Després del concert al Palau de la Música del passat 24 d'abril, avui el Govern de la Generalitat ha homenatjat a l'escenari dels fets els voluntaris catalans que van lluitar en les files de la legió estrangera francesa durant la Primera Guerra Mundial, coincidint amb el centenari de la batalla del Somme. Els estats espanyol i francès -els mateixos que es neguen a negociar la permanència d'Escòcia a la UE- havien intentat per tot els mitjans diluir la presència institucional catalana en els actes commemoratius, però finalment han hagut de transigir i la delegació catalana ha pogut desfilar en solitari al costat dels abanderats txecs, nord-americans, espanyols i francesos.
I tot gràcies la pressió de les autoritats locals de Belloy-en-Santerre, un poblet de 170 habitants que el 1919 va rebre l'ajut econòmic de la Mancomunitat de Catalunya i de la ciutat de Barcelona -des de llavors, els principals carrers del poble s'anomenen rue de la Catalogne i rue de Barcelone- per reconstruir-hi la xarxa d'abastament d'aigua, l'ajuntament, l'església (novament destruïda durant la Segona Guerra Mundial) i el memorial als caiguts. Al peu d'aquest monument hi ha inscrits els noms d'alguns dels 200 catalans que l'estiu de 1916 hi van trobar la mort, com el poeta Camil Campanyà i Mas.
A 24 anys, Campanyà havia estat president de la Joventut Catalanista, exiliat polític a Santiago de Cuba i el més carismàtic dels legionaris catalans. Fou, també, l'impulsor de la revista portantveu d'aquest col·lectiu: La Trinxera Catalana. Avui, el conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, i el delegat de la Generalitat a França, Martí Anglada, han inaugurat una placa a la façana de l'Hôtel de Ville en honor seu. El rètol -reproduït avui pel Daily Mail- se situa ben bé a sota d'un altre dedicat al poeta nord-americà Alan Seeger, l'oncle del cantautor Pete Seeger. Aquell 4 de juliol de 1916, tots dos joves -Campanyà i Seeger- van deixar la vida als camps de la Picardia no tant pour la France, sinó pel que aquesta representava: els valors de la democràcia i la llibertat en oposició a l'absolutisme de les potències centrals.
El portador de la primera estelada?
Al Museu d'Història de Catalunya es conserva la bandera més antiga de què es té constància amb l'estel blanc de cinc puntes inserit en un triangle blau. Segons la fitxa descriptiva de l'element, "el triangle no està cosit a la tela, sinó que s'hi sobreposa mitjançant fermalls metàl·lics a pressió. De triangle només roman el d'un costat, l'altre ha desaparegut, si bé s'aprecien els fermalls que el subjectaven. El fet que els triangles es puguin posar i treure es deu a la idea que l'estelada és una bandera provisional, ja que els seus creadors consideraven que, un cop assolida la independència, la que hauria de lluir era la bandera catalana tradicional": ben alta, ben dreta, ben sola.
L'ensenya és una donació de la néta del doctor Joan Solé i Pla, el qui fóra president del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans i un dels membres més destacats de la Unió Catalanista: la plataforma d'entitats que primer va abraçar les tesis del separatisme.
Segons el relat del mateix Solé i Pla, l'Onze de Setembre de 1915 algunes persones vinculades a la Unió, entre les quals ell mateix i el masnoví d'adopció Vicenç Albert Ballester, van lliurar una bandera estelada a tres catalans que lluitaven a la legió estrangera francesa i es trobaven a Barcelona de permís: "precisament era aquell dia que van voler fer acte de presència en aquella manifestació patriòtica de la festa nacional de Catalunya. Es presenten amb l'uniforme especial de la legió estrangera a saludar l’estàtua del Gran Conseller Casanoves [sic]; l'entusiasme del públic fou immens. I la Unió Catalanista els féu entrega de la Bandera Catalana amb el triangle blau i l'estel solitari que volà estesa per primer cop en mà d'aquells braus tan i tan generosos".
Després d'aquest episodi, el doctor explica que l'estelada "s'envià al front de guerra a França que un entusiasta catalanista dels nostres rengles, en [Camil] Campanyà i Mas, tremolà a Belloy-en-Santerre al entrar-hi a la baioneta al Regiment de Marxa, allí morí ell i altres, fou embolcallat per la senyera estimada; anys després retornà trossejada i tacada de sang catalana a les nostres mans. Aquella senyera de la Catalunya republicana on posàrem l'estel que en Pau Claris deia que lluïa al cel de la llibertat catalana va batre's en terra de França portada pel ferreny braç de nostres voluntaris".
Tot apunta, doncs, que un d'aquells voluntaris catalans desconeguts era el poeta Camil Campanyà. El xicot coneixia Vicenç Albert Ballester i fins i tot escrivia articles al setmanari radical La Tralla, que ell editava. En la seva narració, Solé i Pla assegura que l'estelada havia cobert el cos de Campanyà. Com assenyala Joan Esculies, es tracta, sens dubte, "d'una recreació mitificada d'un moment que ell no va veure", ja que, entre d'altres coses, el cadàver del jove catalanista no pogué ser identificat i fou donat oficialment per desaparegut. "Com va tornar l'estelada a mans del doctor no se sap. Ara bé, va tornar. I és lògic que, essent el president del Comitè i la persona amb més contacte amb els voluntaris, en fos el receptor", conjectura l'historiador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada