comuns apel·la a la llibertat d’Espanya. Però no es refereix a qualsevol Espanya, i molt menys a l'estatisme creixent i assimilador castellà; sinó a una concepció articulada dels regnes hispànics que, més tard, els carlins en dirien foral, els republicans federal i els anarquistes i els nacionalistes confederal. 

Espanya com a “continent de nacions”

Existia aleshores Espanya? Evidentment, sobretot des del punt de vista geogràfic perquè políticament encara estava per construir. Aquella guerra dirimia, a Catalunya i a mitja Europa, la pugna entre dos models d’agregació política i nacional: el pactista i l'absolutista. Però anem al fons de la qüestió: els catalans eren espanyols? Geogràficament sí, com els portuguesos. Emocionalment, segurament també. I políticament? Fins llavors potser sí, ja que amb totes les limitacions i imperfeccions, la monarquia els emparava per igual. Castellví posa data a aquest vincle: “tiene el origen el nombrarse los reyes que 2 siglos haze dominan en Castilla, que comunmente se llaman reyes de España (no dominandola toda)”. 

L’autor dedica un capítol introductori a aquestes qüestions. Es titula Qué cosa es la España. Laínz el silencia, i l’edició de la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo el mutila, obviant-ne els passatges més esclaridors pel que fa a l’entitat política de la Corona d’Aragó i la qüestió idiomàtica. L’exiliat austriacista diu: 

“Hasta nuestros dias eran distinctas las leyes de la Corona de Aragon de todos los otros reynos de que se compone, en el continente de la España, de Aragon, Valencia y Cathaluña [...] Eran estas naciones distinctas en leyes, costumbres, trajes y idiomas. En leyes como es de ver en sus particulares estatutos; en costumbres y trajes, lo advertirá el que viajare; en idiomas, son 4 distinctos, esto es portugues, viscaino, cathalan, castellano o aragones [...] El idioma portugues es lengua española Antigua [..] El idioma viscaino es distincto en todo de la lengua castellana o aragonesa, lo mismo el idioma cathalan, y estos dos idiomas, viscaino y cathalan, son entre si muy distintos, y los que llegan del interior de la España, en Viscaya y en Cathaluña no entienden una sola voz; y tienen estos dos idiomas alfabetos distinctos y nombres muy diversos de las cosas”. 

“Con esto se ve claro que los portugueses, castellanos, leoneses, viscainos, asturianos, gallegos y navarros son distinctas naciones dentro del continente de la España. Assimismo los aragoneses, cathalanes y valencianos no son todos unos: aunque estas 3 naciones, de muy atrassados siglos, estan unidas”. 

De tot plegat es desprèn allò que ja sabíem: que catalans, valencians i balears parlaven la mateixa llengua i que aquests darrers, a més, formaven part de facto de la nació catalana com a catalans naturals. La territorialitat del domini lingüístic no admet cap dubte –de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar–, com tampoc la capacitat del país per generar riquesa i abastir-se de productes i matèries primeres, amb una clara evocació a la metàfora de la mata de jonc (el subratllat és meu): “Estas 3 provincias que componen el reino de Aragon [...] tienen unidas de largo, desde el [...] confin de Francia y Navarra, hasta Guardamar, en el reyno de Valencia, 90 leguas. De ancho en donde mas, entre Cadaques y Coplliure, confines de Francia, hasta Tarazona, en Aragon, 73 leguas. En donde menos, que es al cabo del reyno de Valencia, de 5 a 6 leguas [...] Finalmente Aragon, Cathaluña, Valencia, Mallorca, Menorca y Ivissa tienen poblaciones 2526 y un gran numero de alcarias. Todos estos señorios que componen la corona de Aragon en los limites de la España, juntos no necesitan de mendigar a ningun otro estado y reino quanto es necessario a la vida humana, y puede de muchos efectos hazer extracciones, en particular de vinos, trigos, sedas, azeytes y otras muchas”. 

Catalans, no espanyols 

Malgrat la unió dinàstica, el 1714 Catalunya era de jure una nació que vivia, a més, el seu moment republicà: abandonada pels aliats i enfrontada a Felip V. En el camp del dret no hi ha dubte: hi havia súbdits de nació catalana, aragonesa, castellana... Per nació cal entendre no sols la pàtria on cadascú era nat, sinó que el concepte duia inherentment associades -i com a tals eren assumides- les particularitats, drets, llibertats i obligacions vigents a cada regne. En altres paraules: a Catalunya només regien institucions pròpies, participades únicament i amb caràcter excloent pels naturals del Principat. Tenia, per tant, plena autoritat econòmica i financera, absoluta sobirania judicial (hi regia la Reial Audiència, sense que cap tribunal aliè hi pogués influir) i total autonomia política dins les seves fronteres (la Diputació del General administrava l’erari públic i vetllava per les Constitucions pactades amb el rei a les Corts). 

En la meva opinió -i aquí ve quan en llanço a la piscina-, com a poble o nació, els catalans van poder ser espanyols mentre va existir l'esperança que el bàndol austriacista guanyés la guerra. En aquest context s'inscriu el ban dels Tres Comuns, que era també una crida al conjunt de l'austriacisme hispànic refugiat dins la plaça per fer costat als barcelonins en la seva determinació per salvaguardar aquells valors. I a la defensa de Barcelona hi acudiren mallorquins (la majoria d'artillers ho eren, així com les naus que auxiliaven la ciutat), aragonesos (com Diego Nasarre), valencians (com Joan Baptista Basset) i alguns castellans il·lustres (com Marco Antonio Pandolfo). Laínz diu que Barcelona s’erigí llavors en “el último baluarte de la libertad e independència de España”, molt a l'estil del llenguatge patriòtic de la guerra contra Napoleó; una afirmació, en tot cas, que cal interpretar en oposició al protagonisme en el setge de l’exèrcit de Lluís XIV de França, en la mateixa línia que les proclames a la lluita contra l’invasor que feren les organitzacions d’esquerres i les institucions republicanes durant la Guerra Civil de 1936-1939 en la seva lluita contra els sollevats auxiliats per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. 

El triomf de l'absolutisme encarnat per Felip V i la imposició de l’Espanya vertical –fent servir l’expressió encunyada per Ricardo García Cárcel- excloïa per definició -però també a la pràctica: els morts, els presos, els ajusticiats, els exiliats, els represaliats-, una part dels catalans -la majoria, sobre la qual s'imposaren les quinzenades, l'impost del cadastre i altres vexacions- de la seva condició d'espanyols. Per això, l'Onze de Setembre de 1714 serà a partir de llavors reivindicat només per aquella part de la ciutadania catalana que se'n sent òrfena. És natural: passa el mateix amb la memòria de la República. I jo, personalment, me'n sento doblement hereu i deutor.