31 de maig 2016

Lluís Llach a Alella: "Mentre hi hagi majoria, el procés és imparable"

Injecció de moral directa a la vena. "La necessitàvem", confessaven a la sortida de l'acte alguns membres de l'ANC d'Alella. 

Com ells, entre 200 i 250 persones es van atansar ahir al vespre al poliesportiu d'Alella per escoltar Lluís Llach. El cantautor de Verges és un optimista de pedra picada i una de les veus més respectades de l'independentisme gràcies a la credibilitat que suscita algú que es nega a participar en cap acte de partit i que, per contra, es brinda a l'ANC per reforçar i provar d'eixamplar un discurs d'unitat. Llach s'hi va lliurar en cos i ànima: dues hores llargues responent totes les preguntes del públic. 

Ahir, però, la mitjana d'edat era elevada i entre l'auditori hi havia poques cares desconegudes; una prova més que això costarà. Fet i fet, el periodista de Vilaweb Pere Cardús, que actuava com a moderador, va recordar que el 90% dels catalans s'informen a través de mitjans espanyols. 

Sempre positiu

Malgrat les perspectives actuals, Llach es va mostrar convençut que el pròxim Onze de Setembre serà multitudinari perquè més important que la mobilització constant són "els pics" -les demostracions de força- en els moments estratègics. Mireu-vos al mirall: "tot depèn de vosaltres. Sou la baula més important de la cadena". 

Per la part que els toca, creu que els polítics faran la seva part. "Hi ha 72 diputats independentistes. Tenim majoria absoluta i estem determinats a fer la independència. Mentre hi hagi majoria, nosaltres tirem". Per a Llach, "el procés és imparable", com ho demostren els canvis de discurs que ha fet l'Estat espanyol. "Al principi deien que això era una cosa teledirigida des de quatre despatxos i no se'n van sortir". Per això és molt simptomàtic que després recorreguessin al discurs de la por, tan propi de la dictadura franquista: "això abans Espanya ho resolia amb capitans generals. Però la força democràtica no es pot aturar de cap manera". 

La singularitat cupaire 

En el torn de preguntes del públic, alguns assistents li van demanar per l'actitud de la CUP i l'esmena a la totalitat dels anticapitalistes al projecte de pressupostos del Govern. "No aprovar els pressupostos seria gravíssim, però a la independència també s'hi pot anar amb uns pressupostos autonòmics, tot i que en pitjors condicions". 

El diputat va reiterar que ell, ideològicament, segueix basculant entre ERC i la CUP, si bé va reconèixer que "en algunes qüestions plantegen camins discordants. Esperem que no siguin divergents", va desitjar. 

Per a Llach els diputats de la CUP "estan tan o més determinats que els de Junts pel Sí, però representen un espai polític diferent: a Junts pel Sí tothom ha renunciat a alguna cosa per anar plegats i ells no". En qualsevol cas, "representen més de 200.000 persones i els necessitem". 

Si finalment la CUP no negocia els pressupostos Llach es va mostrar partidari de dir prou: "llavors la història els jutjarà" i va albirar "conseqüències nefastes per al seu electorat". 

Merkel i el 26-J 

Sobre la capacitat d'influència del gran capital -en al·lusió a Caixabank i Banc Sabadell- per avortar el procés, Llach opina que "seria una estupidesa actuar contra una economia tan dinàmica. El 90% del teixit productiu català està format per mitjanes i petites empreses mancades d'un Estat que legisli per a elles, sinó per a l'oligarquia". I va posar com a exemple, enmig de gran aplaudiments, la indemnització amb diners públics a la plataforma de gas Castor, propietat de Florentino Pérez.

A nivell internacional, "Catalunya és la tercera economia d'Europa i Barcelona, la segona o tercera ciutat del món amb més consolats. De fora estant ens veuen com un país", va afirmar Llach. "Per això -va dir- no hem descuidar el front internacional". A nivell econòmic, "el 60% de la inversió alemanya a l'Estat espanyol es concentra a Catalunya i Angela Merkel no pagarà aranzels per aquests productes". I a nivell polític, "Europa ha de jugar un paper determinant i ha de veure que ho intentem tot", i això implica, segons ell, participar en el joc electoral. 

En absència d'una candidatura unitària a les eleccions espanyoles del 26 de juny, Llach va confessar que "al final votarem una de les llistes" perquè "mentre hi hagi una sola cosa que ens incumbeixi hem de ser-hi per decidir i per denunciar. Hem de jugar totes les cartes i a Europa tenim trumfos boníssims a la mà que si els sabem jugar ens donaran resultats esplèndids", va pronosticar. 

Tan convençut n'estava que va abandonar el pavelló saludant amb el clàxon.

24 de maig 2016

Quo vadis, Tsipras?

El desallotjament per la força del camp de refugiats en trànsit d'Idomeni d'avui per part de la policia grega ens ha tornat a mostrar la pitjor cara d'un estat membre de la Unió Europea i, per extensió, de tots els estats d'Europa, que en són còmplices. La utilització de gasos lacrimògens contra població indefensa i desvalguda (nens, dones i ancians ...) i la seva deportació cap a no-llocs s'afegeix al tracte vexatori i degradant que fins ara els han dispensat les autoritats. 

