No fa pas gaire temps -però prou perquè les paraules se les endugui el vent-, el ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, desmentia categòricament que el Govern del Partit Popular (PP) revisés a l'alça l'Impost sobre el Valor Afegit (IVA), un impost indirecte que grava els articles i béns de consum. Avui, en canvi, simplement comptem les hores que resten perquè el proper consell de ministres adopti l'acord i únicament tenim marge per elucubrar si el nou tipus impositiu quedarà fixat en el 21 o el 23%, en comptes del 18 actual.
Segons Montoro, la culpa d'aquesta pujada és de l'economia submergida. "Es pot dir més alt però no més clar. Tenim un IVA comparativament més baix que el d'altres països; un IVA que es paga poc perquè no el paga tothom. Si tothom que l'ha de pagar ho fes, no s'hauria de pujar tant".
Com ja és tònica habitual en aquesta crisi, els poders públics tornen a socialitzar els sacrificis. És a dir, que un cop més paguen justos per pecadors. En comptes de perseguir el frau a la Seguretat Social, el Govern fa el més fàcil: acarnissar-se amb aquells elements -els més febles i plomats per les retallades i les mesures d'estalvi- que no tenen marge per eludir el control de l'Estat (assalariats, empleats públics, aturats i pensionistes).
Demagògia barata
Sóc de lletres i reconec que no tinc ni fava d'economia, però subscriuria a ulls clucs la reflexió següent: "la pujada de l'IVA no proveeix l'Estat de més ingressos -ja que contrau encara més el consum- i és profundament injusta perquè grava les rendes més baixes. És un impost sobre els aturats i els pensionistes, un impost sobre les famílies que tenen més membres a càrrec seu. És el més injust dels impostos perquè paguen més, proporcionalment, els que menys tenen. Pujant l'IVA, cada llar pagarà una mitjana de 600 euros més a l'any; a raó de 250 euros per cada ciutadà. Pujant impostos perpetuem i fem constant la crisi econòmica. Tot plegat portarà més crisi i més atur, ja que posarà contra les cordes a més autònoms i a més petites i mitjanes empreses, i donarà lloc a una situació, en definitiva, més complexa i més difícil".
La ment clarivident que sostenia fins no fa gaire aquest parer no és altra que la del mateix ministre d'Hisenda, Cristòbal Montoro, en persona (per sentir-la de viva veu, cliqueu aquí). Aleshores -deia ell- hi havia alternatives. Ara es veu que no. Ara és inevitable.
També ha estat inevitable l'amnistia fiscal, la reforma laboral i la pèrdua o privatització de serveis i prestacions socials universals. És inevitable socórrer el sistema bancari. I aviat ho serà -ho sap tothom i es profecia- la revisió a la baixa del subsidi als aturats; ja veurem si s'estableixen topalls als imports, a les condicions i a la durada màxima de la cobertura, o a totes tres coses alhora.
I ja som al cap del carrer: si s'apuja l'IVA i es retalla la prestació d'atur sense que es posi en risc la pau social és perquè l'aporrinada i atracallada economia submergida i les xarxes de solidaritat familiar que se'n deriven ho aguanten tot. Per això el ministre no pot perseguir l'activitat que es realitza en negre. Altrament, una societat amb una xifra d'atur propera al 25% esclataria per tots costats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada