Euskal Herria, any zero

La setmana passada, els 21 diputats electes d'EH Bildu recollien les seves credencials al Parlament basc. El retorn a les institucions per la porta gran d'aquesta coalició d'esquerres marca un punt d'inflexió en la història recent d'Euskal Herria i suposa l'inici d'un procés d'afermament i consolidació d'un projecte polític que ha de ser capaç, en els propers anys, de plantejar una alternativa a l'statu quo. Des d'aquesta perspectiva, les eleccions del passat 21 d'octubre han servit per recuperar la normalitat democràtica després d'un anys d'excepció que van acabar amb la inhabilitació de 40.000 persones tacades o contaminades pel sol fet d'haver estat interventores o d'haver format part d'alguna candidatura abertzale. 

El resultat, però, és enganyós: objectivament, és un bon guarisme després d'una llarga travessa del desert no exempta d'escissions i desencontres, però també és cert que Bildu no ha arribat al sostre electoral assolit pel conjunt de l'esquerra independentista els anys 80 del segle passat. Amb l'afegit, com de costum, que el seu paper institucional serà testimonial, ja que tot indica que el PNB  li tornarà a fer vores. Els hereus de Sabino Arana no veuen en l'esquerra independentista un aliat per administrar el país i, encara menys, per anar més enllà. Fins a quin punt, doncs, l'autodenominat Moviment d'Alliberament Nacional Basc no ha contribuït, amb la seva actuació, a malaguanyar 30 anys preciosos?

Patxi López, l'usurpador

Tal com havíem vaticinat, les eleccions del 21O a la Comunitat Autònoma Basca van servir per foragitar d’Ajuria Enea un govern il·legítim que va recórrer a tota mena d’argúcies legals per proscriure i deixar sense veu una part significativa de la societat basca: el 25% de les persones que van dipositar el seu vot a les urnes. Sóc dels que pensa que amb Arnaldo Otegi al capdavant –i fora de la presó-, el resultat hauria estat escruixidor. El lehendakari Patxi López era un usurpador en tota regla -amb la complicitat del PP i l’aquiescència del PNB, a qui ja li semblava bé engreixar el seu graner de vots a costa de les cendres de Batasuna-; un interí que tenia els dies comptats. Això al País Basc era vox populi. Per això alguns posaven ciris encomanant-se a la mare de deu d’Arantzazu perquè els informes de la Guàrdia Civil desemboquessin, un cop més, en la il·legalització d’EH Bildu. 

En termes electorals, l'esquerra abertzale ha estat l’única opció que ha guanyat vots. En relació a 2009, el PNB n’ha perdut 13.000 (de 396.544 a 383.565); el PP, 16.000 (de 146.000 a 130.000) i el PSOE s’ha clavat una patacada espectacular i ha passat de 318.000 a 212.000. 

La reconstrucció de l'esquerra nacional basca

El  21O també va servir per constatar el monolitisme de l’esquerra abertzale. Monolitisme en la seva accepció de fortalesa i integritat, i no pas de pensament únic. EH Bildu és una plataforma electoral heterogènia que integra des de la socialdemocràcia d’EA fins a l'ala dura de l'extinta Batasuna, passant per Aralar, Alternatiba, col·lectius locals i anticapitalistes (Gorripidea), el moviment ecologista, el món obrer i sindical, i gent que havia basculat cap a Ezker Batua quan les seves sigles s’han vist impedides. Per tant, no s’hi val a identificar i desqualificar l’esquerra abertzale únicament com aquella facció de la societat que encobreix i justifica la lluita armada. 

D’aquí -d’aquesta suma d’esforços, i per tant de la generositat i de les renúncies implícites- és d’on podem aprendre. I de poca cosa més: de la reivindicació social i ambiental, amb dos sindicats nacionals àmpliament majoritaris (ELA i LAB) i un teixit associatiu sempre prest a defensar el territori de l’especulació i de l’impacte de les grans infraestructures estranyes a les necessitats del país (com ara el TAV). Quant a la resta, la reivindicació nacional al País Basc està massa llastada per les conseqüències de la violència irracional d’ETA: víctimes, fractura social, repressió i dispersió dels presos. 

