Aragó avergonyit

El dia 25 de juliol és la data límit fixada pel jutjat d'Osca perquè la Generalitat transfereixi a l'Aragó 97 peces d'art religiós procedents de l'antic monestir de Sixena i de les les antigues parròquies de la Franja que hi ha al Museu Nacional d'art de Catalunya i al Museu Comarcal i Diocesà de Lleida. Si no ho fa, el president aragonès, el socialista Javier Lambán, ha amenaçat que sol·licitarà la intervenció de la policia judicial per fer complir la sentència. Us ho imagineu? N'hi hauria per llogar-hi cadires... 

Un altre dia parlaré dels béns culturals en litigi amb el bisbat de Barbastre i les institucions aragoneses, però abans cal abordar una qüestió prèvia: la identitat aragonesa i el seu caràcter. 

La meva hipòtesi és la següent: l'element català constitueix un dels ingredients fundacionals d'Aragó com a subjecte polític, i això -que actualment és percebut com un pecat original per alguns aragonesos, i desconegut per molts d'altres- té efectes prolongats en el temps tant sobre la identitat del país -que té la llengua catalana com a pròpia des del minut zero; car ho són les valls ribagorçanes-, com sobre la manifestació del seu caràcter: que majoritàriament malda per espolsar-se de sobre aquell germen de catalanitat que l'incomoda i que voldria extirpar. En altres paraules: bona part de l'aragonesisme banal té la seva raó de ser i basa el seu discurs públic en el negacionisme d'aquesta aportació catalana i, encara més, de la seva influència al llarg dels segles; almenys fins a 1412. 

Com als cenacles blavers del País Valencià, a l'Aragó es rep amb incomoditat, hostilitat i desconfiança tot allò que vingui del Principat, àdhuc amb bel·ligerància. A tot això no és en absolut aliè el procés d'assimilació castellana primer i espanyola després que va patir aquell país; començant per la substitució lingüística i acabant amb el Decret de Nova Planta: només cal veure les festes del Pilar. I és en aquest context que cal situar totes les reivindicacions aragoneses envers Catalunya: des de la segregació del bisbat de Lleida fins al recurs que va presentar el Govern d'Aragó al Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya de l'any 2006. 

El substrat català 

Formulat l'enunciat, donaré alguns apunts per bastir-hi una mínima explicació. Dèiem que l'element català és consubstancial a la construcció d'Aragó com a estat patrimonial d'un llinatge reial que a les albors del segle XI va aplegar sota el seu paraigües els antics comtats d'Aragó, Sobrab i Ribagorça. Un cop esqueixat l'element navarrès per decisió pròpia i esperonat per Castella, les primeres passes d'aquell Aragó titubejant són el resultat de l'acció del seus reis (en especial, de Sanç Ramírez i els seus fills Pere I i Alfons el Bataller) i dels seus vassalls: pròcers dels seus estats, però també de països veïns com el Pallars i l'Urgell. En temps d'Alfons el Bataller en trobem una bona pila com a tinents o castlans de diverses places aragoneses: Pere Mir d'Entença ho és de Benavarri (1125-37); Pere Gauspert, de Sant Esteve de Mall (1125-36); Berenguer Gombald, de Capella (1104-30), Ramon Peris d'Erill, de Monesma (1131-35); Fortuny Dat, de Barbastre (1134-61); Ramon de Larbasa, de Montclús (1134-35); Pere Jospert, de Cornudella (1134), i Pere Mir, de Laguarres (1134). Entre l'elenc hi ha també dos comtes: el de Pallars, Arnau Mir, que és tinent de Buil, Castro, Fantova, Fraga, Lluçars, Lascuarre i Ricla entre 1134-77, i el d'Urgell, Ermengol VI, que reté Bolea, Plasencia del Monte i Saragossa, acabada de conquerir, entre 1134-35. 

Tinences catalanes a l'Aragó: de dalt a baix, els castells de Fantova, Sant Esteve de Mall i Lluçars, i el pont de Capella.

No passa mai a la inversa: els aragonesos no tenen la mateixa incidència a l'altra riba del Cinca, on no hi participen del sistema polític comtal. Només coneixem els casos del comte pallarès Pere Ramon, que el 1099 era tinent d'Almenar, i del mestre templer Pedro de la Roera, tinent de Corbins en un moment en què tots dos indrets estaven sota l'òrbita aragonesa. Amb això no neguem ni menystenim, en absolut, les xarxes clientelars de dependència i subordinació que es van teixir entre els monarques d'Aragó i els comtes catalans a través de la política d'aliances matrimonials, car eren la torna d'aquell engranatge de vassallatge. Diversos textos donen fe que els reis Pere I i Alfons el Bataller regnaven a Aragó i Pamplona, Aran, Pallars i Ribagorça. Ben al contrari, doncs, haurem de convenir que aquests lligams eren molt reculats en el temps -l'any 916 Bernat de Ribagorça casa amb la filla de l'aragonès Galindo Asnar i un segle després Ermengol III d'Urgell pren com a esposa Sança, la filla del rei Ramir I- i que prosseguiren més enyà de la unió dinàstica del regne d'Aragó i el comtat de Barcelona. Fins i tot sense formar part de la Corona, el 1174 el comte Ramon V de Pallars era "senyor de Fraga" i el 1173, la comtessa Òria rebé permís del bisbe d'Osca per fundar el monestir de Casbas, on residí fins a la seva mort. En el seu testament, la vídua d'Arnau Mir llegava a la néta Valença els honors aragonesos d'Alcolea de Cinca, Peralta de Alcofea, Torres de Alcanadre, Arnellas i diverses possessions al riu Jalón. 

