CUP vs ERC?

Bé, s'acosta el gran dia i algunes persones del meu entorn comencen a acusar el nervis i utilitzen el Facebook com a via d'escapament. Són militants i simpatitzants d'ERC (no tots, afortunadament). Estan neguitosos -entre molestos i irritats- per la irrupció -tardana i imprevista- de la CUP en la cursa electoral perquè creuen que en poden sortir perjudicats. Però atenció al perjudici: no és que la CUP els resti vots; és que en sumaran menys dels que voldrien. 

I la culpa la té la CUP? Jo diria que si algú té la culpa que ERC no creixi més i consolidi un espai propi -l'esquerra nacional, en diuen; la socialdemocràcia catalana, a fi de comptes- és CiU, o el PSC, que ha resistit fins ara la 'pluja fina'; però sobretot la mateixa ERC. A les proves em remeto: fins al moment, totes les implosions d'ERC han acabat engreixant les files de CiU: mireu el president de la Borsa, Joan Hortalà; mireu Àngel Colom i Pilar Rahola, i mireu el visionari Joan Carretero i la gent de Reagrupament. 

Quan a Esquerra han estat valents les coses els han anat bé, i quan s'han embolicat han batut el rècord de velocitat en caiguda lliure. Per això els dic que s'assosseguin, que no en facin qüestió i que confiïn que faran un bon resultat. Molta gent els votarà -Junqueras ho està fent bé- i, amb una mica de sort, disputaran el segon lloc del podi al PP i el PSOE. 

Però alguns segueixen ben entestats. Em reprenen que els furtem vots i que dividim l'independentisme, i jo els responc que no és veritat, que ho tenen mal entès. Els explico que l'independentisme té diferents branques, igual com passa amb el catalanisme o l'espanyolisme, que basculen entre el feixisme i el federalisme, passant per totes les formes d'autonomisme possibles. 

Si això del 25 fos un plebiscit a favor o en contra de la independència segurament els donaria la raó. No s'entendria que no hi anéssim junts. Però no és així: les de diumenge són unes eleccions com qualssevol altres; anticipades, sí, però unes eleccions més, al cap i a la fi. 

Amb alguns me n'he sortit, però he de reconèixer que amb d'altres no hi ha hagut manera. Sé que s'emprenyaran si llegeixen això, però alguns votants d'ERC actuen, sense adonar-se'n, de la mateixa manera que fan els espanyols amb Catalunya, que es pensen que és un predi de la seva propietat només perquè són més alts, més guapos i més rics, per dir-ho col·loquialment. I això, passant-ho per l'adreçador de la democràcia representativa, vol dir tenir més vots, més regidors i més diputats. Però per fer què? 

Jo m'estimo més tenir un sol diputat rebel que 18 o 20 de mesells. I amb això no prejutjo res. Conec en Pere Aragonès i la feina que ha desplegat i fa anys vaig tractar l'Oriol Junqueras -vam fer un programa plegats a Ràdio Sant Cugat-, i estic segur que no decebran ningú. Però estem parlant d'una altra cosa: d'ideari, d'actitud i de programa. I l'ideari d'ERC ja sabem quin és. Ja els anys trenta, Esquerra -o un corrent important dins seu- era socialdemòcrata sense saber-ho. Junqueras ho ha deixat ben clar aquests dies: Esquerra és un partit de centre-esquerra. I bé que fa si vol trencar l'hegemonia convergent i erigir-se en el pal de paller d'una alternativa de govern, però això l'aboca al reformisme. I per alguns, el sistema no es pot reformar. 

Jo no sóc marxista; però hi ha qui se'n reclama i no se n'avergonyeix. Hi ha gent que està en els moviments socials i assemblearis i no té cabuda a ERC, i és lògic que tot això tingui la seva plasmació política. A l'oasi català no tothom vol fer de palmera. També hi ha romegueres, alzines, esbarzers, atzavares i alocs. 

Tal com ho veig, els d'ERC gairebé haurien d'estar agraïts perquè a manca d'alternatives molts independentistes els hem prestat el nostre vot -a ells, i a ICV- durant dues dècades, de vegades votant amb la pinça al nas, com en el cas de les darreres municipals a Alella. ERC és el 25% de CiU, i la CUP, el 25% d'Esquerra. Per tant, respecte; respecte mutu. A ERC li hem de reconèixer haver normalitzat l'independentisme a Catalunya, però l'esquerra independentista ja existia -amb totes les seves imperfeccions- abans que ERC no descobrís Lituània. 

Segons he llegit, si el comportament electoral del 25N se semblés al de fa un parell d'anys pel que fa a l'assignació d'escons, la CUP li menjaria dos diputats a CiU (a Barcelona i Girona) i un al PP (a Barcelona). D'on ho treuen, doncs, aquests d'ERC, que la CUP els perjudica? Caldrà veure primer com van les votacions. 

Fins diumenge no sabrem si ERC i CUP s'han fet la guitza. Del que no hi ha dubte és que són dos espais polítics diferents, en algunes coses molt propers -l'objectiu: la independència, la reunificació i la justícia social-; però que difereixen en moltes altres. Les formes, o el mètode, per exemple: tot i ser un partit -encara ara- assembleari, ERC seria gradualista i postergaria o sacrificaria moltes decisions en nom de la governabilitat, mentre la CUP tiraria pel dret (o es pensa que ho podria fer). 

