L'endemà del 21 d'octubre a molts els va sorprendre l'èxit electoral d'EH Bildu al País Basc. Detractors i simpatitzants no parlaven de res més; al carrer, als mitjans de comunicació i en l'àmbit polític i institucional. En canvi, poques mirades es van adreçar, des de Catalunya, cap a Galícia.
Al principi, la meva intenció era publicar un article conjunt -fred i analític- sobre els resultats dels comicis a ambdues comunitats, però un parell de comentaris -i algunes conclusions posteriors a l'anàlisi del comportament electoral- van fer que m'hi repensés.
El primer és d'en Joan Roca, el guixaire.
- "Has vist lo de Bildu?", em va demanar tot cofoi. "En canvi, a Galícia, més del mateix", es va plànyer. I llavors no sé exactament què més em va dir d'en Franco i d'en Rajoy.
El segon comentari és d'en Jaume Ponsa. Sorneguer com pocs, va etzibar-me:
- "Ei, Àlex, estem esperant el teu article sobre les eleccions gallegues".
Doncs bé, aquí el teniu.
Algunes paradoxes
Galícia és un país paradoxal, com Catalunya. Poques setmanes abans dels comicis, el Centro d'Investigaciones Sociológicas (CIS) va publicar les dades d'una enquesta segons la qual la majoria dels gallecs es consideren de centre esquerra i moderadament galleguistes. D'acord amb aquest estudi, els gallecs situen el PP en l'òrbita de l'extrema dreta -en un eix de 0 a 10, el PP obté una puntuació de 8 sobre (enfront del 4,3 del PSOE i del 2,7 del BNG)- i de l'espanyolisme (3 sobre 10). Primera paradoxa a la vista de l'escrutini: els gallecs haurien triat per governar el partit que se situa a més distància del perfil sociològic majoritari. Però la paradoxa només és aparent: realment, el PP ha obtingut la majoria absoluta amb el suport del 28% del cens.
Segons el CIS, més del 40% de la mostra assegurava que la gestió del PP al capdavant de la Xunta havia estat dolenta (31%) o molt dolenta (10%), i, en conseqüència, el 49% considerava que "seria desitjable un canvi" després del 21O. Segona paradoxa: el canvi no s'ha produït. L'explicació és la mateixa: una part important de la gent que pensava d'aquesta manera no va anar a votar, i amb la seva inhibició va fer bo aquell eslògan que deia allò de si tu no hi vas, ells guanyen. Una altra paradoxa.
No guanya el PP
Aquesta és la principal conclusió que es desprèn del 21O a Galícia. El candidat del PP a la Xunta, Alberto Núñez Feijoó, va perdre 130.000 sufragis en relació a les eleccions de 2009 i si, malgrat tot, ha ampliat la seva majoria de 38 a 41 escons no és per mèrits propis, sinó perquè els dos partits de l'oposició no han respost a les expectatives dels seus electors.
Tant el PSOE com el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) han perdut bous i esquelles: han caigut en percentatge (del 31 al 20%, i de 16,6 al 10%), en vots (de 483.000 a 293.000, i de 270.000 a 145.000) i en escons (de 25 a 17, i de 12 a 7, respectivament). Si socialistes i nacionalistes haguessin mantingut posicions en relació a tres anys enrere -bo i tenir en compte que ja eren una reculada respecte de 2005- el sorpasso hauria estat un fet.
Atenció a la dada: el PP ha estat la llista més votada a tots els municipis -n'hi ha 315-, tret d'una dotzena.
La Syriza gallega
Al meu entendre, la guanyadora de les eleccions gallegues ha estat l'Alternativa Galega de Esquerda (AGE), una coalició ideada i encapçalada per un líder carismàtic i una persona íntegra: l'incombustible Xosé Manuel Beiras.
Tot i ser un país d'arrels celtes, Beiras s'ha erigit en l'hereu de Leònides: "serem els espartans que a les Termòpiles van aturar els exèrcits perses i van donar temps perquè tot l'exèrcit de Grècia els guanyés a Platea. Som el nou exèrcit de grecs i aquella victòria de Platea també arribarà a Galícia".
El 1997, Beiras va coronar el BNG com a segona força del Parlament gallec amb 18 diputats. Ara, als seus 76 anys, aquest polític històric i catedràtic d'estructura econòmica a la Universitat de Santiago ha protagonitzat una altra gesta: guanyar-se el suport de 200.000 persones en tan sols un mes i mig.
