Duran i Lleida i la quinta columna

L'expressió quinta columna o cinquena columna -atribuïda, segons les fonts, als generals feixistes Emilio Mola o José Enrique Varela en el decurs de la Guerra Civil- serveix per designar les persones deslleials a la comunitat on viuen, susceptibles de col·laborar amb l'enemic bo i guardant les aparences. Doncs així és com jo he vist sempre Josep Antoni Duran i Lleida, a qui considero l'antítesi del polític exemplar. 

No m'agraden els animals polítics i, encara menys, els vividors i els supervivents de la política; i aquest senyor porta més de trenta anys fent i desfent entre bastidors. Trenta anys -aviat és dit- erigit en el paradigma del seny i del possibilisme pactista; la quinta essència del catalanisme hegemònic. Trenta anys, en definitiva, pontificant sobre el ser i l'esdevenir d'un poble menor d'edat sota la tutela del pater familias. 

El lobby del pont aeri 

Per a mi, en Duran és un personatge tèrbol; el mestre del confusionisme. I no només pel que diu -sol opinar de tot; tantes vegades a favor com després ho fa en sentit contrari-, sinó també -i sobretot- pel que representa, que ningú no ho sap ben bé del cert. Perquè en Duran no representa exacta-ment cap sector de la societat; sinó uns interessos concrets, fins al punt que molts cops no és ell qui parla, sinó que només és el mitjà; com un ninot en mans del ventríloc. Me l'imagino així: assegut a la sala d'estar de la seva suite a l'Hotel Palace de Madrid, rebent instruccions d'algun peix gros per telèfon. Ho tinc clar: la seva comesa és generar soroll -com més millor-, empastifar-ho tot i contribuir a fer que res no canviï, i això el converteix en l'enemic declarat més acèrrim que té el projecte d'emancipació social i nacional català, encara que com a bon quintacolumnista hagi acabat abraçant l'estrambòtica tesi del confederalisme per camuflar les seves intencions. D'aquesta manera vetlla pels interessos dels seus padrins. 

La seva dilatada carrera, d'una longevitat inèdita, n'és la prova més fefaent. Trenta anys nedant i guardant la roba, sense que mai res ni ningú no l'hagi pogut desacreditar ni amortitzar: ni el col·lectiu El Matí ni l'alcalde de Vic no l'han descavalcat de la presidència del partit. Les seves sortides de to -n'ha dit de l'alçada d'un campanar: sobre la independència, l'homosexualitat, els jornalers andalusos...- no li han passat cap factura, a diferència d'altres líders polítics. Tampoc no l'ha castigat l'electorat de CiU, ni tan sols en un context d'ebullició com l'actual, en què a Duran li podien haver xiulat unes quantes desmarcades en fora de joc flagrant. I no ho ha fet per falta de ganes, sinó perquè en Duran, a més de saber-se moure i de conèixer molt bé els límits de la seva actuació, els té agafats pels ous: està perfectament enquistat a CiU, i mentre no es pugui dirimir quan es vota a Convergència i quan es vota a Unió, la gent votarà a bloc la federació. 

Ultra això, no hi ha dubte que en Duran se sap dosificar per no cremar-se. Fa com el Guadiana: procura treure el nas per la primera línia amb intermitències -com quan va ser conseller de Governació-, però la seva veu sempre s'escolta. Té mala llet, però molt bona entrada als mitjans, on gaudeix de bona premsa i és presentat sempre com la personificació del seny català; el mediador, el nostre millor ambaixador a Madrid. Un home d'Estat, què caram. Ja ho vam veure l'endemà del 25N. L'home que cridava a refer els ponts amb el PP i el PSC és també l'home del pont aeri: qui fa de puta a Catalunya i de Ramoneta a Espanya, i viceversa. Em demano si el fet que acostumi a ser el polític català que surt més ben parat a les enquestes deu tenir alguna cosa a veure amb aquesta imatge de gentleman que els mitjans projecten d'ell. 

Un partit fictici 

Respecto l'ideari fundacional del partit, bo i creure -com Vila d'Abadal- que en Duran l'ha traït amb la seva acció política i amb la seva vida dissipada, molt allunyada del que predica la moral de l'església. Les males llengües diuen que és conservador, però només de cintura cap amunt. En Duran és a la democràcia cristiana el mateix que aquells que es diuen socialistes i condueixen cotxes d'alta gama, exploten treballadors o distreuen diners a Hisenda. 

Ja a l'institut, el meu amic Ramon en feia broma: "si vols llaurar-te un futur, fes-te militant d'Unió, que ostenta un de cada tres o quatre càrrecs de la coalició amb Convergència i no té prou gent per endollar-los a tots". 

D'això em lamento, de l'anormalitat democràtica que encarnen Duran i UDC. Per això en demano la normalització: Unió es va presentar a les eleccions amb un programa que preconitzava la celebració d'una consulta, com a pas previ per a la constitució d'un estat propi. Si aquesta no és la seva intenció -o l'interpreta en altres termes-, que el proper cop deixi de banda l'ambigüitat i el paraigües de les aliances electorals amb Convergència i es presenti a les urnes en solitari. Jo, com fan alguns dels seus aduladors en el seu bloc (www.duranilleida.cat), animo en Duran perquè se separi d'aquesta CDC tan esbojarrada i provi sort tot sol. M'atreveixo a predir que els seus 13 diputats al Parlament i els 6 del Congrés s'encongirien, i molt; com en temps de la República, quan només en tenia un al Parlament (Pau Romeva) i un altre al Congrés (el dissortat Manuel Carrasco i Formiguera). 

Fins llavors, molt em temo que Unió continuarà gaudint d'una sobrerepresentació institucional i d'una ascendència social i mediàtica exempta de legi-timitat. La democràcia repre-sentativa té els seus paranys, com aquest: que una formació amb una migrada base social i eminentment integrada per quadres polítics procedents de determinats sectors benestants i nuclis locals de missaires ocupi la presidència del Parlament durant 21 anys amb Miquel Coll i Alentorn (1984-88), Joaquim Xicoy (1988-95), Joan Rigol (1995-2003) i Núria de Gispert (de 2010 ençà). 

UDC o CDU? 

Sabeu què en penso? Que això no passarà mai, perquè abans de perdre la poltrona un sector de la direcció d'UDC seria capaç d'arribar a qualsevol acord amb el PP per muntar un xiringuito com el d'UPN a Navarra o el de la CDU a Baviera. 

Sempre he pensat que CiU encobria els interessos dels lobbies econòmics i de pensament més nostrats (Foment del Treball, Abertis, Esade, Caixabank...) -i no me n'he desdit-, però tot sembla indicar que els fils dels titellaires d'Unió es mouen des de l'altra riba de l'Ebre. Per això en Duran intenta torpedinar qualsevol entesa de Mas amb ERC i ajorna indefinidament la consulta sobiranista en nom de l'estabilitat i la governabilitat; paraules buides de contingut però que semblen grans en boca de traïdors, mesells i gent covarda. Us deixo algunes cites textuals extretes del seu bloc personal:

-  "Sé lo que estoy haciendo y lo que puedo hacer y lo que hubiese sucedido o sucedería de no estar".

- "Abans de la campanya [...] vaig dir que creia que no hi havia una majoria independentista a Catalunya. Potser no ho havia de dir? Bé, accepto la critica encara que continuo pensant que és així i més després d'aquestes eleccions. I vaig dir que no veia Espanya sense Catalunya i Catalunya sense Espanya. Sóc confederalista [...] És que no puc dir el que sóc? És que tot ha de ser blanc o negre? Quina democràcia és aquesta. No penso consentir que a sobre se’m faci responsable del resultat".

- "Però quin sectarisme! Com es pot tenir un Estat propi i cercar majories àmplies si a mi em situen i m’expulsen del sector catalanista. Em fan por, sincerament! Defensar la confederació es legítim i no participo ni participaré que hi hagi només dues vies: o seguir com ara o independència. Que la confederació es difícil? Sí. I la independència, no?"

- "Jo podria dir simplement: endavant tot és possible, però un polític té el deure de racionalitzar els sentiments i no portar el país al fracàs".

Quintacolumnista.