L'os metropolità

Però hi ha més. Com a organitzacions típicament independentistes, ERC i CUP comparteixen el mateix taló d'Aquil·les: les dificultats de penetració a l'àrea metropolitana i la primera corona. I així és difícil construir el país. Junqueras predica amb l'exemple local de Sant Vicenç dels Horts i l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco, va competir precisament amb bon criteri per la presidència de la Regió Metropolitana del partit amb aquest objectiu, fer-hi forat. 

És important que l'assignatura pendent deixi de ser-ho, i més ara que -tal com va suggerir l'Anna Gabriel en un acte recent- l'Estat podria estar preparant la guerra bruta als barris de l'àrea metropolitana per atiar la divisió en dues comunitats. Arribat el moment, ens tocarà fer de bombers. I l'esquerra independentista està millor preparada per apagar el foc, justament perquè hi està compromesa socialment, gràcies a la seva proximitat i el treball de base amb els col·lectius sectorials i veïnals. 

He confegit una taula comparativa amb el resultat d'ambdós partits (en vots i percentatge) en diverses poblacions, sobre la base de les eleccions municipals de l'any passat. Si repassem les ciutats de l'àrea metropolitana, ens adonarem que ERC és testimonial a l'Hospitalet, Sant Feliu i Sant Adrià. A Badalona i Sant Boi, el suport independentista s'incrementa gràcies a la presència de la CUP, i a Santa Coloma encara més, si bé es tracta d'un cas singular, perquè les dades són d'una plataforma electoral que aplega altres sensibilitats. En tot cas, una prova més que la concurrència de la CUP no resta, sinó que fa emergir un altre espai. 

La incidència d'ERC a la primera corona també és marginal. Tret de Sant Cugat, Molins de Rei i alguna excepció menor, el Baix Llobregat i els vallesos són terra cremada. Un cop més, però, es demostra que l'entrada en escena de la CUP millora els percentatges globals. En casos i realitats extremes com els de Badia, Ripollet o Parets caldrà veure quin dels dos discursos independentista -si el moderat o el radical- suscitarà més adhesions el 25N. 

A Sant Cugat i Molins de Rei -com a Girona o Reus- s'ha produït el mateix fenomen que a moltes viles i ciutats de la segona corona i les comarques centrals, com Mataró, Vic, Vilafranca, Cardedeu, Sant Celoni o Berga, per no parlar de pobles menuts com Navàs o Subirats. En la majoria d'ells, ERC se n'ha beneficiat fins que ha fet de tap. Llavors s'ha vist desbordada. 

A la demarcació de Lleida, on les enquestes no donen cap possibilitat a la CUP (li caldria abastar la ratlla dels 17.000 vots), els resultats de l'esquerra independentista són homologables als d'ERC a la capital del Segrià, i sensiblement inferiors a la resta de places on s'hi va presentar. 

A les terres del sud, ERC reté amb solvència el feu de Montblanc, però la CUP li fa ombra a Tarragona i l'avantatja a Reus i Valls. A Tarragona, el tall de l'últim diputat es va situar en 15.000 vots el 2010. 

Per últim, a la circumscripció de Girona, on la CUP podria arrabassar-li un escó a CiU, caldrà estar amatents per veure si la CUP té marge per créixer allí on ja té representació. És probable, ja que també en aquest cas es constata que la CUP es mou millor allí on la realitat social és més complexa, com a Salt. 

Però la batalla principal per entrar al Parlament és a les comarques de Barcelona. Amb 72.000 vots, SI va aconseguir 3 escons a les autonòmiques de 2010. A les municipals de 2011, la CUP va obtenir 50.000 suports a tota la demarcació. Hauria de créixer un 50%. És possible? Sens dubte. El marge de creixement al cap i casal és una incògnita: ERC va obtenir 33.600 vots per 11.800 de la CUP (vegeu la taula), però hi ha moltíssimes poblacions -i ben nodrides- que aleshores no van poder triar la CUP perquè no hi va fer llista. Ara això no serà cap impediment. Estic pensant en viles com El Masnou (17.000 electors), Igualada (28.000) o Torelló (10.000). 

Al Maresme, tot i el marcat caràcter municipalista de la CUP, la contesa es presenta interessant. 

I posats a mirar, l'endemà del 25N faré també una ullada a poblacions amb majories còmodes d'ERC a les municipals com Manlleu, Llinars, Artesa de Segre, Solsona, Agramunt, Cardona o la Bisbal, i a d'altres poblacions (com Amposta, Tortosa, Flix i Sant Carles de la Ràpita, a l'Ebre, o Tremp, Puigcerdà i la Seu, als Pirineus) que poden servir com a termòmetre per conèixer l'estat de salut de l'esquerra independentista.

Mentrestant, i perquè ningú -ni d'ERC, ni de la CUP- no es faci mala sang, us deixo amb un gag del Polònia en què un tal Joan Campreciós, un tal Jordi Bellaterra i un altre ensopit intervenen en una assemblea indepe.