Amb la CUP al Parlament

L’amic Genís Viada m’ha fet arribar la convocatòria d’una assemblea oberta als maresmencs que tindrà lloc demà dissabte, 6 d’octubre, a Arenys de Munt, per recollir idees programàtiques i copsar l’opinió de la gent del territori respecte de la possibilitat que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) concorri a les eleccions al Parlament del proper 25 de novembre. Agreixo la invitació i felicito la CUP per obrir el debat a la ciutadania. 

Com a persona que m’he mogut sempre en l’òrbita de l’esquerra independentista, em sento interpel·lat. M’hauria agradat ser-hi demà, però malauradament seré fora. Per això -i perquè ja fa temps que se’n parla- vull dir-hi la meva.

Sols o mal acompanyats

Tothom té coll avall -jo inclòs- que CiU ampliarà la seva majoria al Parlament. Si això de l’Estat propi va de debò, correspondrà a la dreta regionalista liderar el procés per a la seva consecució. Convindria, doncs, un contrapès a l’esquerra per garantir la viabilitat del procés d’independència en el pla nacional i per evitar, en el terreny social, noves atzagaiades en nom de la pàtria i de l’economia. El moment és massa important, i massa èpic, com per restar-ne al marge.

És probable que l’avançament de les eleccions ens agafi amb el peu canviat, però  tenim un patrimoni que no teníem fa quatre anys: 65.000 vots -i 104 electes- guanyats a pols en les municipals de 2010 i, sobretot, una actitud nítida i inequívoca de lluita contra les retallades i de denúncia de la corrupció a casa nostra.

Dies enrere vaig llegir l’article Actors del canvi polític o subjectes passius?, escrit a quatre mans per Juli Cuéllar i Jordi Navarro. Subscric plenament la seva anàlisi; una opinió que he compartit, a escala local, amb altres membres de La Garnatxa. Sens dubte, i per damunt de tot, sóc dels que pensen que la CUP s’ha de presentar a les eleccions. Malgrat alguns dogmes de fe –a mi això del socialisme em ve gran- i algunes tuteles ideològiques que no acabo d’entendre –com el document d’Endavant sobre l’ANC-, tinc molt clar que és la veu de l’esquerra que no claudica.

L’any 2004, els dos regidors de La Garnatxa a l’Ajuntament d’Alella vam avalar amb la nostra signatura la presentació de la CUP a les eleccions al Parlament europeu, sota el lema No a la Constitució europea, sí als Països Catalans. Crèiem que era bo provar forces i que calia donar un ‘toc’ a una ERC excessivament acomodatícia i pagada d’ella mateixa. Aleshores no sabíem que el moviment es presentava escindit. Avui això no ens ho podem permetre. No podem perdre cap suport.

En solitari i fent números rodons, la CUP va obtenir a les passades municipals 50.000 vots a la circumscripció de Barcelona, 8.000 a Girona, 5.000 a Tarragona i 2.000 a Lleida. Els números són lluny de la barrera que cal assolir per obtenir representació. En relació a les darreres autonòmiques, a Barcelona i Girona hauríem de doblar, triplicar a Tarragona i a Lleida multiplicar per quatre i mig.

Si això és o no possible no ho sabem, però podem intuir una capacitat de creixement gens negligible en tots aquells municipis on la CUP no s’hi va presentar, entre d’altres factors. Sigui com sigui, tindríem per davant tres reptes tècnics per tal d’aconseguir representació:

- Igualar o superar els quocients de la resta més alta: 70.000 vots a Barcelona, 17.000 a Lleida i 15.000 a Girona i Tarragona.

- Superar el llindar del 3% del vot emès en cada circumscripció. La pèrdua de proporcionalitat en l’assignació d’escons fa que a Barcelona n’hi hagi prou amb un 3% pelat dels sufragis, però que en canvi calgui un 5% a Girona i Tarragona i gairebé un 10% a Lleida.

- Tenir clar que l’augment de la participació -el 2010 va ser del 60%-, fruit del marcat caràcter plebiscitari dels comicis i de la polarització, farà que les dues barreres anteriors siguin encara més exigents.

Estem en condicions d’assolir-ho?

Sinó fos perquè uns m’agraden poc i d’altres gens, apostaria per arribar a alguna mena d’entesa electoral amb ERC, ICV o SI. Amb qualsevol dels dos primers, la suma de l’esquerra independentista multiplica per 3 les probabilitats d’èxit a Girona, Tarragona i Lleida (passant de la incertesa de 0-1 escons a garantir-ne 2-3). En l’escenari ideal, es podria anar en coalició en aquestes demarcacions -hi ha un precedent: el d’ICV i PSC de 1995- i en solitari a Barcelona, ja que el cap i casal té premi: amb 72.000 vots i el 3% dels vots, SI va endur-se 3 diputats.  

Tot això són focs d’encenalls, evidentment.

Nosaltres podem fer la reflexió en veu alta, però no és un oferiment que hagi de fer l’esquerra independentista. La CUP no hi perd res fent la seva, si hi ha determinació i cohesió interna. En aquest supòsit, que és el més plausible a hores d’ara, els qui més arrisquen -per la seva condició de partits institucionals- són precisament els altres.