Malgrat referir-s'hi, certa historiografia obvia la contribució catalana en la gènesi i expansió d'Aragó, fins al punt de concloure que "el particularismo montañés [dels aragonesos] frente a los musulmanes no hubiera cristalizado durante tres siglos y medio (del VIII a mediados del XI) sin la doble ayuda franca y pamplonesa. Ramiro I (1035-1062) se sacudió toda dependencia". L'historiador Agustín Ubieto, que disfressa la seva anticatalanitat d'anticatalanisme, és capaç de sostenir cínicament aquesta opinió a pesar del relat que ell mateix en fa: Ramir I centrà les seves campanyes a l'extrem oriental dels seus dominis, on una aliança entre els comtes de Barcelona i d'Urgell posava en risc la seva expansió cap al sud. Hi envià el seu fill, Sanç Ramírez, que va ocupar el castell musulmà de Benavarri fins a connectar amb la llenca ribagorçana conquerida pels catalans, "en cuyo poder se hallaban las plazas de Purroy y Pilzán". "Llevado de buen sentido diplomático -escriu Ubieto-, Ramiro se alió con el conde de Urgell, Ermengol III, con el cual casó a su hija Sancha. En consecuencia obtuvo que los dos condes rectificaran el pacto anterior, signado en 1058, y reconocieran que la zona ocupada por ellos pertenecía al condado de Ribagorza y, por tanto, al reino de Ramiro I. Esto fue el 25 de julio de 1063 [...] Tras la conquista de la Baja Ribagorza por aragoneses y catalanes, el rey y los condes planearon una ambiciosa campaña contra la ciudad de Barbastro. Se movilizaron dos cuerpos de ejército: uno, al mando de Ramiro, se impuso como objetivo la toma del castillo de Graus; el segundo, capitaneado por el conde Ermengol, se había de dirigir hacia Barbastro, frente a cuyas murallas se habría proyectado el encuentro de los dos ejércitos cristianos". L'operació fou funesta: el rei Ramir morí en el setge de Graus el 1064 i el comte Ermengol, que rendí inicialment Barbastre, hi trobà la mort quan el rei de la taifa de Saragossa, al-Muqtàdir, recuperà la plaça. Ni rastre, en la narració d'Ubieto, de navarresos i d'occitans. 

Concloent, podem afirmar que a través de la influència ribagorçana, pallaresa i urgellenca, l'emprenta catalana a l'Aragó és clara i pregona des de primera hora; sense necessitat d'haver d'esperar per testimoniar-ho al prometatge de Peronella amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la formació de la Corona d'Aragó. A partir de llavors, la primacia catalana i el lideratge dels barons i mercaders principatins estan fora de dubtes per a tothom qui vulgui veure: s'imposen la demografia, la geografia i l'economia, totes elles afavorides per la proximitat al mar. Tot això, és evident, ha deixat petjada en la identitat aragonesa, tant en la seva dimensió humana, cultural i lingüística, com pel que fa a la qüestió territorial, de la qual en parlarem un altre dia. 

A les comarques de la Franja hi viuen 50.000 persones, bona part de les quals tenen el català com a llengua materna. Malgrat totes les traves, encara ara és el territori dels Països Catalans amb el percentatge més elevat de catalanoparlants respecte de la població total. No sé si cal dir que abjuro de les vel·leïtats territorials a casa d'altri: ha de ser la gent de cada país a decidir el seu futur. Però una cosa és la pertinença a un demos polític, i una altra cosa l'adscripció a una comunitat lingüística. I des d'aquest punt de vista, les iniciatives recíproques -de la Franja cap a Catalunya i a l'inrevés- han de ser promogudes, practicades i vistes amb la mateixa normalitat que les d'Espanya amb Llatinoamèrica, les de França amb el món francòfon o les de la Gran Bretanya amb els països de la Commonwealth. Dit d'una altra manera: l'aragonès que abomina la llengua catalana atempta contra els drets lingüístics d'una part dels seus compatriotes i renega també de la seva història.