La campanya institucional i la fractura social

Ser al govern sovint equival a convertir-se en l’ase dels cops i estar exposat a tota mena de crítiques, a voltes per no fer res i a voltes per prendre decisions equivocades.

La setmana passada, la Junta Electoral Central (JEC) va prohibir la campanya institucional que la Generalitat havia ideat per fomentar la participació en les eleccions al Parlament i en va demanar la retirada dels mitjans de comunicació. D’aquesta manera, la Junta donava la raó als partits que en van denunciar un ús partidista en benefici de CiU, en considerar que la inclusió d’imatges de la manifestació del passat Onze de Setembre era tendenciosa.

Per a mi, aquests pronunciaments de la JEC -una mena d’òrgan inquisitorial que ha de garantir l’equanimitat entre totes les candidatures- són com les sentències dels tribunals espanyols sobre l’escolarització en català o la immersió lingüística: lluny de l’objectivitat i la pulcritud de què haurien de fer gala, tenen una intencionalitat política clara. Per tant, les seves resolucions no em mereixen cap respecte i, si fos per mi, no les acataria. De fet, a Youtube es pot visionar el vídeo sense entrebancs i hi ha alguns diaris digitals que n’han fet cas omís i mantenen la propaganda en la seva versió original.

Quina manipulació?

Dies enrere vaig llegir un article d’Ernest Folch, a El Periódico, contrari a l’espot. Folch considera que la JEC l’ha “invalidat amb tota la raó” i qualifica l’anunci com a “desgraciat” i “infeliç” perquè no sols no és “neutral” i “demostra una falta total de pluralitat”, sinó que, a més, “es dedica a marginar els qui no veuen clar el procés sobiranista”. Per tot plegat, Folch s’acomiada desitjant que “sigui l’últim que es farà amb els diners de tots [...] Ja n’hi ha prou de manipular. Ja n’hi ha prou de llençar els diners i de justificar partides inútils”. A banda d’una certa demagògia barata -crec que les campanyes oficials per fomentar la participació electoral són necessàries, oimés quan l’endemà de les eleccions a alguns els faltarà temps per parlar del calaix de sastre de l’abstenció com de la nova majoria silenciosa contrària a la deriva nacionalista-, comparteixo amb l’articulista que l’anunci del 25N no és neutral. En canvi, però, és molt plural. Els moments històrics que s’hi recullen són diversos -en el temps i en la seva naturalesa- i es poden espigolar, suscitant adhesió o rebuig segons cada cas i cada subjecte, com tot seguit exemplificaré.

Per a mi, suspendre una campanya comunicativa com aquesta és un despropòsit, i no tan sols pel cost econòmic que ha representat (271.000 euros, insercions publicitàries a banda). En primer lloc, perquè suposa una nova ingerència dels ressorts de l’Estat en la política catalana i una vulneració de les competències de la Generalitat. Només faltaria que a partir d’ara la propaganda institucional del país s’hagi de fer seguint el dictat i el gust de Madrid o del sucursalisme espanyolista a Catalunya. En segon lloc, perquè contribueix a aguditzar el victimisme del Govern de CiU, que només pot sortir reforçat d’aquesta polèmica. I en tercer lloc, perquè la censura de la campanya es justifica, teòricament, amb l’objectiu d’evitar la manipulació del cos electoral en favor de CiU. Afirmar això és tractar-nos a tots de beneits. La JEC ens veu com a éssers desvalguts i manipulables en mans del nacionalisme, quan els únics manipuladors en tot aquest afer són els partits denunciants. Amb la seva actitud prohibicionista, PSC, PP i C’s demostren tenir una visió totalitària del relat social: si les coses no s’expliquen a la seva manera, no s’expliquen com realment ells creuen que haurien de ser. Doncs bé, jo vaig ser a la Diada i participaré el 25N, però no votaré CiU ni pel mal de morir.

Autoexclusió

És veritat que l’al·lusió a la manifestació de l’Onze de Setembre que es fa a l’anunci deixa en fora de joc els partits que no van donar suport a la convocatòria, i això els allunya del mainstream de la política catalana del moment, ja que els situa al marge del discurs històric que s’hi narra. Però d’això a resultar perjudicats per la propaganda institucional hi ha un món.

PSC, PP i C’s s’hi han autoexclòs, conscientment i per voluntat pròpia. Igual que jo, encara que per motius ben diferents. Ells no combreguen amb la demanda d’independència i jo no em sento gens ni mica identificat amb els altres episodis de la història recent del país que també apareixen a la campanya: ni la Constitució de 1978, ni l’entrada a la CEE el 1986, ni els Jocs Olímpics de 1992.

Tot plegat és ben curiós i serveix per copsar, un cop més, les limitacions de la democràcia espanyola. Les eleccions del 25N són conseqüència directa de la mobilització ciutadana de l’11S, i ara resulta que no se’n pot fer esment. En canvi, a tothom li està perfecte tota la resta: processos que van gaudir d’un gran consens social, certament, però que van ser teledirigits per les elits polítiques del moment. La cosa és clara: quan un moviment de base no es pot controlar, llavors es proscriu.

I això em porta a la següent reflexió: per què els únics que tenen dret a alçar la veu i ser atesos per sentir-se bandejats, incompresos, molestos, assetjats, ultratjats i atacats són els espanyolistes? I els independentistes, per quins setze ous hem de suportar estoicament que els nostres drets lingüístics i les nostres aspiracions polítiques siguin obviades, negades i trepitjades sistemàticament? Per què els primers parlen a totes hores de fractura social i nosaltres no?

Se m’acuden dues raons. Perquè per a nosaltres la fractura social no ve produïda per si ets del Barça o de l’Espanyol, sinó pel fet que 400 famílies remenin les cireres de tot un país amb 840.0000 persones aturades (1,7 milions als Països Catalans). I perquè nosaltres som com l’anunci aquell de les morenes al cul. Les patim en silenci, però algun dia s'acabarà la vaselina.