L'abandó humanitari és total. Són les organitzacions de voluntaris les qui estan salvant els refugiats de morir ofegats, les qui els alimenten i les úniques que vetllen pel respecte dels seus drets com a persones. En aquesta hora d'indignitat, els cooperants i no pas els governs són qui mantenen encesa la flama de la solidaritat entre éssers humans. Aquest cap de setmana, en les jornades de cooperació internacional organitzades a Teià, vam poder escoltar de viva veu l'experiència sobre el terreny de les voluntàries d'Eko Project i de l'Equip de Rescat i Emergències de Catalunya. Esfereïdor: mostraven armilles salvavides que no suren i que les màfies turques venen com a tals als refugiats que s'arrisquen a creuar l'Egeu. 

Decebut amb Syriza 

La majoria dels electors grecs es van lliurar a Syriza com a taula de salvació. Era l'últim cartutx: un conglomerat de forces d'esquerres que havia de combatre la troica des del Govern de Grècia, però que poc temps després només es dedica a fer-li el joc. Si més enllà del procés que estàvem vivint a Catalunya alguna vegada en aquests darrers anys he dipositat certa esperança en un moviment polític ha estat en Syriza. Ara en renego. Apostato, per utilitzar una paraula d'arrel hel·lènica.

I no en sóc l'únic. Per estrany que pugui semblar m'ensumo que en la pròxima campanya electoral espanyola no veurem Pablo Iglesias visitant l'acròpoli ni brindant amb retsina a la plaça Síndagma.

Europa -això és, Alemanya, la troica, la Comissió- ha deixat caure Grècia fins al punt on li ha interessat. A partir d'aquí: qui mana sobre la policia i l'exèrcit, qui maltracta i humilia els refugiats, qui obstaculitza la feina dels mitjans de comunicació i qui deté, processa i expulsa cooperants té un nom i es diu Alexis Tsipras. És una imatge deplorable: el pobre acarnissant-se amb el miserable. 

La Unió Europea ja sabem on va. I tu, Tsipras, on creus que vas?

19 de maig 2016

El llegat de Joaquim Ferrer: cristianisme i Catalunya

La mare d'en Benjamí, en Joan del carrer del Canonge, la Neus de la merceria... i en Joaquim Ferrer. Ahir fa tot just una setmana l'església parroquial de Sant Feliu d'Alella va tornar a quedar petita per acollir les exèquies d'aquest historiador, polític i alellenc d'adopció. Va morir als 78 anys, després d'una malaltia fulminant, emparat pel seu entorn familiar: la seva companya, Rosa Domènech, i una nodrida colla de nebots i nebodes d'edats ben diverses. Uns i altres van glossar la figura del tiet, cadascun des de la seva òptica, però destacant-ne tots ells el seu tarannà pacient i dialogant i la seva fe en l'ideal cristià i en la consecució de la plena sobirania per a Catalunya i la lluita contra l'exclusió: "la cohesió social és una condició indispensable per avançar i la debilitat en altres èpoques en aquest nivell ha estat l'origen de la fallida general", va deixar escrit en un dels seus apunts. No van faltar tampoc les referències a la crisi dels refugiats i al compromís individual de construir un món molt més just. I a la defensa de la llengua. Ferrer va ser un dels promotors de la campanya El català a l'escola, per la qual cosa fou detingut i jutjat l'any 1968. 

Des de la llunyania ideològica, Ferrer encarnava aquella baula perduda de la socialdemòcracia catalana que es va diluir en la pugna per l'hegemonia política dels anys 80 entre la dreta autonomista i l'esquerra sucursalista. Com una part de la societat, ell també va canviar de parer en els darrers anys. Els seus escrits a la secció Fil roig entre 2008 i 2015 ens permeten d'identificar i datar les fases d'aquesta evolució, en passar de defensar un "segon Estatut harmònic" a exposar sense recances "per què el catalanisme ha canviat d'objectiu"

El polític 

Imatge: CEDOC (UAB)
De ben jove, Ferrer va participar activament en el moviment escolta com a espai, més o menys clandestí, d'expressió del catalanisme polític d'arrel cristiana. Durant el funeral, oficiat per tres religiosos, van ressonar les paraules del bisbe Torras i Bages i el cant del Virolai: "Rosa d'abril, morena de la serra..." 

També va sonar una versió instrumental d'Al vent, de Raimon; un tribut justificat si tenim en compte que a les acaballes del franquisme Ferrer va ser un dels fundadors de Reagrupament Socialista juntament amb Josep Pallach, tot i que finalment va fer carrera a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Fou diputat al Congrés per aquesta formació (1983-1985), conseller de Cultura amb Jordi Pujol (1985-1988) i, més endavant, diputat al Parlament (1988-2003) i senador per designació autonòmica (1988-1999). En el moment del seu traspàs seguia al capdavant de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i anteriorment havia presidit les fundacions Trias Fargas i CatDem, ambdues vinculades a CDC. 

