Dilluns, el ministre d'Educació tornava a escandalitzar-nos. José Ignació Wert -fidel al seu propòsit d'espanyolitzar els es-colars catalans- va donar a conèixer la proposta de reforma educativa que ha redactat el Govern del PP i va convocar els consellers del ram de les diver-ses comunitats autònomes per explicar-los les bondats del projecte. Sobre la taula, dues versions del text: la fatxa i la ultrafatxa.
L'esborrany de la llei suposa un nou atac al sistema educatiu català, tant pel que fa a l'àmbit competencial com pel que fa a l'ús i consideració de la llengua catalana. Malgrat els jocs de mans i totes les matisacions que s'hi han fet per part del PP, i molt especialment de la seva presidenta regional, Alícia Sánchez-Camacho, la proposta del Ministeri dinamita el model d'immersió lingüística en català que s'aplica als centres educatius públics del Principat des de 1983. La reforma entranya molts altres aspectes criticables i perillosos per a la qualitat i la pervivència de l'educació pública, com ara la primacia dels criteris mercantilistes a nivell curricular i de gestió, o la vulneració del principi d'igualtat d'oportunitats i el risc de segregació de l'alumnat en centres de primera i de segona com a conseqüència de la supressió de les proves d'accés a la universitat. Avui, però, ens centrarem en la qüestió lingüística, que ha desfermat un veritable vendaval a Catalunya.
Tant a primària com a secundària, la proposta del Ministeri classifica i jerarquitza les matèries en troncals, específiques i d'especialitat. La nova llei situaria el català en el tercer bloc, per darrere del castellà i l'anglès (troncals) i d'una segona llengua estrangera (específica). Aquesta divisió suposaria un increment exponencial del castellà en l'horari lectiu i, de retruc, posaria en crisi el caràcter vehicular del català en l'ensenyament. En el cas de l'ESO, fins i tot, s'ha arribat a especular amb la possibilitat que no calgués examinar-se de català per obtenir el títol. El ministre ho nega, però la finalitat del redactat és malèvola i admet tota mena d'interpretacions.
Per acabar-ho d'adobar, una disposició addicional de la llei obre la porta perquè els pares que ho sol·licitin puguin escolaritzar en castellà els seus fills en centres privats a càrrec de la Generalitat. Segurament el senyor Duran i Lleida -partidari de refer els ponts de diàleg amb el PP- haurà vist en aquesta disposició una gran oportunitat de negoci: engreixar amb diners de tots els contribuents les bitlleteres de les escoles d'elit, a costa d'escanyar encara més l'escola pública.
Constitucionalistes anticonstitucionals?
Segons alguns juristes, la llei orgànica que impulsa l'executiu espanyol seria anticons-titucional a totes passades. El raonament és ben simple: l'articulat envaeix competències que han estat transferides a la Generalitat i conculca la llei d'educació de Catalunya i la llei de normalització lingüística. En tractar-se de normes vigents, caldria que abans fossin derogades per contradicció en els seus objectius.
En essència, aquests són els motius legals esgrimits per la titular d'Ensenyament del Govern català, Irene Rigau, a l'hora d'abandonar la trobada de dimarts a Madrid amb el ministre. La història es va repetir dimecres, quan el secretari d'Universitats de la Generalitat, Antoni Castellà, va deixar plantat Wert a la reunió de la Conferència de Política Universitària. "Nosaltres anem a les reunions a dialogar; no a rebre instruccions", ha dit Castellà. Tot plegat ha fet augmentar encara més la tensió entre els dos executius, el mateix dia que s'ha conegut que la Policia no va redactar l'esborrany d'informe publicat pel diari El Mundo en què s'acusava Artur Mas i Jordi Pujol d'un delicte d'evasió de capitals.
Ofensiva contra la llengua
Digueu-me il·lús, però m'he pres la molèstia de descarregar-me en pdf el document de treball en què s'ha basat el Ministeri per formular la seva proposta (Propuestas para el anteproyecto de ley orgánica para la mejora de la calidad educativa, de 9 de juliol de 2012) amb la intenció d'escatir els motius que l'han dut a bandejar la llengua catalana. Cercava dades que me'n fessin veure la necessitat. El principal argument -sinó l'únic- que esperava trobar era aquest: que els alumnes catalans demostressin un nivell de coneixement del castellà inferior al de la resta de comunitats autònomes.
Però no he trobat res; cap referència al català o la resta de llengües cooficials. A la pàgina 25, el document assenyala que "España es el cuarto país de la Unión Europea en el que menos adultos hablan idiomas, por detrás tan solo de Rumanía, Hungría y Portugal". Ja ho veieu: a ulls del Ministeri, todo el monte és orégano: el domini de les llengües cooficials no computa per a res.
Doncs bé, si aquest no és el motiu, quin propòsit els guia? La uniformització, ras i curt. L'Estat espanyol no en té prou amb la conquesta militar, la dominació política i l'explotació econòmica. Després d'esquarterar-ne el territori, l'imperialisme castellà pretén l'assimilació cultural i lingüística de totes les terres de parla catalana. Sota l'absolutisme, en dictadura o en democràcia. Van començar amb la batalla de València, van seguir per la Franja, després va ser el torn de les Illes i ara ens toca el rebre a nosaltres. Per a ells només hi ha una manera de ser espanyol: deixar de ser catalans.
La pretensió no és nova (en podeu veure un resum clicant aquí). Arrenca el 1624, sinó abans, amb el memorial del Comte-duc d'Olivares en què recomanava al rei Felip IV que "trabaje y piense con consejo mudado y secreto para reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia". Segueix el 1714 amb el Decret de Nova Planta, els acords del Consell de Castella i les instruccions secretes als nous corregidors: "la importancia de hacer uniforme el idioma se ha reconocido siempre por grande" [...] "pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". I així arribem a la insurrecció militar de 1936 -"pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando naturalmente el idioma nacional ha impuesto su Victoria"- i a la restauració monàrquica de 1975, sancionada per una Constitució que estableix que "el castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla".
Després de 400 anys d'estira-i-arronses, l'Estat coneix prou la nostra capacitat de resistència -"son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace transtornar el uso de la razón", escrivia el ministre José Patiño després de la Guerra de Successió-, però menysté la nostra capacitat de reacció. No s'adona que l'ha tibada tant, que la corda és a punt de trencar-se.
De tots els insults i greuges amb què diàriament som obsequiats els catalans, l'escomesa contra la llengua és el que desperta més animadversió i concita més consens social i polític. Aquest atac ens fan més forts. La prova és que en menys de 48 hores el gruix dels partits (CiU, ERC, PSC, ICV i CUP) i de la ciutadania de Catalunya ha tocat a sometent en auxili de la llengua. Les reaccions proliferen i s'escampen centre a centre, poble a poble, comarca rere comarca. A Alella també hi haurà resposta. L'Estat espa-nyol torna a atemptar contra la columna vertebral del país, i això no li sortirà gratis.
Tot a la Moncloa obeeix a una missió perfectament traçada, un pla que ve de lluny i que va ser la guspira de la Guerra de Separació de 1640 i que ha estat en la gènesi dels conflictes posteriors. Avui com ahir, és l'hora d'esmolar la falç. Rigau i Mas: no n'hi ha prou de cercar l'empara de la Justícia espanyola ni de cridar a la insubmissió a les aules; és l'hora de trencar amb Espanya. Com deia aquell: "català a l'atac!".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada