Jugadors i evasors

Vejam si em sé explicar. M'agrada el futbol, com la majoria d'esports. I m'agrada que la feina que tothom realitza sigui recompensada de manera justa i, si pot ser, que fins i tot es vegi reconeguda socialment. 

Dic això perquè, segons he llegit a diverses fonts, sembla que els 23 jugadors i l'staff tècnic de la selecció espanyola de futbol haurien rebut 300.000 euros per cap com a incentiu per haver guanyat l'Eurocopa. Al Mundial de Sud-Àfrica se'n van embutxacar 550.000. Em sembla una barbaritat i una immoralitat. En temps de crisi, i en temps de bonança. 

Poc abans de disputar la final, els integrants del combinat italià van anunciar que, en cas de resultar-ne vencedors, donarien íntegrament els seus 200.000 euros de prima a ajudar les víctimes i les poblacions devastades pels darrers terratrèmols a la regió de l'Emília-Romanya. El gest els honora, tot i que finalment no s'hagi esdevingut. 

Tanmateix, no entenc les veus que critiquen que els jugadors del combinat espanyol no facin el mateix; tot i que no ho fan -que consti en acta- no pas perquè no els hagi passat pel cap o perquè no sentin certa pressió ambiental, sinó perquè no volen. Pur i dur. Sense anar més lluny, dimarts s'havia especulat amb la possibilitat que el millor jugador del torneig, Andrés Iniesta, destinés el seu premi a pal·liar els efectes dels incendis forestals al País Valencià. El manxec va cuitar a desmentir-ho: "No, no es cierto. No sé de dónde ha salido". 

Personalment, tant me fot el destí i l'ús de la prima que facin tots i cadascun d'ells (encara que un alt percentatge vagi a parar a l'adquisició d'articles de luxe). A mi, la qüestió de fons que m'enerva és la sola existència d'aquestes primes, i d'aquest import, en una societat que suporta un índex d'atur del 24,3% (631.000 persones a Catalunya!) i que té un dels salaris mínims més miserables del continent: 641 euros al mes. També en això, Espanya és campiona. 

Per assossegar-me, algú em deia que no eren diners públics, sinó que els aportaven els patrocinadors. Fent broma, vaig respondre-li que no ho tenia gens clar, car la selecció espanyola és l'única del món mundial que no duu un emblema federatiu a la samarreta, sinó que competeix lluint un escut nacional al pit. Però pot molt ben ser. Si tenim en compte que entre tota la patuleia (TVE, Chevrolet, Adidas, Cepsa, Pelayo, Cruzcampo...) hi ha tres bancs (La Caixa, BBVA i Banesto) i algunes corporacions transnacionals (Movistar, Iberdrola...) no és d'estranyar que els jugadors s'hagin contagiat de l'impuls cleptòman dels seus consells d'administració. 

Defraudadors amb cobertura legal

Però el pitjor és la impunitat. Segons explicaven abans d'ahir a Vilaweb, els jugadors de la roja eludiran pagar qualsevol impost gràcies a la rúbrica "d'un conveni de doble imposició entre l'Estat espanyol i Polònia pel qual les rendes tributarien al país on s'han cobrat". En principi, "això suposaria un gravamen del 20%, i no del 52% d'Espanya, però Polònia i Ucraïna ja van anunciar que durant l'Eurocopa hi hauria una exempció fiscal total per als jugadors i les federacions". 

Tot plegat és una veritable aberració, tenint en compte que es tracta d'un esdeveniment esportiu amb ànim lucratiu evidentíssim que és organitzat per una entitat jurídica de dret privat (la UEFA) i en el qual les federacions que hi participen també ho són. Que les hisendes estatals dels equips que hi participen no només renunciïn a la recaptació d'impostos, sinó que a més a més prestin empara legal a una evasió fiscal encoberta mitjançant la signatura d'acords internacionals constitueix un frau de llei com una casa de pagès. 

El Govern espanyol empara la creació d'un paradís fiscal temporal per exonerar els jugadors de la roja de tributar a Espanya. Ho van fer els socialistes a l'Eurocopa d'Àustria el 2008, i ho fan els populars en aquesta. Això és patriotisme. 

Però la martingala no acaba aquí. Segons Vilaweb, "la selecció espanyola fa la concentració a Polònia i en principi, encara que la final es jugui a Kiev, constarà que els jugadors cobren de Polònia", ja que Ucraïna no ha subscrit l'acord. En el mateix article, s'explica que "els diners que cobra la Federació Espanyola de Futbol de la UEFA per partits guanyats o per classificar-se per les diverses fases de la competició no tributen mai; està exempta, d'acord amb la llei de mecenatge". 

N'hi hauria molt a parlar, de fiscalitat i futbol. Als pressupostos que maneguen els clubs, i als deutes contrets amb la Seguretat Social que hi acumulen, caldria parlar dels patrocinis. Pel que sembla, la Federació Espanyola hauria rebut entre 20 i 30 milions d'euros per aquest concepte durant aquesta Eurocopa. Ja ho veieu: política i esport, dues disciplines que els gurús diuen que no s'han de barrejar -i sobre les quals els jugadors eviten sempre de pronunciar-se- però que a la pràctica són indissociables. Per això -i per moltes més coses- m'agraden tant els Bukaneros, l'afició del Rayo Vallecano i la seva radicalitat: Adelante-BBVA, en nuestra liga no tenéis crédito.

Exemple de res 

No han faltat veus aquests dies que han titllat els futbolistes de "mercenaris" i "insolidaris". No crec que n'hi hagi per a tant. Simplement són persones humanes. Personalment, no em dol gens ni mica assumir públicament que la majoria dels integrants de la selecció espanyola són jugadors excel·lents i millors minyons (mireu sinó el tribut al trempolí Miqui Roqué); però en cap cas no són herois ni exemple de gairebé res. Ni quan guanyen amb la roja, ni quan ho fan amb el FC Barcelona.