En el terreny econòmic, els bascos i els navarresos estan a anys llum de nosaltres. Ells tenen la caixa i les claus per gestionar-la gràcies a la figura del concert; un vestigi foral que és una rèmora del carlisme i del franquisme, respectada i ampliada durant la transició per influència de les pistoles. A la pràctica, això permet als bascos fer vida semiindependent i els situa un esglaó per sobre nostre: ells parlen tothora de territorialitat (de les sis províncies històriques o herrialdes: nazio bat gara) i de l’articulació amb Navarra i Iparralde (no debades, el nom d’EH Bildu significa ‘aplegar Euskal Herria’), mentre nosaltres encara no hem assolit el primer estadi. 

Per això, un cop resolt o aparcat el tema dels presos i els refugiats, els bascos podrien fer via tot sols, sempre que la cúpula del PNB –l’Euzkadi Buru Batzar- i el lobby de Neguri -l’equivalent a la suma d’Abertis i Foment del Treball a Catalunya- donessin el seu braç a tòrcer. 

També en això som diferents: la identitat cultural dels Països Catalans és comuna i està fora de dubtes, i per això hem de combatre activament les actituds etnocides arreu: a la Franja, al Rosselló, a les Illes, al País Valencià i àdhuc al Principat; però no té gaire perspectiva d’èxit reclamar la integritat de la nació catalana fins a tenir la sobirania fiscal (que, al meu entendre, és indestriable de la política), almenys en una part del territori. Només el dia que puguem predicar amb l’exemple d’una societat més rica i més plena -i més justa i equilibrada- podrem oferir una alternativa atractiva als nostres germans. 

Per bé o per mal, la majoria de mitjans de comunicació han posat l’accent en el bon resultat de l’esquerra abertzale (277.000 vots i 21 diputats), i l’han atribuït a dues raons: l’absència de violència des de l’anunci de cessament definitiu per part d’ETA i la suma de forces en una sola candidatura. Hi estic d’acord, però no perdem el món de vista. El resultat confirma la capacitat de l’esquerra independentista per refer-se dels cops i per generar il·lusió, però des d’una perspectiva històrica, el resultat constitueix un èxit relatiu. 

Si  fem una ullada retrospectiva, ens adonarem que els comicis autonòmics de 1980 van ser els més propicis per a les diverses expressions del nacionalisme basc. El PNB es presentava unit. Sobre 60 diputats, els nacionalistes van obtenir 25 diputats; Herri Batasuna 11 i Euskadiko Ezkerra (que aleshores era l'expressió política de l'extinta ETA-pm), 6. El PSE (9) i PP (2) només en sumàvem 11. 

Si ens cenyim a l’esquerra independentista, el seu punt àlgid es remunta a 1986 en un escenari de crisi interna motivada per l'escissió del PNB i la creació d’Eusko Alkartasuna per part de l’exlehendakari Carlos Garaikoetxea. Aleshores, HB, EE i EA van aconseguir 35 escons, però la fórmula tripartita que faria fortuna seria el pacte de govern signat pel PNB, el PSE i EA. 

Abans de l’adulteració democràtica produïda el 2002 per la llei de partits, la suma d'Herri Batasuna i Eusko Alkartasuna havia donat 26 escons el 1986; 21 el 1990; 19 el 1994 , i 20 el 1999. Malgrat el reagrupament o “acumulació” a l’entorn d’EH Bildu -lògic, esperat i desitjable- l’esquerra basca ha perdut pes i transversalitat en el decurs dels darrers 20 anys. En contrapartida, el nacionalisme pactista s’ha enfortit. Una part dels antics votants d’EA i HB han anat al PNB i l’EE de Juan Mari Bandrés i Kepa Aulestia s’ha esvaït dins el PSE, sense que el basquisme hagi estat capaç de creuar el marge esquerre del Nervión. Només cal veure els escrutinis de Barakaldo, Ermua o Portugalete. En l’altre plat de la balança trobem realitats diametralment oposades com Lekeitio, el gràfic del qual reprodueixo com a deferència –i mostra d’admiració personal- a l’amic Agustín Zapirain. 

