Viurem

"Per damunt de lleis i muralles que han alçat en els carrers, per damunt de bords i lladres, per damunt de tots els pactes, per damunt de tot viurem". 

Després de 38 anys de trajectòria musical damunt els escenaris en un entorn polític obertament hostil a les idees que representava a la seva terra, el grup valencià Al Tall va anunciar el passat divendres, 19 d'octubre, que posava fi a la seva carrera. En vaig tenir notícia coincidint amb la celebració del Correllengua a Alella a través del Facebook d'un altre músic, Narcís Perich, gran admirador seu. Serveixi, doncs, aquest escrit com a homenatge personal a Vicent Torrent, Manuel Miralles, Miquel Gil, Enric Banyuls i la resta de músics que han format part en algun moment d'una història i d'un projecte musical condensats en prop d'una vintena de discos. 

Sense València, no hi ha independència 

D'antuvi coneixia les cançons del Tio Canya i el Cant dels maulets -sens dubte, les més emblemàtiques del grup-, però fou precisament arran d'un viatge llampec a València que vaig eixamplar el meu coneixement sobre Al Tall després de veure'ls actuar en directe a la plaça de braus. Heus ací la crònica d'aquell concert. Va ser el 24 d'abril de 1999, un cop acabada la manifestació que cada any convoca Acció Cultural del País Valencià per commemorar la derrota infligida a les tropes austriacistes a Almansa el 1707 i que va suposar la caiguda militar del Regne de València i la derogació de les llibertats i constitucions del país. 

Va ser una jornada maratoniana que s'havia iniciat a trenc d'alba a l'estació de Sants, des d'on van sortir un parell d'autobusos organitzats per Maulets, i que, 24 hores més tard, encara havia de veure sortir el sol, de festa, a Benimaclet. Pel matí havíem estat a Xàtiva per participar en l'homenatge als defensors de la ciutat socarrada davant l'exèrcit de Felip V. Al migdia ens vam cruspir una paella, i a les cinc de la vesprada sortíem en manifestació de la plaça de sant Agustí, sota l'atenta mirada del Micalet. Cercant informació sobre aquella diada, n'he localitzat el cartell que en Joan Jubany va dissenyar per a l'ocasió. Marxàvem per València en companyia de milers de persones; gent de l'Horta i molta altra vinguda de comarques. Allí estant, enmig de la munió, vaig ser testimoni dels estralls del blaverisme i de la fractura social i lingüística entre el camp i la ciutat. Els companys de seguici -perfectes desconeguts per a mi, de Sueca, d'Alcoi, d'Alacant o de Gandia- s'interessaven per saber d'on procedíem i ens felicitàvem per fer-los costat; però, en el fons, mai no m'havia sentit tan vexat en una manifestació. Què dur, ser valencianista! D'una finestra van buidar una galleda d'aigua al carrer, i de molts balcons se sentien xiscles i es feien onejar banderes espanyoles. A algunes càrregues de la Policia Nacional s'hi afegien els improperis constants que, a peu de carrer o des de qualsevol finestra, molts veïns del cap i casal adreçaven als seus conciutadans. Com ja us podeu imaginar, dir-los catalanes era el pitjor insult que podia sortir dels seus llavis. Aquella tarda, davant la porta de Serrans, vaig capir la veritable significació de la crida al Tio Canya perquè reviscoli "amb gaiato si et fa falta, que a València has de tornar". 

Nous temps 

De tornada a casa em va faltar temps per baixar a Barcelona i comprar bona part de la seva discografia en una botigueta de segona mà que hi havia al carrer Tallers: Cançó popular al País Valencià, Deixeu que rode la roda; Posa vi, posa vi; Quan el mal ve d'Almansa; Cançons de la Mediterrània; Som de la Pelitrumpeli i Europ eu! Recordo que llavors estava tan emocionat que, també per aquelles dates, em vaig fer regalar el recopilatori 10 anys per la Bibilioteca Municipal Ferrer i Guàrdia com a pagament a la meva tasca de redacció i disseny del llibre Recordem l'Alella d'abans. 

D'aleshores ençà han passat moltes coses. Les notícies que darrerament arriben del País Valencià conviden a l'optimisme. Després d'anys de lluita aparentment estèril -des de l'Escola Valenciana, des dels Casals Jaume I...- sembla que finalment els "besnéts" del Tio Canya, coordinats a l'entorn de la coalició Compromís, estan en disposició de bastir una alternativa al PP [i al PSPV-PSOE]. Perquè això sigui possible, haurà calgut desvetllar consciències, com predicava Al Tall a Viurem: "I aquells que feu política en clau possible, mireu com no és possible i torneu a casa. Feu política nostra, feu per la casa. No obediu als de fora que el temps se'n passa. Agarreu la senyera, que està dins l'arca i deixeu l'espanyola que torne a Espanya. Recobreu la memòria i feu per la casa! Treballeu per la terra que el temps se'ns passa". 

De moment, però, la realitat és la que és, i 38 anys després del seu naixement les lletres d'Al Tall segueixen tenint la vigència del primer dia. Tot sovint, les seves estrofes s'activen al meu cervell quan escolto determinades notícies. Us en posaré un exemple, el darrer fins ara: en motiu de les declaracions del ministre d'Educació espanyol, Carlos Wert, sobre la necessitat d'espanyolitzar els alumnes catalans s'ha produït una onada d'opinions periodístiques i polítiques que afirmen que a les escoles de Catalunya es falseja la història i es posa l'accent en episodis menors i interpretacions esbiaixades. Toca, en aquests casos, apel·lar a la veritat i dir que ni a l'escola, ni a l'institut, ni a la universitat ningú no ens ha explicat la Guerra de Successió (ni la Guerra Civil, ni la transició...). I "no s'ensenye en les escoles com van destruir un país, perquè d'aquella sembrada continuen collint fruits", com molt bé diu Al Tall a la cançó Lladres.