Per tots aquests motius i pel seu ascendent personal, el funeral va aplegar alguns pesos pesants de l'escena política, econòmica i intel·lectual del país. Entre aquests darrers hi trobem l'exsenador i actual president del Port de Barcelona, Sixte Cambra, l'escriptor Vicenç Villatoro i l'historiador i editor Agustí Colomines. Al front de la família convergent hi havia l'expresident Jordi Pujol i alguns companys de gabinet de Ferrer. També hi havia el diputat de Junts pel Sí Jordi Turull -a tots dos els va tocar en el seu dia donar explicacions sobre els convenis signats amb el Palau de la Música- i el portaveu de Democràcia i Llibertat al Congrés, Francesc Homs. 

Imatge: CEDOC (UAB)
La representació institucional de la Generalitat estava encapçalada per l'actual conseller de Cultura, Santi Vila, i els titulars de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, i de Salut, Toni Comín. La presència del filòsof revestia un caràcter eminentment personal per la seva proximitat a la vídua a través del seu fòrum Debat Social de l'Ateneu Barcelonès i de l'entitat Impuls a l'Acció Social. De fet, ni la seva assistència ni la d'Homs no havien estat prèviament anunciades i això va generar un cert enrenou que va fer que alguns regidors els cedissin el lloc, com Fede Salas i Anna Fernández. També hi va treure el nas Annerose Bloss, del PP. 

A escala local, la família del difunt va estar acompanyada per l'alcalde, el republicà Andreu Francisco, i per antics companys de la secció local de CDC com Miquel Minguell, Glòria Riera, Josep Ignasi Casanovas, Francesc Reverter i Josep Saurí, i d'UDC, com Cayo Alegre. Si també hi eren en Joan Tatger i l'exalcalde Lluís Rius no ho puc certificar. Sí hi vaig veure l'exalcalde del Masnou, Josep Azuara. En canvi no hi van ser ni el portaveu actual de la formació al municipi, Esteve García-Ossorio, ni cap altre membre de la junta que no fos Xavier Torrents. 

L'obituari del partit no sé si li fa justícia, però una cosa és segur: amb menys paraules es poden dir més coses.   

Ferrer i Alella 

Ironies del destí, el mateix dia que acomiadàvem Ferrer, però de fa 30 anys -l'11 de maig de 1986, feia tot just 30 anys que havia inaugurat en qualitat de conseller de Cultura el trasllat de la biblioteca Ferrer i Guàrdia de l'escola Fabra a l'hort de la Rectoria. D'aquella època recordo el masteler amb la senyera quadribarrada sempre hissada al jardinet d'entrada a casa seva, al Solell. A la sortida del temple, en Cinto ens explicava que era una persona excel·lent i que tots dos van fer amistat en una època en què el duia amb el taxi a la casa que la família tenia a Pals, a l'Empordà, després que a Ferrer li retiressin el carnet de conduir durant una temporada. 

No hi vaig parlar mai; tampoc no vam coincidir gaire. Recordo la seva honradesa científica i la seva capacitat expositiva a l'hora de tractar el procés contra Francesc Ferrer i Guàrdia en el marc de les Jornades d'Innovació Pedagògica que duien el seu nom. Estructurat, concís i diàfan, com tota la seva obra. 

Historiador del moviment obrer 

De totes les facetes, n'admiro la seva contribució a la recerca i la divulgació del món obrer a Catalunya en un moment en què "republicanisme i obrerisme són una mateixa cosa". 

Per raons que no vénen al cas, en els darrers temps he llegit dos dels seus treballs: Francesc Layret 1880-1920 (1971) i El primer Primer de Maig a Catalunya (1973). L'assaig sobre Layret va ser reeditat l'any 2009 per la Fundació Josep Irla d'ERC, la qual cosa va donar peu a més d'una especulació. El llibre paga la pena i us el podeu descarregar lliurement en aquest enllaç

De Layret va escriure que "forma part d'aquella memòria col·lectiva en la que guardem [...] el millor del que hem donat com a poble". I hi afegia: "No fou un defensor de la cultura o de la justícia social o de les transformacions econòmiques i polítiques, no, fou tot això i alhora". Salvant les distàncies, em fa l'efecte que s'hi veia reflectit. 

Tot i que procedia d'una tradició política molt diferent, Ferrer se sentia atret per l'exemple de pensadors com Valentí Almirall i de sindicalistes com el mateix Layret, Salvador Seguí o Simó Piera. Potser perquè cap d'ells -ni l'historiador, ni els historiats- no era marxista. En qualsevol cas, la fascinació hi era i segurament responia a una coincidència, sinó en el mètode, sí en l'objectiu: "El segle XIX fou el de la llibertat política. Els servents passaren a la categoria de ciutadans. El segle XX serà el de la llibertat econòmica, fent que cada home tingui, en la riquesa col·lectiva, una part més important que avui, sobretot més justa. Aquesta llibertat econòmica culminarà, completarà, la llibertat política, que, sense aquella, serà sempre defectuosa". 

I aquí som ara encara com a societat i com a cultura, picant pedra. Per tancar el cercle era lògic que la cerimònia acabés amb el cant dels Segadors. Bon cop de falç, Quim.