El pòsit de la llei de partits

Malgrat la recomposició electoral i l’aposta per la normalització política i social de l’esquerra abertzale, els errors propis -el principal: l’obstinació en la vigència de l’acció violenta-, d’una banda; la marginació institucional derivada de l’etapa Ardanza i el Pacte d’Ajuria Enea, de l’altra, i l’aplicació de la llei de partits, en darrera instància, han drenat la puixança de l’independentisme. 

La correlació de forces és similar a la de 30 anys enrere, però la cruïlla en què es troba la societat basca s’ha fet més complexa. Els meus amics -i jo me’ls crec- m’asseguren que no hi ha fractura social, que les famílies i les quadrilles són diverses, però la ciutadania comença a estar exhausta després de tres dècades en què s’acumulen ferides pendents de cicatritzar (més morts, més represaliats i més famílies tocades); etapes cremades que no han dut enlloc (l’acord de Lizarra i el Pla Ibarretxe, les més significatives) i ara, i per acabar-ho d’adobar, un escenari de crisi econòmica i dos governs mancats d’ambició. D’una banda, un PP absolutament bunqueritzat que no té cap intenció de desplegar els acords d’Aiete i que fa oïdes sordes a qualsevol revisió del marc jurídic constitucional. I de l’altra, un PNB molt tebi en la seva reivindicació nacional –a tot estirar, Iñigo Urkullu parla de la consecució d’un “estatus polític compartit”- que defuig obertament qualsevol mena d’acostament a EH Bildu. 

Un dret foral particularista 

A mi la basquitis fa temps que em va passar, tan bon punt vaig prendre consciència que els seus mètodes no ens servien i que, sense ser necessàriament divergents, els seus interessos i els nostres són diferents. Certament tenim realitats intercanviables, com el sentiment nacional, la voluntat de ser o les dificultats de penetració de l’independentisme en els entorns metropolitans; però el mirall basc no ha d’enlluernar-nos.

Des de 1984, el Parlament de Vitòria té 75 escons, 25 per cada província; amb independència del pes demogràfic de cada circumscripció. Aquesta situació relativitza, a Àlaba com enlloc més, el principi democràtic universal d’una persona, un vot; en detriment de Guipúscoa i, sobretot, de Biscaia; més poblades. A Catalunya això també passa, però en una proporció menor. A més, a Euskadi cada territori històric té la seva especificitat, cosa que no és tan palesa a Catalunya.

La teoria diu que Biscaia és del PNB, que Guipúscoa és abertzale i que Àlaba és espanyolista, tot i que els resultats del passat 21O han alterat parcialment aquests axiomes: per primer cop, la suma de PNB i l’esquerra independentista a Àlaba ha superat la dels partits unionistes (53% vs 47%), i a Guipúscoa també s'han trencat els tòpics: el percentatge dels primers no ha estat gaire superior (54%) i, a més, el PNB ha superat clarament Bildu. Lluny d’aquesta situació d’empat tècnic, només a Biscaia el nacionalisme basc ha estat hegemònic (67%).

Gràcies a la preeminència ala-besa en la política basca (el seu vot val 6 vegades més que el dels guipuscoans i 9 vegades més que el dels biscaïns), i seguint l’estela del particularisme alabès dels anys 80 -aleshores de la mà d’Unión Alavesa-, UPyD ha aconseguit per segona vegada un escó al Parlament amb tan sols 5.400 vots.

La política domèstica basca té arrels forals molt pregones. Però de tot se n’aprèn: a banda dels ajuntaments i el parlament, els bascos també escullen per sufragi universal els 51 membres de les Juntes Generals provincials, a diferència de les diputacions catalanes (i els consells comarcals), que són òrgans d’elecció indirecta: autèntics cementiris d’elefants per al pagament de tota mena de favors i serveis prestats. Quan serem independents i hàgim de dur a terme la simplificació de l'administració amb la supressió de les diputacions i la reimplantació de les vegueries m'agradaria que tinguéssim en compte aquest exemple. La possibilitat d'emetre vot dual, vot útil o vot de càstig, segons les circumstàncies, de ben segur que contribuirà a acostar la gestió a la ciutadania, a dificultar el control de les institucions en una sola mà i a estendre i fer créixer la democràcia.