Treballar menys per treballar tots: la jornada de 4 hores

Ara que ja és un fet que la jornada laboral dels empleats públics (funcionaris i laborals; fixes i interins) queda fixada en 37 hores i mitja setmanals (40 per a la resta de mortals) i que el Govern de l'Estat -com abans el Govern de la Generalitat- els fustiga públicament, crec convenient recordar que treballar és un dret i no un privilegi. Si deixem de banda l'oportunisme de la mesura -ja sabem que el sector públic és la diana de tots els dards-, no crec que perllongar l'estada al lloc de treball a canvi de menys diners sigui cap bon negoci: ni en termes de productivitat i eficiència, ni en termes de qualitat de vida o felicitat personal. 

Deixant de banda l'etimologia del mot -segons Coromines, treballar prové del llatí tripaliare, de tripalium, instrument de tortura que s'utilitzava per infligir dolor i sofriment-, el cert és que moralistes cristians i capitalistes s'han sortit amb la seva i han instituït el dogma del treball; no només com a factor de producció, sinó com a estil de vida. 

Gairebé sense adonar-nos-en, la feina remunerada ha deixat de ser per al treballador un medi de vida per guanyar-se les garrofes -és a dir, una font d'ingressos a través de la qual cobrir les seves necessitats bàsiques- i ha esdevingut una convenció social associada al progrés econòmic, l'ascens social i l'increment de la capacitat de consum de famílies i individus (que no sempre es correspon amb un augment del poder adquisitiu). En aquest context, les persones hem perdut el nord i ha tingut lloc el desclassament del poble menut, seduït pel miratge que formava part de la classe mitjana. De tot això ens n'adonem ara. 

En canvi, capitalistes i rendistes han romàs impertèrrits: segueixen apropiant-se de la riquesa produïda per d'altri, tan ociosos com de costum. Paul Lafarge parlava d'industrials i burgesos, però el relat que feia el 1883 des de la presó a El dret a la mandra, en què ja alertava de "les conseqüències de la sobreproducció", serveix per als banquers i els especuladors financers d'avui dia. Tots branden la bandera del treball -s'ha de créixer i consumir, ens diuen- però la seva opulència i la seva cobdícia no són productives, sinó parasitàries i lesives per al conjunt de la ciutadania. 

Per sortir de la crisi amb dignitat i justícia social no n'hi ha prou de tallar caps i depurar responsabilitats amb els de dalt i els de més amunt. Al principi de l'ensulsiada, alguns líders europeus amb deliris de grandesa s'oferien a refundar in pectore el capitalisme; però ja hem vist quina ha estat la recepta administrada per l'FMI, el Banc Mundial, l'OCDE, l'OMC, el G20, la Unió Europea, el BCE i els mercats: austeritat i retallades per fer quadrar el dèficit. 

Treballar menys, viure més

Aquests dies he llegit a La Vanguardia els arguments dels qui postulen l'anomenada economia del bé comú, que s'afegeixen a l'alternativa del decreixement. En parlarem un altre dia, però una cosa és clara: l'economia té un límit, les persones tenim un límit, i el planeta i els seus recursos tenen un límit. Els europeus hem sobrepassat tots els llindars. No n'hi ha prou d'apel·lar a la responsabilitat corporativa de les empreses. Els nostres excessos -individuals i col·lectius- tenen conseqüències ambientals i socials, encara que no vulguem afrontar-les. 

Tots plegats hem de baixar uns quants esglaons el nostre tren de vida i les nostres expectatives laborals i professionals; o uns quants replans. Segurament hem de passar amb menys  foteses; però no treballant més; sinó menys. 

Encara recordo una màxima del Partit Socialista francès en època de Lionel Jospin: "treballar menys, per treballar-hi tots". En les seves memòries, l'exprimer ministre assegura que amb la implantació de la jornada de 35 hores va crear 700.000 llocs de treball. Sembla de calaix: si repartim la càrrega laboral i en comptes de treballar 40 hores en treballem algunes menys, hi haurà més persones empleades. Proporcionalment tothom tributaria menys, però en termes absoluts hi hauria més cotitzants i es reactivaria la demanda, de manera que els desempleats i els subempleats accedirien al consum i els serveis públics i el sistema de pensions quedarien garantits. 

Però Jospin es quedava curt. L'any 1930, Keynes va predir que el 2030 treballaríem 15 hores a la setmana.  

15, 20 o 21 hores setmanals

Amb 1,3 milions de persones aturades als Països Catalans, de què serveix perllongar la jornada laboral de qui ja té feina o obligar a cotitzar fins als 67 anys? Sembla absurd, tret que no sigui perquè els nostres joves se'n vagin a servir cafès a Londres o a fumar porros al banc de sota de casa. 