Aquesta és la primera lliçó que la CUP en podria extreure: en només 40 dies (la candidatura no es va registrar fins l’11 de setembre), una coalició sense bagatge electoral ha aconseguit sembrar il·lusió, "revolucionar la consciència cívica" i mobilitzar amplis espectres de l'esquerra descontenta, indignada o alternativa, no necessàriament -o no únicament- independentista. En paraules de Beiras: "els nostres resultats són deguts al contingent d'esquerra que fins ara no es traduïa en escons i també a la immensa ciutadania que estava activa i en lluita socialment però que no trobava cap referent per projectar les seves reivindicacions".
Aquest corrent de fons no havia estat detectat per cap enquesta. La setmana abans del 21O, cap sondeig -ni públic ni privat- no donava a l'AGE més d'un escó. Heus ací, doncs, la segona derivada: no importa que el CEO, el Racòmetre o les enquestes que vindran no donin cap diputat a la CUP. Lluny de defallir, hem de redoblar els esforços.
Totum revolutum
Fins fa pocs mesos, Beiras representava la veu díscola i minoritària del BNG, expressada a través del corrent crític Encontro Irmandinho. A la seva sortida de la casa mare s’afegeix, en els mesos successius, la d’altres col·lectius com Causa Galiza, Partido Nacionalista Galego, Esquerda Nacionalista, Máis Galiza, Movemento pola Base, Fronte Obrera Galega, Frente Popular Galega... Rieu-vos de la Vida de Brian i del Front Popular de Judea!
El juliol Beiras va fer una crida a compondre una plataforma alternativa al PP que havia d'aplegar el seu grup, Izquierda Unida-Esquerda Unida, el BNG i Compromiso por Galiza -una escissió prèvia del BNG-, però el Bloc s’hi va oposar; de la mateixa manera que des d’EU es va vetar Compromiso. Així les coses, la coalició aplega tres partits, amb les seves ànimes respectives -l’independentisme d'Anova Irmanda Nacionalista, el federalisme i el republicanisme d’EU i l’ecologisme d'Equo i Espazo Ecosocialista Galego-, sense que això impliqui cap renúncia al dret d'autodeterminació: "Galícia és el marc d'acció i la conquesta de la soberania política de la nació és un objetiu estratègic que ha d'incorporar noves dimensions, com la sobirania alimentària, energètica, cultural i l'exercici real de la sobirania popular".
Tercera conclusió: hem d'aprendre a sumar, i això no vol dir que hem de ser només receptius; sinó que hem de ser proactius i anar a cercar poble a poble totes les complicitats que siguin possibles. No tot és socialisme o barbàrie.
La mentida de la dispersió del vot
La correlació de forces dins l'AGE fa que 5 dels 9 escons obtinguts siguin per a EU. Per això, el candidat del BNG, Francisco Jorquera, ha acusat Beiras de donar oxigen a l'esquerra espanyola (que el 2009 era una força extraparlamentària, amb 16.444 vots i el 0,9% del vot emès) i d'haver comptat amb un ressò mediàtic inusual tant entre els mitjans públics (TVG) com privats (La Voz de Galicia). El cas, però, és que ja s'ensumava: els mítings de Beiras han aplegat milers de persones, a diferència del BNG, que ha esdevingut, a la pràctica, un partit completament sistèmic que imita els nacionalistes de dretes de Catalunya o Euskadi i que es mostra excessivament tolerant amb la política de retallades o la corrupció. Al final, la falta de coherència es paga.
Per tant i com ha passat a Galícia, és fals que la CUP resti, divideixi o perjudiqui l'independentisme. ERC i SI perdran o guanyaran vots en funció de la imatge que hagin projectat entre els seus simpatitzants. Majoritàriament, la CUP farà aflorar altres sensibilitats que o bé s'haurien perdut en l'abstenció o bé s'haurien dispersat en el vot de protesta (nul, blanc o a partits minoritaris). Dit d'una altra forma: amb Beiras, els diversos accents del nacionalisme gallec han obtingut 16 escons, una fita que no s'assolia des de 2001. Si Beiras no s'hagués presentat, el BNG no hauria millorat ostensiblement el seu resultat i qui sap si el PP no s'hauria enfilat fins als 47 o 48 escons. Aquesta és la quarta lliçó.
N'hi ha una cinquena, però aquesta no ateny la CUP, sinó el conjunt de la societat catalana: a Galícia, les expressions personalistes o obertament uniformitzadores no han tingut l'aval ciutadà. Tot i el suport mediàtic i econòmic amb què comptaven, tant el banquer corrupte Mario Conde com la UPyD de Rosa Díez amb prou feines han arreplegat l'1% dels sufragis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada