El llegat de Joaquim Ferrer: cristianisme i Catalunya

La mare d'en Benjamí, en Joan del carrer del Canonge, la Neus de la merceria... i en Joaquim Ferrer. Ahir fa tot just una setmana l'església parroquial de Sant Feliu d'Alella va tornar a quedar petita per acollir les exèquies d'aquest historiador, polític i alellenc d'adopció. Va morir als 78 anys, després d'una malaltia fulminant, emparat pel seu entorn familiar: la seva companya, Rosa Domènech, i una nodrida colla de nebots i nebodes d'edats ben diverses. Uns i altres van glossar la figura del tiet, cadascun des de la seva òptica, però destacant-ne tots ells el seu tarannà pacient i dialogant i la seva fe en l'ideal cristià i en la consecució de la plena sobirania per a Catalunya i la lluita contra l'exclusió: "la cohesió social és una condició indispensable per avançar i la debilitat en altres èpoques en aquest nivell ha estat l'origen de la fallida general", va deixar escrit en un dels seus apunts. No van faltar tampoc les referències a la crisi dels refugiats i al compromís individual de construir un món molt més just. I a la defensa de la llengua. Ferrer va ser un dels promotors de la campanya El català a l'escola, per la qual cosa fou detingut i jutjat l'any 1968. 

Des de la llunyania ideològica, Ferrer encarnava aquella baula perduda de la socialdemòcracia catalana que es va diluir en la pugna per l'hegemonia política dels anys 80 entre la dreta autonomista i l'esquerra sucursalista. Com una part de la societat, ell també va canviar de parer en els darrers anys. Els seus escrits a la secció Fil roig entre 2008 i 2015 ens permeten d'identificar i datar les fases d'aquesta evolució, en passar de defensar un "segon Estatut harmònic" a exposar sense recances "per què el catalanisme ha canviat d'objectiu". 

El polític 

Imatge: CEDOC (UAB)

De ben jove, Ferrer va participar activament en el moviment escolta com a espai, més o menys clandestí, d'expressió del catalanisme polític d'arrel cristiana. Durant el funeral, oficiat per tres religiosos, van ressonar les paraules del bisbe Torras i Bages i el cant del Virolai: "Rosa d'abril, morena de la serra..." 

També va sonar una versió instrumental d'Al vent, de Raimon; un tribut justificat si tenim en compte que a les acaballes del franquisme Ferrer va ser un dels fundadors de Reagrupament Socialista juntament amb Josep Pallach, tot i que finalment va fer carrera a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Fou diputat al Congrés per aquesta formació (1983-1985), conseller de Cultura amb Jordi Pujol (1985-1988) i, més endavant, diputat al Parlament (1988-2003) i senador per designació autonòmica (1988-1999). En el moment del seu traspàs seguia al capdavant de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i anteriorment havia presidit les fundacions Trias Fargas i CatDem, ambdues vinculades a CDC. 

Per tots aquests motius i pel seu ascendent personal, el funeral va aplegar alguns pesos pesants de l'escena política, econòmica i intel·lectual del país. Entre aquests darrers hi trobem l'exsenador i actual president del Port de Barcelona, Sixte Cambra, l'escriptor Vicenç Villatoro i l'historiador i editor Agustí Colomines. Al front de la família convergent hi havia l'expresident Jordi Pujol i alguns companys de gabinet de Ferrer. També hi havia el diputat de Junts pel Sí Jordi Turull -a tots dos els va tocar en el seu dia donar explicacions sobre els convenis signats amb el Palau de la Música- i el portaveu de Democràcia i Llibertat al Congrés, Francesc Homs. 

Imatge: CEDOC (UAB)

La representació institucional de la Generalitat estava encapçalada per l'actual conseller de Cultura, Santi Vila, i els titulars de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, i de Salut, Toni Comín. La presència del filòsof revestia un caràcter eminentment personal per la seva proximitat a la vídua a través del seu fòrum Debat Social de l'Ateneu Barcelonès i de l'entitat Impuls a l'Acció Social. De fet, ni la seva assistència ni la d'Homs no havien estat prèviament anunciades i això va generar un cert enrenou que va fer que alguns regidors els cedissin el lloc, com Fede Salas i Anna Fernández. També hi va treure el nas Annerose Bloss, del PP. 

A escala local, la família del difunt va estar acompanyada per l'alcalde, el republicà Andreu Francisco, i per antics companys de la secció local de CDC com Miquel Minguell, Glòria Riera, Josep Ignasi Casanovas, Francesc Reverter i Josep Saurí, i d'UDC, com Cayo Alegre. Si també hi eren en Joan Tatger i l'exalcalde Lluís Rius no ho puc certificar. Sí hi vaig veure l'exalcalde del Masnou, Josep Azuara. En canvi no hi van ser ni el portaveu actual de la formació al municipi, Esteve García-Ossorio, ni cap altre membre de la junta que no fos Xavier Torrents. 

L'obituari del partit no sé si li fa justícia, però una cosa és segur: amb menys paraules es poden dir més coses.   

Ferrer i Alella 

Ironies del destí, el mateix dia que acomiadàvem Ferrer, però de fa 30 anys -l'11 de maig de 1986, feia tot just 30 anys que havia inaugurat en qualitat de conseller de Cultura el trasllat de la biblioteca Ferrer i Guàrdia de l'escola Fabra a l'hort de la Rectoria. D'aquella època recordo el masteler amb la senyera quadribarrada sempre hissada al jardinet d'entrada a casa seva, al Solell. A la sortida del temple, en Cinto ens explicava que era una persona excel·lent i que tots dos van fer amistat en una època en què el duia amb el taxi a la casa que la família tenia a Pals, a l'Empordà, després que a Ferrer li retiressin el carnet de conduir durant una temporada. 

No hi vaig parlar mai; tampoc no vam coincidir gaire. Recordo la seva honradesa científica i la seva capacitat expositiva a l'hora de tractar el procés contra Francesc Ferrer i Guàrdia en el marc de les Jornades d'Innovació Pedagògica que duien el seu nom. Estructurat, concís i diàfan, com tota la seva obra. 

Historiador del moviment obrer 

De totes les facetes, n'admiro la seva contribució a la recerca i la divulgació del món obrer a Catalunya en un moment en què "republicanisme i obrerisme són una mateixa cosa". 

Per raons que no vénen al cas, en els darrers temps he llegit dos dels seus treballs: Francesc Layret 1880-1920 (1971) i El primer Primer de Maig a Catalunya (1973). L'assaig sobre Layret va ser reeditat l'any 2009 per la Fundació Josep Irla d'ERC, la qual cosa va donar peu a més d'una especulació. El llibre paga la pena i us el podeu descarregar lliurement en aquest enllaç. 

De Layret va escriure que "forma part d'aquella memòria col·lectiva en la que guardem [...] el millor del que hem donat com a poble". I hi afegia: "No fou un defensor de la cultura o de la justícia social o de les transformacions econòmiques i polítiques, no, fou tot això i alhora". Salvant les distàncies, em fa l'efecte que s'hi veia reflectit. 

Tot i que procedia d'una tradició política molt diferent, Ferrer se sentia atret per l'exemple de pensadors com Valentí Almirall i de sindicalistes com el mateix Layret, Salvador Seguí o Simó Piera. Potser perquè cap d'ells -ni l'historiador, ni els historiats- no era marxista. En qualsevol cas, la fascinació hi era i segurament responia a una coincidència, sinó en el mètode, sí en l'objectiu: "El segle XIX fou el de la llibertat política. Els servents passaren a la categoria de ciutadans. El segle XX serà el de la llibertat econòmica, fent que cada home tingui, en la riquesa col·lectiva, una part més important que avui, sobretot més justa. Aquesta llibertat econòmica culminarà, completarà, la llibertat política, que, sense aquella, serà sempre defectuosa". 

I aquí som ara encara com a societat i com a cultura, picant pedra. Per tancar el cercle era lògic que la cerimònia acabés amb el cant dels Segadors. Bon cop de falç, Quim.