Diu l'adagi que els diners no fan la felicitat i que no és més ric qui més té, sinó qui menys en necessita. Tant John Maynard Keynes com Bertrand Russell secunden aquestes tesis. No són economistes o pensadors qualssevol. La seves conclusions són fruit de les reflexions que feren en un context de crisi profunda com el crack de 1929 i, tanmateix, la seva proposta ha estat silenciada. Només la New Economics Foundation (NEF), el moviment ATTAC i algunes veus més o menys isolades -la més important, la de Carlos Tovar i el seu Manifest del segle XXI- se'n fan ressò. Particularment, us recomano la lectura de l'informe sobre la proposta de 21 hores publicat en castellà per la NEF el 2010. 

En un breu assaig titulat Les possibilitats econòmiques dels nostres néts, escrit l'any 1930, John Maynard Keynes va albirar que en cent anys -és a dir, el 2030- el creixement del món desenvolupat hauria tocat sostre atès que la gent "en tindria prou" per "viure bé". Per tant, les hores de feina remunerada es reduirien a  tres diàries. Keynes estimava que, aleshores, el nivell mig de vida s'hauria multiplicat per vuit. Sustentava el seu càlcul en diversos supòsits: població estable, absència de guerres i increments anuals del capital i de la productivitat del 2% i l'1%, respectivament. 

Vuitanta anys després, els països occidentals s'hi han atansat força. L'any 2007, just abans de l'esfondrament econòmic, el PIB mitjà per càpita al Regne Unit -Keynes era britànic- era de 46.000 dòlars. Dit d'una altra manera, el nivell de vida s'havia multiplicat per cinc des de 1930, malgrat l'incompliment d'alguns dels fonaments de la seva teoria: el país s'havia vist involucrat en la Segona Guerra Mundial i la població era un 33% més nombrosa que el 1930. Malgrat aquests avenços, la jornada laboral de 8 hores diàries instituïda el 1919 no sols no s'ha reduït sinó que els besnéts de Keynes -els mateixos que van venir al món amb un pa de 1.500 euros sota el braç per obra i gràcia de José Luis Rodríguez Zapatero- seran els mateixos que pagaran els ajuts públics per recapitalitzar el sistema bancari espanyol amb suor i llàgrimes. Esperem que almenys puguin estalviar-se la sang. 

Més oci o més consumisme

La culpa de ser on som és tota nostra. La nostra productivitat s'ha multiplicat; a Europa ho ha fet en termes del 1.000% en el darrer segle: només cal pensar en els efectes de la mecanització al camp o la indústria, o en la revolució informàtica als despatxos i oficines. Avui, una sola persona fa la mateixa feina que cinc o sis dels seus predecessors immediats, tot i que és evident que el seu salari no ha crescut en la mateixa proporció. Amb tot la gent segueix treballant 8, 10 o 12 hores diàries i continua sacrificant el seu temps lliure a canvi d'hores extres -o simplement de mantenir el sou- per poder adquirir més béns de consum. 

D'aquesta manera, el capital segueix guanyant la partida. I ho fa pel davant i pel darrere: a la feina (acumulant l'excedent de productivitat) i en les nostres estones d'oci (venent productes), i així, és clar, no sortirem mai del cercle viciós. També el filòsof i matemàtic Bertrand Ruseell sostè -a Elogi de l'ociositat, 1932- que "el camí cap a la felicitat i la prosperitat passa per la reducció del treball de forma organitzada [...] La tècnica moderna ha fet possible que l'oci, dins de certs límits, no sigui la prerrogativa de classes privilegiades [...] I amb la tècnica moderna seria possible distribuir justament l'oci, sense perjudici per a la civilització". 

A Russell no li falta raó quan diu que "l'organització científica de la producció permet mantenir les poblacions modernes en un considerable benestar amb només una part petita de la capacitat de treball del món sencer". Certament, fa dècades que existeix prou riquesa al món per satisfer les necessitats de tots els éssers humans, gràcies a l'augment de la productivitat. L'estudi The world distribution of household wealth fet el 2006 per la Universitat de les Nacions Unides (UNU-WIDER), amb seu a Hèlsinki, calculava que, per cada habitant del planeta, existeix una riquesa acumulada de 26.000 dòlars. El problema, doncs, no és la pobresa; sinó la concentració d'excedents en poques mans -el 10% detenta el 85% dels actius globals- i la manera més àgil i eficient de fer-la fluir és reduir el temps de treball. 

"Si l'assalariat ordinari -deia Russell- treballés quatre hores al dia, arribaria per a tothom i no hi hauria atur [...] No vull dir que la resta del temps es malbarati en frivolitats. Vull dir que quatre hores de feina al dia haurien de donar dret a una persona als articles de primera necessitat i a les comoditats elementals, i que la resta del temps hauria de ser seu per fruir-ne com cregués convenient". "Aquesta idea -concloïa Russell- escandalitza els rics perquè estan convençuts que el pobre no sabria com utilitzar tant de temps lliure". No ho sap però s'ho imagina. Més oci, més cultura, més esport i més conciliació familiar equivalen a més benestar, però també a més llibertat i a una ciutadania més activa, amb més temps per pensar i encarar la lluita per una vida més digna i una societat més justa i igualitària. I això fa basarda.